Diferència entre revisions de la pàgina «Anglès antic»

m
Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
m (Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN)
| iso3 = ang
}}
L{{'}}'''anglès antic''' o '''anglés antic<ref>Anglés en [[Català occidental|pronúncia occidental]] i anglès en [[Català oriental|pronúncia oriental]]. Per a més informació, consulteu: [[Viquipèdia:Llibre d'estil#Sobre l'accentuació de la e|el llibre d'estil]].</ref>''' (anomenat també '''anglosaxó''',<ref> El terme ''anglosaxó'' es va emprar a partir del [[segle XVI]] per a referir-se a tots els aspectes de la història anglesa primerenca, incloent l'idioma, la cultura i la població. Tot i que segueix sent el terme recomanat per als dos últims trets, l'idioma va començar a denominar-se ''anglès antic'' a partir del [[segle XIX]], ja que va ser quan es va començar a estudiar detalladament la llengua pròpiament dita i els experts van reconèixer el desenvolupament continu de la [[anglès|llengua anglesa]] des del període anglosaxó fins a l'[[anglès mitjà]] i fins al dia d'avui. No obstant això, molts autors segueixen emprant el terme ''anglosaxó'' per referir-se a l'idioma.<br />{{ref-llibre|autor=Crystal, David |títol=The Cambridge Encyclopedia of the English Language |editorial=Cambridge University Press |any=2003 |id={{ISBN |0-521-53033-4}}}}</ref> ''Ænglisc, Anglisc, Englisc'' en la seva pròpia denominació) és una forma primerenca de l'[[anglès]] que es parlava en bona part del que avui és [[Anglaterra]] i al sud d'[[Escòcia]] entre els anys [[425]] i [[1125]] aproximadament. Era una [[Flexió|llengua flexiva]] amb molta llibertat en la seva [[sintaxi]], al contrari que l'[[anglès]] actual. Els escrits que han arribat fins als nostres dies representen sobretot el registre literari de l'anglosaxó. Pertany a la branca del [[Llengües germàniques|germànic occidental]] i està estretament emparentat amb el [[frisó antic]] i, d'una manera una mica més distant, amb el [[saxó antic]], a més de presentar influències del [[nòrdic antic]], a causa sobretot de la convivència -no sempre pacífica- en el que avui és la [[Gran Bretanya]], d'[[angles]], [[juts]] i [[saxons]], per una banda, i [[noruecs]] i [[danesos]], de l'altra, durant molt de temps.
 
== Desenvolupament ==
 
Els quatre [[dialecte]]s principals de l'anglès antic són el [[merci]], el [[northumbri]] (coneguts de forma col·lectiva com a [[dialectes ànglics]]), el [[kèntic|dialecte de Kent]] i el [[saxó occidental]]
.<ref>{{ref-llibre|autor=Campbell, A. |títol=Old English Grammar |lloc=[[Oxford]] |editorial=[[Oxford University Press]] |any=1959 |id={{ISBN |0-19-811943-7}} |pàgines=4}}</ref> Cadascun d'aquests dialectes s'associa a un regne independent. Tota [[Northúmbria]] i la major part de [[Mèrcia]] van caure en mans víkingues durant el segle IX, mentre que el regne de Kent i la part de Mèrcia que va poder ser defensada dels atacs van ser absorbits pel regne de [[Wessex]].
 
Després del procés d'unificació dels diferents regnes anglosaxons, que va tenir lloc a 878 sota Alfred el Gran, es fa palès un marcat declivi de la importància dels dialectes regionals en la llengua escrita. La majoria dels documents que ens han arribat del període anglosaxó estan escrits en el dialecte de Wessex, el regne d'Alfred. És probable que la consolidació del poder fos acompanyada per una estandardització de la llengua del govern per fer més fàcil l'administració del regne, de manera que els documents es van redactar en el dialecte saxó occidental. Durant aquesta època, el rei Alfred va reunir nombrosos escribes d'origen merci per posar per escrit nombrosos textos.
383.797

modificacions