Solsona: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de SOLXESC. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
Cap resum de modificació |
||
Línia 262:
|-
{{Finalitza taula}}
ntiguitat
Els romans ocuparen la regió dels lacetans, on certament es trobava Solsona i d’ells han arribat les primeres notícies històriques. Els geògrafs i els historiadors romans donen a entendre que aquesta zona de Solsona era una devia gens, una tribu i regió apartada de les principals vies de comunicació romana. Però l’antiquíssima via empedrada que des de Montmajor i Sant Feliu de Lluelles anava cap a la Guingueta, es desviava cap a Solsona i continuava cap a ponent, no pot ser altra cosa que una construcció romana tardana. De la mateixa època romana devia ser la primitiva conducció d’aigües des de les fonts de Lladurs.
L’enclavament original de la Setelsis preromana no se sap exactament on era situat, però algunes fonts apunten que podria correspondre al Castellvell (Olius). Posteriorment, sembla ser que els indígenes de la primitiva Setelsis haurien baixat al pla i s’haurien establert més o menys al lloc on hi ha l’actual emplaçament. Allà, a partir d’un lent procés d’aculturació, s’haurien adaptat totalment a la civilització romana. No se sap ben bé quina fou l’època en què es produí aquest canvi d’assentament, encara que certament fou entre els segles II i I aC. L’estació termal de Can Sotaterra correspondria a la Setelsis romana i, en tractar-se d’unes termes públiques, habituals en una ciutat de certa importància, cal pensar que en època romana la ciutat ja devia tenir representativitat dins el seu entorn.
L’edat mitjana
Les notícies referents al període visigòtic i musulmà són escasses. Se sap que a l’Alt Urgell ja hi havia una cristiandat i uns bisbes que s’anaren succeint almenys des del segle VI. També Lleida era una diòcesi cristiana. La conquesta de la Marca Hispànica per Lluís el Piadós s’estengué fins a Solsona, Manresa i Berga durant el primer terç del segle IX, segons afirmen les fonts documentals de l’època. En una de les primeres guerres civils del país, però, el cap got Aissó, el 820, amb l’ajuda dels sarraïns, s’apoderà d’una gran part de la Marca i de Solsona. La ciutat fou recuperada per Guifré el Pelós el 886. A la mort d’aquest, el comtat d’Urgell, al qual en principi pertanyia Solsona, fou cedit al seu fill Sunifred II, tot i que la ciutat resta junt amb Cardona com a dominicatura pròpia en mans del seu germà Sunyer, comte de Barcelona, que li atorgà, el 921, la carta de poblament que marcaria el seu creixement inicial. Mort Sunyer, aquestes terres retornaren a Sunifred, però aquest morí sense descendència i finalment el fill de Sunyer, Borrell II, reuní sota el seu ceptre els comtats de Barcelona i d’Urgell. Des d’aleshores els bisbes i els comtes d’Urgell sovintejaren les seves visites a Solsona. El 906 el comte Sunyer hi edificà una església i el 980 ja hi havia la de Sant Pere Apòstol, anomenada església de Santa Maria i de Sant Pere en altres escriptures. Sembla ser que al voltant de l’any 1000 Solsona ja tenia també categoria de residència episcopal.
Des d’abans del 1090 hi havia una comunitat de clergues que feien vida comunitària i que adoptaren la regla de Sant Agustí, i sembla que en aquesta data ja l’observaven. Les grans donacions de terres que els comtes i els bisbes d’Urgell feren a Santa Maria de Solsona, a més de la senyoria d’una gran part de la ciutat, que tenia el prepòsit, més tard titulat abat, permeteren la vida folgada i influent d’aquesta canònica, al voltant de la qual s’anà desenvolupant la ciutat. Lentament, però, els prepòsits de Solsona anaren obtenint terres que havien pertangut, sia per compra sia per donació, al bisbat d’Urgell. Tot i que mai no deixaren la jurisdicció episcopal la influència dels prepòsits anà creixent, i compartiren tradicionalment el domini de la ciutat junt amb els senyors de Solsona.
Fins a la conquesta de Balaguer els comtes d’Urgell residiren sovint a Solsona, i també tenien palau a Olius, fins que s’establiren a Balaguer, perquè era una sortida cap a la Terra Plana. Alguns dels comtes volgueren, fins i tot, ser enterrats a Solsona (Ermengol IV i Ermengol V). No se sap quan començà a existir la senyoria de Solsona. Cap al tombant del segle XI apareix documentat un tal Miró de Solsona, que sembla que no fou el vescomte d’Urgell del mateix nom ni tampoc el senyor de Solsona, ja que la documentació mostra encara la ciutat sota el domini directe dels comtes d’Urgell. Fou un fill de Miró, Ecard Miró, el qual consta ja com a senyor de Solsona (c. 1058, encara que la senyoria podria remuntar-se al 1005, quan Ermengol I i Guisla, comtes d’Urgell vengueren els béns que tenien a Solsona), senyoria que era en última instància feudatària del comtat d’Urgell. Aquests senyors habitaven a la ciutat, bé que les de limitacions de jurisdiccions no es veuen clares durant el segle XI, i en compartien el domini amb els prepòsits de Solsona, conformant les dues forces de poder que s’havien gestat entorn de la ciutat. D’altra banda anava creixent el prestigi i el poder dels vescomtes de Cardona, que pel casament de Ramon Folc IV, comte, amb Agnès agregaren al vescomtat l’herència dels Torroja (Solsona, de la qual per diverses aliances matrimonials els Torroja havien acabat esdevenint senyors, Torroja -l’actual Tarroja de Segarra- i Arbeca i altres llocs). Això s’esdevingué en un moment de crisi al comtat d’Urgell, quan en morir el comte Ermengol de Sant Hilari (1208), sorgí una llarga contesa entre la filla del comte, Aurembiaix, i el vescomte de Cabrera. Els Cardona venien a Solsona com a senyors i protectors de l’església i el seu monestir, mentalitat més accentuada en el fill de Ramon Folc i Agnès, Ramon Folc (V) de Cardona i de Torroja. El 1258, essent Bernat el prepòsit, el vescomte Ramon Folc firmà una convenció en què reconeixia la seva jurisdicció; aprovava tot el que li havien cedit els antecessors: que la intromissió del vescomte, o dels seus, en la jurisdicció de l’església seria judicada davant el tribunal del monestir; que no molestaria els vassalls de l’església amb hosts ni cavalcades; que fora permès, segons el costum antic, el pas de les persones d’una jurisdicció a l’altra; que serien tornats a la jurisdicció del monestir alguns que foren portats a ser judicats a Cardona. Aquest conveni fou la conclusió de la situació difícil i potser d’estat de guerra que hi havia hagut abans entre el monestir i el vescomte. La convenció fou signada pel vescomte i altres nobles com a testimonis.
Tot i això, en temps de Ramon Folc VI, fill de l’anterior, no mancaren tampoc les interferències i les lluites de les dues jurisdiccions. Però el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) sortí al pas de les dificultats i procurà que es nomenessin cinc compromissaris per banda, que posaren en clar la jurisdicció judicial dels dos senyors sobre els propis súbdits. Es decidí que tant el vescomte com el prepòsit podien tenir notaris i que el dret de guiatge dels vassalls de l’església pertanyia al prepòsit, i també altres coses sobre el forn, els drets d’inquisició i requisició d’una autoritat sobre els vassalls de l’altra i sobre altres casos particulars (1269).
Durant el segle XII i la segona meitat del segle XIII s’anaren situant i desenvolupant a Solsona famílies de cavallers. A més dels Vilaró (família de la qual fou membre Ponç de Vilaró, prepòsit del monestir de Santa Maria de Solsona i bisbe de Vic, que fou qui començà la nova església gòtica a la catedral de Solsona), hi havia els Josa, els senyors de Pinell, els Llobera, i altres famílies notables, com els Viladecans, procedents de Riner, els Prestador, que tingueren la casa a la plaça Major, els Vallcebre, els Solanells, els Fontestar, els Riard i d’altres, de les quals sortiren canonges, notaris, batlles i consellers.
Els Cardona i el monestir tenien cadascun el seu batlle, castlans i col·lectors, que portaven l’administració de la seva part i dels seus vassalls, fet que no afavoria la unitat i la convivència dels habitants de Solsona. D’altra banda, l’estament popular anà adquirint personalitat i tant les relacions de parentiu com les comercials entre els solsonins exigien una administració més unificada.
Això i altres conveniències senyorials motivaren la concòrdia que s’estipulà entre les vescomtesses de Cardona, Maria Àlvarez i Beatriu d’Anglesola, nora seva, vídues totes dues, i el prepòsit Bernat. Aquest acord del 2 de febrer de 1338 marcà un intent d’esclarir la situació i acordar un govern pacífic. Així, aquest acord marcà també la creació del municipi de Solsona, que fou conegut durant molt temps com a Consell. El municipi quedava estructurat de manera que cada jurisdicció (l’eclesiàstica i la civil) era representada per dos cònsols per jurisdicció, el càrrec dels quals era obligatori i anual. Els cònsols eren també els que escollien els 10 consellers que cada senyoria tenia assignats. El govern de la vila era portat a terme, doncs, per representants d’ambdues jurisdiccions. Per damunt de tots ells hi havia un batlle per jurisdicció, la funció del qual es reduïa pràcticament a l’àmbit judicial. Era una mena de representant del senyor que intervenia en els afers municipals en cas que les decisions dels cònsols no coincidissin amb els interessos senyorials. La situació es mantingué estable gairebé fins al segle XVIII (fins al decret de Nova Planta).
Al final del segle XV, els prepòsits de Cardona passaren a ser abats. Berenguer Gener fou el darrer canonge que tingué el títol de prepòsit. Fou destituït, per la seva mala administració i altres defectes, pel papa Climent VII, des d’Avinyó, el 16 de juny de 1391. Des del seu successor, Pere de Torrent, els superiors del monestir foren abats; aquest títol s’obtingué del papa Benet XIII el 1409, i així fou reconegut de llavors en endavant.
No sense polèmiques i resistència, el 1441 un dels Cardona aconseguí l’abadiat de Santa Maria de Solsona. La major part dels canonges i del poble volien el prior Tomàs Mateu i Riera, però amb el suport del sagristà, el vicari general i el partit i part del poble favorable a la família dels Cardona, que havia acudit a la cúria romana, Jaume de Cardona aconseguí ser nomenat administrador perpetu de l’abadiat de Solsona, fins que es possessionà del càrrec d’abat el dia 21 de juliol de 1441.
El mateix any morí el comte de Cardona i el succeí Joan Ramon Folc II, fill de Joan Ramon Folc I i de Joana d’Aragó. Anà a Solsona i rebé l’homenatge de la població i, ensems, aprovà i confirmà Jaume de Cardona, que era germà seu, com a abat perpetu. Aleshores tots els pobles de les dues senyories prestaren homenatge als nous senyors. Durant l’època de Ramon Folc II s’esdevingué la guerra contra Joan II. Els de Cardona foren addictes al rei, motiu pel qual la ciutat patí poc els estralls de la guerra, i la col·laboració es limità al forniment d’alguns soldats i de les despeses consegüents.
Jaume de Cardona fou nomenat, el 1444, bisbe de Vic, el 1459 ho fou de Girona i el 1462 d’Urgell, però no deixà l’abadiat de Solsona; el 1461 fou nomenat cardenal. Amb ell s’obrí l’etapa dels abats comendataris. Durant aquests anys i els del següent abat, Joan d’Aragó, l’abadia i els seus dominis foren administrats pràcticament pels vicaris generals que nomenava l’abat.
Solsona, encara que situada dins una contrada rural, prengué ben aviat l’estil de ciutat de menestrals; absorbia l’emigració de la comarca, especialment els cabalers de les cases de pagès, que hi muntaven el seu taller i s’hi feien la casa. Les construccions reclamaven mà d’obra i picapedrers; el culte religiós donava feina als orfebres, els ferrers i els argenters. Gairebé no pararen mai els treballs de construcció: el castell dels Cardona, l’abadia i les seves dependències, les capelles de les confraries i gremis, les capelles foranes de Sant Bartomeu dalt de la muntanya d’aquest nom (el vell Mons Lecetanus), la reconstrucció de Sant Honorat a la segona meitat del segle XIV, la construcció de sarcòfags tot el segle XIV i els primers anys del XV, la primera gran capella del Claustre (1419), les muralles i les torres, on es treballà amb més o menys intensitat uns trenta anys, l’Hospital d’en Llobera, de la primera meitat del segle XV i la reconstrucció de moltes masies que restaren despoblades i arruïnades a causa de la gran mortaldat de la segona meitat del segle XIV. Tot això, i també l’establiment de famílies de cavallers i d’altres personatges importants i l’explotació de la fusta dels boscos de l’entorn, portà activitat i vida a Solsona i els poblets veïns, fins a la crisi que començà amb la guerra contra Joan II i que ocasionà una certa atonia en la construcció.
L’edat moderna
A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.
D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.
En la guerra dels Segadors la ciutat escull el costat català i francès, tot i que la seva postura no es manifesta fins al Corpus del Sang del 1640. Del 1642 al 1652, Solsona resta en poder dels francesos. El bisbe, partidari del rei castellà, es veu obligat a marxar i, tot i que ambdós bàndols nomenaren substituts, cap d’ells no arribà a ocupar el setial i Solsona quedà sense bisbe del 1642 al 1657. També hagué de marxar el duc de Cardona, i el seu títol fou concedit al mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652, època en la qual Solsona restà sota domini francès per primera vegada. El 4 de juliol de 1655 Solsona fou presa per les tropes franceses, a les quals es lliurà gairebé sense resistència, davant la indignació de Felip IV. Aquesta vegada l’estada francesa fou curta i al desembre del mateix any Joan d’Àustria prengué la ciutat. El càstig reial, però, no fou gaire fort, ni per a Solsona ni per a Catalunya. Les conseqüències serien molt més greus durant la guerra de Successió, que marcà el començament del segle XVIII.
El 1652 retornà el ducat de Cardona a la seva possessió tradicional, que recaigué en mans de Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Mort aquest sense descendència masculina, el ducat passà, el 1670, a mans del ducat de Medinaceli, per matrimoni de Francisco de la Cerda, titular d’aquest ducat, amb Caterina de Cardona, hereva del de Cardona.
Durant la guerra de Successió, a la mort del bisbe Guillem de Gonyalons (1708), el rei arxiduc Carles III nomenà bisbe de Solsona fra Francesc Dorda, abat de Poblet, mentre que Felip V nomenava Miquel de Marimon i de Corbera; aquest no aconseguí de prendre'n possessió, perquè morí el 1709. Climent XI preconitzà Dorda bisbe de Solsona el 25 de marc de 1710, i el 18 de maig feu l’entrada solemne a la ciutat. Residí sovint a Barcelona com a conseller de Carles III, i posteriorment de la seva muller. Després de la guerra, Felip V el considerà intrús en el càrrec episcopal i l’expulsà del bisbat en una lletra dirigida a ell mateix, i en una altra lletra ordenà al capítol que no reconeguessin el bisbe Dorda i el privessin dels seus béns. Francesc Dorda es retirà al monestir de Poblet. Solsona fou presa definitivament per les tropes francoespanyoles al final del 1711. Sembla que el 1713 Solsona jurà obediència a Felip V, a requeriment de la vegueria de Cervera, a la qual aleshores pertanyia.
El decret de Nova Planta originà una nova estructuració del municipi d’acord amb els criteris imposats per l’administració central. El Consell de Solsona fou substituït per l’ajuntament i aquest era compost per 6 regidors. Es mantingueren, però, les antigues jurisdiccions (eclesiàstica i civil) i a cada jurisdicció li corresponien tres regidors, que eren nomenats pels senyors. El 1743 sembla que ja s’havia establert el sistema de dos batlles i 6 regidors. L’adscripció dels càrrecs a una jurisdicció determinada no desapareixerà fins al segle XIX. Una altra de les conseqüències del tractat de Nova Planta per a la ciutat de Solsona fou la desaparició de la Universitat solsonina, encara que, de fet, no desaparegués efectivament fins entrat el segle XIX. El decret de Nova Planta va substituir les vegueries pels corregiments i Solsona, que pertanyia administrativament a la vegueria de Cervera, va passar després del tractat a dependre del corregiment de Cervera.
Els segles XIX i XX
Les guerres carlines i la guerra del Francès tingueren una forta incidència a la ciutat durant la primera meitat del segle XIX. En aquesta darrera, les tropes franceses entraren a Solsona el 10 d’octubre de 1810, tot i que l’ocupació fou breu (marxaren el dia 26 del mateix mes). Abans de sortir de la ciutat la saquejaren i en cremaren la catedral, la teulada de la qual s’ensorrà, com també les voltes del presbiteri i alguns altars es feren malbé.
Solsona patí, però, molt més les guerres carlines, especialment la primera. Però durant aquesta també es produí un fet important, encara que aliè al conflicte bèl·lic. Es tracta de la desamortització, que significà l’eliminació dels antics drets feudals de les dues jurisdiccions, encara que no una disminució dels impostos, els quals s’havien de pagar a la junta encarregada de la desamortització. Aquesta abolició del dret comportà ràpidament l’organització dels ajuntaments, atès que el 13 de gener de 1836 se celebren les primeres eleccions democràtiques. L’ajuntament, com a resultat d’aquestes eleccions, queda constituït per un alcalde, un subalcalde, cinc regidors i un procurador del comú. Havia desaparegut ja la doble jurisdicció, encara que hom no sap exactament quan va desaparèixer l’elecció dels regidors per part de les respectives senyories. Se sap que el 1809 el bisbe encara va escollir els seus, però, del 1810 al 1836 resta una pàgina en blanc.
Després de la primera guerra Carlina la ciutat quedà despoblada i les seves construccions molt malmeses. Començà aleshores una tasca de recuperació que tindrà els seus efectes positius durant la segona meitat del segle.
El 1837 fou l’any en què la situació esdevingué més crítica. Benet Tristany, cap carlí, assetjà durant 10 dies la ciutat i la prengué el 22 d’abril. Els liberals que l’havien defensada es feren forts al convent de les monges de l’Esperança i els carlins no aconseguiren de reduir-los. El 2 de maig les tropes isabelines del general de Meer, defensor de Cardona, aconseguiren d’alliberar-los però no pogueren prendre la ciutat fins gairebé un any més tard (24 de juliol de 1838). La guerra, però, continuà tenint com a escenari la comarca i, en concret, la ciutat, ja que, segons Antoni Llorens i Solé, en l’empadronament del 1842 es comptabilitzaren un total de 161 cases habitades i 148 que havien quedat destruïdes o havien estat cremades.
A la mort del bisbe Juan José de Tejada (1838) la seu quedà vacant durant un llarg període, fins que per acord entre la Santa Seu i el govern espanyol, plasmat en el concordat del 1851, la diòcesi de Solsona fou suprimida. Des d’aleshores fou regida per vicaris capitulars i la catedral restà reduïda a col·legiata. La població no acceptà de bon grat aquesta supressió i el nou seminari creat el 1846 fou el centre de reivindicació per a aconseguir de nou la diòcesi. El 1891, hom obtingué la substitució del vicari capitular per un administrador apostòlic, el bisbe de Vic Josep Morgades, i s’inicià una campanya popular per a reunir la dotació econòmica necessària per a la restauració del bisbat que obtingué un èxit considerable. El 1855 la reina regent Maria Cristina signà un decret pel qual creava l’administració apostòlica de Solsona i fou consagrat bisbe Ramon Riu i Cabanes (1895-1900). Gràcies a la gestió dels bisbes administradors apostòlics (el futur cardenal Benlloch en 1901-06, Lluís d’Amigó en 1907-13, el futur cardenal Vidal i Barraquer en 1914-19 i Valentí Comellas des del 1919), el papa Pius XI restaurà la seu episcopal de Solsona en una butlla donada el 1933. Després de la Guerra Civil tingué una forta incidència en la vida solsonina el bisbe Vicent Enrique i Tarancón (1945-63), que feu reviure l’ambient religiós amb les seves pastorals, reconstruí el seminari, promogué grans manifestacions religioses (festes de la Mare de Déu de Fàtima el 1952, Congrés Eucarístic Diocesà el 1953, centenari de Sant Pere Claver el 1954, coronació de la Mare de Déu del Claustre el 1956, etc.).
El caràcter predominantment rural i comercial de la ciutat i la incidència del bisbat i el seminari en la població expliquen en part que l’onada anticlerical i els aspectes més revolucionaris de la Guerra Civil tinguessin poca repercussió en la vida ciutadana. Hi hagué, però, alguns atemptats contra les esglésies i, com a precaució, el bisbe Comellas fou acompanyat a la frontera amb Andorra i alguns sacerdots i els pares claretians s’amagaren en diverses cases de pagès. A Solsona no fou mort cap capellà, però sí algun a la comarca, a més de dos germans claretians a Navès i a Su. A la fi de la guerra la situació empitjorà i fou cremat el convent dels claretians (hi moriren alguns malalts, refugiats forasters, que hi eren assistits) i destrossats algun edifici i el pont; també foren morts alguns pagesos de l’entorn. Després de la guerra hi hagué repressió i es dictaren deu condemnes a mort. L’economia es recuperà d’una manera lenta però segura. Hom aprofità la fusta dels boscos comarcals per a la construcció i la fusteria. Els tradicionals animals de ròssec que proporcionaven els renders de Solsona i de la comarca foren substituïts per camions i es posaren en funcionament noves serradores. La difusió de la maquinària agrícola des del 1953 fomentà la instal·lació de tallers de construcció i de reparació i obrí també el pas a les institucions bancàries. La industrialització i el comerç atragueren la immigració de fadrins i famílies pageses de la comarca. La construcció prengué una nova volada i el desenvolupament d’aquest sector i la instal·lació d’una gran factoria d’elaboració d’aglomerat de fusta cridà la immigració procedent de les regions pobres de l’Estat espanyol, sobretot durant la dècada de 1960.
Col·laboració:
JoMG
Consulta realitzada gràcies a la col·laboració de:
Obra Social La Caixa
Mapa
Veure mapa més granntiguitat
Els romans ocuparen la regió dels lacetans, on certament es trobava Solsona i d’ells han arribat les primeres notícies històriques. Els geògrafs i els historiadors romans donen a entendre que aquesta zona de Solsona era una devia gens, una tribu i regió apartada de les principals vies de comunicació romana. Però l’antiquíssima via empedrada que des de Montmajor i Sant Feliu de Lluelles anava cap a la Guingueta, es desviava cap a Solsona i continuava cap a ponent, no pot ser altra cosa que una construcció romana tardana. De la mateixa època romana devia ser la primitiva conducció d’aigües des de les fonts de Lladurs.
L’enclavament original de la Setelsis preromana no se sap exactament on era situat, però algunes fonts apunten que podria correspondre al Castellvell (Olius). Posteriorment, sembla ser que els indígenes de la primitiva Setelsis haurien baixat al pla i s’haurien establert més o menys al lloc on hi ha l’actual emplaçament. Allà, a partir d’un lent procés d’aculturació, s’haurien adaptat totalment a la civilització romana. No se sap ben bé quina fou l’època en què es produí aquest canvi d’assentament, encara que certament fou entre els segles II i I aC. L’estació termal de Can Sotaterra correspondria a la Setelsis romana i, en tractar-se d’unes termes públiques, habituals en una ciutat de certa importància, cal pensar que en època romana la ciutat ja devia tenir representativitat dins el seu entorn.
L’edat mitjana
Les notícies referents al període visigòtic i musulmà són escasses. Se sap que a l’Alt Urgell ja hi havia una cristiandat i uns bisbes que s’anaren succeint almenys des del segle VI. També Lleida era una diòcesi cristiana. La conquesta de la Marca Hispànica per Lluís el Piadós s’estengué fins a Solsona, Manresa i Berga durant el primer terç del segle IX, segons afirmen les fonts documentals de l’època. En una de les primeres guerres civils del país, però, el cap got Aissó, el 820, amb l’ajuda dels sarraïns, s’apoderà d’una gran part de la Marca i de Solsona. La ciutat fou recuperada per Guifré el Pelós el 886. A la mort d’aquest, el comtat d’Urgell, al qual en principi pertanyia Solsona, fou cedit al seu fill Sunifred II, tot i que la ciutat resta junt amb Cardona com a dominicatura pròpia en mans del seu germà Sunyer, comte de Barcelona, que li atorgà, el 921, la carta de poblament que marcaria el seu creixement inicial. Mort Sunyer, aquestes terres retornaren a Sunifred, però aquest morí sense descendència i finalment el fill de Sunyer, Borrell II, reuní sota el seu ceptre els comtats de Barcelona i d’Urgell. Des d’aleshores els bisbes i els comtes d’Urgell sovintejaren les seves visites a Solsona. El 906 el comte Sunyer hi edificà una església i el 980 ja hi havia la de Sant Pere Apòstol, anomenada església de Santa Maria i de Sant Pere en altres escriptures. Sembla ser que al voltant de l’any 1000 Solsona ja tenia també categoria de residència episcopal.
Des d’abans del 1090 hi havia una comunitat de clergues que feien vida comunitària i que adoptaren la regla de Sant Agustí, i sembla que en aquesta data ja l’observaven. Les grans donacions de terres que els comtes i els bisbes d’Urgell feren a Santa Maria de Solsona, a més de la senyoria d’una gran part de la ciutat, que tenia el prepòsit, més tard titulat abat, permeteren la vida folgada i influent d’aquesta canònica, al voltant de la qual s’anà desenvolupant la ciutat. Lentament, però, els prepòsits de Solsona anaren obtenint terres que havien pertangut, sia per compra sia per donació, al bisbat d’Urgell. Tot i que mai no deixaren la jurisdicció episcopal la influència dels prepòsits anà creixent, i compartiren tradicionalment el domini de la ciutat junt amb els senyors de Solsona.
Fins a la conquesta de Balaguer els comtes d’Urgell residiren sovint a Solsona, i també tenien palau a Olius, fins que s’establiren a Balaguer, perquè era una sortida cap a la Terra Plana. Alguns dels comtes volgueren, fins i tot, ser enterrats a Solsona (Ermengol IV i Ermengol V). No se sap quan començà a existir la senyoria de Solsona. Cap al tombant del segle XI apareix documentat un tal Miró de Solsona, que sembla que no fou el vescomte d’Urgell del mateix nom ni tampoc el senyor de Solsona, ja que la documentació mostra encara la ciutat sota el domini directe dels comtes d’Urgell. Fou un fill de Miró, Ecard Miró, el qual consta ja com a senyor de Solsona (c. 1058, encara que la senyoria podria remuntar-se al 1005, quan Ermengol I i Guisla, comtes d’Urgell vengueren els béns que tenien a Solsona), senyoria que era en última instància feudatària del comtat d’Urgell. Aquests senyors habitaven a la ciutat, bé que les de limitacions de jurisdiccions no es veuen clares durant el segle XI, i en compartien el domini amb els prepòsits de Solsona, conformant les dues forces de poder que s’havien gestat entorn de la ciutat. D’altra banda anava creixent el prestigi i el poder dels vescomtes de Cardona, que pel casament de Ramon Folc IV, comte, amb Agnès agregaren al vescomtat l’herència dels Torroja (Solsona, de la qual per diverses aliances matrimonials els Torroja havien acabat esdevenint senyors, Torroja -l’actual Tarroja de Segarra- i Arbeca i altres llocs). Això s’esdevingué en un moment de crisi al comtat d’Urgell, quan en morir el comte Ermengol de Sant Hilari (1208), sorgí una llarga contesa entre la filla del comte, Aurembiaix, i el vescomte de Cabrera. Els Cardona venien a Solsona com a senyors i protectors de l’església i el seu monestir, mentalitat més accentuada en el fill de Ramon Folc i Agnès, Ramon Folc (V) de Cardona i de Torroja. El 1258, essent Bernat el prepòsit, el vescomte Ramon Folc firmà una convenció en què reconeixia la seva jurisdicció; aprovava tot el que li havien cedit els antecessors: que la intromissió del vescomte, o dels seus, en la jurisdicció de l’església seria judicada davant el tribunal del monestir; que no molestaria els vassalls de l’església amb hosts ni cavalcades; que fora permès, segons el costum antic, el pas de les persones d’una jurisdicció a l’altra; que serien tornats a la jurisdicció del monestir alguns que foren portats a ser judicats a Cardona. Aquest conveni fou la conclusió de la situació difícil i potser d’estat de guerra que hi havia hagut abans entre el monestir i el vescomte. La convenció fou signada pel vescomte i altres nobles com a testimonis.
Tot i això, en temps de Ramon Folc VI, fill de l’anterior, no mancaren tampoc les interferències i les lluites de les dues jurisdiccions. Però el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) sortí al pas de les dificultats i procurà que es nomenessin cinc compromissaris per banda, que posaren en clar la jurisdicció judicial dels dos senyors sobre els propis súbdits. Es decidí que tant el vescomte com el prepòsit podien tenir notaris i que el dret de guiatge dels vassalls de l’església pertanyia al prepòsit, i també altres coses sobre el forn, els drets d’inquisició i requisició d’una autoritat sobre els vassalls de l’altra i sobre altres casos particulars (1269).
Durant el segle XII i la segona meitat del segle XIII s’anaren situant i desenvolupant a Solsona famílies de cavallers. A més dels Vilaró (família de la qual fou membre Ponç de Vilaró, prepòsit del monestir de Santa Maria de Solsona i bisbe de Vic, que fou qui començà la nova església gòtica a la catedral de Solsona), hi havia els Josa, els senyors de Pinell, els Llobera, i altres famílies notables, com els Viladecans, procedents de Riner, els Prestador, que tingueren la casa a la plaça Major, els Vallcebre, els Solanells, els Fontestar, els Riard i d’altres, de les quals sortiren canonges, notaris, batlles i consellers.
Els Cardona i el monestir tenien cadascun el seu batlle, castlans i col·lectors, que portaven l’administració de la seva part i dels seus vassalls, fet que no afavoria la unitat i la convivència dels habitants de Solsona. D’altra banda, l’estament popular anà adquirint personalitat i tant les relacions de parentiu com les comercials entre els solsonins exigien una administració més unificada.
Això i altres conveniències senyorials motivaren la concòrdia que s’estipulà entre les vescomtesses de Cardona, Maria Àlvarez i Beatriu d’Anglesola, nora seva, vídues totes dues, i el prepòsit Bernat. Aquest acord del 2 de febrer de 1338 marcà un intent d’esclarir la situació i acordar un govern pacífic. Així, aquest acord marcà també la creació del municipi de Solsona, que fou conegut durant molt temps com a Consell. El municipi quedava estructurat de manera que cada jurisdicció (l’eclesiàstica i la civil) era representada per dos cònsols per jurisdicció, el càrrec dels quals era obligatori i anual. Els cònsols eren també els que escollien els 10 consellers que cada senyoria tenia assignats. El govern de la vila era portat a terme, doncs, per representants d’ambdues jurisdiccions. Per damunt de tots ells hi havia un batlle per jurisdicció, la funció del qual es reduïa pràcticament a l’àmbit judicial. Era una mena de representant del senyor que intervenia en els afers municipals en cas que les decisions dels cònsols no coincidissin amb els interessos senyorials. La situació es mantingué estable gairebé fins al segle XVIII (fins al decret de Nova Planta).
Al final del segle XV, els prepòsits de Cardona passaren a ser abats. Berenguer Gener fou el darrer canonge que tingué el títol de prepòsit. Fou destituït, per la seva mala administració i altres defectes, pel papa Climent VII, des d’Avinyó, el 16 de juny de 1391. Des del seu successor, Pere de Torrent, els superiors del monestir foren abats; aquest títol s’obtingué del papa Benet XIII el 1409, i així fou reconegut de llavors en endavant.
No sense polèmiques i resistència, el 1441 un dels Cardona aconseguí l’abadiat de Santa Maria de Solsona. La major part dels canonges i del poble volien el prior Tomàs Mateu i Riera, però amb el suport del sagristà, el vicari general i el partit i part del poble favorable a la família dels Cardona, que havia acudit a la cúria romana, Jaume de Cardona aconseguí ser nomenat administrador perpetu de l’abadiat de Solsona, fins que es possessionà del càrrec d’abat el dia 21 de juliol de 1441.
El mateix any morí el comte de Cardona i el succeí Joan Ramon Folc II, fill de Joan Ramon Folc I i de Joana d’Aragó. Anà a Solsona i rebé l’homenatge de la població i, ensems, aprovà i confirmà Jaume de Cardona, que era germà seu, com a abat perpetu. Aleshores tots els pobles de les dues senyories prestaren homenatge als nous senyors. Durant l’època de Ramon Folc II s’esdevingué la guerra contra Joan II. Els de Cardona foren addictes al rei, motiu pel qual la ciutat patí poc els estralls de la guerra, i la col·laboració es limità al forniment d’alguns soldats i de les despeses consegüents.
Jaume de Cardona fou nomenat, el 1444, bisbe de Vic, el 1459 ho fou de Girona i el 1462 d’Urgell, però no deixà l’abadiat de Solsona; el 1461 fou nomenat cardenal. Amb ell s’obrí l’etapa dels abats comendataris. Durant aquests anys i els del següent abat, Joan d’Aragó, l’abadia i els seus dominis foren administrats pràcticament pels vicaris generals que nomenava l’abat.
Solsona, encara que situada dins una contrada rural, prengué ben aviat l’estil de ciutat de menestrals; absorbia l’emigració de la comarca, especialment els cabalers de les cases de pagès, que hi muntaven el seu taller i s’hi feien la casa. Les construccions reclamaven mà d’obra i picapedrers; el culte religiós donava feina als orfebres, els ferrers i els argenters. Gairebé no pararen mai els treballs de construcció: el castell dels Cardona, l’abadia i les seves dependències, les capelles de les confraries i gremis, les capelles foranes de Sant Bartomeu dalt de la muntanya d’aquest nom (el vell Mons Lecetanus), la reconstrucció de Sant Honorat a la segona meitat del segle XIV, la construcció de sarcòfags tot el segle XIV i els primers anys del XV, la primera gran capella del Claustre (1419), les muralles i les torres, on es treballà amb més o menys intensitat uns trenta anys, l’Hospital d’en Llobera, de la primera meitat del segle XV i la reconstrucció de moltes masies que restaren despoblades i arruïnades a causa de la gran mortaldat de la segona meitat del segle XIV. Tot això, i també l’establiment de famílies de cavallers i d’altres personatges importants i l’explotació de la fusta dels boscos de l’entorn, portà activitat i vida a Solsona i els poblets veïns, fins a la crisi que començà amb la guerra contra Joan II i que ocasionà una certa atonia en la construcció.
L’edat moderna
A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.
D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.
En la guerra dels Segadors la ciutat escull el costat català i francès, tot i que la seva postura no es manifesta fins al Corpus del Sang del 1640. Del 1642 al 1652, Solsona resta en poder dels francesos. El bisbe, partidari del rei castellà, es veu obligat a marxar i, tot i que ambdós bàndols nomenaren substituts, cap d’ells no arribà a ocupar el setial i Solsona quedà sense bisbe del 1642 al 1657. També hagué de marxar el duc de Cardona, i el seu títol fou concedit al mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652, època en la qual Solsona restà sota domini francès per primera vegada. El 4 de juliol de 1655 Solsona fou presa per les tropes franceses, a les quals es lliurà gairebé sense resistència, davant la indignació de Felip IV. Aquesta vegada l’estada francesa fou curta i al desembre del mateix any Joan d’Àustria prengué la ciutat. El càstig reial, però, no fou gaire fort, ni per a Solsona ni per a Catalunya. Les conseqüències serien molt més greus durant la guerra de Successió, que marcà el començament del segle XVIII.
El 1652 retornà el ducat de Cardona a la seva possessió tradicional, que recaigué en mans de Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Mort aquest sense descendència masculina, el ducat passà, el 1670, a mans del ducat de Medinaceli, per matrimoni de Francisco de la Cerda, titular d’aquest ducat, amb Caterina de Cardona, hereva del de Cardona.
Durant la guerra de Successió, a la mort del bisbe Guillem de Gonyalons (1708), el rei arxiduc Carles III nomenà bisbe de Solsona fra Francesc Dorda, abat de Poblet, mentre que Felip V nomenava Miquel de Marimon i de Corbera; aquest no aconseguí de prendre'n possessió, perquè morí el 1709. Climent XI preconitzà Dorda bisbe de Solsona el 25 de marc de 1710, i el 18 de maig feu l’entrada solemne a la ciutat. Residí sovint a Barcelona com a conseller de Carles III, i posteriorment de la seva muller. Després de la guerra, Felip V el considerà intrús en el càrrec episcopal i l’expulsà del bisbat en una lletra dirigida a ell mateix, i en una altra lletra ordenà al capítol que no reconeguessin el bisbe Dorda i el privessin dels seus béns. Francesc Dorda es retirà al monestir de Poblet. Solsona fou presa definitivament per les tropes francoespanyoles al final del 1711. Sembla que el 1713 Solsona jurà obediència a Felip V, a requeriment de la vegueria de Cervera, a la qual aleshores pertanyia.
El decret de Nova Planta originà una nova estructuració del municipi d’acord amb els criteris imposats per l’administració central. El Consell de Solsona fou substituït per l’ajuntament i aquest era compost per 6 regidors. Es mantingueren, però, les antigues jurisdiccions (eclesiàstica i civil) i a cada jurisdicció li corresponien tres regidors, que eren nomenats pels senyors. El 1743 sembla que ja s’havia establert el sistema de dos batlles i 6 regidors. L’adscripció dels càrrecs a una jurisdicció determinada no desapareixerà fins al segle XIX. Una altra de les conseqüències del tractat de Nova Planta per a la ciutat de Solsona fou la desaparició de la Universitat solsonina, encara que, de fet, no desaparegués efectivament fins entrat el segle XIX. El decret de Nova Planta va substituir les vegueries pels corregiments i Solsona, que pertanyia administrativament a la vegueria de Cervera, va passar després del tractat a dependre del corregiment de Cervera.
Els segles XIX i XX
Les guerres carlines i la guerra del Francès tingueren una forta incidència a la ciutat durant la primera meitat del segle XIX. En aquesta darrera, les tropes franceses entraren a Solsona el 10 d’octubre de 1810, tot i que l’ocupació fou breu (marxaren el dia 26 del mateix mes). Abans de sortir de la ciutat la saquejaren i en cremaren la catedral, la teulada de la qual s’ensorrà, com també les voltes del presbiteri i alguns altars es feren malbé.
Solsona patí, però, molt més les guerres carlines, especialment la primera. Però durant aquesta també es produí un fet important, encara que aliè al conflicte bèl·lic. Es tracta de la desamortització, que significà l’eliminació dels antics drets feudals de les dues jurisdiccions, encara que no una disminució dels impostos, els quals s’havien de pagar a la junta encarregada de la desamortització. Aquesta abolició del dret comportà ràpidament l’organització dels ajuntaments, atès que el 13 de gener de 1836 se celebren les primeres eleccions democràtiques. L’ajuntament, com a resultat d’aquestes eleccions, queda constituït per un alcalde, un subalcalde, cinc regidors i un procurador del comú. Havia desaparegut ja la doble jurisdicció, encara que hom no sap exactament quan va desaparèixer l’elecció dels regidors per part de les respectives senyories. Se sap que el 1809 el bisbe encara va escollir els seus, però, del 1810 al 1836 resta una pàgina en blanc.
Després de la primera guerra Carlina la ciutat quedà despoblada i les seves construccions molt malmeses. Començà aleshores una tasca de recuperació que tindrà els seus efectes positius durant la segona meitat del segle.
El 1837 fou l’any en què la situació esdevingué més crítica. Benet Tristany, cap carlí, assetjà durant 10 dies la ciutat i la prengué el 22 d’abril. Els liberals que l’havien defensada es feren forts al convent de les monges de l’Esperança i els carlins no aconseguiren de reduir-los. El 2 de maig les tropes isabelines del general de Meer, defensor de Cardona, aconseguiren d’alliberar-los però no pogueren prendre la ciutat fins gairebé un any més tard (24 de juliol de 1838). La guerra, però, continuà tenint com a escenari la comarca i, en concret, la ciutat, ja que, segons Antoni Llorens i Solé, en l’empadronament del 1842 es comptabilitzaren un total de 161 cases habitades i 148 que havien quedat destruïdes o havien estat cremades.
A la mort del bisbe Juan José de Tejada (1838) la seu quedà vacant durant un llarg període, fins que per acord entre la Santa Seu i el govern espanyol, plasmat en el concordat del 1851, la diòcesi de Solsona fou suprimida. Des d’aleshores fou regida per vicaris capitulars i la catedral restà reduïda a col·legiata. La població no acceptà de bon grat aquesta supressió i el nou seminari creat el 1846 fou el centre de reivindicació per a aconseguir de nou la diòcesi. El 1891, hom obtingué la substitució del vicari capitular per un administrador apostòlic, el bisbe de Vic Josep Morgades, i s’inicià una campanya popular per a reunir la dotació econòmica necessària per a la restauració del bisbat que obtingué un èxit considerable. El 1855 la reina regent Maria Cristina signà un decret pel qual creava l’administració apostòlica de Solsona i fou consagrat bisbe Ramon Riu i Cabanes (1895-1900). Gràcies a la gestió dels bisbes administradors apostòlics (el futur cardenal Benlloch en 1901-06, Lluís d’Amigó en 1907-13, el futur cardenal Vidal i Barraquer en 1914-19 i Valentí Comellas des del 1919), el papa Pius XI restaurà la seu episcopal de Solsona en una butlla donada el 1933. Després de la Guerra Civil tingué una forta incidència en la vida solsonina el bisbe Vicent Enrique i Tarancón (1945-63), que feu reviure l’ambient religiós amb les seves pastorals, reconstruí el seminari, promogué grans manifestacions religioses (festes de la Mare de Déu de Fàtima el 1952, Congrés Eucarístic Diocesà el 1953, centenari de Sant Pere Claver el 1954, coronació de la Mare de Déu del Claustre el 1956, etc.).
El caràcter predominantment rural i comercial de la ciutat i la incidència del bisbat i el seminari en la població expliquen en part que l’onada anticlerical i els aspectes més revolucionaris de la Guerra Civil tinguessin poca repercussió en la vida ciutadana. Hi hagué, però, alguns atemptats contra les esglésies i, com a precaució, el bisbe Comellas fou acompanyat a la frontera amb Andorra i alguns sacerdots i els pares claretians s’amagaren en diverses cases de pagès. A Solsona no fou mort cap capellà, però sí algun a la comarca, a més de dos germans claretians a Navès i a Su. A la fi de la guerra la situació empitjorà i fou cremat el convent dels claretians (hi moriren alguns malalts, refugiats forasters, que hi eren assistits) i destrossats algun edifici i el pont; també foren morts alguns pagesos de l’entorn. Després de la guerra hi hagué repressió i es dictaren deu condemnes a mort. L’economia es recuperà d’una manera lenta però segura. Hom aprofità la fusta dels boscos comarcals per a la construcció i la fusteria. Els tradicionals animals de ròssec que proporcionaven els renders de Solsona i de la comarca foren substituïts per camions i es posaren en funcionament noves serradores. La difusió de la maquinària agrícola des del 1953 fomentà la instal·lació de tallers de construcció i de reparació i obrí també el pas a les institucions bancàries. La industrialització i el comerç atragueren la immigració de fadrins i famílies pageses de la comarca. La construcció prengué una nova volada i el desenvolupament d’aquest sector i la instal·lació d’una gran factoria d’elaboració d’aglomerat de fusta cridà la immigració procedent de les regions pobres de l’Estat espanyol, sobretot durant la dècada de 1960.
Col·laboració:
JoMG
Consulta realitzada gràcies a la col·laboració de:
Obra Social La Caixa
Mapa
Veure mapa més gran
Articles relacionats
Solsona
Gran enciclopèdia de la música
Enllaços externs
Ajuntament de Solsona
Fitxa municipal de l'IDESCAT
Articles relacionats
Solsona
Gran enciclopèdia de la música
Enllaços externs
Ajuntament de Solsona
Fitxa municipal de l'IDESCAT
== Història ==
=== Primers pobladors, l'època romana, les invasions visigòtiques i dels sarraïns ===
| |||