La guerra de les llengües: diferència entre les revisions

'''La guerra de les llengües''' (hebreu: מלחמת השפות) va ser un escàndol públic que es va produïrproduir a la [[Palestina]] otomana l'any [[1913]] al voltant de la plaçal'estatus de la llengua [[hebreu|hebrea]], que estava alen procés de renaixença en l'[[educació]] dels [[jueus]] en el país. Aquesta lluita contra l'associació "Ezra" dels Jueusjueus a almd'Alemanya va ser inusual en el seus efectes i sovint s'utilitza com a símbol de la victòria de renovació de Jueusjueus nacional i la [[Recuperació de l'idioma hebreu|resurrecció de la llengua hebrea]].

Els [[Sionisme|Sionistessionistes]] veien el l'idioma [[jiddisch]], una variació jueva de l'[[alemany]], com a representació de la cultura jueva de la [[Diàspora jueva|diàspora]] europea, que en la seva opinió era degenerada, retardadaobsoleta, servil, i que tenia naturauna naturalesa que desmenteixdesmentia el Sionismesionisme. JiddischEl jiddisch era la llengua materna de la majoria dels jueus de la diàspora, ide manera que la negació de la diàspora significava també la negació de Jiddischjiddisch. Els Sionistessionistes a [[Europa de l'Est|l'Europa de l'Est]] i [[Europa Occidental|l'Oest]] es van ser dividits sobre la seva opiniódividir respecte a la llengua que substituís el jiddisch en el [[yishuv]], la població jueva resident en la Palestina otomana. Els de l'Europa occidental —que donaven suport al [[Sionisme territorialista|Sionismesionisme estatista]]—, com [[Theodor Herzl|Herzl]] i [[מקס נורדאו|Max Nordau]], veien el jiddisch com auna llengua antiquada que hahavia de desaparèixer. Pensaven que elels jueujueus nounous hanhavien d'acceptar l'educació per a afrontar els reptes de la modernitat, i percebien el jiddisch com a un obstacle en aquest camí. Van argumentar que la llengua del Sionistasionistes hahavia de ser la llengua dde l'estat d'on vas'establien: [[alemany]], [[francès]], [[polonès]], o qualsevol altra. No percebien l'hebreu com a una llengua que es potpogués implantar-se al públic, ini formar part de la realització de la visió Sionistasionista. L'Herzl va escriure a ''[[Der Judenstaat|L'estat jueu]]'':

{{Citació|Potser molta gent pensarà que li serà massa difícil comprendre la llengua d'altres, així que no tenim una llengua que es parli tota la nació. Ni podrem parlar avui l'hebreu, perquè qui de nosaltres pot demanar un bitllet per un tren en la llengua de ld'Éber? Però aixóaixò també és molt senzill. Cada persona allà parlarà en la llengua en ella qual haviahagi rebut la seva educació i enque laes qual havia parlatparli en el país on va néixer. L'estat de Suïssa mostra que pobles diferents, que parlen llengües diferents, poden viure junts com germans. També nosaltres, en el nostre país nou podrem viure tots junts com vivíem aquí, sense acabar d'estimar els països on havíem nascut.||}}

Herzl va argumentar que hanhavien de desfer-se de "les llengües que són [[Argot|argots]] mesclats":

{{Citació|Les llengües del gueto, que avui parlem, no es sentiran més. Són llengües plenes de misteris, que es parlen els presos. Els professors de la nostra escola les posaran al cor especialment per participar en aquesta cosa, i la llengua que serà més útil per comerços i negocis, serà la llengua parlada en el nostre país.||}}

El periodista i historiador [[Simon Bernfeld]] va escriure al diari "''Hazefira"'':

També els que s'oposaven a jiddisch no podien renunciar a ella com a llur llengua materna d'expressió. Al temps de la [[Segona Aliyyà]] l'hebreu tenia poques paraules, i era difícil renunciar a la llengua materna —i per la major part dels immigrants va ser el jiddisch. [[Shlomo Lavi]], un dels ideòlegs de la Segona Aliyyà, va escriure que la comunitat de [[Qevutsat Kinnéret|Kineret]] havia estat de fet purament hebrea, però "no és pas posiblepossible de tenir en compte quant havia costat. No hi ha cap manera de fer una estimació quant costa a una persona la transició d'una llengua a l'altre, especialment d'una altra llengua que encara no és una llengua parlada. I quina gran és la tortura de la ment que vol parlar, i que té coses per a dir, i has de silenciar-se i quequejar."{{Refn|חבר יעל, מה שחייבים לשכוח: יידיש ביישוב החדש (כתר: 2005), עע' 42, 44}} A l'Europa de l'Est es recolzava el hebreu del jiddisch, que era més rica i tenia profunditat, i a l'Europa de l'oest i a l'altres països—de les llengües de l'educació i de les llengües locals, com l'anglès, l'alemany, el francès, el castellà, i altres. Fins a la segona aliyyà escriptors en l'hebreu sentien inferiors i tenien por de l'aïllament oblit. David Frischman va escriure el 1901: "la llengua hebrea ha quedat sense parlants i sense lectors. Nosaltres no tenim un poble i no tenim una literatura i no tenim un moviment i no tenim una recuperació i no tenim res."{{Refn|גרץ נורית, אל מה שנמוג (עם עובד, 1997), ע' 108}}

En [[1904]] l'hebreu era la llengua de la docència en sis de les vint i nou escoles organitzades a Palestina. En [[1908]] es va decidir fundar la primera institució d'educatióeducació professional terciària al país, l'entitat que es va convertir més tard al [[Institut Tecnològic d'Israel - Technion|Technion]]. El nom seleccionat per el nou institut era "Technicum". El Technicum era orientat a la formació de treballadors qualificats —gestors de treball, tècnics, assistents als enginyers— i al seu costat havia de fundar-se una escola amb dues branques: tècnica i lletres.

L'empresa "Ezra", que era una organització de jueus alemanusalemanys no -[[Sionisme|Sionistasionista]], va aportar la major part dels diners a la institució, i la seva gestió, dirigida pel Dr. [[Paul Nathan]], va decidir que l'[[alemany]], i no l'hebreu, fos utilitzada per a ensenyar, principalment gràcies a l'avantatge de l'alemany com a llengua comuna en la [[ciència]]. L'hebreu era la llengua, la [[Parla|discurs]] en la qual s'havia començat de prop, i hi havia una gran escassetat de vocabulari tècnic i científic i eines que permetin a l'educació,el llenguatge científic.

== LlegirVegeu Méstambé ==

* Yosef Lang, '''Speak Hebrew! The life of Eliezer Ben Yehuda''', Jerusalem, 2008, pàg 721 - 766