Obre el menú principal

Canvis

3.032 bytes afegits ,  fa 1 any
cap resum d'edició
El mateix 30 de maig, a les 14.30h, Pompidou va convèncer finalment a de Gaulle per dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]] i convocar noves eleccions amb l'amenaça de deixar el càrrec. A les 16:30h, el president va fer un discurs en el que descartava dimitir, anunciava eleccions anticipades per al 23 de juny i ordenava que els treballadors tornessin a treballar, amenaçant d'establir un [[estat d'emergència]] si no ho feien.<ref>{{Ref-web|url=http://www.de-gaulle-edu.net/sentrainer/term_commt/30mai68.htm|títol=Discurs de Charles de Gaulle|consulta=2018-01-04|llengua=|editor=de-gaulle-edu|data=}}</ref> El govern havia filtrat prèviament als mitjans de comunicació que l'exèrcit estava mobilitzat als afores de París llest per actuar. Immediatament després del discurs, uns 800.000 seguidors de de Gaulle es manifestaren als [[Camps Elisis]] agitant la bandera nacional; en un moviment que els gaullistes haurien plantejat durant dies, i que va atreure gent de diverses edats i tendències polítiques, preocupades per la situació. Els comunistes van acceptar les eleccions, acabant així amb l'amenaça d'una revolució.<ref name=Singer/><ref name=jstor1600894/>
 
==Juny i Julioljuliol==
{{principal|Eleccions legislatives franceses de 1968}}
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La Unió Estudiantil Nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre [[la Sorbona]] el 16 de juny. Contràriament als temors de de Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions celebrades al juny]] amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament.
 
Malgrat el teòric triomf de Charles de Gaulle en les eleccions, aviat es va veure que no seria capaç de capitalitzar-lo personalment. Les enquestes d'opinió consideraven que el president era massa vell, massa autoritari i massa conservador. Després de perdre un [[Referèndum constitucional francès de 1969|referèndum per a una reforma constitucional]] el 27 d'abril de 1969 va haver de dimitir i convocar [[Eleccions presidencials franceses de 1969|eleccions a la presidència]], a les que no es tornaria a presentar, i que va guanyar l'aleshores Primer ministre [[Georges Pompidou]]. S'iniciaria aleshores un període que alguns qualificarien com "[[Gaullisme]] sense De Gaulle".<ref name=":1" /> El general va morir només un any després, pocs dies abans de complir el 80 anys.
 
== Conseqüències ==
Segons el filòsof [[Ramon Alcoberro i Pericay|Ramon Alcoberro]], la revolta del 68 comportà 10 canvis radicals remarcables a la societat:<ref>{{ref-web |url= https://www.eltemps.cat/article/3955/els-10-canvis-radicals-del-maig-del-68 |títol= Els 10 canvis radicals del Maig del 68 |nom=Ramon |cognom= Alcoberro |enllaçautor=Ramon Alcoberro i Pericay |editor= ElTemps.cat |data= 23 abril 2018 |consulta= 28/7/2018}}</ref>
 
1) La Joventut: nou subjecte històric<br/>
Abans del maig del 68 la segregació a les aules era una realitat, tant a ka primària com al batxillerat. Només se n'escapa la petita minoria universitària. A partir d'aleshores sorgeix una moda, una música i una ràdio dirigida a la joventut, entesa com un tot.
 
2) Dret al propi cos, avortament i divorci<br/>
Sota el lema "Un home de cada dos és dona" un nou moviment feminista emergí donant peu la modernització de la normativa relacionada amb l'avortament (Llei Veil de 1974) i el divorci de mutu acord (1975).
 
3) Crisi dels valors del patriarcat<br/>
El maig de 68 s'erigí com una de les revoltes més reeixides a l'hora d'anar més enllà de l'atac al poder polític per desasatibilitzar els valors del [[sistema patriarcal]], especialment en l'estructura de la [[família]].
 
4) Augment dels salaris<br/>
L'any 1968 el conjunts dels salaris reals de l'[[Estat francès]] augmentaren un 10% i el [[salari mínim interprofessional]], cobrat per més de 2 milions de persones, creixí espectacularment. Cal tenir present que el creixement interanual del [[PIB]] durant la dècada de 1960 se situà en més del 6%.
 
5) Avenços en l'Ensenyament<br/>
El model educatiu imperant -elitista, memorístic i sense activitat extraescolar- entrà en crisi gràcies als nous moviments de renovació pedagògica.
 
6) Crisi del sindicalisme<br/>
El sindicalisme fou, possiblement, el principal afectat de la revolta, tot i que mantingué durant els anys següents un paper rellevant en la conflictivitat laboral a d'Europa. S'obrí així la nova era de la [[postindustrialitat]].
 
7) Autonomia personal i rebuig a l'autoritarisme<br/>
D'ençà, la crítica a l'autoritarisme polític esdevé una qüestió hegemònica en l'opinió pública, així com el rebuig a la tradició heretada en favor a de l'experiència vital.
 
8) L'individualisme<br/>
Alguns intel·lectuals d'esquerres titllaren a trotskistes i maoistes de consolidar l'indivualisme quan trencaren amb les pràctiques comunitàries en comptes de rebel·lar-se contra la societat de consum.
 
9) El sorgiment dels "psi-"<br/>
Freud fou un dels autors clàssics que emergiren durant la revolta com a conseqüència de la imprompta de la [[psicologia]] i la [[neuròtica]] en detriment de la [[religiositat]]. Aquest fenomen s'explica per la revalortizació de la vida quotidiana.
 
10) La revolució quotidiana<br/>
Amb el maig del 68, el centre del debat polític es desplaçà de l'esfera exclusivament pública a l'esfera privada. Des d'aleshores, en política, una és indestriable de l'altra.
 
==Llegat==
{{Anarquisme}}
 
{{ORDENA:Maig Frances}} <!--ORDENA generat per bot-->
[[Categoria:Història de França]]
[[Categoria:Política de França]]
47.877

modificacions