Avenc Montserrat Ubach: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot posa data a plantilles de manteniment |
|||
Línia 29:
Abans d'arribar a les cases es troba a la dreta una bassa d'aigua. Del seu costat sud parteix una pista en mal estat i prohibida al trànsit que baixa en direcció al Clot d'Esplugapalla. Es tracta del Camí Ral de Baix, una branca de l'antic camí ral d'Oliana (Alt Urgell) a la Vall de Lord que, en arribar a Cavallera es bifurca i un dels trams (Camí Ral de Baix) va directament a Canalda. Donat que un camí ral és públic, tothom hi pot accedir<ref>Lloret Prieto, Jordi; Ubach Tarrés, Montserrat, 2014. Documentació del Camí Ral de Baix (Odèn, Solsonès). El camí de l'avenc Montserrat Ubach". Tot sobre l'avenc Montserrat Ubach. Ed. Comissió de Protecció de l'avenc Montserrat Ubach de la Federació Catalana d'Espeleologia. Barcelona. </ref> Després d'una curta caminada per aquest camí, trobem un corriol evident a la dreta que ens deixa en una petita esplanada. Aquí, a l'esquerra, surt una canal estreta que baixa amb forta inclinació uns 30 metres de desnivell i porta a la boca de l'avenc.<ref name="Cardona 1990" />
== Geologia: l'avenc i el seu entorn {{CN|data=juny de 2018}} ==
La cavitat s'obre en un escenari formidable de conglomerats de l'[[oligocè]] de la formació Berga que formen un relleu montserratí, amb barrancs espectaculars com el Clot de Vilamala, d'aparença inaccessible però que es pot recórrer fàcilment per antics corriols de carboners, així com altres engorjats o “rases” amb magnífics descensos aquàtics i estrets afluents esportius.
Línia 43:
=== L'Operació Solsonès ===
Montserrat Ubach contactà amb el seu mentor, Josep Subils Valls a qui demanà reforços per explorar l'avenc i ell, amb visió de futur i decidit impulsor de les relacions entre clubs espeleològics, l'hi proposa compartir amb altres grups el que, tots dos pressentiren, podia ser quelcom excepcional. I així es produeix un dels grans moments de la història de l'exploració subterrània a Catalunya:{{sfn|Ubach Tarrés|Escolà Boada|1968}} la invitació a membres de les entitats més representatives del país per lligar esforços, sumar materials i formar el que hauria d'ésser un dels primers "interclub" de l'espeleologia catalana. D'aquesta manera, participaran en les exploracions espeleòlegs de les joves promocions pertanyents a nou entitats diferents: EDES del Centre Excursionista Comarca del Bages (Manresa), EDECA del Centre Aragonès de Barcelona, ERE del Centre Excursionista de Catalunya, GIE del Club Excursionista de Gràcia, GIS de Pau i Justícia, RES del Club Excursionista Pirenaic, SIRE de la Unió Excursionista de Catalunya, SAS del Club Gimnàstic Barcelonès i SES del Club d'Esqui Puigmal.{{CN|data=juny de 2018}}
Amb l'organització de l'exploració es consolida la nomenada “Operació Solsonès”, iniciada l'abril de l'any anterior per Montserrat Ubach i els seus pares. I es dóna impuls a un seguit de campanyes que faran els diferents clubs al llarg d'uns quants anys per al coneixement espeleològic de la comarca.{{CN|data=juny de 2018}}
El primer cap de setmana de juny del [[1963]], Ubach i sis barcelonins (Subils, Fèlix Alabart Vila, Antoni Arnal Sentchordi, Carles Rostand, Emili Sabaté Sierra i Joan Senent Josa) baixen fins a -80, fent-se palès que la cavitat continua. Al capdavall, el 30 del mateix més, en una jornada de 33 hores que inclou una àrdua desobstrucció als 118 metres de profunditat, vuit espeleòlegs, entre els que novament es troba la descobridora en l'equip de punta i els mateixos dels dies 2 i 3, als que s'afegeix Oleguer Escolà Boada, assoleixen el fons de l'avenc. Amb una topografia de 210 metres supera per poc al clàssic avenc de l'Esquerrà, al massís del Garraf (Barcelona) i es converteix en la màxima profunditat de Catalunya i rècord del món en conglomerats. Un cop a l'exterior, els participants decideixen batejar aquesta cavitat amb el de la seva primera exploradora, com "Avenc Montserrat Ubach".<ref name="destino">{{ref-publicació|cognom=Senent|nom=Juan|cognom2=Despluga|nom2=Ferran|article=Operacion Solsones|publicació=Destino|llengua=castellà|url=|consulta=15/7/2014|volum=|exemplar=1371|data=16/11/1963|pàgines=53-55}}</ref>
=== Exploracions posteriors {{CN|data=juny de 2018}} ===
Encara es fan alguns descensos complementaris per a aconseguir enllestir la topografia i finalitzar l'exploració i la fotografia de tots els racons de l'avenc. Del 22 al 24 de setembre (Arnal, Escolà, Senent, Subils, Ubach, Esteve Petit Llongueres, Joan Pintó Ferrando i Benet Poderós Cavero), 12-13 d'octubre (Alabart, Arnal, Escolà, Pintó, Senent, Subils, Ubach, Edmon Armisen Lladó, V. Llurba i Francesc Porta Casanella). El 1964: 27 a 30 de març (Arnal, Pintó, Rostand, Subils, Ubach i Xavier Molas) i 11-12 d'octubre (Escolà, Pintó, Rostand, Senent, Subils, Ubach, Bernat Cuevas i Manuel Soriano).
Línia 63:
A vegades, per les parets d'alguns dels pous regalima l'aigua de la pluja i això no fa sinó que augmentar el seu al·licient. Des de la seva descoberta el 1963 aquest avenc és molt freqüentat i s'ha convertit en tot un clàssic de l'espeleologia catalana.
=== Via "normal" i via "Rostand - Subils" boca - fons {{CN|data=juny de 2018}} ===
Normalment els espeleòlegs accedeixen a l'avenc per la seva boca inferior, des d'on es pot ascendir a una saleta lateral ("El Piset") que dóna a la boca superior, penjada al mig de la paret del cingle i de difícil accés des de l'exterior. Segueix una rampa que desemboca a la capçalera del primer pou, una vertical de 27,5 metres amb secció circular. En la seva base, una curta galeria porta a la segona vertical (“pou dels replans") de 27,7 metres, esglaonada en tres trams, tot i que s'ha fet una instal·lació que permet baixar-la de manera directa. El tercer pou, s'anomena “Pou de la xineta” de 22 metres. El nom fa referència, de manera sarcàstica, a un gran bloc que va caure durant la primera exploració, causant un gran terrabastall i moments de temor entre els exploradors. Segueix el 4t pou de 13 metres.
Línia 71:
=== Via lateral Josep Subils ===
Després de la gatera que dóna inici a la via Rostand-Subils, els espeleòlegs recorren uns pocs metres entre blocs per anar a la capçalera del 5è pou, on se segueix el descens a través dels tres pous ja descrits. En fer-ho, acostumen a passar de llarg un replà, a la cota -129. Des d'aquest replà, i a través d'un laminador, s'accedeix a un balcó que dóna a un pou de 70 metres que, de manera esglaonada i en pendent en la seva part final, dóna directament a la cota -202, en la mateixa curta galeria on s'arriba per la via normal.{{CN|data=juny de 2018}}
A aquest pou també s'hi pot accedir des de la meitat, aproximadament, del seu traçat vertical, per una alta i visible finestra que es troba a la paret esquerra de la planta del 6è pou, dalt de la rampa que forma la seva base. Aquest pou sencer no ha aparegut mai a cap de les topografies existents.{{sfn|Lloret Prieto|2013}} En elles només es representen els seus últims 30 ó 40 metres, des de la finestra de la base del 6è pou fins al fons del 7è, culminats per una xemeneia ascendent que en els dibuixos queda tancada i no acaba de contactar amb el seu inici a -129 metres. Tan sols s'intueix la seva existència en el "Esquema sintètic" publicat a la revista Espeleòleg núm. 6 el 1968.{{CN|data=juny de 2018}}
A la primavera del 2014, seguint les indicacions de Montserrat Ubach, que va baixar aquesta via per primera vegada el 1964, els espeleòlegs de la SIS de Terrassa han procedit a fer la topografia d'aquesta via lateral. En aquests moments està pendent de publicar.{{CN|data=juny de 2018}}
=== Via Espeleo Club de Gràcia {{CN|data=juny de 2018}} ===
Al final de la rampa d'entrada, just a la capçalera de la primera vertical i a la cota -18,5 des del punt +/- zero, existeix, a l'esquerra, una línia d'ancoratges artificials instal·lats pels membres de l'Espeleo Club de Gràcia el 1985 que circumda el pou i on cal col·locar un passamà de corda d'uns nou metres de recorregut, ja que la progressió es fa totalment en aeri, sense replans pels peus.
Línia 83:
== Espeleogènesi ==
No s'ha fet encara un estudi profund sobre la gènesi d'aquesta cavitat, però seguint al geòleg i espeleòleg Ferran Cardona trobem els següents grans trets: Clars indicis d'haver funcionat com a engolidor.{{CN|data=juny de 2018}}
Els estrats de margues i argiles intercalats entre els paquets de conglomerat mes carstificables han actuat com a nivells de base locals, formant les galerietes que uneixen els diferents pous i alguns dels replans que interrompen les seves verticalitats.{{CN|data=juny de 2018}}
Fins a la cota -143 les plantes de la cavitat segueixen una orientació est-oest. En arribar a aquesta fondària es produeix un canvi de morfologia i un parell de diàclasis NW-SE determinen el traçat d'aquesta última part de l'avenc.{{CN|data=juny de 2018}}
Posteriorment a l'excavació dels pous seguirien fases alternades de descalcificació i litogènesi, amb formació de gours, colades i nius de pisòlits, especialment al sector central, mentre que la part final està mancada de formacions.{{CN|data=juny de 2018}}
Tant Oleguer Escolà, primer que va tractar sumàriament el tema de l'espeleogènesi de l'avenc, com Ferran Cardona, comenten <ref>Cardona Oliván, Ferran. 1989. "Grans Cavitats de Catalunya. Primer volum: La Serralada Pirinenca". Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona. </ref><ref>Cardona Oliván, Ferran. 1990. "Grans Cavitats de Catalunya. Segon volum: El Sistema Mediterrani i la Depressió Central". Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona. </ref> la destacable morfologia fusiforme d'alguns dels pous, malgrat el predomini de les diàclasis en la seva estructuració que normalment determinaria formes més allargades en el sentit dels esquerdaments.{{CN|data=juny de 2018}}
== Les perles de l'avenc ==
Línia 150:
-->
== Topografies {{CN|data=juny de 2018}} ==
* Croquis esquemàtic que donava 218 metres (altres fonts parlen a vegades de 217) publicat a la premsa al cap de pocs dies de la primera exploració (revista Destino entre d'altres). Autors: Josep Subils Valls, Oleguer Escolà Boada i Joan Senent Josa.
* "Esquema sintètic " dibuixat per Oleguer Escolà Boada a l'octubre del 1965 i publicat a Espeleòleg núm. 6 en 1968. És l'únic plànol que conté una insinuació del pou de 70 metres de la via Josep Subils.
Línia 165:
Algunes espècies trobades a l'avenc Montserrat Ubach: Coleòpters. [[Bathysciinae]]: ''Speonomus mengeli''. Mol·luscs. [[Chondrinidae]]: ''Abida braunii''. [[Tricòpters]]. [[Limnofilids]]: ''Stenopylax mucronatus''. Araneids. [[Erigònids]]: ''Porrhomma pygmaeum''. Araneids. [[Nestícids]]: ''Nesticus cellullanus''.<ref>Altimira, C. 1970. "Moluscos y conchas recogidos en cavidades subterráneas". Speleon núm. 17. Ed. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. </ref><ref>Belles Ros, Xavier.1973. "Localizaciones nuevas o poco conocidas sobre Bhatysciinae (Col. Catopidae) catalanes". Ildobates núm. 3-4. Ed. Grup Espeleològic Pedraforca. Barcelona.</ref><ref>Filbà, Ll. 1977. "Noves localitzacions ibériques de tricòpters cavernícoles". Comunicacions 6è Simposium d'Espeleologia. Ed. Comité Català d'Espeleologia. Barcelona. </ref><ref>Gama, M.M. 1984. "Collembols cavernicoles de l'Espagne". Miscelanea Zoológica núm. 8. Ed. Museu de Zoologia. Barcelona. </ref><ref>Vicente, M.C. 1977. "Consideraciones sobre varias especies de Polydesmus Porat, recogidas en cavidades catalanas". Comunicacions 6è Simposium d'Espeleologia. Ed. Comité Català d'Espeleologia. Barcelona.</ref>
== Projecte Francesc Español. Recerca bioespeleològica a l’Alt Solsonès {{CN|data=juny de 2018}} ==
L’estudi de la fauna cavernícola a Catalunya s’ha fonamentat en les aportacions d’un nombre important d’espeleòlegs no professionals de la biologia -bioespeleòlegs diletants- que durant dècades han col·laborat molt estretament amb els científics - entomòlegs cercant i capturant espècimens en les cavitats subterrànies del país. Aquestes aportacions han estat decisives en l’estudi i coneixement de la biodiversitat del món subterrani. Per això no és gens estrany que moltes noves espècies, i fins i tot alguns gèneres, portin el cognom d’exploradors catalans que, fruit de la seva tasca entusiasta, els han descobert.
Línia 179:
Als primers anys, des de la data de naixement oficial de l'[[espeleologia]] a Catalunya a finals del [[segle XIX]], es van produir un seguit de successius rècords de profunditat, tots ells en el massís del Garraf gràcies a la seva proximitat a la ciutat de Barcelona: -75 m en un únic pou a l'avenc de Can Sadurní (1897){{sfn|Miñarro Urrestarazu|2000}} i -118 m a l'avenc del Bruc, el primer "menys cent de Catalunya" (24.07.1898) a càrrec del pioner de l'espeleologia catalana Norbert Font i Sagué.{{sfn|Miñarro Urrestarazu|2000}} El 12 d'octubre de 1924 Rafael Amat i Carreras assolí el fons de La Ferla (-175 metres),{{sfn|Miñarro Urrestarazu|2000}} si bé estimant una cota molt exagerada de 240 metres{{sfn|Miñarro Urrestarazu|2000}} que es va mantenir fins a principis de la [[dècada de 1950]] i que, per tant, durant aquest període, era considerada també la cavitat més fonda d'Espanya.{{sfn|Miñarro Urrestarazu|2000}}
Finalment, entre 1952 i 1956, els membres del primer club d'espeleologia de l'estat espanyol, el barceloní GES del Club Muntanyenc Barcelonès, exploren intensament totes les vies de l'avenc de l'Esquerrà, fins a arribar, el maig del 1955, al seu fons a -205 metres, que haurà de ser durant vuit anys el rècord del país. Aquesta supremacia es mantindria fins a veure's superada, el 30 de juny de 1963, pel Montserrat Ubach.{{CN|data=juny de 2018}}
El 1978, espeleòlegs francesos exploren la Cigalera de l'Obaga de Baleran, un avenc d'alta muntanya al Pirineu amb 120 metres inicials semiocupats per taps de glaç permanents. El seu fons a -320 metres és el primer 300 català i supera al Montserrat Ubach. Un interclub format per membres de diferents grups catalans completen l'exploració i la SIS del Centre Excursionista de Terrassa enllesteix, el 1987, una completa topografia d'aquesta cavitat.{{CN|data=juny de 2018}}
En els conglomerats de la Serra de Lleràs, al Pallars Jussà i no gaire lluny de la Pobla de Segur, en el poblet de Serradell, els espeleòlegs del GE de Badalona havien explorat des de 1961 a 1965 una cova batejada amb el nom del seu descobridor, Cuberes. A mitjans dels 70 la SIE del Centre Excursionista Àliga feia un seguit d'exploracions per aquestes serres i com a lògica extensió prosseguiren l'exploració de la Cova Cuberes, convertint-la en la cavitat més llarga de Catalunya (actualment: 13.513 metres). El 1982, mitjançant l'escalada d'un rosari de pous ascendents batejats com "l'Ascensor, assoliren els 327 m (-12 + 315). Nou rècord català de profunditat i, en tractar-se d'una xarxa tridimensional excavada en conglomerats, es convertia també, durant uns quants anys, en el desnivell més gran del món en aquesta mena de terreny, relegant aleshores al segon lloc al Montserrat Ubach.{{CN|data=juny de 2018}}
Els anys següents i la tenacitat dels espeleòlegs catalans permeteren encara nous descobriments importants:
El 1985 espeleòlegs del GIEG (Granollers) amb posterior ajut de l'ERE del Centre Excursionista de Catalunya aconsegueixen 215 metres (-175 +40) a la Cova del Serrat del Vent a Tavertet, Osona, que havien començat a explorar a mitjans del 1978 i on el 1981 ja s'havia fet la interessant travessa integral boca superior - boca inferior de 175 metres de desnivell. Curiosament, també es converteix eventualment en un altre rècord mundial, per ser la cavitat més fonda excavada en gresos.{{CN|data=juny de 2018}}
Amb perseverança, els espeleòlegs tortosins descobreixen i exploren al llarg de 30 anys de treball nombroses noves cavitats al costat de casa seva, en el massís calcari dels Ports de Tortosa. Una d'elles, el CP-6, comença a ser explorada el 1987. I el 1990, després de múltiples desobstruccions i superació d'estretors severes, arriba a 283 metres.{{CN|data=juny de 2018}}
En el clàssic Massís del Garraf l'avenc de l'Esquerrà, després de mantenir-se durant dècades amb els seus 205 metres (rectificats a 209 per una topografia moderna) va veure la profunditat de totes les seves vies ampliada pels desobstructors. Primer fins a -236 en 1994 (GER de Rubí) i després, com a resultat de l'Operació "Nivell Freàtic" del SES del GER (Sant Pere de Ribes) s'assoliren 305 metres en 2009 i uns magnífics -336 al gener del 2013.{{CN|data=juny de 2018}}
Un cop enllestida l'exploració del Serrat del Vent, els espeleòlegs de Granollers inicien el 1981 les seves prospeccions a la Vall d'Aran. En el Sistema de la Bargadèra arriben el 1987 a 294 metres (-236 +58) i després de molts anys d'esforços i successives superacions dels rècords precedents, amb la col·laboració de l'EDES del Centre Excursionista Comarca de Bages (Manresa) assoleixen en 2007 els 571 metres de desnivell. Una profunditat realment important per Catalunya.{{CN|data=juny de 2018}}
Llista actualitzada a juliol del 2014 de les grans profunditats de Catalunya que superen els 200 metres:
Línia 202:
# Avenc CP-6. Roquetes, Baix Ebre: -283 m.
# Cova del Serrat del Vent. Tavertet, Osona: 215 m (-175 + 40).
# Avenc Montserrat Ubach. Odèn, Solsonès. 202 m (-198,5 + 3,5).{{CN|data=juny de 2018}}
<!-- Aquesta part de l'article és controvertida
| |||