Isabel Roser: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
- persondata |
paule>pau |
||
Línia 7:
{{cita|“No veig l'hora quan podré desembarassar-me de tot (…), tinc aquest sentiment que tot el que és d'aquí ho haig d'oblidar, sense ressentir-me'n”|Isabel Roser}}
Amb aquestes paraules, Isabel Roser confirmava el seu desig més ardent: aniria a Roma per a, Déu ho volgués, fer els vots d'obediència, castedat i pobresa al sant i incorporar-se així a la Companyia de Jesús. Aquest anhel, però, només seria realitat viscuda durant prop de 2 anys. Isabel, vídua i amb la fortuna repartida, feia els seus vots junt amb dues altres dames al mestre Ignasi el dia de Nadal de [[1545]] a [[Roma]]. Malgrat això, el papa [[
Anys enrere, el 1523, el pelegrí Ignasi arribava a Barcelona animat per Agnès Pasqual, una de les "íñigas" de [[Manresa]], com eren conegudes les seves seguidores. Des de molt aviat, abans fins i tot que es formés la Companyia a París, Ignasi va rebre el suport de diverses dames catalanes. Moltes d'elles es van comprometre amb el projecte de reforma dels convents de Barcelona que Ignasi va voler endegar, a més de ser-li benefactores tant durant l'època dels seus estudis, a Barcelona, París i Venècia, com després a Roma durant i després la fundació de la Companyia de Jesús. Estefania de Rocabertí (esposa del governador [[Juan de Zúñiga]]), Aldonça, comtessa de Cardona, Eleonor Çapila, Guiomar Gralla i Desplà, Isabel de Requesens i Boixadors, Isabel de Jossa i Jerònima Clavera són algunes de les que, entre d'altres, van sostenir la missió d'Ignasi de Loiola, no només econòmica, sinó també personalment. Així, el grup de dames catalanes, nobles o adinerades, sempre seria un dels puntals d'Ignasi: Isabel Roser en fou la més decidida, però la consciència de formar part d'alguna manera de la Companyia era present en moltes d'aquestes dames, tant catalanes com d'altres indrets.<ref name=dones/>
La conveniència de crear una branca femenina de la Companyia va ser motiu de reflexió i debat, i en bona mesura es va dirimir al voltant d'Isabel i les seves companyes a Roma. De fet, Ignasi mai va perdre el seu compromís amb la reforma monàstica femenina i a Roma va confiar les tasques de la casa de Santa Marta, que acollia a antigues prostitutes, a Isabel. Però el sant es debatia en la incertesa: era convenient que, donada la missió en què estaven compromesos els jesuïtes, la predicació en l'Europa de la [[Contrareforma]], s'acceptessin dones en l'orde? Davant les reticències d'Ignasi, Isabel va recórrer a
Aquesta decisió va causar tensions internes que, sumades a certs conflictes que Isabel va protagonitzar amb alguns sacerdots a Roma, van portar que Ignasi finalment es decidís per incorporar a les Constitucions de la Companyia de Jesús la prohibició que els seus membres tinguessin dones sota la seva obediència i fossin confessors regulars en monestirs de religioses. El motiu principal n'era que Ignasi concebia aquesta tasca com limitadora d'aquella superior que havien de tenir els jesuïtes, és a dir, la defensa i extensió de la fe catòlica a les ordres directes del Papa. Entrant a formar part de l'orde, doncs, Isabel havia passat de confident, amiga i mare bondadosa a qui explicar el difícil procés de la creació de la Companyia, a ésser ella mateixa camp de missió.<ref name=dones/>
| |||