Guerres de religió a França: diferència entre les revisions

Pel seu costat, Coligny seguia reclutant troper per emprendre la guerra tant bon punt es consumés el casament. Caterina havia assolit que el seu feble fill es distanciés de l'Almirall i la seva projectada guerra, i el 22 d'agost de [[1572]] Coligny va ser víctima d'un atemptat orquestrat per la reina mare, Anjou i els Guisa, perdent el braç esquerra d'un tret d'arcabús. Aquest atemptat encengué els milers d'hugonots de la capital. Conscient del perill protestant, el rei, desconeixent la implicació de la seva mare, s'entrevistà amb Coligny per assegurar-li l'empara reial. La tensió seguí en augment, i aviat catòlics i protestants començaren a xocar entre ells. La nit del 23 d'agost, una multitud d'hugonots es presentà davant del [[Louvre]] i les residències dels Guisa clamant venjança, i assegurant que aviat tornarien el cop. L'amenaça hugonot i la investigació iniciada pel rei per esclarir els fets que, de totes totes, conduïen fins a Caterina de Mèdici va fer que aquesta s'atemorís i actués a la desesperada. Tement per la seva vida i la supervivència de la seva dinastia, Caterina s'entrevistà amb el rei i el va fer partícip del complot que es preparava, assegurant-li que, només descapçant els hugonots, es podria evitar una guerra civil. Carles IX decidí eliminar els capdills protestants, llevat del seu cunyat Enric de Navarra i el príncep de Condé. Però el que hauria d'haver estat una operació quirúrgica escapà els designis dels seus autors i es convertí en un bany de sang, la [[matança de Sant Bartomeu]], de la que només en van escapar un grapat. La matança durà 3 dies, durant els quals la família reial, incapaç d'aturar els assassinats, es refugià al Louvre, tement per les seves vides. Aquella massacre terrible, acollida amb alegria pel papat (mal informat per la reina mare) i l'Europa catòlica, no arribà a destruir totalment el moviment hugonot, tot i que si que alterà l'actitud del partit pel que fa als Valois. La reina Caterina va haver d'enfrontar-se al fet que, tant ella com els seus fills, s'havien guanyat l'odi etern dels protestants. Els líders hugonots, Condé i Enric de Navarra, hostatges a la cort, van ser obligats a abjurar de la seva religió. Tot i així, la guerra havia esclatat de nou. <ref>Frieda 2005: 321-350.</ref>

Els fets de París van desencadenar accions semblants a Rouen, Orleans, Bordeus i Tolosa, amb un balanç d'entre 10.000 i 15.000 hugonots assassinats, obligant el partit hugonot a reorganitzar-se a les províncies del sud i de l'oest, i a iniciar un moviment d'aproximació vers el "partit polític", que creien en la tolerància com a mitjà indispensable per assolir la pau. El fracàs del [[setge de La Rochelle (1573)|setge de La Rochelle]] per part de l'exèrcit catòlic va fer que aquesta guerra acabés relativament aviat. Els esforços de la reina mare i de Carles IX es dirigiren en assegurar l'elecció d'Enric d'Anjou com a rei de Polònia, tot i que per motius totalment diferents: la reina mare, per amor al seu fill, i el rei i els seus germans, per odi i enveja. Tot això contribuí a que el juliol de 1573 se signés una nova pacificació, l'[[edicte de Boulogne]], pel qual els hugonots tenien novament llibertat de consciència a tot el regne, així com de culte a La Rochelle, [[Nimes]] i [[Montauban]]. <ref name=autogenerated2>Frieda 2005: 350-354.</ref>

Mentre que Enric II fugia de Polònia a corre-cuita per tal d'ocupar el tron del seu germà difunt, començà la Quinta guerra de religió, amb la fugida de Condé de la cort, en la que es trobava en llibertat vigilada d'ençà de la nit de Sant Bartomeu. El nou rei va ser solemnement coronat a [[Reims]] el 13 de febrer de [[1575]] amb el nom d'Enric III, i el 15 de febrer es casà amb [[Lluïsa de Lorena]]. Tot i que despertava els recels dels seus coetanis en ser homosexual i summament afeminat, Enric era un polític experimentat que començà a governar amb vigor, adoptant una política de repressió contra els hugonots que, a exemple de La Rochelle, havien constituït un estat independent al Llenguadoc. Malgrat tot, l'aliança dels hugonots amb el partit dels "polítics" resultà desastrosa pel nou monarca. Condé envaí el país des de la frontera amb el Sacre Imperi al capdavant d'un exèrcit mercenari deixat pel [[Comte palatí|comte palatí del Rin]], [[Joan I, Comte Palatí de Zweibrücken|Joan I]], en tant que el mateix germà del rei, Alençon, desertà. La defecció va ser seguida per la fugida d'Enric de Navarra al seus estats. Amb el regne al llindar de la desintegració, la Cinquena Guerra acabà el 6 de maig de [[1576]], quan el rei acceptà signar l'humiliant [[edicte de Beaulieu]] per tal de conservar el tron. Enric III culpà de la catàstrofe a la seva mare i al seu germà, i mai no els perdonà. Els 63 articles del tractat van ser el major triomf dels hugonots fins al moment. Alençon, la deserció del qual havia posat en escac el rei Enric, rebé nombrosos títols i propietats, incloent el [[ducat d'Anjou]]. Es condemnà la matança de Sant Bartomeu, i Coligny i els hugonots morts van ser rehabilitats; les seves vídues i orfes rebrien pensions reials durant 6 anys; els protestants passaven a tenir vuit places fortes; i Enric de Navarra rebé la lloctinença de la [[Guiena]]. França es comprometé a pagar les soldades dels mercenaris de Condé, i el comte palatí del Rin rebé propietats a França i una assignació de 40.000 lliures anuals. Finalment, el rei es comprometé convocar els [[Estats Generals]] no més tard de sis mesos. <ref>Frieda 2005: 375-411.</ref>

Sentint-se humiliats i traïts per la feblesa del rei, els catòlics constituïren un veritable partit polític, la [[Santa Lliga de París]], que imità l'organització i les tàctiques emprades amb tant d'èxit pels hugonots. Just abans de la reunió dels Estats Generals, el seu objectiu era obligar el rei a subordinar-se als seus dictats. Però en veure que els tres estaments representats estarien dominats per fanàtics catòlics, tant els hugonots com els ''polítics'' es negaren a considerar la reunió com a vàlida. Enric de Guisa, qui havia donat suport tàcitament a la Santa Lliga, començà a ser considerat pels catòlics com el seu paladí, i com a descendent directe de [[Carlemany]], l'home més indicat per acabar amb la corrupta [[dinastia Valois]], ocupar el tron de França i acabar amb l'heretgia. Malgrat tot, aquesta propaganda resultà contraproduent, en servir només per reconciliar el rei amb el seu germà Alençon, ja [[duc d'Anjou]], els quals deixaren de costat el seu odi mutu per evitar l'hegemonia dels Guisa. <ref>Frieda 2005: 413-414.</ref>

A la reunió dels Estats Generals, el rei decidí posar-se al capdavant de la Lliga, comprometent-se en la seva condició de "Rei Cristianíssim" a lluitar contra els hugonots. El monarca es negà tanmateix a acceptar les exigències dels Estats o a cedir un borrall de la seva sobirania. Però, pel seu costat, els Estats no donaren ni un cèntim al rei per finançar la guerra, de manera que Enric intentà en va de convidar els líders hugonots per discutir la situació. La Sisena Guerra va ser breu, però el duc d'Anjou es distingí per les seves matances, guanyant-se l'odi etern dels hugonots, per a satisfacció del rei i de la reina mare, conscients que el presumpte hereu del tron ja mai no podria unir-se als seus antics aliats. Finalment, el conflicte va concloure amb la [[Pau de Bergerac]] (17 de setembre de [[1577]]) i amb l'[[Edicte de Poitiers]] (8 d'octubre de 1577), que confirmava la Pau de Bergerac, restringia les condicions del culte protestant i acabava amb les humiliacions més notables de l'Edicte de Beaulieu. <ref>Frieda 2005: 415-418.</ref>

En tant que la reina mare emprenia un viatge de pacificació pel sud de França, el rei Enric i el seu germà aprofitaren l'ocasió per reprendre la seva enemistat. Anjou pretenia fer-se rei dels Països Baixos, la qual cosa significava la guerra amb Castella; i les violentes disputes entre els partidaris d'ambdós ensangonaren la cort. Finalment, el [[1578]] Anjou protagonitzà una inútil i ignominiosa incursió als Països Baixos, que indisposà a Felip II de Castella amb el rei de França. Finalment, el casament projectat d'Anjou amb Elisabet d'Anglaterra fracassà momentàniament, davant del rebuig del poble i la cort. <ref>Frieda 2005: 419-425.</ref>

Enric de Navarra, amb el suport militar del [[Electorat del Palatinat|Palatinat]] i de [[Regne de Noruega i Dinamarca|Dinamarca]], es va convèncer que només mitjançant una victòria decisiva sobre els Guisa podria tornar-li el seu lloc a la successió. L'escala del conflicte augmentà amb l'execució de [[Maria Stuart]] el febrer de 1587. Decidit a acabar amb [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]], [[Felip II de Castella|Felip II]] necessitava una França pacificada per llançar la seva campanya contra [[Elisabet I d'Anglaterra|Elisabet Tudor]]. Malgrat això, les forces catòliques dirigides pels favorits del rei van ser derrotades, i la Lliga exigí l'entrada en vigor d'allò acordat a Nemours, així com la publicació de les [[concili de Trento|disposicions conciliars de Trento]], la introducció de la [[Inquisició]] i la confiscació dels bens dels protestants per sufragar la guerra. Els enfrontaments entre catòlics i protestants es van endurir amb l'aliança entre els protestants i els rebels neerlandesos en lluita contra Castella, i la dels catòlics de la Lliga amb Felip II. Menyspreat per Castella i per la Lliga, Enric III va ser incapaç de mantenir la seva autoritat i hagué de fugir de París després del [[Dia de les barricades (1588)|Dia de les barricades]], el 12 de maig de [[1588]]. Guisa va prendre el control de la capital, amb el suport de la població. Finalment Enric III acceptaria les exigències de la Lliga (5 de juliol de 1588), a canvi que trenqués immediatament la seva aliança amb Castella. L'acta d'Unió publicada el 21 de juliol amnistiava els participants del Dia de les barricades, reconeixia el Cardenal de Borbó com a hereu del regne, nomenava Guisa com a tinent general i concedia terres i beneficis al clan i els seus partidaris. <ref>Frieda 2005: 447-462.</ref>

Però el fracàs de l'[[Armada Invencible]] infongué nous ànims en el rei i el partit dels "polítics", en tant que els Guisa patien un greu revés. Enric III, abraonat, intentà sotmetre la Lliga i ordenà l'assassinat d'Enric de Guisa durant la reunió dels Estats a Blois. Guisa va morir el 23 de desembre de 1588 a mans de la guàrdia reial, i a continuació van ser empresonats el germà del duc, el cardenal [[Lluís de Lorena (1555-1588)|Lluís de Guisa]] (assassinat l'endemà) i tota la seva camarilla. Els cadàvers dels Guisa van ser incinerats a una estufa del castell de Blois, per tal d'evitar que les tombes dels "màrtirs" es convertíssin en lloc de veneració de la Lliga Catòlica. Uns dies després, el 5 de gener de [[1589]], va morir [[Caterina de Mèdici]], la reina mare, i el rei s'alià de nou amb Enric de Navarra per combatre els Guisa. Després de diversos mesos de conflicte, l'1 d'agost [[Enric III de França|Enric III]] va ser assassinat pel [[orde de Predicadors|dominic]] [[Jacques Clément]] mentre que intentava capturar París. El cap dels hugonots, Enric de Navarra, es convertí així en rei de França amb el nom d'[[Enric IV de França|Enric IV]]. <ref>Frieda 2005: 462-476.</ref>