Diferència entre revisions de la pàgina «Batalla de Waterloo»

ortotipografia
(argument duplicat)
(ortotipografia)
La '''Batalla de Waterloo''' fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de [[Napoleó Bonaparte]] i les forces angloprussianes comandades per [[Arthur Wellesley, 1er Duc de Wellington|Wellington]] que va tenir lloc el [[18 de juny]] de [[1815]] a una planura propera a [[Waterloo]] al [[ducat de Brabant]], actualment [[Brabant Való]] a [[Bèlgica]]. Un [[Exèrcit del Nord (França)|exèrcit francès]], sota el comandament de Napoleó, va ser derrotat pels exèrcits de la [[Setena Coalició]].
 
Després del retorn al poder de Napoleó al març de 1815, diversos estats que s'oposaven formaren la Setena Coalició i començaren a mobilitzar exèrcits. Dos grans forces sota el comandament de Wellington i Blücher es reuniren prop a la frontera nord-oriental de França. Napoleó escollí atacar-les esperant destruir-les abans que es poguessin reunir en una invasió coordinada de França amb altres membres de la coalició. Waterloo va ser el combat decisiu de la [[campanya de Waterloo]] i la darrera batalla de Napoleó. La derrota de Waterloo significà la destrucció del poder militar francès, la fi de l'[[Imperi dels Cent Dies]] i la caiguda definitiva de Napoleó. Segons Wellington, la batalla va ser el «''final més proper que mai hagis vist en la teva vida''».<ref>[[q:Arthur Wellesley, 1st Duke of Wellington|Wikiquote:Wellington]] citing ''Creevey Papers'', ch. x, p. 236</ref>
 
Napoleó, que havia derrotat les tropes prussianes dirigides pel mariscal [[Gebhard Leberecht von Blücher|Blücher]] a la [[batalla de Ligny]], intentà de forçar les línies britàniques abans que poguessin rebre els ajuts de noves tropes prussianes i saxones. L'exèrcit de Wellington, situat a la carretera de Brussel·les al [[cingle]] del [[Mont-Saint-Jean (Bèlgica)|Mont-Saint-Jean]], resistí repetits atacs dels francesos fins a l'arribada al vespre de les tropes prussianes i saxones de Blücher, que atacaren el flanc dret de Napoleó. En aquell moment, l'exèrcit anglo-aliat de Wellington contraataca i provocà la retirada en desordre dels exèrcits francesos Les tropes de la coalició penetraren a França i restauraren el [[Lluís XVIII de França|rei Lluís XVIII]] al tron francès. Napoleó abdicà finalment rendint-se al capità [[Frederick Lewis Maitland (oficial de la Royal Navy)|Maitland]] del [[HMS Bellerophon (1786)|HMS ''Bellerophon'']], part del bloqueig britànic, i va ser exiliat a l'[[illa de Santa Helena]], on morí el 1821.
El [[13 de març]] de [[1815]], set dies abans que Napoleó arribés a París, els poders al [[Congrés de Viena]], el van declarar fora de la llei.<ref>[http://dl.lib.brown.edu/napoleon/time7.html Cronologia: El congrés de Viena, els cent dies, i l'exili de Napoleó a St. Elena] {{en}}, Center of Digital Initiatives, Biblioteca [[Brown University]]</ref> Quatre dies més tard, el [[Regne Unit]], [[Rússia]], [[Àustria]], [[Prússia]] van mobilitzar els seus exèrcits per derrotar a Napoleó.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Hamilton-Williams |nom=David |títol= Waterloo. New Perspectives. The Great Battle Reappraised |url= |llengua=anglès | editorial=Arms & Armour Press |data=1993 |pàgines=59 |isbn=0-471-05225-6}}</ref> Napoleó sabia que una vegada que els seus intents per dissuadir un o més dels aliats de la [[Setena Coalició]] d'envair França havia fracassat, la seva única possibilitat de romandre en el poder era atacar abans que la coalició. Si podia destruir les forces de la coalició al sud de [[Brussel·les]] abans que es reforcessin, podria ser capaç d'aconseguir la retirada dels britànics i empènyer els prussians fora de la guerra. Una consideració addicional és que hi havia molts simpatitzants de parla francesa a Bèlgica i una victòria francesa podria desencadenar una revolució amistosa. A més, les tropes britàniques a Bèlgica eren en gran part les tropes de segona línia, la majoria veterans de la [[Guerra Anglo-Americana de 1812-1815|guerra de 1812]].<ref>{{Harvnb|Chandler|1966|pp=1016, 1017, 1093}}</ref>
[[Fitxer:Waterloo Campaign map-alt3.svg|thumb|upright=1.4|esquerra|Mapa de la campanya de Waterloo]]
[[Fitxer:NapoleonsHeadquartersAtWaterloo.jpg|thumb|El quarter general de Napoleó durant la batalla, la Granja Caillou ("Còdol")]]
Les disposicions inicials de Wellington estaven destinades a contrarestar l'amenaça de Napoleó, que intentava envoltar els exèrcits de la Coalició movent-se a través de monts, al sud-oest de Brussel·les.<ref>{{Harvnb|Siborne<!--W-->|1990|p=82}}</ref> Això hauria tallat les comunicacions de Wellington, amb la seva base a [[Oostende]], però hauria portat al seu exèrcit a prop de Blücher. Napoleó va manipular la por de Wellington de perdre la seva cadena de subministrament.<ref>{{Harvnb|Hofschröer|2005|pp= 136–160}}</ref> Wellington va dividir el seu exèrcit en una ala esquerra al comandament del mariscal [[Ney]], una ala dreta comandada pel mariscal [[Grouchy]] i va reservar una sota el comandament personal (tot i que els tres elements es va mantenir prou a prop per recolzar els uns als altres). A l'alba del 15 de juny els francesos van creuar la frontera a prop de Charleroi i van envair ràpidament els llocs d'avançada de la Coalició, assegurant "«la posició central"» de Napoleó, entre els exèrcits de Wellington i Blücher .
Només molt tard durant la nit del 15 de juny Wellington va estar convençut que l'atac contra Charleroi era la principal amenaça francesa. A les primeres hores del 16 de juny, al [[ball de la Duquessa de Richmond]], va rebre un despatx de [[Guillem II dels Països Baixos|Príncep d'Orange]] i va quedar sorprès per la velocitat de l'avanç de Napoleó. Ordenà al seu exèrcit que es concentrés sobre [[Quatre Bras]], on el Príncep d'Orange, amb la brigada del [[Bernhard Carl de Saxe-Weimar-Eisenach|Príncep Bernhard de Saxe-Weimar]], estava mantenint una posició contra els soldats de l'ala esquerra de Ney.<ref>{{Harvnb|Longford|1971|p=508}}</ref> Les ordres de Ney eren assegurar els nusos de carreteres de Quatre Bras, de manera que, si era necessari, podria tombar més tard cap a l'est i reforçar a Napoleó.
L'exèrcit francès estava format per uns 69.000 homes, consistent en 48.000 d'infanteria, 14.000 de cavalleria i 7.000 d'artilleria amb 250 canons.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=75}}</ref><ref>{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=68}} gives 73,000.</ref> Napoleó s'havia servit de les lleves per omplir els rangs de l'exèrcit francès durant el seu mandat, però no va fer cap lleva per a la campanya de 1815. Tots els seus homes eren veterans de com a mínim una campanya que van tornar més o menys voluntàriament a files. La cavalleria en particular era nombrosa i formidable, i incloïa 14 [[regiment]]s de [[cavalleria pesada]] cuirassada i 7 de [[llancer]]s molt versàtils.
 
Wellington afirmà que ell mateix tenia «''un exèrcit infame, molt feble i mal equipat, i un estat major molt inexpert''».<ref>{{Harvnb|Longford|1971|p=485}}</ref> Les seves forces consistien en 67.000 homes: 50.000 d'infanteria, 11.000 de cavalleria i 6.000 d'artilleria amb 150 canons. D'aquests 25.000 eren britànics (incloent una quantitat desproporcionada d'irlandesos,)<ref>[http://eprints.maynoothuniversity.ie/3099/1/Thesis_-_'Ireland_and_the_Waterloo_campaign_of_1815'.pdf Peter Molloy, "«Ireland and the Waterloo campaign of 1815"»].</ref> i 6.000 homes de la [[Legió Alemanya del Rei]] (''King's German Legion'' - KGL). La totalitat de les tropes de l'[[exèrcit britànic]] eren soldats regulars, però només 7.000 d'ells eren veterans de la [[Guerra Peninsular]].<ref>{{Harvnb|Longford|1971|p=484}}</ref> A més, havia 17.000 soldats neerlandesos I belgues, 11.000 de [[Regne de Hannover|hannoverians]], 6.000 de [[Brunswick-Lüneburg#Brunswick-Wolfenbüttel|Brunswick]] i 3.000 de [[Ducat de Nassau|Nassau]].<ref name="Barbero 2005 75–76"/>
 
Gran part de les tropes dels exèrcits de la Coalició eren inexpertes.<ref group="n.">Un capità d'artilleria, Mercer, pesava que els eren ''nens perfectes''. {{Harv|Mercer|1870|loc=}}</ref><ref group="n.">El 13 de juny, el comandant a [[Ath]] demanà pólvora i munició, mentre que els membres de la reserva del regiment de Hannover mai no havien disparat un sol tret.{{Harv|Longford|1971|p=486}}</ref> L'exèrcit [[Països Baixos|neerlandès]] havia estat restablert el 1815, després de l'anterior desfeta de Napoleó. Amb l'excepció dels britànics i alguns de Hannover i Brunswick que havien lluitat amb l'exèrcit britànic a Espanya, molts dels soldats professionals dels exèrcits de la Coalició havien passat part del seu temps a l'exèrcit francès o en exèrcits aliats al règim napoleònic. L'historiador Barbero senyala que en aquest exèrcit heterogeni la diferència entre tropes britàniques i "«estrangeres"» no es demostrà significant sota el foc.<ref>{{Harvnb|Barbero|2006|p=19}}</ref> Wellington, a més, anava molt curt de cavalleria pesada, disposant només de 7 regiments britànics i 3 d'holandesos. El [[Frederic del Regne Unit (duc de York)|Duc de York]] imposà diversos dels seus oficials d'estat major a Wellington, incloent el seu segon al comandament, el [[Henry William Paget, 1r marquès d'Anglesey|comte d'Uxbridge]]. Uxbridge comandà la cavalleria i tenia [[carta blanca]] de Wellington per emprar aquestes forces a discreció. Wellington estacionà 17.000 tropes més a [[Halle (Bèlgica)|Halle]], a 13&nbsp;km a l'oest; no van ser cridats per a participar en la batalla, però haguessin servit com a darrera posició si es perdia la batalla. Estaven principalment compostos per tropes neerlandeses a les ordres del [[Príncep Frederic dels Països Baixos]], el germà petit del [[Guillem II dels Països Baixos|Príncep d'Orange]]. Estaven situats com a guàrdia contra un possible moviment ampli de flanqueig per part de les tropes franceses, i també per a actuar com a rereguarda si Wellington es veia obligat a retirar-se cap a Anvers i la costa.<ref>Hamilton-Williams (1993) pp. 239-240</ref> D'acord a Hofschröer, les millors tropes neerlandeses es trobaven a Halle i es qüestiona els motius del seu destí.<ref>{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=65}}</ref><ref group="n.">La distància en línia recta des de Halle a Braine-l'Alleud, la punta del flanc dret de Wellington, és gairebé la mateixa que la distància en línia recta des Wavre a Frichermont, al flanc esquerre lluny de Wellington, al voltant de 13&nbsp;km.</ref>
 
L'exèrcit prussià estava en plena reorganització. El 1815, els antics regiments de Reserva, Legions i formacions de voluntaris ''Freikorps'' de les guerres de 1813-1814 estaven en procés de ser absorts per l'exèrcit, conjuntament amb diversos regiments ''[[Landwehr]]'' (milícia). Els ''Landwehr'' estaven en general mal entrenats i mal equipats quan van arribar a Bèlgica. La cavalleria prussiana estava en un estat semblant.<ref>{{Harvnb|Hofschröer|2005|p=59}}</ref> La seva artilleria també estava en ple procés de reorganització i no realitzà la seva millor actuació (els canons i equipament van continuar arribant durant i després de la batalla). Malgrat aquests handicaps, però, l'exèrcit prussià tenia un lideratge excel·lent i professional en la seva organització de l'Estat Major General. Aquests oficials provenien de quatre escoles desenvolupades per aquest propòsit i per això treballaven de manera igual. Aquest sistema estava en un marcat contrast amb els francesos, que donaren ordres vagues. Aquest sistema d'esta major assegurà que abans de Ligny, tres quarts de l'exèrcit prussià es concentrà per la batalla amb 24 hores d'avís. Després de Ligny, tot i que havien estat derrotats, van ser capaços de reorganitzar el seu tren de subministraments i intervenir decisivament en el camp de batalla de Waterloo 48 hores després.<ref>{{Harvnb|Hofschröer|2005|pp=60–62}}</ref> Dos cossos i mig de l'exèrcit prussià, formats per 48.000 homes, van combatre a Waterloo; dues brigades sota [[Friedrich Wilhelm Freiherr von Bülow|Friedrich von Bülow]], comandant del IV Cos atacaren [[Georges Mouton|Lobau]] a les 16:30; mentre que el I Cos de [[Hans Ernst Karl von Zieten|Zieten]] i part del II Cos de [[Georg Dubislav Ludwig von Pirch|Georg von Pirch]] entraren en combat cap a les sis del vespre.
==== Exèrcit de Wellington ====
L'exèrcit de Wellington era una força multinacional de 67.000 homes. La distribució per armes era de més de 50.000 infants, 11.000 genets i 6.000 artillers amb 150 canons, organitzats així:
* '''Primer cos:''' Príncep [[Guillem II dels Països Baixos|Guillem VII d'Orange]] (dues divisions britàniques, una belga i una altra neerlandesa).
* '''Segon cos:''' Tinent general lord [[Rowland Hill]] (dues divisions britàniques, una aliada, més una brigada addicional belga-neerlandesa).
* '''Reserva:''' [[Arthur Wellesley|Duc de Wellington]] (dues divisions britàniques, el cos de Brunswick i el contingent de Nassau).
* '''Contingent addicional:''' [[Henry William Paget, 1r marquès d'Anglesey|lord Uxbridge]], (una unidad de cavalleria pesada y d'artilleria).
La posició de Waterloo era una de forta. Consistia en una llarga carena d'est a oest, perpendicular i partida per la carretera principal a Brussel·les. A la cresta de la carena transcorria la carretera d'[[Ohain (Bèlgica)|Ohain]], un profund [[camí excavat]]. Prop dels nusos de carreteres amb la carretera de Brussel·les hi havia un llarg bosc d'oms que estava gairebé al centre de la posició de Wellington i li serví com el seu punt de comandament durant gairebé tot el dia. Wellington desplegà la seva infanteria en una línia just darrere de la carena de la serralada seguint el camí d'Ohain. Usant la [[Defensa de pendent inversa|pendent inversa]], tal com ja havia fet moltes vegades abans, Wellington ocultà la seva força als francesos, a excepció dels [[fustigador]]s i de l'artilleria.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|pp=78,79}}</ref> La longitud del front del camp de batalla també era relativament curta, de només 4&nbsp;km. Això permetia a Wellington desplegar les seves forces en profunditat, la qual cosa va fer al centre i a la dreta, tot el camí cap al poble de [[Braine-l'Alleud]], amb l'esperança que els prussians reforcessin la seva esquerra durant el dia.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=80}}</ref>
 
[[Fitxer:Belgique Butte du Lion dit de Waterloo.jpg|thumb|esquerra|El famós ''morne plaine'', descrit per [[Víctor Hugo]] a "''[[Els Miserables]]''", i el [[Lion's Mound]].]]
 
Davant de la cresta, havia tres posicions que podien ser fortificades: a l'extrem dret hi havia el château, el jardí i l'hort de [[Hougoumont]]. Era una casa de camp gran i ben construïda, inicialment oculta entre els arbres. La casa encarava al nord una pista coberta i enfonsada (habitualment descrita pels britànics com «''el camí buit''»), pel qual podien rebre subministraments. A l'extrem esquerra estava el llogaret de Papelotte. Tant Hougoumont i Papelotte van ser fortificades, assegurant els flancs de Wellington. Papelotte també comandava la carretera a Wavre que els prussians farien servir per enviar reforços a les posicions de Wellington. Al costat oest de la carretera principal, i davant de la resta de la línia de Wellington, estava la granja i l'hort de [[La Haye Sainte]], on estaven atrinxerats 400 homes de la infanteria lleugera de la [[Legió Alemanya del Rei]].<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=149}}</ref> Al costat oposat de la carretera hi havia una pedrera de sorra en desús, on es van situar els [[95è de Rifles]] com a [[tirador d'elit|tirador]]s.<ref>{{Harvnb|Parry|1900|p=58}}</ref>
 
Aquesta posició presentava un desafiament formidable per a qualsevol força atacant. Qualsevol temptativa de passar la dreta de Wellington significava prendre l'atrinxerada posició d'Hougomont; qualsevol atac d'aquest centre significava que els atacants haurien de marxar entre el [[fila i desenfilada|foc de flanqueig]] des d'Hougoumont i La Haye Sainte. A l'esquerra, qualsevol atac també seria cobert pel foc provinent de La Haye Sainte i el seu sorral, i qualsevol intent de travessar pel flanc esquerra significava combatre pels carrers i tanques de Papelotte, i algun terreny molt humit.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|pp=141,235}}</ref>
Wellington es llevà vers les dues o les tres de la matinada del 18 de juny, i va escriure cartes fins a l'alba. Abans havia escrit a Blücher confirmant que donaria batalla a Mont-Saint-Jean si Blücher podia enviar-li com a mínim un [[Cos d'exèrcit|cos]]; en cas contrari, es retiraria cap a Brussel·les. En una reunió a altes hores de la nit, el cap d'estat major de Blücher, [[August Neidhardt von Gneisenau]], es mostrà desconfiat sobre l'estratègia de Wellington, però Blücher el va convèncer que hauria de marxar per unir-se a l'exèrcit de Wellington. Al matí Wellington degudament va rebre una resposta de Blücher, prometent ajudar-lo amb tres cossos.<ref>{{Harvnb|Longford|1971|pp=535,536}}</ref> A partir de les sis del matí Wellington estava al camp supervisant el desenvolupament de les seves forces. A Wavre, el IV Cos prussià de Bülow va ser designat per encapçalar la marxa cap a Waterloo com si estigués en la millor forma, car no havia participat en la [[batalla de Ligny]]. Tot i que no havia patit baixes, el IV Cos havia estat marxant durant dos dies, cobrint la retirada de tres altres cossos de l'exèrcit prussià del camp de batalla de Ligny. Havia estat situat en el punt més allunyat de la batalla, i el progrés era molt lent. Les carreteres estaven en molt males condicions després de la forta pluja de la nit, i els homes de Bülow havien de passar pels congestionats carrers de Wavre i moure 88 peces d'artilleria. Les coses no van ajudar quan va esclatar un incendi a Wavre, bloquejant diversos carrers pels que Bülow volia passar. Com a resultat, la darrera part del cos marxà a les 10:00, sis hores després que els elements d'avantguarda havien marxat cap a Waterloo. Els homes de Bülow van ser seguits cap a Waterloo primer pel I Cos, i després del II Cos.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=141}}</ref>
[[Fitxer:Napoleon.Waterloo.jpg|thumb|upright=1.3|[[Mont-Saint-Jean, Bèlgica|La batalla de Mont-Saint-Jean]]]]
Napoleó esmorzà en safata de plata a ''Le Caillou'', la casa on havia passat la nit. Quan [[Jean-de-Dieu Soult|Soult]] li suggerí que s'hauria de cridar a Grouchy perquè s'unís a la força principal, Napoleó digué «''Només perquè ha estat colpejat per Wellington, vostè es creu que és un bon general. Ja li dic que Wellington és un mal general, que els anglesos són mal soldats, i que aquest afer no és més que un berenar al camp''».<ref>{{Harvnb|Longford|1971|p=547}}</ref> Malgrat tot això, les afirmacions sorprenents fetes per Napoleó no s'havien de prendre al peu de la lletra, donada la màxima de l'Emperador que "''«en la guerra, la moral ho és tot''"» i que la lloança de l'enemic és sempre dolenta, car redueix la moral pròpia. En canvi, se l'havia vist participant en aquestes arengues en multitud d'ocasions en el passat i en el matí de la batalla de Waterloo havia de combatre amb el nerviosisme i el pessimisme del seu cap d'esta major i havia de respondre a les persistents i pràcticament opinions derrotistes d'alguns dels seus generals superiors.<ref>{{Harvnb|Roberts|2001|pp=163–166}}</ref> Més tard, parlant amb el seu germà [[Jérôme Bonaparte|Jerome]], d'algunes xafarderies escoltades per un cambrer entre oficials britànics menjant a la posada "''King of Spain''" a Genappe que els prussians havien de marxar des de Wavre, Napoleó firmà que els caldrien dos dies com a mínim de marxa i que haurien de lluitar amb Grouchy.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=73}}</ref> Per sorpresa, escolta comentaris al costat de Jerome; i els comandants francesos presents a la conferència prèvia a la batalla a "''Le Caillou''" no tenien cap informació sobre l'alarmant proximitat dels prussians i no sospitaven que els homes de Blücher començarien a aparèixer en grans quantitats al camp de batalla només cinc hores després.<ref>{{Harvnb|Roberts|2001|p=xxxii}}</ref>
 
Napoleó havia retardat l'inici de la batalla a causa del terra moll, que hauria dificultat les maniobres de l'artilleria i de la cavalleria. A més, gran part de les seves tropes havien fet [[vivac]] al sud de ''La Belle Alliance''. A les 10.00, en resposta a un despatx que havia rebut de Grouchy sis hores abans, envià una resposta dient a Grouchy que «''es dirigís cap a Wavre (al nord de Grouchy) «per tal d'acostar-se a nosaltres» (a l'oest de Grouchy)'' i llavors '' empenyés davant seu'' els prussians per arribar a Waterloo ''«tan aviat com sigui possible''».»<ref>{{Harvnb|Longford|1971|p=548}}</ref>
 
A les 11 del matí, Napoleó esbossà la seva ordre general: el Cos de Reille a l'esquerra i el Cos d'Erlon a la dreta per atacar el poble de Mont-Saint-Jean i mantenir-se al tant els uns dels altres. Aquesta ordre assumia que la línia de batalla de Wellington estava al poble, en comptes de en una posició més d'avançada sobre la carena.<ref>{{harvnb|Bonaparte|1869|pp=292,293}}</ref> To enable this, la divisió de Jerome faria un atac inicial contra Hougoumont, que Napoleó esperava que Wellington llancés les seves reserves,{{sfn|Fletcher|1994|p=[http://books.google.com/books?id=US-QQxjHnn8C&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false 20]}} car la seva pèrdua amenaçaria les seves comunicacions amb el mar. Una ''[[Gran Bateria|grande batterie]]'' de la reserva d'artilleria dels Cossos I, II i VI llavors hauria de bombardejar el centre de la posició de Wellington cap a la una del migdia. El Cos d'Erlon llavors atacaria l'esquerra de la posició de Wellington, la travessaria i avançaria d'est a oest. A les seves memòries, Napoleó va escriure que la seva intenció era separar l'exèrcit de Wellington dels prussians i fer-los recular fins al mar.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|pp=95–98}}</ref>
 
===Hougoumont===
:{{Principal| Hougoumont}}
[[Fitxer:Andrieux - La bataille de Waterloo.jpg|thumb|esquerra|upright=1.3|''The Battle of Waterloo'', per [[Clément-Auguste Andrieux]] (1852)]]
L'historiador Andrew Roberts senyala que «''És un fet curiós sobre la batalla de Waterloo que ningú no està absolutament cert de quan començà exactament».''»<ref name="Harvnb01">{{Harvnb|Roberts|2005|p=55}}</ref> Wellington senyalà als seus despatxos que «''cap a les deu en punt del matí [Napoleó] començà un atac ferotge sobre la nostra posició a Hougoumont''».<ref name="Harvnb">{{Harvnb|Wellesley|1815|loc=}}</ref> Altres fonts senyales que l'atac començà cap a les 11:30. L'historiador Andrew Roberts senyala que «''És un fet curiós sobre la batalla de Waterloo que ningú no està absolutament cert de quan començà exactament».''»<ref name="Harvnb01"/> Wellington senyalà als seus despatxos que «''cap a les deu en punt del matí [Napoleó] començà un atac ferotge sobre la nostra posició a Hougoumont''».<ref name="Harvnb"/> Altres fonts senyales que l'atac començà cap a les 11:30.<ref group="n."> L'hora en que Waterloo començà, tot i que hi havia 150.000 actors en aquella gran tragèdia, va ser una qüestió de gran disputa. El Duc de Wellington el situa a les 10. El General Alava diu a dos quarts d'onze; Napoleó i Drouet diuen migdia, i Ney a la una. Lord Hill pot rebre el crèdit d'haver resolt aquesta qüestió: va portar dos rellotges amb ell al combat, un cronòmetre, i marcà amb ell el so del primer tret disparat, i aquesta prova avui és acceptada com a prova de la primera espurna de flames vermelles que marcà l'inici de la tragèdia de Waterloo va tenir lloc quan faltaven exactament deu minuts per a les dotze.''{{Harv|Fitchett|2006|loc=Chapter: King-making Waterloo}}. "«..., els rellotges havien de ser ajustats per l'hora solar, i això significava que era rar que dos rellotges concordessin... Per exemple, el 9 de juny, el I Cos francès havia estat a Lille, mentre que el IV Cos estava a Metz. Assumint que un oficial hagués posat el seu rellotge al migdia i després li donés corda meticulosament dues vegades al dia, però no el posés en hora durant la marxa d'aproximació, en el moment en què els dos cossos arribessin als voltants de Waterloo, el rellotge de l'oficial del I Cos hauria marcat les 24:40, mentre que el de l'oficial del IV Cos marcaria les 11:20, i era el migdia a Waterloo. Aquest és un exemple extrem, i és poc probable que en realitat hagués estat el cas, però demostra el problema força bé "{{harv|Nofi|1998|p=182}}</ref> La casa i la seva rodalia estava defensada per quatre companyies lleugeres de [[Guàrdies a Peu|Guàrdies]], i el bosc per ''[[Caçadors a peu|Jägers]]'' hannoverians i pel 1/2nd<ref group="n.">Vol dir el 1r batalló del 2n Regiment. Entre els regiments prussians, "«F/12th"» denota el batalló de fusellers del 12è Regiment.</ref> de Nassau.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|pp=113–114}}</ref> L'atac inicial de la brigada de Bauduin buidà el bosc, però va haver de recular pel dur foc d'artilleria, i costà la vida a Bauduin. Mentre que els canons britànics estaven entretinguts amb un duel amb l'artilleria francesa, un segon atac llançat per la brigada de Soye havia assolit l'èxit en arribar a la porta nord de la casa. El sotstinent Legros, un oficial francès, va abatre la porta amb una destral. Algunes tropes franceses aconseguiren entrar al pati.<ref>{{Harvnb|Thiers|1862|p=215}}</ref> El 2n de [[Guàrdies de Coldstream]] i el [[Guàrdies Escocesos|2/3rd de Guàrdies a Peu]] arribaren en socors. Va haver una lluita cos a cos ferotge, i els britànics aconseguiren tancar la porta mentre que les tropes franceses penetraven. Els francesos que van quedar atrapats al pati van ser tots morts. Només un jove tambor es va salvar.
[[Fitxer:800px-North gate Hougoumont.jpg|thumb|La porta del costat nord assaltat pel ''1r Légère'', van ser encapçalats pel ''[[sous-lieutenant]]'' Legros<ref>Napoleonic: [http://www.militaryartcompany.com/napoleonic.htm The Great Gate of Hougoumont] (Image). ''MilitaryCompany.com''. Retrieved on 14 September 2007.</ref>]]
[[Fitxer:Castle of Hougoumont during the Battle of Waterloo.jpg|esquerra|thumb|Els combats a Hougoumont]]
La lluita continuà a Hougoumont tota la tarda. Els seus voltants estaven plens d'infanteria lleugera francesa, i es realitzaren atacs coordinats contra les tropes allà aquarterades. L'exèrcit de Wellington defensà la casa i el camí buidat que es dirigia cap al nord. Al vespre, Napoleó ordenà personalment que la casa fos bombardejada amb els obusos fins que es cremés,<ref group="n.">Veient les flames, Wellington envià un missatge al comandant de la casa senyalant que havia de mantenir aquella posició a qualsevol cost. {{Harv|Barbero|2005|p=298}}</ref> destruint-la completament llevat la capella. La brigada de la Legió Alemanya del Rei comandada per Du Plat va haver d'anar a avantguarda per defensar el camí buidat, que van haver de fer sense oficials superiors. Eventualment van ser rellevats pel [[71è Regiment a Peu (Highland)|71è a Peu]], un regiment d'infanteria britànica. La brigada d'Adam va ser reforçat per la 3a Brigada de Hannover de [[Hugh Halkett]], i aconseguiren rebutjar més atacs d'infanteria i cavalleria enviats per Reille. Hougoumont va ser mantingut fins al final de la batalla.
 
{{cita|''Vaig ocupar aquell post amb un destacament de la brigada de Guàrdies del General Byng, que estava en posició en aquesta rereguarda; i va estar una estona sota el comandament del tinent coronel MacDonald, i després del coronel Home; i estic content d'afegir que es va mantenir, durant tot el dia, amb la gran valentia d'aquestes braves tropes, malgrat els repetits esforços de grans cossos de l'enemic per obtenir-ne la possessió.''|Wellington|<ref name=Booth-10>{{Harvnb|Booth|1815|p=10}}</ref>}}
 
{{cita|''Quan vaig arribar als canons abandonats per Lloyd, vaig passar un minut contemplant l'escena: estava molt més enllà de tota descripció. Hougoumont i el seu bosc eren una gran flamarada enmig de grans masses de fum que sobrevolava el camp; aquest fum els francesos estaven indistintament visibles. Havia una gran massa de llargues plomes vermelles que es podien veure; allà, com espurnes d'un full d'acer que mostrava que els cuirassers s'estaven movent; 400 canons vomitaven foc i mort a cada costat; l'estrèpit i els crits es barrejaven indistintament i em van fer pensar en un volcà en erupció. Cossos d'infanteria i cavalleria eren llançats contra nostre, i era moment d'abandonar la contemplació, de manera que em vaig posar al capdavant de les nostres columnes, que estaven a la plaça.''|Major Macready, Divisió Lleugera, 30è Regiment Britànic, brigada de Halkett|<ref name=Creasy-XV>{{Harvnb|Creasy|1877|loc=[http://www.standin.se/fifteen15a.htm Chapter XV]}}</ref>}}
 
Els combats a Hougoumont sovint han estat caracteritzats com un atac de diversió per ocupar allà les reserves de Wellington que escalà en una batalla durant tot el dia i que finalment acabarien llançant-hi les reserves franceses.<ref>Vegeu, per exemple, {{Harvnb|Longford|1971|pp=552–554}}</ref> De fet, hi ha una bona causa per a creure que tant Napoleó i Wellington pensessin que mantenir Hougoumont era clau per guanyar la batalla. Hougoumont era una part del camp de batalla de Napoleó podia veure clarament{{sfn|Barbero|2005|p=298}} i continuà dirigint-hi recursos durant tota la tarda (33 [[batalló|batallons]] en total, és a dir, 14.000 soldats). De manera semblant, tot i que la casa mai no va tenir-hi una gran quantitat de tropes, Wellington n'hi ocupà 21 (12.000 soldats) durant el transcurs de la tarda en mantenir el camí buidat obert per permetre que tropes de refresc i munició arribessin als edificis. Va moure diverses bateries d'artilleria des del seu difícil centre per donar suport a Hougoumont,<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|pp=305,306}}</ref> i posteriorment afirmaria que <<''l'èxit de la batalla girà en tancar les portes a Hougoumont''>>.<ref>{{Harvnb|Roberts|2005|p=57}}</ref>
=== El primer atac de la infanteria francesa ===
[[Fitxer:Battle of Waterloo.svg|thumb|upright=1.4|Mapa de la batalla. Les unitats de [[Napoleó]] apareixen en blau, les de [[Arthur Wellesley, 1r duc de Wellington|Wellington]] en vermell; i les de [[Gebhard Leberecht von Blücher|von Blücher]] en gris.]]
Els 80 canons de la ''grande batterie'' de Napoleó se situà al centre. Van obrir foc a les 11:50, d'acord a [[Rowland Hill|Lord Hill]] (comandant del II Cos Anglo-Aliat),<ref group="n.">"«Lord Hill pot rebre el crèdit d'haver establert l'hora. Va portar dos rellotges a la batalla, un d'ells un cronòmetre, i marcà amb aquest el so del primer tret... a falta de deu minuts per a les dotze la primera canonada sortí del costat francès. "» {{Harv|Fitchett|2006|loc=Chapter: King-making Waterloo}}</ref> mentre que altres fonts indiquen entre migdia i dos quarts de dues.{{sfn|Barbero|2005|p=131}} La ''grande batterie'' estava massa lluny per apuntar acuradament, i les úniques tropes que podien veure eren els fustigadors dels regiments de Kempt i Pack, i la 2a divisió neerlandesa de [[Hendrik George de Perponcher Sedlnitsky|Perponcher]] (la resta estaven fent servir la característica "[[defensa de pendent inversa]]" de Wellington){{sfn||Hamilton-Williams|1993|p=286}}<ref group="n.">Tota la 1a brigada de la 2a divisió neerlandesa, que havia estat a la pendent de davant durant la nit, es retirà a una posició darrera la cresta entre els regiments de Kempt i Pack cap a migdia. {{Harv|Bas|1909|pp=332–333}}</ref>
 
Malgrat això, el bombardeig causa un gran nombre de baixes. Tot i que alguns projectils van enterrar-se al terra tou, la majoria trobaren les seves marques al costat revers de la cresta. El bombardeig obligà a la cavalleria de la Brigada de la Unió (en tercera línia) a moure's cap a l'esquerra, igual que ho feren els Scots Greys, per tal de reduir la seva taxa de baixes.<ref>{{Harvnb|Hamilton-Williams|1993|p=287}}</ref>
 
Cap a la una del migdia, Napoleó va veure les primeres columnes de prussians als voltants de [[Lasne-Chapelle-Saint-Lambert]], a quatre o cinc milles (a tres hores de marxa per a un exèrcit) del seu flanc dret.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=136}}</ref> La reacció de Napoleó va ser que el Mariscal Soult enviés un missatge a Grouchy dient-li que anés cap al camp de batalla per atacar els prussians que arribaven.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=145}}</ref> Grouchy, però, havia estat executant les ordres prèvies de Napoleó de perseguir els prussians "''«amb la vostra espasa contra la seva esquena''"» cap a Wavre, i llavors es trobava massa lluny per arribar a Waterloo. Grouchy va ser advertit pel seu subordinat, [[Étienne Maurice Gérard|Gérard]], que "''marxés «cap al so dels canons''"», però s'aferrà a les seves ordres i s'enfrontà a la rereguarda del III Cos prussià sota el comandament del [[tinent general]] [[Baró]] [[Johann von Thielmann]] a la [[batalla de Wavre]]. A més, la carta de Soult que ordenava a Grouchy que es mogués ràpidament per unir-se a Napoleó i atacar a Bülov no arribaria al seu destí fins a les vuit del vespre.
 
Una mica després de la una, començà l'atac del I Cos. D'Erlon, igual que Ney, ja s'havia trobat amb Wellington a Espanya, i sabia que la tàctica favorita del comandant britànic era usar foc de mosquet en massa a curta distància per fer retrocedir les columnes d'infanteria. En comptes d'usar les columnes habituals franceses de nou en profund desplegades al tant unes de les altres, cada divisió avançà en línies de batalló poc espaiades entre si una darrera de l'altre. Això els permetia concentrar el seu foc,<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=165}}</ref> però no els deixava espai per canviar de formació.
La formació inicialment va ser efectiva: la divisió situada més a l'esquerra, comandada per [[François-Xavier Donzelot]], avançà sobre La Haye Sainte. La granja va ser defensada per la [[Legió Alemanya del Rei]]. Mentre que un batalló francès atacava frontalment els defensors, els batallons següents es desplegaren pels costats, amb el suport de diversos esquadrons de [[cuirasser]]s, que aconseguiren aïllar la granja. La Legió Alemanya del Rei defensà amb resolució la granja. Cada cop que els francesos intentaven escalar els murs els alemanys, inferiors numèricament, els aconseguien expulsar d'allà. El Príncep d'Orange va veure que La Haye Saine havia quedat aïllada i intentà reforçar-la enviant-hi el batalló de línia Lüneberg de Hannover. Els cuirassers s'amagaren en un plec de terra i els destruïren en qüestió de minuts i després muntaren fins a passar La Haye Sainte, gairebé a la cresta de la carena,on cobrien el flanc esquerra d'Erlon mentre tenia lloc el seu atac.<ref>{{Harvnb|Hamilton-Williams|1993|pp=289–293}}</ref>
 
Cap a dos quarts de dues, d'Erlon començà a avançar les seves tres altres divisions, uns 14.000 homes sobre un front d'uns 1.000 metres contra l'ala esquerra de Wellington. En aquell moment s'enfrontaven a uns 6.000 homes: la primera línia consistia en la 1a "[[Brigada van Bylandt]]" de la 2a divisió neerlandesa; flanquejada per les brigades britàniques de Kempt i Pack a cada costat. La segona línia consistia en tropes britàniques i hannoverianes comandades per Sir [[Thomas Picton]], que estaven esteses a terra darrere la carena. Tots havien patit molt a Quatre Bras. A més, la bridada Bijlandt hauria rebut l'ordre de desplegar els seus hostigadors al camí buit i sobre el pendent de davant. La resta de la brigada estava darrere la carretera.<ref>Website of current Dutch historian<!--s: Erwin van Muilwijk: [http://home.tiscali.nl/erwinmuilwijk/index.htm Tiscali.nl], and... website no longer contains the referenced sources--> Marco Bijl: [http://www.8militia.net/ 8militia.net];{{Harvnb|Eenens|1879| pp=14–30, 131–198}}; De Jongh, W.A.: Veldtocht van den Jare 1815, Historisch verhaal; in De Nieuwe Militaire Spectator (Nijmegen 1866), pp. 13–27.(Aquesta és la narració original del coronel de Jongh, comandant de la 8a Milicia neerlandesa. Pot ser descarregada a la pàgina de Marco Bijl above.); Löben Sels, Ernst van Bijdragen tot de krijgsgeschiedenis van Napoleon Bonaparte / door E. van Löben Sels Part 4; Veldtogten van 1814 in Frankrijk, en van 1815 in de Nederlanden (Battles). 1842. 's-Gravenhage : de Erven Doorman, pp. 601–682; Allebrandi, Sebastian. Herinneringen uit mijne tienjarige militaire loopbaan. 1835. Amsterdam : Van Kesteren, pp. 21–30;(Allebrandi va ser un soldat a la 7a Milícia holandesa I la seva narració esdevingué molt impotant).</ref><ref group="n.">De Bas reimprimí la "''Història de la 2a divisió"'' del coronel Van Zuylen. Van Zuylen van Nijevelt va ser cap d'estat major de la 2a divisió i situat just darrera de la brigada van Bijlandt durant tot el dia. ({{Harvnb|Bas|1909|pp=134–136}}(vol.2)). Va escriure un informe de 32 pàgines, just després de la batalla. Aquest informe forma la base de la major part de la literatura allà mencionada: veure {{Harvnb|Bas|1909|pp=289–352}}(vol.3). [http://books.google.com/books?id=V5wLAQAAIAAJ&pg=PA286&dq=%22De+Bas%22+++Zuylen&lr=&cd=16#v=onepage&q=%22De%20Bas%22%20%20%20Zuylen&f=false Google Books]; Boulger has an English translation of the report {{Harv|Boulger|1901}}</ref>
 
En el moment aquests fustigadors s'estaven unint als seus batallons, la brigada rebé l'ordre d'aturar-se i començar a tornar el foc. A l'esquerra de la brigada, on estava la 7a Milícia Neerlandesa «''unes quantes files van ser abatudes i va obrir-se la línia''».<ref>Van Zuylen report {{Harvnb|Bas|1909|pp=338–339}}(vol. 3)</ref> El batalló no tenia reserves i va ser incapaç de tancar l'escletxa.<ref group="n."> Les pèrdues de la brigada van ser molt greus: una andanada francesa a boca de canó delmà la 7a i la 8a Milícia, que tenien la major part d'oficials ferits o morts, amb el comandant de la brigada Bijlandt sent un dels ferits que van haver de ser evacuats. Els dos batallons van pedre la seva estructura de comandament de cop i volta. El total de baixes de la brigada durant el dia va ser de gairebé 800 morts i ferits {{Harv|Hamilton-Williams|1993|pp=310–311}}</ref> Les tropes d'Erlon van pressionar sobre l'escletxa a la línia i la resta de batallons de la brigada Bylant (8è de Milicia Neerlandesa i el 7è Batalló de Línia Belga) van ser forçats a retirar-se cap a l'espai de la 5a Milicia Neerlandesa, que estava en reserva entre les tropes de Picton a unes 100 passes a la rereguarda. Alla es van reagrupar sota el comandament del coronel [[Pieter Hendrik van Zuylen van Nijevelt|Van Zuylen van Nijevelt]].<ref group="n.">L'informe de Van Zuylen; es refereix a si mateix com a "''cap d'esta major''" ({{Harvnb|Bas|1909|pp=338–339}}(vol. 3)).</ref><ref group="n.">Algunes de les tropes en retirada caigueren en el pànic i fugiren. Això no ha de sorprendre donades les circumstàncies. Les tropes britàniques del 1/95è batalló, també sotmès a una gran pressió per part dels francesos, va fer el mateix en aquells moments. Aquesta fugida no involucrà el gruix dels batallons neerlandesos, tal com han afirmat alguns historiadors. Van Zuylen reuní uns 400 homes, d'acord a la seva estimació, que estaven a punt per unir-se al contraatac i fins i tot capturaren dos [[gonfanó|gonfanons]] francesos. ({{Harvnb|Bas|1909|pp=338–341}}(vol. 3); {{Harvnb|Hamilton-Williams|1993|pp=293–295}})</ref> Uns moments després el Príncep d'Orange ordenà un contraatac, que va tenir lloc uns deu minuts després. Bylandt va resultar feriit i es retirà del camp, passant el comandament de la brigada al Lt. Kol. De Jongh.<ref>{{Harvnb|Pawly|2001|pp=37–43}}; S'han emprat les següents cartes; les narracions dels generals Kempt, Calvert del 32 d'infanteria, Cruikshank del 79, Winchester & Hope del 92, Evans (Brigada de Cavalleria Ponsonby) i Clark Kennedy dels Dragons Reials {{harv|Glover|2004}}. Aquestes són les úniques cartes que donen alguns detalls sobre les tropes neerlandeses i belgues.</ref>
Els homes d'Erlon acendiren la pendent i avançaren pel camí buidat, ''Chemin d'Ohain'', que transcorreix entre La Haye Sainte i segueix cap a l'est. A ambdós costats hi havia tanques gruixudes, amb la brigada de [[Willem Frederik van Bylandt|Bylandt]] més enllà de la carretera, mentre que les brigades britàniques havien estat estirades a uns 80 metres de la carretera, de Pack a Bylandt a l'esquerra i la de Kempt a Bylandt a la dreta. Els 1.900 homes de Kempt s'estaven enfrontant amb els 1.900 homes de la brigada de Bourgeois, de la divisió de Quiot. Al centre, la divisió de [[François-Xavier Donzelot|Donzelot]] havia fet recular els homes de Bylandt. A la dreta de l'avanç francès estava la divisió de Marcognet, encapçadala per la brigada de Grenier, formada en el 45è Regiment de Línia i seguit pel 25è Regiment de Línia, d'una mica menys de 2.000 homes, i darrere d'ells, la brigada de Nogue formada pels regiments 21è i 45è. Oposats a ells, a l'altre costat de la carretera, estava la 9a brigada de [[Denis Pack|Pack]], formada per tres regiments escocesos: els [[Reials Escocesos]], el 42è [[Guàrdia Negre]], el 92è de Gordons i el [[44è a Peu]], totalitzant uns 2.000 homes. Anava a tenir lloc una lluita ferotge entre les infanteries francesa i britànica.<ref>{{Harvnb|Barbero|2006|pp=134 to 138}}</ref>
=== La càrrega de la cavalleria pesada britànica ===
[[Fitxer:Scotland Forever!.jpg|thumb|upright=1.4|La càrrega dels ''Scots Greys'' a Waterloo.]]
{{cita|''Els nostres oficials de cavalleria han adquirit l'hàbit de galopar conta tot. Mai no consideren la situació, mai pensen en maniobrar davant un enemic, mai no es protegeixen la rereguarda o es proveeixen d'una reserva.''|Wellington|<ref name="WellingtonCavalry" />}}En aquell moment crucial, Uxbridge ordenà a les seves dues brigades de cavalleria pesada britànica (formades sense ser vistes darrere de la cresta) que carreguessin en suport de la infanteria. La [[1a Brigada de Cavalleria (Regne Unit)|1a Brigada]], coneguda com la Brigada ''Household'', comandada pel Major General Lord [[Edward Somerset]], consistent en regiments de la guàrdia: el [[1r Regiment de Life Guards|1r]] i el [[2n Regiment of Life Guards|2n de Life Guards]], els [[Royal Horse Guards]] (els ''Blues''), i el [[1r de Dragons de la Guàrdia del Rei]]. La [[2a Brigada de Cavalleria (Regne Unit)|2a Brigada]], també coneguda com la ''Union Brigade'', comandada pel Major-General [[William Ponsonby (oficial britànic)|Sir William Ponsonby]], anomenada així perquè consistia en un regiment de dragons pesats anglès, [[1r The Royal Dragoons|1r (The Royals)]]; un escocès, els [[Royal Scots Greys|2n ('Scots Greys')]] i un irlandès, el [[6è (Inniskilling) Dragoons|6è (Inniskilling)]] .<ref>Adkin, p.217</ref><ref>Anglesey, p. 125</ref>
[[Fitxer:Knötel IV, 04.jpg|esquerra|thumb|upright|La ''Household Cavalry'' britànica carregant.]]
Més de vint anys de guerra havien minvat la quantitat de cavalls disponibles al continent europeu; això comportà que la cavalleria pesada britànica que va entrar a la campanya de 1815 tingués els millors cavalls que qualsevol altra arma contemporània de cavalleria. També rebien una excel·lent preparació d'esgrima a cavall. Eren, però, inferiors als francesos en fer maniobrar grans formacions, i a diferència de la infanteria, estaven mancats d'experiència en combat:<ref name="WellingtonCavalry">{{Harvnb|Barbero|2006|pp=140–142 }}</ref> els Scots Greys, per exemple, no havien entrat en acció des de 1795.<ref>{{Harvnb|Grant|1972|p=17}}</ref> D'acord a Wellington, tenien poca capacitat tàctica o sentit comú.<ref name="WellingtonCavalry"/>
 
Les dues brigades tenien una força combinada en combat d'un 2.000 homes (la xifra oficial era de 2.651); van carregar amb lord Uxbridge, de 47 anys d'edat, encapçalant-los, i amb una quantitat d'esquadrons en reserva totalment inadequada.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=188}}. Els ''Royal Horse Guards'' (2 esquadrons) estaven en reserva de la ''Household Brigade'' (9 o 10 esquadrons) però la ''Union Brigade'' (9 esquadrons) no tenia cap reserva (''Letter 5'', {{harvnb|Siborne<!--HT-->|1891|pp=7–10}}; ''Letter 16'' {{harvnb|Glover|2004}}). El total podrien seu uns 18 esquadrons, tot i que hi ha incertesa en les fonts, car els ''King's Dragoon Guards'' van posar al camp 3 o 4 esquadrons. Uxbridge implica 4 esquadrons (''Letter 5'' {{harvnb|Siborne<!--HT-->|1891|pp=7–10}}), però, en canvi, el capità Naylor dels ''King's'' només n'implica 3 quan afirma que comandà l'esquadró central del regiment (''Letter 21'', {{harvnb|Siborne<!--HT-->|1891|pp=46–47}}).</ref> Hi ha proves que Uxbridge donà una ordre, el matí de la batalla, a tots els comandants de la brigada de cavalleria, que comprometent la seva pròpia iniciativa, com a ordres directes de si mateix que no sempre es poguessin seguir, i per «''donar moviments de suport al seu front''».{{sfn|Glover|2004|p=''Letter 16: Frederick Stovin (ADC to Sir Thomas Picton)''}} Sembla que Uxbridge esperava que les brigades de Sir [[John Ormsby Vandeleur]], [[Hussey Vivian, 1r Baró Vivian|Hussey Vivian]] i la cavalleria neerlandesa donessin suport a la pesada britànica. Uxbridge posteriorment lamentaria encapçalar personalment la càrrega, afirmant «''he comès un gran error''», quan hauria d'haver organitzat una reserva adequada per fer-la avançar en suport.{{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|loc=''Letter 5'', pp. 7–10}}
[[Fitxer:Richard Ansdell — The Fight For The Standard.jpg|thumb|upright|El [[Charles Ewart|Sergent Ewart]] dels ''Scots Greys'' capturant l'àliga del 45''ème Ligne'', per [[Richard Ansdell]]]]
La Brigada ''Household'' travessà la cresta de la posició aliada i carregà baixant el turó. Els [[cuirasser]]s que protegien el flanc esquerra encara estaven dispersats, de manera que es va apoderar de la carretera principal profundament enfonsats i després enrutada.<ref>{{Harvnb|Barbero|2005|p=426}}, nota 18<br />Un episodi que ha esdevingut famós, posteriorment emprat per [[Victor Hugo]] a ''[[Els miserables]]''.</ref> El camí enfonsat actuà com a una trampa, canalitzant la fugida de la cavalleria francesa pel seu propi dret i lluny de la cavalleria britànica. Alguns dels cuirassers llavors es trobaren voltat per les empinades bandes del camí enfonsat, amb la seva pròpia infanteria al davant seu, el 95è de Rifles disparant-los des del nord del camí, i la cavalleria pesada de Somerset encara empenyent-los.<ref>{{Harvnb|Siborne<!--W-->|1990|pp=410,411}}</ref> La novetat de la lluita contra enemics cuirassats impressionà els genets britànics, com senyalà el comandant de la brigada Household.
{{cita|''Els cops dels sabres sobre les cuirasses sonava com brasers al treball.''|Lord Edward Somerset|<ref>{{Harvnb|Houssaye|1900|p=182}}</ref>}}
Continuant el seu atac, els esquadrons a l'esquerra de la Brigada Household destruí la brigada d'Aulard. Malgrat els intents per cridar-los, continuaren passant La Hay Sainte i es trobaren als peus del turó sobre cavalls esgotats davant la brigada de Schmitz formada en [[Quadre d'infanteria|quadres]].<ref>{{ref-llibre|cognom1=Barbero|nom1=Alessandro|títol=The Battle|data=1 Jan 2013| editorial=Atlantic Books|isbn=9781782391388|url= https://books.google.ie/books?id=NEoMT0B0CfAC&pg=PT160&lpg=PT160&dq=Schmitz%27s+brigade+formed+in+squares&source=bl&ots=McXZCO6Ofx&sig=9ptoWk1KqrdPyXOpb-KAeq0W2RY&hl=en&sa=X&ei=bFZWVbWxE-S67gan0ICYAQ&ved=0CDkQ6AEwBQ#v=onepage&q=Schmitz's%20brigade%20formed%20in%20squares&f=false| consulta= 15 maig 2015}}</ref>
 
[[Fitxer:Napoleon French Lancer by Bellange.jpg|thumb|upright|esquerra|Soldat dels Chevau-légers de línia (llancers) que van derrotar la ''Union Brigade''.]]
Totes les xifres donades per les pèrdues de les brigades de cavalleria com a resultat d'aquesta càrrega són estimades, car les baixes només es comptabilitzaren després de la batalla i en conjunt.<ref name="adkin217">{{Harvnb|Adkin|2001|p=217}} (Per forces inicials)<br /></ref><ref group="n.">Les pèrdues són finalment de les preses oficials del final del dia després de la batalla: ''Household Brigade'', força inicial 1.319, morts&nbsp;–&nbsp;95, ferits&nbsp;–&nbsp;248, desapareguts&nbsp;–&nbsp;250, totals&nbsp;–&nbsp;593, cavalls perduts&nbsp;–&nbsp;672.
''Union Brigade'', força inicial 1,332, morts&nbsp;–&nbsp;264, ferits&nbsp;–&nbsp;310, desapareguts&nbsp;–&nbsp;38, totals&nbsp;–&nbsp;612, cavalls perduts &nbsp;–&nbsp;631 {{Harv|Smith|1998|p=544}}</ref> Alguns historiadors, Barbero per exemple<ref name="Barbero 2006 142–143">{{Harvnb|Barbero|2006|pp=142–143}}</ref> creuen que les dades oficials tendeixen a sobreestimar la quantitat d'homes de cavalleria presents als seus esquadrons al camp de batalla i que les pèrdues proporcionades van ser, com a resultat, considerablement més altes que les xifres que el paper pot suggerir.<ref group="n.">Aquesta opinió sembla haver sorgit a partir d'un comentari del capità Clark-Kennedy del 1r de Dragoons 'Royals', en una carta al llibre de H. T. Siborne, on fa una estimació de al voltant d'uns 900 homes en realitat en línia dins de la Brigada de la Unió abans de la seva primera càrrega {{harv|Siborne<!--HT-->|1891|loc=''Letter 35'', p. 69}}. Clark-Kennedy, però, no explica com es va arribar a la seva estimació. El dèficit de 432 homes (l'equivalent a tot un regiment) de la resistència del paper de la brigada és gran. No obstant això, un altre oficial de la brigada, John Mills del 2n Dragoons, diu que la força efectiva de la brigada «no " excedeiaexcedia de 1.200 "»{{harv|Glover|2007|p=59}}</ref> La ''Union Brigade'' va perdre mots homes i oficials morts (incloent el seu comandant [[William Ponsonby]], i el coronel Hamilton dels ''Scots Greys'') i ferits. El 2n ''Life Guards'' i els ''King's Dragoon Guards'' de la ''Household Brigade'' també van tenir greus pèrdues (amb el coronel Fuller, comandant dels ''King's Dragoon Guards'', mort). En canvi, el ''1st Life Guards'', a l'extrem dret de la càrrega, i els ''Blues'', que formaren la reserva, van mantenir la seva cohesió i conseqüentment van patir significativament moltes menys baixes.<ref>{{Harvnb|Siborne<!--W-->|1990|pp=329,349}} (composició de brigades), pp. 422–424 (accions de brigades)</ref><ref group="n.">[[William Siborne]] estava en possessió d'una sèrie de relats de testimonis dels generals, com Uxbridge, fins a cornetes de cavalleria i abanderats d'infanteria. Això fa que la seva història sigui particularment útil (encara que només des de la perspectiva britànica i KGL); algunes d'aquestes cartes de testimonis van ser publicades més tard pel seu fill, un Major General britànic ([[H. T. Siborne]]). Parts de la narració de William Siborne era, i és, molt controvertida. La visió molt negativa vessada en la conducta de les tropes holandeses i belgues durant la batalla feta per Siborne, el que cal dir és un reflex raonablement precís de les opinions dels seus informants britànics, van provocar una refutació semioficial pel capità historiador holandès [[Willem Gen Knoop]] en el seu ''"Beschouwingen over Siborne's Geschiedenis van den oorlog van 1815 in Frankrijk en de Nederlanden. Breda, 1846; 2a impressió 1847. Knoop basa la seva refutació dels informes oficials holandesos després de la batalla, elaborats a pocs dies de la batalla, no pas dels records dels veterans recollits vint anys després, com Siborne va fer. Siborne va rebutjar la impugnació.</ref> A les dades oficials, les xifres oficials sobre el paper per ambdues brigades era de 2.651 homes, mentre que Barbero i d'altres estimen que la seva fortalesa real era d'uns 2.000<ref name="Barbero 2006 142–143"/><ref group="n.">Barbero senyala que a l'abril el ministre informà a Wellington que els regiments de cavalleria no podrien disposar de més de 360 cavalls. El text d'aquest memorandum de Torrens a Wellington Barbero el senyala com disponible a Hamilton-Williams, p.75.</ref> i les dades oficials donen com a pèrdues de les dues brigades de cavalleria pesada de 1.205 homes i 1.303 cavalls.<ref name="adkin217"/><ref group="n.">Les pèrdues són finalment de l'informe oficial fet el dia després de la batalla: ''Household Brigade'', força inicial 1.319, morts&nbsp;–&nbsp;95, ferits&nbsp;–&nbsp;248, desapareguts&nbsp;–&nbsp;250, totals&nbsp;–&nbsp;593, cavalls perduts&nbsp;–&nbsp;672.
Union Brigade, initial strength 1,332, morts&nbsp;–&nbsp;264, ferits&nbsp;–&nbsp;310, desapareguts&nbsp;–&nbsp;38, totals&nbsp;–&nbsp;612, cavalls perduts&nbsp;–&nbsp;631 {{Harv|Smith|1998|p=544}}</ref>
[[Fitxer:De Slag bij Waterloo Rijksmuseum SK-A-1115.jpeg|dreta|thumb|upright=1.4|[[Jan Willem Pieneman]]: ''The Battle of Waterloo'' (1824), detall. El Duc de Wellington, flanquejat a la seva esquerra per Lord Uxbridge, amb uniforme d'hússar. A l'extem esquerra, el caporal Styles dels ''Royal Dragoons'' oneja l'àliga del 105''eme'' ''Ligne''. El Príncep d'Orange, ferit, és tret del camp al fons.]]
Alguns historiadors, com Chandler i Weller, afirmen que la cavalleria pesada britànica va ser destruïda com a força viable després de la seva primera i èpica càrrega. Barbero afirma que els ''Scots Grey'' pràcticament desaparegueren i que els altres dos regiments de la ''Union Brigade'' van patir pèrdues comparables.<ref>{{Harvnb|Barbero|2006|p=164}}</ref> D'altres historiadors, com Clark-Kennedy i Wood, citant narracions de testimonis visuals, descriuen el paper que continuà fent la cavalleria pesada després de la seva càrrega. Els brigades pesades, lluny d'ésser inefectives, continuaren donant serveis valuosos. Contraatacaren la cavalleria francesa en nombroses ocasiosn (ambdues brigades),{{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|loc=Letters: 18, 26, 104}}<ref name="Clark-Kennedy, p. 111">Clark-Kennedy, p. 111</ref><ref>Fletcher (2001), pp. 142-143</ref><ref>Wood, pp. 164, 171</ref> aturaren un atac combinat d'infanteria i cavalleria (només la Brigada ''Household''){{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|p=38}}{{sfn|Siborne<!--W-->|1990|p=296}},<ref>Anglesey, p. 144</ref><ref>Cotton, pp. 90-91</ref> van ser emprats per aixecar la moral dels unitats que tenien a la vora en moments de crisi, i ompliren escletxes a la línia anglo-aliada causades per les moltes baixes de les formacions d'infanteria (ambdues brigades).{{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|loc=Letters 9, 18, 36}}<ref>Anglesey, p. 146</ref><ref>Clark-Kennedy, p. 110-111</ref><ref name="Wood, p. 177">Wood, p. 177</ref><ref>Fletcher (1999), p. 270-271</ref> Aquest servei va tenir un cost molt alt, car el combat tancat amb la cavalleria francesa, el foc de carabina, la mosqueteria de la infanteria i, més letat que tots els altres, el foc d'artilleria, erosionaren la quantitat d'efectius de les des brigades.<ref group="n.">En una unitat de cavalleria un "''efectiu"'' era un soldat muntat a cavall i que no estigués ferit. El terme militar "''efectiu"'' es refereix a un soldat, a una peça d'equipament (un tanc o un avió, per exemple) o unitat militar capaç de lluitar o de portar a terme el seu objectiu previst.</ref> A les sis de la tarda tota la ''Union Brigade'' només disposava de 3 [[esquadró|esquadrons]], els quals encara carregaren contra la cavalleria, perdent la meitat dels seus homes en el procés.<ref name="Clark-Kennedy, p. 111"/> En el moment de la lluita, les dues brigades, en aquells moments barrejades, només formaven un esquadró..{{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|p=39}}<ref name="Clark-Kennedy, p. 111"/>{{sfn|Siborne<!--W-->|1990|p=327}}<ref name="Wood, p. 177"/>
 
Per a aquest atac el I Cos de D'Erlon emprà 14.000 tropes franceses. El I Cos havia estat portat en ruta a través de la vall costant a Napoleó 3.000 baixes,<ref name="Esposito 1999, p.354">Esposito & Elting, ''A Military History and Atlas of the Napoleonic Wars'', Greenhill, 1999, p.354, Map 166.</ref> incloent uns 2.000 presoners.<ref>{{Harvnb|Barbero|2006|p=156}}</ref> A més es va perdre un temps valuós, la càrrega havia dispersat nombroses unitats i no seria fins a les 4 de la tarde que D'Erlon aconseguiria reformar el seu cos. I, tot i que elements prussians començaven a aparéixer a la dreta del camp, Napoleó ordenà el VI Cos de Lobau que es mogués cap al flanc dret per mantenir-lo abans que comencés l'atac de D'Erlon.
Inicialment la reserva cavalleria del cos de cuirassers de [[Édouard Jean Baptiste Milhaud|Milhaud]] i la divisió de cavalleria lleugera de la Guàrdia Imperial de [[Charles, comte Lefebvre-Desnouettes|Lefebvre-Desnoëttes]], uns 4.800 sabres, van ser llançats a l'atac. Quan aquests van ser rebutjats, el cos de cavalleria pesada de [[François Étienne de Kellermann|Kellermann]] i la cavalleria pesada de la Guàrdia de van ser afegits a l'assalt en massa, un total de 9.000 homes en 67 esquadrons.<ref>{{Harvnb|Adkin|2001|p=356}}</ref> Quan Napoleó va veure la càrrega va exclamar que era una hora massa aviat.<ref name="Esposito 1999, p.354"/>
 
[[Fitxer:Napoleon salute.jpg|thumb|Napoleó saludant el 12è regiment de "''[[Cuirassercuirasser]]s francesos''", per [[Ernest Meissonier]].]]
La infanteria de Wellington respongué formant [[quadre d'infanteria|quadres]] (formacions en caixa de 4 fileres de fons). Els quadres eren molt menors del que habitualment apareix a les pintures de la batalla (un quadre format per un batalló de 500 homes ocuparia no més de {{convert|60|ft|m}} de longitud per costat). Vulnerables a l'artilleria i a la infanteria, els quadres que mantenien el terreny eren mortals per a la cavalleria, car no podien ser superats pels flancs i els cavalls no podien carregar davant totes les baionetes. Wellington ordenà als seus artillers que es refugiessin dins dels quadres mentre que la cavalleria s'apropava, i que tornessin als seus canons i tornessin a obrir foc quan aquesta es retirés.<ref>Siborne (1990), p. 283</ref><ref>Adkin, pp. 273, 414</ref>
 
 
Un testimon del primer atac de la cavalleria francesa, un oficial dels Guàrdies a Peu, recordà molt lúcidament les seves impressions i en certa manera poèticament:
{{cita|''Sobre les quatre de la tarda, l'artilleria enemiga al nostre davant cesà el foc de sobte, i vam veure grans masses de cavalleria avançant: cap home present que sobrevisqués podria haver oblidat en tota la seva vida l'horrible grandesa d'aquella càrrega. Es veia a una distància que semblava ser una línia llarga, aclaparadora, movent-se, que, brillava com una onada tempestuosa del mar quan agafa la llum del sol. En van arribar fins que van arribar prou a prop, mentre que la mateixa terra semblava vibrar sota el tro eixordador de l'hoste muntada. Hom pot suposar que res podria haver resistit la impressió d'aquesta terrible massa en moviment. Eren els famosos cuirassers, gairebé tots ells vells soldats, que s'havien distingit en la majoria dels camps de batalla d'Europa. En un període increïblement curt estaven a vint iardes de nosaltres, cridant «''"Vive l'Empereur!"''». L'ordre de comandament, "«Preparats per rebre la cavalleria"» havia estat donada, donada, cada home de les primeres files es va agenollar, i una paret eriçada amb acer, unida per mans fermes, es va presentar als cuirassers enfurismats.|Capità Rees Howell Gronow, Guàrdies a Peu|<ref>{{Harvnb|Gronow|1862|loc=}}</ref>}}
 
[[Fitxer:Artillery in Battle of Waterloo by Jones.jpg|thumb|''Els oficials d'artilleria tenien la punteria tan acurada, que cada tret queia al centre de les seves masses'' (inscripció original i pintura de [[George Jones (painter)|George Jones]]).]]
 
En essència, aquesta mena d'atac de cavalleria en massa pràcticament depenia íntegrament del shock psicològic per causar efecte.<ref name="Harvnb03"/> El suport proper de l'artilleria podia disrompe els quadres d'infanteria i permetre que la cavalleria penetrés; a Waterloo, però, la cooperació entre la cavalleria i l'artilleria franceses no va existir. L'artilleria francesa no estava suficientment prop de la infanteria anglo-aliada en quantitats suficients com per ser decisiva.<ref name="Harvnb02"/> El foc d'artilleria entre les càrregues va produir moltes baixes, però la major part d'aquest foc era des d'una relativa llarga distància i sovint era indirecte, i els objectius es trobaven darrere el turó. Si la infanteria atacada es mantenia ferma a la seva formació defensiva en quadre, i no eren presa del pànic, la cavalleria per sí sola els podia causar pocs danys. Els atacs de cavalleria francesos eren repetidament rebutjats pels ferms quadres d'infanteria, pel foc de l'artilleria britànica mentre que la cavalleria francesa girava grupes per reagrupar-se, i pels decisius contraatacs dels regiments de cavalleria lleugera de Wellington, la brigada neerlandesa de cavalleria pesada, i les restes de la Cavalleria Household. Com a mínim un oficial d'artilleria desobeí l'ordre de Wellington de buscar refugi als quadres adjacents durant les càrregues. El [[Cavalié Mercer|Capità Mercer]], que comandava la Tropa G, [[Reial Artilleria a Cavall]], encara que les tropes de Brunswick a cada costat d'ell eren tan febles que va mantenir la seva bateria de sis nou lliures en acció contra la cavalleria, amb gran efecte:<ref group="n.">Aquesta qualificació pot haver estat egoista per part de Mercer. El mateix Wellington va buscar refugi en els "''moguts"'' quadres de Brunswick en el moment i va observar el que ell interpretà com a actes de covardia per artillers britànics, els quals "«...&nbsp;van córrer fora del camp per complet, portant-se amb ells armons, municions, i de tot&nbsp;... "», com va escriure en una carta de 21 de desembre de 1815 al Mestre General de l'Artilleria, Lord Mulgrave. L'incident fins i tot va justificar la denegació de les pensions als membres del Cos d'Artilleria segons el seu punt de vista. Així, on Mercer va reclamar heroisme, Wellington va veure el contrari. Veure el text complet de la carta de Wellington, i un intent de refutació. {{aut|Duncan, F.}} (1879) ''History of the Royal Regiment of Artillery'', Appendix A, pp. 444–464 [http://books.google.com/books?id=8qDrGClIogsC&printsec=frontcover&dq=Wellington+captain+Sandham+Mulgrave&lr=#PPA444,M1 Google Books.] The letter was originally published in ''WSD'', vol. XIV (1858 ed.), pp. 618–620</ref>
 
{{cita|''Per tant jo els vaig permetre avançar sense ser molestats fins que el cap de la columna podria haver estat uns cinquanta o seixanta iardes de nosaltres, i després vaig donar l'ordre, "«Foc ! "». L'efecte va ser terrible. Gairebé tots els rangs capdavanters van caure a la vegada; i el tir rodà, penetrant la columna portant confusió en tota la seva extensió... la descàrrega de cada canó va ser seguida per una caiguda dels homes i cavalls com el de l'herba davant la dalla de la talladora''.|[[Cavalié Mercer|Capità Cavalié Mercer]], RHA|<ref name="M70">{{Harvnb|Mercer|1870|loc=}}</ref>}}
 
[[Fitxer:Charge of the French Cuirassiers at Waterloo.jpg|dreta|thumb|upright=1.2|Un quadre britànic presenta una resistència de gos contra l'atac de la cavalleria francesa.]]
Amb el temps, era obvi, fins i tot per a Ney, que la cavalleria sola podria aconseguir ben poc. Amb retard, organitzà un atac d'armes combinades, usant la divisió de Bachelu i el regiment de Tissot de la divisió de Foy del II Cos de Reille (uns 6.500 infants) més tota la cavalleria que encara fos capaç de combatre. Aquest assalt va ser dirigit principalment contra la mateixa ruta que els previs atacs de cavalleria.{{sfn|Adkin|2001|p=361}} Va ser aturat per una càrrega de la brigada de cavalleria Household encapçalat per Uxbridge. La cavalleria britànica, però, va ser incapaç de trencar la infanteria francesa, i va haver de retirar-se amb pèrdues ocasionades per la mosqueteria.{{sfn||Siborne<!--HT-->|1891|pp=14, 38–39}}
 
Uxbridge recordà que intentà encapçalar els carabiners neerlandesos, sota el major general [[Albert Dominicus Trip van Zoudtlandt|Trip]], per renovar l'atac, però aquests es negaren a seguir-lo. Altres membres de l'estat major de la cavalleria britànica també comentaren aquest fet.{{sfn|Siborne<!--HT-->|1891|loc=pp. 14–15 and letters 6,7 and 9}} No obstant això, no hi ha suport a aquest incident a les fonts holandeses o belgues.<ref group="n.">Per contra, molts contradiuen aquesta història britànica amb vehemència. .{{Harvnb|Eenens|1879|pp= 131–198}}. [http://books.google.com/books?id=sxdJAAAAMAAJ&pg=PT23&dq=Eenens+Dissertation&lr=#PPA135,M1 Google Books;] {{aut|[[Willem Jan Knoop|Knoop, W.J.]]}}, ''"Beschouwingen over Siborne's Geschiedenis van den oorlog van 1815 in Frankrijk en de Nederlanden" en wederlegging van de in dat werk voorkomende beschuldigingen tegen het Nederlandsche leger. Breda 1846; 2n printing 1847''; {{aut|Craan, W .B. (transl. by A. Gore)}} (1817) ''An historical account of the battle of Waterloo'', p. 30 [http://books.google.com/books?id=jEsBAAAAQAAJ&pg=RA1-PA41&dq=%22Van+der+Smissen%22+general&lr=#PRA1-PA30,M1 Google Books], escrit en 1816 sobre la base de relats de testimonis no esmenta l'incident..</ref> Mentrestant, els homes de Bachelu i de Tissot i els seus suports de cavalleria estaven sent durament colpejats pel foc d'artilleria i per la brigada d'infanteria d'Adam, i eventualment es retiraren.{{sfn|Adkin|2001|p=361}} Tot i que la cavalleria francesa causa poques baixes directes al centre de Wellington, el foc d'artilleria sobre els seus quadres d'infanteria sí que en causà. La cavalleria de Wellington, llevat les brigades de Sir John Vandeleur i de Sir Hussey Vivian a l'extrem esquerra, havia participat tota al combat, i havia patit pèrdues significatives. La situació semblava ser tan desesperada que els Hússars de Cumbarland, l'únic regiment hannoverià de cavalleria present, abandonà el camp donant l'alarma tot el camí fins a Brussel·les.{{sfn|Siborne<!--W-->|1990|p=465}}<ref group="n."> El comandant dels hússars de Cumberland, que més tard va ser sotmès a un consell de guerra i donat de baixa, va afirmar que els seus soldats (tots joves hanoverianos) eren propietaris dels seus propis cavalls i no els podia ordenar que romanhuessin al camp. Després de la batalla el regiment va ser dissolt i als soldats se'ls assignaren tasques que, sens dubte, eren considerades ignominioses. Quatre van ser destinats a les tropes d'artilleria a cavall del capità Mercer, on les van trobar "«increïblement irritable i de mal humor amb tothom"»."{{Harv|Mercer|1870|loc=}}</ref>
[[File:Knotel - The storming of La Haye Sainte.jpg|right|thumb|alt=The storming of La Haye Sainte by Knötel|"La tempesta La Haye Sainte", per Knötel]]
 
L'èxit que Napoleó necessitava per continuar la seva ofensiva havia tingut lloc:<ref name="Barbero 2006 234">{{Harvnb|Barbero|2006|p=234}}</ref> Ney estava a punt de trencar el centre Aliat.<ref name="Hofschröer 1999 134"/>
 
Juntament amb aquest foc d'artilleria una multitud de ''tirailleurs'' francesos ocuparen les posicions dominants davant La Haye Sainte i llançaren un foc efectiu cap als quadres. La situació ara era tan greu que les banderes del 33è Regiment i totes les de la brigada Halkett van ser enviades a la seguretat de la rereguarda, en un moviment que l'historiador Alessandro Barbero va descriure com «''una mesura que no tenia precedent...''».<ref>{{Harvnb|Barbero|2006|p=241}}</ref> Wellington, adonant-se de l'afluixament de foc des de La Haye Sainte, s'apropà amb el seu estat major. Els fustigadors francesos aparegueren al voltant de l'edifici i dispararen contra el comandament britànic mentre que lluitava per escapar a través de la tanca al llarg de la carretera. Alten ordenà a un simple batalló, el 5è KGL que reconquerís la granja. El seu Coronel Ompteda obeí i perseguí alguns fustigadors francesos fins que els cuirassers francesos queien sobre el seu flanc obert, el mataren i destruïren el seu batalló, prenent la seva bandera.<ref name="Barbero 2006 234"/> Un regiment de cavalleria belga-neerlandès ordenaren la càrrega, retirant-se del camp al moment, disparats sobre la seva pròpia infanteria. La brigada de cavalleria lleugera de Merlen carregà contra l'artilleria francesa prenent posició prop de La Haye Sainte però van ser disparats i la brigada es va enfonsar. La Divisió de Cavalleria Neerlandesa, la darrera reserva de cavalleria de Wellington darrere del centre havent perdut la meitat de la seva força i ara era inútil i la cavalleria francesa, malgrat les seves pèrdues, eren els amos del camp convencent la infanteria aliada per quedar-se al quadre. Més i més artilleria francesa va ser portada a primera línia.<ref name="Barbero 2006 235–236">{{Harvnb|Barbero|2006|pp=235–236}}</ref>
 
Una bateria francesa avançà fins a 300 iardes del quadre del 1/r Nassau, causant grans pèrdues. Quan els nassauers intentaren atacar la bateria, però van haver de recular per un esquadró de cuirassers. Una altra bateria desplegada al flanc de la bateria de Mercer i va disparar al seus cavalls i armons i va fer recular a Mercer. Mercer després recordaria «''La rapidesa i precisió d'aquest foc era horrible. Gairebé cada tret tenia efecte, i veritablement jo creia que podíem quedar anihilats... Les alforges, en molts casos van ser arrencades del llom dels cavalls. .. Un projectil va esclatar sota els dos millors cavalls de rodes a la tropa que va caure. ''»<ref name="Barbero 2006 235–236"/>
 
Els ''tiralleurs'' francesos ocuparen les posicions dominants, especialment una en un turó sobreposat al quadre del 27è. Incapaç de trencar el quadre per allunar-se de la infanteria francesa a causa de l'artilleria i la cavalleria francesa, van haver de mantenir la formació i suportar el foc dels ''tiralleurs''. Aquest foc gairebé anihilà el 27è a Preu, els Inniskillings van perdre dos terços de la seva força en tres o quatre hores.<ref name="Barbero 2006 239">{{Harvnb|Barbero|2006|pp=239}}</ref>
 
{{cita|''Els bancs al costat de la carretera, la paret del jardí, la lloma i el sorral bullien de tiradors, que semblaven decidits a mantenir baix el nostre foc al davant; els que estan darrere del banc artificial es mostraven més disposats a destruir el 27è, que en aquest moment, pot dir-se literalment, jeia mort en quadrat; la seva pèrdua després que La Haye Sainte hagués caigut era horrible, sense la satisfacció de haver tot just disparat un tret, i molts dels nostres soldats a la part posterior de la carena estaven en una situació similar.''|Edward Cotton, 7è d'Hússars|<ref>{{Harvnb|Cotton|1849|pp=106,107}}</ref>}}
 
Durant aquesta estona diversos generals i adjunts de Wellington van resultar morts o ferits, incloent Somerset, Canning, de Lancey, Alten i Cooke.<ref name="Barbero 2006 240">{{Harvnb|Barbero|2006|p=240}}</ref> La situació en aquells moments era crítica i Wellington, atrapat en un quadre i ignorant del que estava passant, estava desesperat per l'arribada d'ajut per part dels prussians. Posteriorment escriuria que «''el temps que van trigar en apropar-se semblava inacabable. Tant ells com el meu rellotge semblava que anava molt de pressa»."<ref name="Barbero 2006 242">{{Harvnb|Barbero|2006|p=242}}</ref>
 
=== L'arribada del IV Cos prussià: Plancenoit ===
{{cita|''La nit o els prussians han de venir.''|Wellington<ref name="Barbero 2006 242"/>}}
[[Image:Prussian Attack Plancenoit by Adolf Northern.jpg|thumb|upright=1.2|L'atac dels prussians sobre [[Plancenoit]], pintat per [[Adolph Northern]]]]
El primer cos [[Prússia|prussià]] en arribar va ser el IV Cos. El seu objectiu era Plancenoit, que els prussians intentaren emprar com a trampolí cap a la rereguarda de les posicions franceses. Blücher intentava assegurar la seva dreta fins a Frichermont usant el camí del Bois de París.<ref name="Hofschroer-116">{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=116}}</ref> Blücher i Wellington havien estat intercanviant missatges des de les 10:00 i havien acordat aquest avanç sobre Frichermont si el centre de Wellington estava patint un atac.<ref name="Hofschroer-95">{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=95}}</ref><ref>{{Harvnb|Chesney|1907|p=165}}</ref> El general Bülow anotà que el camí cap a Placenoit restava obert i que l'hora eren les 16:30.<ref name="Hofschroer-116"/>
Mentrestant, amb el centre de Wellington exposat per la caiguda de La Haye Sante i el front de Plancenoit temporalment estabilitzat, Napoleó llançà la seva darrera reserva, la Guàrdia Imperial, fins llavors invicte. Aquest atac, llançat cap a les 19:30, tenia la intenció de superar el centre de Wellington i separar la línia dels prussians. Tot i que és un dels episodis més celebrats en la història militar, no està clar quines unitats hi actuaren. Sembla que hi participaren 5 batallons de la Guàrdia Mitja,<ref group="n."> Dos batallons Chasseur de la 4a caçadors es van fusionar en un en el dia de la batalla, pel que mentre cinc formacions de la Guàrdia Imperial van ser endavant, poden haver comprès 6 batallons {{Harvnb|Barbero|2005|loc={{Page needed|date= maig 2010}}}}.. De la mateixa manera, 2013, pp. 188 - 190.</ref> i no dels Granaders o els Caçadors de la Vella Guàrdia. Tres batallons de la Vella Guàrdia avançaren i formaren la segona línia d'atac, tot i que romangueren en reserva i no van assaltar directament la línia aliada.{{sfn|Adkin|2001|p=391}}<ref group="n."> Els batallons atacants eren 1ª / 3a i 4a Granaders i 1r / 3r, 2n / 3r i 4t de Caçadors de la Guàrdia Mitjà; els que romanen en reserva van ser els 2n 2n / Granaders, 2n / 1r i 2n / 2n de Caçadors de la Guàrdia Vella {{harv|Adkin|2001|p=392}}</ref>
[[File:Crofts-Napoleon's last grand attack at Waterloo.jpg|thumb|Napoleó es dirigeix a la [[Vella Guàrdia]] mentre es prepara per atacar el centre Anglo-Aliat a Waterloo.]]
{{cita|''...Vaig veure quatre regiments de la Mitja Guàrdia, conduïts per l'Emperador, arribant. Amb aquestes tropes, desitjava renovar l'atac, i penetrar al centre de l'enemic. M'ordenà que els encapçalés; generals, oficials i soldats mostraren tots la major valentia; però aquest cos de tropes era massa feble per resistir, durant molta estona, les forces oposades de l'enemic, i era necessari renunciar aviat a l'esperança que aquest atac, per uns breus moments, havia inspirat.|Mariscal M. Ney|<ref name=Booth-73-74>{{Harvnb|Booth|1815|pp=73,74}}</ref>}}
[[Image:Soldat-der-Alten-Garde.png|thumb|upright|left| [[Granader]] de la [[Vella Guàrdia]], per [[Édouard Detaille]]]]
El mateix Napoleó supervisà el desplegament inicial de la Mitja I la Vella Guàrdia. La Mitja Guàrdia formà en quadres de batalló, cadascun d'ells format per uns 500 homes, amb el 1r/3r de Granaders, encapçalat pels generals [[Louis Friant|Friant]] and [[Paul-Jean-Baptiste Poret de Morvan|Poret de Morvan]], a la dreta seguint la carretera, a la seva esquerra i a la rereguarda es trobava el general Harlet encapçalant el quadre del 4t de Granaders, amb el 1r/3r de Caçadprs del general [[Claude-Etienne Michel|Michel]], prop del 2n/3r de Caçadors i, finalment, el gran quadre format per dos batallons de 800 soldats del 4t de Caçadors comandats pel general Henrion. Dues bateries de l'Artilleria a Cavall de la Guàrdia Imperial els acompanyaren amb seccions de dos canons entre els quadres. Cada quadre estava encapçalat per un general i el Mariscal Ney, muntat en el seu cinquè cavall del dia, encapçalava l'avanç.{{sfn|Field|2013|pp=191-192}}
El 4t batalló de ''Chasseurs'', de 800 homes, ara saltaren cap al flanc dels guàrdies britànics i els dos batallons de Guàrdies a Peu britànics van perdre tota cohesió i va córrer vessant amunt com un grup deorganitzat amb els ''Chasseurs'' perseguint-los. A la cresta els ''Chasseurs'' van caure sobre la bateria que havia causat moltes baixes al 1r i el 2n/3r ''Chasseurs'', obriren foc i van fer que els artillers marxessin. El flanc esquerra del quadre ara estava sota el foc d'una gran formació de tiradors britànics, els ''Chasseurs'' obriren foc, però els tiradors van ser reemplaçats pel [[52è Regiment a Peu (Oxfordshire) |52è d'Infanteria Lleurgera]], comandats per [[John Colborne]], i avançaren en línia fins al flanc dels ''Chasseurs'', llançant-los un foc devastador, i els ''Chasseurs'' tornar un foc molt fort matant o ferint a prop de 150 homes del 52è. .{{sfn|Field|2013|pp=203}} El 52è va carregar.<ref name=Chesney-178/><ref name=Parry-70>{{Harvnb|Parry|1900|p=70}}</ref> Davant aquest atac, els ''Chasseurs'' es van trencar.<ref name=Parry-70/>
 
Els darrers membres de la Guàrdies retirà precipitadament. Una onada de pànic va passar a través de les línies franceses amb la difusió de notícies sorprenents: «''La Garde recule. Sauve qui peut!''» ("''«La Guardia s'està retirant! Cadascun per si mateix!''"»). Llavors Wellington es va posar dret damunt dels estreps de ''Copenhaguen'' i va agitar el barret en l'aire per assenyalar un avanç general. El seu exèrcit es va precipitar cap endavant de les línies i es van llançar sobre els francesos en retirada.<ref name=Chesney-178/>
Els darrers Guàrdies Imperials supervivents es reuniren en tres batallons de reserva (algunes fonts diuen que quatre) just al sud de La Haye Sainte per a una [[darrera defensa]]. Una càrrega de la Brigada d'[[Frederick Adam|Adam]] i del batalló hanoverià ''Landwehr'' Osnabrück, a més de les brigàdes relativament fresques de cavalleria de Vivian i Vandeleur a la seva dreta, els van abocar a la confusió. Les unitats semi-cohesionades a l'esquerra es retiraren cap a ''La Belle Alliance''. Va ser durant aquesta retirada que alguns dels Guàrdies van ser convidats a rendir-se, pronunciant-se el famós (si bé apòcrif) .<ref group="n."> «''La Guàrdia mor, però no es rendeix!''» és una altra d'aquestes ficcions històriques. El general Cambronne, a qui se li atribueix, mai no la va pronunciar. Victor Hugo, a ''[[Els Miserables]]'', va registrar el text autèntic. És compon d'una sola paraula ["Merde!"] (David Masson, ''et al''. ''Macmillan's magazine'', Volume 19, Macmillan and Co., 1869, [http://books.google.co.uk/books?id=xt76rS3-RbwC&q=fictitious+The+Guard+dies,+it+does+not+surrender&dq=fictitious+The+Guard+dies,+it+does+not+surrender p. 164])</ref> «''La Garde meurt, elle ne es rend pas! ''» («''La guàrdia mor, no es rendeix!») {{sfn|White|2011}}<ref group="n."> La resposta és comunament atribuïda al general [[Pierre Cambronne]], procedent d'una atribució pel periodista Balison de Rougemont al ''Journal General'' publicat el 24 de juny de 1815,{{harv|Shapiro|2006|p=128}} tot i que Cambronne van afirmar que va respondre " «Merde! " ».{{harv|Boller|1989|p=12}} No obstant això, d'acord amb les cartes a ''[[The Times]]'' al juny de 1932, Cambronne ja era un presoner de Coronel Hugh Halkett, de manera que la rèplica, si alguna vegada havia estat donada, o en qualsevol forma que pogués prendre, podria haver vingut del [[Claude-Etienne Michel|General Michel]] .{{harvnb|White|2011}}, and {{Harvnb|Parry|1900|p=70}}</ref>
 
=== La captura de Plancenoit===
[[File:Ludwig Elsholtz Erstürmung von Planchenois.jpg|thumb|right|La tempesta de Pancenoit, per [[Ludwig Elsholtz]]]]
Gairebé al mateix temps, les brigades prussianes 5a, 14a i 16a començaren a empényer cap a Plancenoit, en el tercer assalt del dia. L'església etava en flames, mentre que el seu cementiri, el centre de la resistència francesa, tenia cadàvers escampats "«com si fos per un remolí"». Cinc batallons de la Guàrdia van ser desplegats en suport de la Guàrdia Jove, els quals virtualment estaven tots ocupats en la defensa, conjuntament amb les restes del cos de Lobau. La clau de la posició de Plancenoit es demostrà que era el bosc de Chantelet al sud. El II Cos de Pirch havia arribat amb dues brigades i reforçà l'atac del IV Cos, avançant pel bosc. El 25è batalló de mosqueters expulsà el de Granaders (Vella Guàrdia) del bosc de Chantelet, sobrepassant el flanc de Plancenoit i forçant una retirada. La Vella Guàrdia es retirà en bon ordre fins que es trobaren la massa de soldats retirant-se en pànic,
i es va convertir en part d'aquesta derrota. El IV Cos prussià avançà fins a Plancenoit per trobar-se amb masses de francesos retirant-se en desordre de la persecució dels britànics. Els prussians no podien disparar davant la possibilitat d’espantar o de ferir les unitats de Wellington. Aquesta va ser la cinquena i darrera vegada que Plancenoit canvià de mans.<ref name="Hofschröer 1999 p=144 to 145">{{Harvnb|Hofschröer|1999|pp=144–145}}This citation is paragraph inclusive.</ref>
 
Les forces franceses que no es retiraren amb la Guàrdia van quedar envoltats a les seves posicions i eliminats, sense demanar ni que se’ls oferís quarter. La divisió de la Guàrdia Jove francesa informà d’un 96% d ebaixes, i dos terços del Cos de Lobau deixà d’existir.
[[File:Cuirass holed by a canonball at Waterloo Antoine Fauveau 18Juin 1815.jpg|thumb|upright|Cuirassa d'un ''[[Carabiniers-à-Cheval|Carabiniercarabinier-à-Chevalcheval]]'' foradada per una bala de canó a Waterloo, pertanyent a Antoine Favreau ([[Musée de l'Armée]]).]]
{{cita|''Malgrat el seu gran coratge i resistència, els Guàrdies francesos que lluitaven al poble començarem a mostrar signes de vacil·lació. L’església estava en flames, amb columnes de foc sortint per les finestres, passadissos i portes. Al mateix poble, encara escenari d’una dura lluita casa per casa, tot estava en flames, afegint-ho a la confusió. Malgrat tot, un cop la maniobra del Majon von Witzleben es completà i els Guàrdies francesos van veure el seu flanc i la seva rereguarda amenaçades, començaren a retirar-se. Els caçadors de la Guàrdia del General [[Jean-Jacques Germain Pelet-Clozeau|Pelet]] formaren la rereguarda. Les restes de la Guàrdia marxaren a corre cuita, abandonant grans quantitats d’artilleria, equipament i vagons de munició mentre es retiraven. L’evacuació de Plancenoit comportà la pèrdua de la posició que havia de cobrir la retirada de l’exèrcit francès cap a Charleroi. Els Guàrdies abandonaren Plancenoit en direcció a Maison du Roi i Caillou. A diferència d’altres zones del camp de batalla, aquí no hi van haver crits de "«''Sauve qui peut!"''». Aquí, en canvi, el crit era "«''Sauvons nos aigles!"''» (“Salvem«Salvem les nostres àligues!»)''.|Història oficial del 25è Regiment, 4t Cos|<ref name="Hofschröer 1999">{{Harvnb|Hofschröer|1999|pp=144–145}}</ref>}}
 
=== Desintegració ===
Mentre que queia el vespre, ambdós quadres es retiraren en un relatiu bon ordre, però l'artilleria francesa i tota la resta va caure en mans aliades. Els Guàrdies que es retiraven van quedar envoltats per centenars de tropes franceses, en fugida i trencades. La cavalleria de la coalició hostigà els fugitius fins a les onze de la nit, amb Gneisenau perseguint-los fins a Genappe abans que van ordenar aturar-se. Allà, el carruatge abandonat de Napoleó va ser capturat, contenint encara diamants abandonats en la cursa per escapar. Aquests acabaren formant part de les joies de la corona del rei Frederic Guillem de Prússia; un tal Major Keller del F/15è rebé l'orde ''[[Pour le Mérite]]'' amb fulles de roure per trobar-los.<ref name=Hofschroer-151>{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=151}}</ref> En aquell moment s'havien capturat 78 canons i 2.000 presoners, incloent molts generals.<ref name=Hofschroer-150>{{Harvnb|Hofschröer|1999|p=150}}</ref>
 
{{cita|''Encara quedaven quatre quadres de la Vella Guàrdia per protegir la retirada. Aquests valents granaders, els elegits de l'exèrcit, forçats successivament a retirar-se, recularen pas a pas, sobrepassats en nombre, gairebé van ser completament anihilats. Des d'aquell moment, es declarà un moviment retrograd, i l'exèrcit es convertí en una massa confusa. Malgrat que era una derrota totl, no havia pas el clam de ''sauve qui peut'', que calumniosament s'afirmà al butlletí.|Mariscal M. Ney|<ref name=Booth-74>{{Harvnb|Booth|1815|p=74}}</ref>}}
 
{{cita|''Enmig de la posició ocupada per l'exèrcit francès, i exactament alçada, hi ha una granja (sic) anomenada "La Belle Aliance". La marxa de totes les columnes prussianes va ser dirigida cap a aquesta granja, que era visible des dels quatre costats. Napoleó havia estat allà durant la batalla; va ser allà que ha donat a les seves ordres, que flirtejava amb l'esperança de la victòria; i va ser allà que es decidí la seva ruina. Allà també, en un feliç canvi, va ser on es trobaren el Mariscal Blücher i Lord Wellington al vespre, i mútuament se saludaren com a vencedors.''|General Gneisenau|<ref name=Booth-23>{{Harvnb|Booth|1815|p=23}}</ref>}}
 
L'historiador [[Peter Hofschröer]] va escriure que Wellington i Blücher es trobaren a Genappe cap a les 10 de la nit, significant el final de la batalla.<ref name=Hofschroer-151/> D'altres fonts indiques que la trobada va ser cap a les 9, prop del quarter general de Napoleó a ''La Belle Alliance''.{{sfn|Davies|2012|p=244}}{{sfn|Corrigan|2006|p=327}}
Waterloo costà a Wellington uns 15.000 morts o ferits i a Blücher uns 7.000 (810 dels quals van ser d'una única unitat: el 18è Regiment, que servia a la 15a Brigada, lluitant a Frichermont i Plancenoit, i guanyà 33 [[creu de ferro|Creus de Ferro]].{{sfn|Mantle|2000}} Les pèrdues de Napoleó van ser entre 24.000 i 26.000 morts o ferits, i incloïen entre 6.000 i 7.000 capturats, a més de 15.000 desertors després de la batalla i en els dies posteriors.<ref name="Barbero 2006 312"/>
 
{{cita|''22 de juny. Aquest matí he anat a visitar el camb de batalla, que es troba una mica més enllà del poble de Waterloo, a la plana de Mont-Saint-Jean; però en arribar la vista era massa horrible. M'he sentit malalt a l'estòmac i he hagut de tornar. La multitud de cadàvers, les piles d'homes ferits amb membres mutilats incapaços de moure's, i morint per no tenir les seves ferides envenades o de fam, mentre que els Aliats, es clar, estaven obligats a prendre els seus cirurgians i vagons amb ells, formaven un espectacle que mai no oblidaré. Els ferits, tant els Aliats com els francesos, estaven en un estat igualment deplorable.|Major W. E. Frye ''After Waterloo: Reminiscences of European Travel 1815–1819''.<ref>{{Harvnb|Frye|2004|loc=}}</ref>}}
[[File:Invasion of France in 1815.jpg|thumb|La invasió de França pels exècits de la Setena Coalició el 1815]]
A les 10:30 del 19 de juny el general Grouchy, encara seguint les seves ordres, derrotà el general Thielemann a [[batalla de Wavre|Wavre]] i es retirà en ordre tot i el cost de 33.000 que mai no van arribar al camp de batalla de Waterloo. Wellington envià el seu despatx oficial descrivint la batalla a Anglaterra el 19 de juny de 1815; arribà a Londres el 21 de juny de 1815 i va ser publicat com una ''[[London Gazette|London Gazette Extraordinary]]'' el 22 de juny<ref>{{London Gazette|issue=17028|startpage=1213|date= 22 juny 1815|accessdate= 19 maig 2010}}</ref> Wellington, Blücher i d'altres forces de la Coalició avançaren sobre París.
Napoleó anuncià la seva segona abdicació el 24 de juny de 1815. A la darrera escomesa de les Guerres Napoleòniques, el mariscal [[Davout]], ministre de la guerra de Napoleó, va ser derrotat per Blücher a [[batalla d'Issy|Issy]] el 3 de juliol de 1815.<ref>[http://www.fromoldbooks.org/Wood-NuttallEncyclopaedia/i/issy.html Nuttal Encyclopaedia: Issy]</ref> Paral·lelament, Napoleó intentà fugir a Nord-amèrica, però la [[Royal Navy]] bloquejava tots els ports francesos per tal d'impedir un moviment així. Finalment es rendí al [[capità (Royal Navy)|capità]] [[Frederick Lewis Maitland (contraalmirall)|Frederick Maitland]] del [[Her Majesty's Ship|HMS]] ''[[HMS Bellerophon (1786)|Bellerophon]]'' el 15 de juliol. Va haver una campanya contra les fortaleses franceses que encara es mantenien: [[Longwy]] capitulà el 13 de setembre de 1815, sent la darrera en fer-ho. El [[Tractat de París (1815)|Tractat de París]] va signar-se el 20 de novembre de 1815. [[Lluís XVIII de França|Lluís XVIII]] va ser restaurat al tron de França i Napoleó va ser confinat a l'illa de [[Santa Elena]], on va morir el 1821.<ref name=Hofschroer-274-276-320>{{Harvnb|Hofschröer|1999|pp=274–276,320}}</ref>
 
{{cita|''Altesa Reial<br>Exposat a les faccions que dividien el meu país, i a l'enemistat de les grans Potències d'Europa, he acabat la meva carrera política; i vinc, com [[Themistocles]], a abocar-me a l'hospitalitat (''m'asseoir sur le foyer'') del poble britànic. Demano a vostra Altesa Reial la protecció de les lleis, i a llençar-me en el més poderós, el més constant, i el més generós dels meus enemics.|Napoleó (carta de rendició al Príncep Regent) |<ref name=Booth-57>{{Harvnb|Booth|1815|p=57}}</ref>}}
[[File:David Wilkie Chelsea Pensioners Reading the Waterloo Dispatch.jpg|thumb|upright=1.2|[[David Wilkie (artist)|Sir David Wilkie]], ''Els [[Royal Hospital, Chelsea|pensionistes de Chelsea]] llegint el Despatx de Waterloo'', 1822.]]
 
==Anàlisi ==
=== Importància històrica ===
Waterloo va ser una batalla decisiva en més d'un sentit. Acabà definitivament amb la sèrie de guerres de convulsionaren Europa (i que involucraren d'altres regions del món) des de la [[Revolució Francesa]], a inicis de la dècada de [[dècada de 1790|1790]]. També acabà amb el [[Primer Imperi Francès]] i la carrera política i militar de [[Napoleó Bonaparte]], un dels majors comandants i estadistes de la història.<ref group="n.">Degut a la derrota final de Napoleó, "''«trobar el seu Waterloo''"» ("«''met his/her Waterloo''"») ha entrat al lèxic anglès com una frase per descriure les circumstàncies d'algú que hagi trobat la seva derrota final i absoluta.</ref> Finalment, inicià un període de pau internacional a Europa durant gairebé 50 anys; car no tingué lloc cap altre gran conflicte fins a la [[Guerra de Crimea]].
 
=== Les opinions sobre les raons de la derrota de Napoleó ===
El General [[Antoine-Henri Jomini|Antoine-Henri]], Baró Jomini, un dels escriptors militars líders en l'art de la guerra napoleònica, tenia una sèrie d'explicacions molt convincents de les raons darrere de la derrota de Napoleó a Waterloo.<ref group="n.">Jomini era suís, tot i que official, amb rang de general, a l'exèrcit francés i serví a l'estat major del Mariscal Ney. Posteriorment serví a l'exèrcit rus.</ref>
{{cita|''Al meu entendre, quatre causes principals van conduir a aquest desastre:
''La primera, i més influent, va ser l'arribada, hàbilment combinada, de Blücher, i el fals moviment que afavoria aquesta arribada''; <ref group="n.">Aquest "''fals moviment"'' va ser el destacament de la força de Grouchy en persecució dels prussians: Napoleó havia sobreestimat la magnitud de la seva victòria a Ligny i subestimà la resistència dels prussians. També sembla que descomptà la presència del cos de Bülow, que no havia estat en acció a Ligny. Si Napoleó hagués mantingut els 30.000 homes de Grouchy com a guàrdia pel seu flanc dret, és possible que aquestes tropes haguessin pogut desfer-se dels prussians i permetre a la resta de l'exèrcit napoleònic atacar l'exèrcit de Wellington sense ser molestats.</ref> ''la segona, va ser la fermesa admirable de la infanteria britànica, es va unir a la sang freda i l'aplom dels seus caps; ella tercertercera, va ser el clima horrible, que s'havia estovat el terra, i rendit els moviments ofensius de manera penosa, i retardà fins a la una del matí del atac que s'hauria d'haver fet en el matí; ella quartquarta, era inconcebible la formació del primer cos, en les masses molt massa profundes per al primer gran atac.''|Antoine-Henri Jomini.<ref>{{Harvnb|Jomini|1864|pp=223,224}}</ref>}}
 
El propi Wellington va escriure en el seu despatx oficial de tornada a Londres: «''No hauria de fer justícia als meus propis sentiments, o al mariscal Blücher i l'exèrcit prussià, si no em atribueixo el resultat reeixit d'aquest ardu dia de l'assistència que cordial i oportunament he rebut d'ells. L'operació del general Bülow sobre el flanc de l'enemic va ser decisiva; i, fins i tot si no m'hagués trobat a mi mateix en una situació de fer l'atac que va produir el resultat final, que hauria obligat l'enemic a retirar-se si seus atacs haurien d'haver fallat, i ho haurien impedit beneficiar-se'n, si per desgràcia haguessin tingut èxit.''»
 
Malgrat les seves diferències en altres assumptes, que [[Carl von Clausewitz]] analitzà en detall als estudis de la "''Campanya de 1815''" i el "''Famós assaig de 1842 de Wellington''" en resposta a la mateixa, el teòric i historiador prussià Clausewitz es mostrà d'acord amb Wellington en aquesta avaluació.{{sfn|Clausewitz|Wellington|2010|loc=''[http://www.clausewitz.com/readings/1815/five1-9.htm Campaign of 1815]'' and ''[http://www.clausewitz.com/readings/1815/six.htm Wellington's famous 1842 essay]''}} De fet, Clausewitz van veure la batalla abans de la intervenció de Prússia més com un punt mort mútuament esgotador que com una victòria francesa imminent, amb l'avantatge, si escau, que s'inclinava cap a Wellington.{{sfn|Clausewitz|Wellington|2010|pp=144–145 (Chapter 41 of Clausewitz's ''Feldzug'')}}
 
Una visió alternativa és que cap al final de la batalla de l'exèrcit anglo-aliat de Wellington s'enfrontava a una imminent derrota sense l'ajut de Prússia. Per exemple, Parkinson (2000) escriu: «''Cap exèrcit va vèncer a Napoleó sol. Però qualsevol que sigui el paper exercit per les tropes prussianes en el moment actual, quan la Guàrdia Imperial va ser rebutjada, és difícil veure com Wellington podria haver evitat la derrota, quan el seu centre havia estat gairebé destruït, les seves reserves havien estat gairebé totes compromeses, la dreta francesa romania sense ser molestada i la Guàrdia Imperial estava intacta... Blücher pot no haver estat totalment responsable de la victòria sobre Napoleó, però mereixia el crèdit per la prevenció d'una derrota britànica''.» {{sfn|Parkinson|2000|pp=240–241}} Steele (2014) escrigué: «''L'arribada de Blücher no només desvià reforços vitals, sinó que també va obligar a Napoleó per accelerar el seu esforç contra Wellington El rumb de la batalla havia estat convertit per la força motriu de Blücher. Mentre que els seus prussians penetraven en el flanc de Napoleó, Wellington va ser capaç de passar a l'ofensiva.''»{{sfn|Steele|2014|p=178}}
 
== El camp de batalla avui ==
[[Image:Waterloo Lion.jpg|thumb|La [[Lloma del Lleó ]] a Waterloo.]]
Algunes parts del terreny del camp de batalla ja no tenen la mateixa aparença que el 1815. El turisme va començar el dia després de la batalla, amb el capità Mercer assenyalant que el 19 de juny «''aparegué un carruatge des de Brussel·les, els que hi anaven dins, tot baixant, van procedir a examinar el camp.''».<ref name="M70"/> El 1820, el rei [[Guillem I dels Països Baixos]] va ordenar la construcció d'un monument. La [[Lloma de Lleó]], un monticle gegant, es va construir fent-se servir 300.000 metres cúbics de terra presa des de la cresta al centre de la línia britànica, eliminant-se el marge sud del camí enfonsat de Wellington.
 
{{cita|''Les ondulacions de les planes diversament inclinades on tingué lloc l'encontre entre Napoleó i Wellington, no són ja, com ningú ignora, les que eren el 18 de juny de 1815. En prendre d'aquest camp fúnebre els materials per fer-hi un monument, li han tret la seva forma veritable, i la història, desconcertada, ja no la coneix. Per a glorificar-lo l'han desfigurat. Wellington, en tornar a veure Waterloo dos anys després, exclamà: "«M'han canviat el meu camp de batalla"». On està avui la gran piràmide de terra coronada amb un lleó, hi havia un turonet que cap el camí de Nivelles baixava en rampa practicable, però que per la part de la calçada de Genappe era molt escarpat. Encara avui es pot medir l'elevació d'aquesta pujada per l'alçada dels muntets de les dues grans sepultures que tanquen el camí de Genappe a Brussel·les; una, la tomba anglesa, està a l'esquerra; l'altre, la tomba alemanya, està a la dreta. No hi ha tomba francesa. Per a França tota la plana és sepulcre.|[[Victor Hugo]], ''[[Les Misérables]]''|<ref name="Hugo">{{Harvnb|Hugo|1862|loc=Capítol VII: Napoleó de bon humor}}</ref>}}
 
La suposada observació de Wellington sobre l'alteració del camp de batalla, com Hugo descriu, mai no va ser documentada.
465

modificacions