Infinitiu: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Etiqueta: editor de codi 2017
Etiqueta: editor de codi 2017
Línia 10:
== Trets genèrics ==
A les llengües flexives, les formes no finites del verb (també anomenades verboides) són les que no estan determinades per algunes de les categories morfològiques característiques dels verbs que poden formar una oració principal, com són principalment les de persona, nombre, manera, temps i aspecte.​<ref>{{Ref-publicació|cognom=BAUER|nom=LAURIE|article=Martin Haspelmath, Understanding morphology. London: Arnold New York: Oxford University Press, 2002. Pp. xiii+290.|publicació=Journal of Linguistics|url=http://dx.doi.org/10.1017/s0022226703242067|volum=39|exemplar=2|data=2003-07|pàgines=424–427|doi=10.1017/s0022226703242067|issn=0022-2267}}</ref> L'infinitiu és la forma finita que presenta més trets comparables als d'un substantiu, mentre que altres formes finites s'assemblen més a un adjectiu (els participis) o a un adverbi. Per tant, la descripció precisa dels trets sintàctics i morfològics d'un infinitiu varia de llengua a llengua. En català, per exemple, l'infinitiu manca de morfemes de persona, temps, manera, persona o nombre. En portuguès i en gallec, per contra, es pot conjugar amb persona i nombre. Com a substantiu verbal que és, l'infinitiu és una forma apta per a expressar la idea d'una acció com a noció general, sense especificar les circumstàncies de la seua realització particular (com, quan, quina o qui), la qual cosa explica que es trobe en moltes tradicions lexicogràfiques (per exemple en castellà, francès o italià) com a entrada (lema) en el diccionari agrupant totes les seues formes conjugades (altres llengües fan servir altres formes: per exemple, en grec antic se sol usar la primera persona singuler del present d'indicatiu). Per aquesta raó també s'acostuma a trobar a les frases on es diu alguna cosa general sobre aquesta acció. Sintàcticament, l'infinitiu presenta trets característics del verb (admet complements com un verb en forma personal) i d'un substantiu (pot aparèixer a les posicions característiques d'un substantiu, principalment com a subjecte, objecte directe i atribut). En idiomes amb article acostuma admetre'n la determinació. Normalment un infinitiu no pot ser el nucli d'una oració principal.
 
*Com a subjecte: '''Nàixer''' pobre no hauria de determinar el tipus d'educació que rebem
*Com a objecte directe: Vull '''terminar''' de pintar la paret aquesta mateixa tarda
*Com a subjecte i atribut: '''Crèixer''' és '''fer-se''' responsable
 
L'infinitiu s'utilitza de forma freqüent en locucions verbals.
 
== L'infinitiu a les llengües romàniques ==