Infinitiu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació Etiqueta: editor de codi 2017 |
Etiqueta: editor de codi 2017 |
||
Línia 108:
== L'infinitiu a les llengües germàniques ==
L'infinitiu en les llengües germàniques té un caràcter proper al romànic, fruit de l'avantpassat comú indoeuropeu.
En efecte, a les llengües germàniques en general, l'infinitiu és utilitzat tal qual per a conjugar de forma que a la frase "Jo jugo al futbol" el verb jugar (en anglès to play) no es veu alterat: "I play football". Per aquest motiu són llengües que necessiten un aglutinant, en el cas de l'anglès la partícula "to", per a formar l'infinitiu. Aquest mateix procediment es pot trobar en el noruec que afegeix la partícula "å" per a formar l'infinitiu: å gå (anar).
Tornaríem a trobar el mateix procediment en suec tot i alguna flexió. Vegeu-ne la taula de sota:
{| class="wikitable"
|+ Llegenda
! To Speak (infinitiu) !! Tala (infinitiu) !! Parlar
|-
| I speak || Jag Talar || Jo parlo
|-
| You speak || Du Talar || Tu parles
|-
| We speak || Vi Talar || Nosaltres parlem
|-
| They speak || De Talar || Ells o Elles parlen
|}
L'alemany tampoc no actua com a designació o nom del verb, cosa que sí suceeix en anglès, on es considera la forma bàsica perquè no porta cap [[morfema]] i serveix d'arrel per a les altres (amb excepció del verb ''to be''). La terminació original de la família era -en o -an, que s'ha conservat en la majoria de llengües que sí que afegeixen desinències a l'infinitiu.
== L'infinitiu en altres llengües ==
| |||