Theodor Adorno: diferència entre les revisions

'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[Hesse-Nassau]], [[Prússia]], [[Imperi Alemany]] [[11 de setembre]] del [[1903]] - [[Visp]], [[Valais]], [[Suïssa]] [[6 d'agost]] del [[1969]]) fou un [[filòsof]], [[musicòleg]] i [[sociòleg]] [[alemanys|alemany]], així com un dels representants més importants de la [[teoria crítica]] de l'[[Escola de Frankfurt]] i de la filosofia [[marxista]].<ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 3|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref> Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]].

El [[1933]], s'incorporà a l'[[Escola de Frankfurt|Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la [[Universitat de Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], ontinguéon tingué entre altres alumnes al compositor alemany [[Hans Ulrich Engelmann]],<ref name= "SARPE v. I"> Edita [[SARPE]], Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. I, pàg. 380. (ISBN 84-7291-227-2)</ref> però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del [[Merton College]] de la [[Universitat d'Oxford]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''[[Dialèctica de la il·lustració]]'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposàcomportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la [[raó]].<ref name=":0">{{harvsp|Hernández i Herzog|2016|p=167}}</ref> El [[1949]], tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma, ''Teoria estètica'' ([[1970]]).

L'any [[2005]], es va realitzarcelebrar un Congrés Adorno a [[Palma de Mallorca]], organitzat per la Universitat de les [[Illes Balears]].

Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada ''[[Dialèctica]]'' ''de la [[Il·lustració]]'', en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada -—''verwaltete WeltWelt—''-, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.

Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa -molt—molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre [[Walter Benjamin|Walter Benjamin—]]- s'apel·la a un cert nivell de [[Transcendència (filosofia)|transcendència]], que se situa al marge de la cadena [[lògica]] de la dialèctica tradicionalment considerada.

Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (''Gesammelte Schriften'', 20 vols.) -en—en procés de traducció al castellà en editorialEditorial Akal-Akal—. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.)

En català han estat traduïdes molt poquesles obres següents:

* ''Sociologia i psicologia''. València: Tres i quatreQuatre, 1998, col. "Quaderns".

* ''Notes de literatura''. Trad. de Robert Caner Liese. Barcelona: Columna, 2002.

* ''L'assaig com a forma''. UniversitatTrad. de Gustau Muñoz. València: PUV, 2004, col. "Breviaris".

* ''Educar després d'Auschwitz''. Revista ''L'Espill'', núm. 24, 2006.

* ''Theodor W. Adorno, Obra Completa'' (20 vols), Akal, Tres Cantos: Akal (edició començada el 2003).

* Mateu Cabot, ''El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat'', UIB, Palma: UIB 1997.

* Vicente Gómez, ''El pensamiento estético de Theodor W. Adorno'', Madrid: Cátedra, Madrid 1998.

* Max Horkheimer. ''Teoría crítica''. Madrid,: Amorrortu. 2003.

* Jüngen Habermas. ''Teoría de la acción comunicativa''. Barcelona,: Taurus. 2002.

* Christian Retamal. ''Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Rev.Revista Política y sociedadSociedad'', Volvol 43. n.º 2.[http://christian-retamal.blogspot.com/].

* Gustavo Leyva (Eded.) "''La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica''." Barcelona,: Anthropos, 2005.

* Stefan Müller-Doohm, ''En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual'', Barcelona: Herder, Barcelona 2003.

* José Antonio Zamora, ''Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie'', Madrid: Trotta, Madrid 2005.