Antic Règim: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -tot tipus de +tota mena de
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
Línia 5:
 
== Origen del terme ==
La seva utilització és contemporània a la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]], tanmateix la responsabilitat més gran en la seva fixació correspon a [[Alexis de Tocqueville]],<ref>Tocqueville, Alexis (1856): ''L'ancien régime et la Révolution''. Traducció catalana de Joan Casas, ''L'Antic Règim i la Revolució'', seguit de ''Estat social i polític de França abans i després de 1789'' / Alexis de Tocqueville. Edició a cura de Xavier Arbós; pròleg de [[Josep Ferrater Mora]]. Barcelona, Ed. 62, 1983 (Clàssics del pensament modern; 10) {{ISBN |84-297-2082-0}} </ref> que va indicar que «la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]] va batejar allò que va abolir».<ref>«la Révolution française a baptisé ce qu'elle a aboli»</ref> Tocqueville, doncs, va donar al concepte antic règim una difusa diferenciació respecte del d'[[edat mitjana]], que es va fer comuna en la [[historiografia]] durant el segle XIX i la primera meitat del XX. Historiadors posteriors han discutit el terme, especialment [[François Furet]].<ref>[[François Furet]] té nombroses obres dedicades al tema, des de ''La Révolution française'', en col·laboració amb [[Denis Richet]] (Fayard, París, 1965), fins a un ''Dictionnaire critique de la Révolution Française''</ref>
 
Des del punt de vista dels enemics de la revolució, els «reaccionaris», el terme ''antic règim'' va ser reivindicat amb un punt de nostàlgia, seguint el tòpic literari del paradís perdut. [[Charles Maurice de Talleyrand-Périgord|Talleyrand]] va arribar a dir que «els qui no van conèixer l'antic règim mai podran saber el que era la dolçor de viure».<ref>«Ceux qui n'ont pas connu l'Ancien Régime ne pourront papeu savoir ce qu'était la douceur de vivre»</ref>
Línia 15:
[[Fitxer:Herman Moll Map of Europe.jpg|thumb|350px|Mapa d'Europa de Herman Moll ([[1703]]). Els colors utilitzats pel [[cartògraf]] no designen entitats polítiques existents sinó, més aviat, el record de les antigues divisions geogràfiques de l'època romana ([[Gàl·lia]], [[Itàlia]], [[Germània (província romana)|Germània]]), junt amb altres que sí que són efectives ([[Imperi Otomà|imperis turc]] i [[Imperi Rus|rus]], [[Confederació Helvètica]], Regnes de [[Portugal]], [[Suècia]] o [[Polònia]]]]
 
L'antic règim era el sistema social, polític i econòmic imperant al [[continent europeu]] abans que es produïssin les dues grans revolucions del segle [[XIX]] que marcarien l'inici de l'[[edat Contemporània|edat contemporània]]: la revolució politicoideològica del [[liberalisme]], i la revolució economicosocial de la [[industrialització]].<ref name="Diccionari">''Diccionari d'Història de Catalunya''; ed. 62; Barcelona; 1998; {{ISBN |84-297-3521-6}}; p. 47</ref><ref>{{GEC|0206730|Antic Règim}}</ref> Podem considerar-lo vigent en la seva forma més genuïna durant l'[[edat moderna]], concretament els segles [[XVI]], [[XVII]] i [[XVIII]]. Però cal tenir en compte que va sorgir com a consolidació i evolució gradual del [[feudalisme]] propi de l'[[edat mitjana]] (s. VI - XV); i que no desapareixeria de cop sinó també gradualment durant el segle XIX.
 
Es caracteritzava per una societat classificada entre els que gaudien de privilegis legals i els que no. Els primers estaven jurídicament per damunt de la gran majoria de la població, i per tant s'acceptava la desigualtat de drets entre les persones.<ref name="Diccionari" /> En la pràctica això es traduïa en una societat en què la població quedava classificada en tres [[estaments]]:
Línia 28:
===Definició i anàlisi del terme segons el materialisme històric===
El plantejament actual que la historiografia fa del concepte "antic règim" és hereu fonamentalment del corrent historiogràfic anomenat ''materialisme històric''. Des del punt de vista del [[materialisme històric]] es tractaria d'una formació econòmica i social diferenciada d'altres models (per exemple, del [[feudalisme]]), és a dir, es tractaria d'una combinació de forces productives i de relacions socials en un àmbit espacial i temporal, que és capaç de construir la seva superestructura política i [[ideologia|ideològica]] justificativa. Aquesta formació econòmica i social es caracteritzaria per:
# Un sistema econòmic de transició del [[feudalisme]] al [[capitalisme]].<ref>Els autors pròxims al [[materialisme històric]] van explicar aquest model social i econòmic de transició en la revista anglesa ''Past and Present'' i la francesa ''Annales'' per especialistes com [[Maurice Dobb]], [[Karl Polanyi]], [[R. H. Tawney]], [[Paul Sweezy]], [[Kohachiro Takahashi]], [[Christopher Hill]], [[Georges Lefebvre]], [[Giuliano Procacci]], [[Eric Hobsbawm]] i [[John Merrington]], entre d'altres. Una recopilació dels articles amb les seues respostes es va fer a l'obra de Rodney Hilton (ed.) (1976): ''La transición del feudalismo al capitalismo'', Barcelona, Crítica, 1977. {{ISBN |84-7423-017-9}}</ref>''
# Un sistema de relacions socials de base [[societat estamental|estamental]], amb una [[burgesia]] que no pot accedir al paper de classe dominant que ocupen els estaments privilegiats ([[noblesa]] i [[clergat]]).
# Un sistema polític fonamentat en la consolidació de l'estat modern: és el moment de la consolidació de la [[monarquia absoluta]]. La tensió fonamental es produeix entre la centralització del poder i el respecte als privilegis de caràcter personal, estamental i territorial basat en jurisdiccions i furs.
Línia 36:
El concepte d'antic règim pot aplicar-se amb propietat als [[monarquia|regnes]] de l'[[Europa occidental]] que tendeixen a definir-se com a [[Estat Nació|estats nació]] des de finals de l'[[edat mitjana]]. El primer va ser el [[Regne de Portugal]]. A finals del [[segle XV]] s'hi van afegir el [[Regne de França]], [[Anglaterra]] i [[Espanya]]. A [[Anglaterra]] la [[dinastia Estuard]] va intentar instaurar un model absolutista semblant als del continent europeu. No ho aconseguiren, i el 1688 una revolució burgesa (que es va avançar més de cent anys a les altres revolucions) va posar fi a la dinastia i a l'absolutisme. A Espanya la [[La crisi de l'antic règim i el procés revolucionari liberal|crisi de l'antic règim]] es va allargar tot el [[segle XIX]].
 
Per a la resta d'estats europeus, el concepte és d'ús problemàtic (vegeu la secció [[#Altres països europeus|"Altres països europeus"]] en aquest mateix article). Pel que fa a la resta del món, tan sols al territori [[Amèrica|americà]], durant el període en què va ser colonitzat per les potències europees podrien considerar-se similituds en les seves grans ciutats, però és una opció arriscada.<ref>Hi ha alguna utilització del concepte per l'Amèrica espanyola: Guerra, Francois Xavier (1988) ''México: del antiguo règimen a la Revolución'', Mèxic, FCE. {{ISBN |968-16-2972-8}}</ref> En qualsevol cas, la [[independència americana]] contribueix decisivament a la fi de l'antic règim. El [[Japó]] representa una formació econòmica i social que, d'alguna manera, mostra similituds amb les occidentals, per la qual cosa alguns autors li van aplicar el concepte de [[feudalisme]] o el de [[monarquia absoluta]] –no tant el d'antic règim–, i seria aquesta similitud, ben diferenciada de la [[Xina]], junt amb la no-submissió colonial, allò que explicaria el seu ràpid accés a la modernitat en l'[[era Meiji]].<ref>Perry Anderson i Kohachiro Takahasi, entre d'altres, van tractar el tema en els debats historiogràfics entre historiadors materialistes de mitjans del segle XX.</ref>
 
D'altra banda, no és possible retrotraure el concepte a entitats polítiques d'un període anterior perquè foren formes polítiques [[feudal]]s, dependents en alguna mesura de l'[[imperi]], del [[papat]] o bé d'algun model de [[ciutat estat]]. Ras i curt, la durada temporal de l'antic règim coincidiria amb l'[[edat moderna]]: del [[segle XV]] al [[segle XVIII]] i seria un model polític vàlid per al [[Regne de França]] –des de finals de la [[Guerra dels Cent Anys]] fins a la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]]– i per a [[Espanya]] –de [[1492]] a [[1808]]–. Tanmateix, algun autor argumenta la persistència de trets propis de l'antic règim en l'Europa de finals del segle XIX i, fins i tot, fins a la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]].<ref>Mayer, Arno (1983) ''The Persistence of the Old Regemeca: Europe from 1848 to the Great War''</ref>
Línia 67:
La brillantor cultural del [[Segle d'or espanyol|segle d'or]] no va amagar que l'economia, estimulada per la revolució dels preus del [[segle XVI]],<ref>Earl J. Hamilton, ''El tresor americà i la revolució dels preus a Espanya, 1501-1650'', taula I, pàgina 47</ref> va entrar en crisi el segle següent, i al seu torn va estimular de la despoblació de l'Europa del Sud i, sobretot, d'Espanya. Les solucions polítiques (desordre monetari, reformes fiscals consecutives) no van aconseguir arreglar la situació, i els intents polítics més vigorosos de centralització, com la [[Unió d'Armes]] del [[comte-duc d'Olivares]], van precipitar la [[crisi de 1640]]: [[Regne de Portugal#Unió amb els Habsburgs espanyols|revolta de Portugal]], la [[Guerra dels segadors]] ([[1640]]-[[1652]]) a Catalunya, la continuació de la [[Guerra dels Trenta Anys]] al continent europeu…
 
[[Felip V de Castella]] va canalitzar el sistema polític cap a un absolutisme d'estil francès, sobretot als antics estats de la corona d'Aragó, on llurs sistemes polítics tradicionals foren substituïts després de la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] per un nou sistema de [[Nova Planta]] sense cap rol polític per als estaments socials.<ref name="Diccionari" /> Seria el cas de la racionalització fiscal del [[cadastre de Cala]], les reformes il·lustrades d'[[Esquilache]] (expulsat del poder pel [[Motí d'Esquilache|motí]] que porta el seu nom després d'una liberalització del preu del [[blat]], fins llavors taxat), o l'expedient de la [[llei Agrària]], eternament tramitat, que pretenia resoldre la fam de terra dels llauradors.<ref>Bernal, Antonio Miguel (1979). ''La lucha por la tierra en la crisi del antiguo regimen'', Taurus. {{ISBN |84-306-3042-2}}.</ref><ref>Ortega, Margarita (1986) ''La lucha por la tierra en la Corona de Castilla al final del antiguo regimen: El expediente de ley agraria'' (Serie Estudios) Madrid, Ministerio de Agricultura. {{ISBN |84-7479-457-9}} </ref> L'antic règim va perdurar breument fins a la [[Guerra del Francès]]. La promulgació de la [[Constitució espanyola de 1812|Constitució de 1812]] a [[Cadis]] va obrir el procés vers el [[constitucionalisme]].
 
D'altra banda, el terme va tenir el mateix significat que a França, malgrat que el final no va ser tan dràstic com el francès. Després de l'ocupació francesa i la [[Guerra del Francès]] es va restaurar l'absolutisme, és a dir, la política espanyola va involucionar durant el regnat de [[Ferran VII]]. La mort de Ferran VII pot dir-se que va significar la fi de l'antic règim a l'estat espanyol.<ref>{{ref-web|url=http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=86619|títol=66. El cicle revolucionari ''En guàrdia!'' |editor=[[Catalunya Ràdio]]|data=20-04-2003}}</ref>
Línia 88:
=== Economia i demografia ===
 
La [[Propietat privada|propietat]] de la [[terra]] va ser el principal [[factor de la producció]] fins a la [[Revolució Industrial|Revolució industrial]]. La naturalesa compartida de molts tipus de propietat i amb voluntat de permanència en el temps (per exemple, les terres comunals) va fer impossible l'existència d'un [[mercat lliure]] de terres.<ref>La resistència de l'economia tradicional a la institució del mercat lliure, considerada com "natural" pel liberalisme econòmic, va ser magistralment explicada per [[Karl Polanyi]]. ''La gran transformación'' Madrid:La Picota, 1989. {{ISBN |84-7731-047-5}}.</ref> El mateix va passar als altres dos [[factors de producció]]: ni el [[Capital (economia)|capital]] (sospitós de representar una forma de riquesa no compatible amb la forma de vida noble o clerical, i encara lluny de l'acumulació necessària per una [[revolució industrial]]) ni el [[treball (economia)|treball]] (impropi dels privilegiats, i considerat com una maledicció bíblica) es venien en el [[mercat]] com mercaderies subjectes al lliure joc de l'[[oferta]] i la [[demanda]].
 
El creixement de les ciutats<ref>Només unes poques: [[París]], [[Londres]], [[Sevilla]], [[Madrid]], [[Roma]], [[Nàpols]], [[Istanbul]], superen els 100.000 habitants</ref><ref>Vries, Jan de. ''La urbanización de Europa, 1500-1800'', Barcelona:Crítica, 1987. {{ISBN |84-7423-330-5}}</ref> va contribuir decisivament a la transició del [[feudalisme]] al [[capitalisme]]. En aquest sentit, el paper de [[Londres]] va ser fonamental per a la creació d'un mercat estatal; [[París]] va tenir un rol intermedi, i [[Madrid]] va representar un relatiu fracàs.<ref>Ringrose, David. ''Madrid y l'economia española, 1560-1850. Ciudad, Corte y País en el antiguo regimen'', Madrid:Alianza Universidad, 1985. {{ISBN |84-206-2443-8}}</ref>
[[Fitxer:Montblanc - Plaça Major.jpg|thumb|left|280px|Plaça Major de [[Montblanc]], a la [[Conca de Barberà]]. Davant de la casa de la Vila, a l'esquerra de la imatge, sota els porxos de l'antiga casa Malet, hi ha les antigues mesures oficials de la vila, amb la quartera i els tres quartans de pedra per a mesurar els grans de cereals del mercat, que varen funcionar des del [[1752]] fins al [[1905]].<ref>Porta, Josep M. ''Montblanc''. Valls:Cossetània edicions, 2000. Pàgina 94.</ref> Una societat rural i agrària va deixant molt lentament els trets característics d'una economia tancada en si mateixa]]
[[Fitxer:Casa-peso.jpg|thumb|280px|left| La casa del ''Peso'' de [[Medina del Campo]], on es guardaven els [[pes]]os i [[mesura|mesures]] oficials per garantir els intercanvis comercials de les seves [[fira|fires]]]]
[[Fitxer:Barrière Saint-Martin.jpg|thumb|left|280px|Barrière Saint-Martin, projecte del visionari arquitecte [[Claude-Nicolas Ledoux]] ([[1788]]). Les [[duana|duanes]] interiors, els registres i els [[peatge]]s controlarien l'accés dels productes a [[París]] poc abans de l'esclat de la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]]]]
En qualsevol cas, des del punt de vista econòmic, va ser una època preindustrial, on l'ocupació de la immensa majoria de la població va ser agrària.<ref>Un estudi regional clàssic d'una zona agrícola és el de García Sanz, Ángel ''Desarrollo y crisis del Antiguo Régimen en Castilla la Vieja: Economía y sociedad en tierras de Segovia de 1500 a 1814'', Madrid:ed. Akal. 1986. {{ISBN |84-7600-127-4}} </ref> La [[productivitat]] i els rendiments de les activitats agropecuàries van seguir sent molt baixos i les millores tècniques van evolucionar molt lentament. L'estudi de les estructures des d'un punt de vista de [[Llarga durada (longue durée)|llarga durada]] condemnava a la dependència dels cicles naturals i les periòdiques [[crisi de subsistència|crisis de subsistència]] repetides de manera cíclica, coincidint amb els mesos previs a les collites, quan el blat estava més car. No és casualitat que aquestes conjuntures generessin moviments de descontentament (de l'estil dels rebomboris del pa).<ref>L'estudi d'aquests moviments de descontentament i la seva difusa ideologia el van ser estudiats per E. P. Thompson (1979): ''L'economia moral de la multitud''</ref> En alguns casos aquests rebomboris van tenir repercussions polítiques (cas del [[motí d'Esquilache]], o en els inicis de la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]]) o, en el pitjor dels casos, grans [[fam]]s que portaven a crisis [[demografia|demogràfiques]]. De fet, és habitual parlar d'un antic règim demogràfic, caracteritzat per una [[taxa de natalitat]] i una [[taxa de mortalitat]] elevada, un reduït [[creixement natural]], esdeveniments puntuals de [[mortalitat catastròfica]], elevada [[fecunditat]] (cercada amb afany pels caps de família de les explotacions agrícoles), compensada amb el [[celibat]] (que no afectava la totalitat de la població: els fills solters, que sovint residien a la casa pairal, eren els qui no havien d'heretar les terres) i una molt baixa [[esperança de vida]].
 
El [[comerç]] va estar controlat pels [[gremi]]s i les seves associacions que controlaven la qualitat i quantitat de la producció que es realitzava. El control de la vida econòmica pretenia que només aquells que pertanyessin a un gremi o tinguessin autorització reial podien dedicar-se a la fabricació i distribució de mercaderies. La missió de controlar la fidelitat del comerç era una responsabilitat de l'autoritat des de temps antics (la ''[[mensa ponderaria]]'' del [[fòrum]] romà). En l'antic règim depenia d'institucions controlades pels [[ajuntament]]s (o la cort), que vigilaven la correcta aplicació de les mesures en els intercanvis, sobretot els del comerç alimentari, els més sensible per la pau pública. La dispersió metrològica (no coincidien les mesures de cada localitat) es va intentar remeiar amb el prestigi d'algunes mesures locals, però va haver d'esperar-se al final de l'antic règim, quan es van produir els treballs científics per assolir el [[sistema mètric decimal]]. Es considerava idoni l'accés amb els menors intermediaris possibles del productor al consumidor, i la revenda i tot tipus d'[[especulació]] amb el [[preu]] va prohibir-se, fins i tot amb sancions religioses (pecat i delicte d'[[usura]]): tanmateix no sempre s'aconseguia, com demostra la pràctica de la vida quotidiana.<ref>Alfaro Roca, Ángel Luis (1990) ''Fuentes Documentales para el estudio del comercio alimentario en Madrid en el siglo XVIII'' en ''Fuentes Documentales para la Historia de Madrid''. Madrid:Consejería de Cultura. 1990. {{ISBN |84-451-0173-0}}</ref> Una unificació del mercat no es va arribar a materialitzar de manera eficaç fins a la conformació de l'estat burgès liberal, com explica [[Michel Foucault]].<ref>Foucalt, Michel. ''Vigilar y castigar''. Madrid:Siglo XXI. 1975. {{ISBN |84-323-0332-1}}. El control públic de la vida, més enllà del control espiritual tradicional de l'Església, no és propi de l'època anterior a la formació de l'Estat liberal, malgrat que l'Estat absolutista ho va preconfigurar ja que va posar en marxa institucions de socialització i enquadrament dels membres de la societat com l'[[escola]], la [[presó]] i l'[[exèrcit]]; institucions que posen a cadascú al seu lloc en la societat burgesa, poc amiga de la promiscuïtat dels carrers de l'antic règim.</ref>
 
L'[[era dels descobriments]] va obrir les portes dels europeus al món i va generar la primera economia d'abast mundial.<ref>Concepte de [[Fernand Braudel]] (''El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II'') desenvolupat per [[Immanuel Wallerstein]] (''El moderno sistema mundial'')</ref> Les companyies comercials privilegiades prenien el control monopolístic de rutes i productes (el [[cacau]] de [[Caracas]] va ser primer per a la família dels banquers Fugger).<ref>Família de banquers alemanys que va aconseguir l'elecció imperial de [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles V]]; aquest a canvi es va veure obligat a premiar-los amb la contractes exclusius i moltes [[prebenda|prebendes]]. A Ramón Carande. ''Carlos V y sus banqueros''.</ref> Les primeres companyies, i les més eficaces, van ser les holandeses ([[WIC]] i [[VOC]]), seguides per les angleses ([[Companyia de les Índies Orientals]] i [[Merchants Adventurers]]). La ciutat d'[[Anvers]] va ser l'encarregada de drenar cap al nord d'Europa els recursos americans extrets a través de la monopolística ''Casa de la contractación'' de [[Sevilla]] o el port de [[Lisboa]]. La borsa d'[[Amsterdam]] i la de [[borsa de Londres|Londres]] van encapçalar el naixent [[capitalisme comercial]].
Línia 108:
La societat de l'antic règim estava constituïda per estaments de base [[feudalisme|feudal]]; són grups tancats, determinats en gran mesura pel naixement. Dos d'aquests grups, la noblesa i el clergat, posseïen drets superiors a la resta d'estaments, com ara el monopoli en certes funcions -govern i administració de justícia-, exempció d'impostos, i un estatut jurídic propi. La [[noblesa]] (laica) i el [[clergat]] (que en la seva part alta corresponia als fills cabalers de les famílies nobles) estaven per damunt de la resta de la societat formada per pagesos, que era la immensa majoria de la població, i pels [[burgesia|burgesos]] (els [[comerciant]]s i els artesans). Els [[dret]]s de les persones depenien de l'estament, car, legalment, els nobles laics i eclesiàstics tenien una sèrie de [[privilegi]]s que no tenien els qui tributaven. Per regla general, els estaments eren tancats, però no impermeables, car és possible la mobilitat social ascendent, per ennobliment o per entrada en el clero.
 
Els estats que van optar per la [[Reforma protestant]] van allunyar-se de l'antic règim, mentre que en les monarquies catòliques del sud-oest d'Europa (i Polònia), les que van presenciar el triomf de la [[Contrareforma]], l'ordre social es va configurar al voltant d'una estructura piramidal del clergat, el celibat del clero secular, la justificació de l'actuació econòmica de les institucions religioses i la seva presència en tots els ordres de la vida, pública i privada.<ref>Una obra de referència per l'Església en l'antic règim a l'Estat espanyol és la de Callahan, William J. Iglesia, Poder y Sociedad en España 1570-1874''. Madrid:Nerea, 2000. {{ISBN |84-86763-12-6}} ''</ref>
 
La interpretació historiogràfica de la naturalesa de la societat estamental va donar origen a un debat entre els que, pròxims al [[materialisme històric]], utilitzen el concepte de [[classe social]], i els que, des d'una posició pròxima al [[funcionalisme sociològic]] i antropològic prefereixen parlar d'una [[societat estamental]]. Des de la perspectiva marxista, les [[elit]]s de la societat de l'antic règim podien entendre's com una classe privilegiada formada per una [[noblesa]] i un [[clergat]] amb els interessos econòmics entrelligats i desenvolupant estratègies de vinculació familiar de terres i càrrecs en les institucions fonamentals: l'[[clergat|Església]], la [[burocràcia]], l'[[exèrcit]] i la [[cort (noblesa)|cort]]. Des de la perspectiva funcionalista l'[[honor]], l'[[status|estatus]] i el [[prestigi]] actuaven com a marcadors socials d'una forma molt més significativa que la [[riquesa]] i la societat es dividia verticalment segons els estaments socials (relacions patró i client: ''maîtres-fidèles''), i no segons la classe social.<ref>Mousnier, Roland (1970) ''La Plume, la faucille et li marteau: institutions et société en France Du Moyen Âge à la Révolution''; (1974-1980) ''Els Institutions de la France sous la monarchie absolue, 1598-1789''</ref>