Jacint Verdaguer i Santaló: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 80.37.231.57. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
mCap resum de modificació |
||
Línia 45:
:::::''i en tot faig feina tan neta,''
:::::''que fango com un poeta''
:::::''i escric com un fangador.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Torrents
Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica, poemes d'estil popular i de caràcter amorós; entre els més destacats hi trobem: ''Amors d'en Jordi i na Guideta'', redactat el 1865, poema escrit sota influència de ''Mirèio'' (1859), de Frederic Mistral, i ''Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de muntanya'', recull de poemes elaborats en la dècada dels 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Va abandonar aquest tipus de poesia quan es va decidir per la carrera eclesiàstica.
Línia 84:
L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del ''Círcol Literari'') va iniciar les ''Esbartades'' o ''Acadèmies literàries''. Era un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer, a qui consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els ''[[felibres]]'', que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos.<ref name=":0">{{ref-llibre|cognom=Torrents|nom=Ricard|títol=Verdaguer: un poeta per a un poble|pàgines=285|lloc=Vic|editorial=Eumo. Universitat de Vic|any=2002}}</ref> El 19 de juny de 1867, convocats per Verdaguer a la Font del Desmai, propera a Folgueroles, el jove poeta va pronunciar-hi el parlament inaugural de la primera ''esbartada'', programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals ''L'Espanya naixent'', poema èpic que no va tenir el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per [[Víctor Balaguer]], que va convidar-hi el cap dels felibres provençals, Frederic[[Frederic Mistral| Mistral]], màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va saludar Verdaguer, i li recomanà que treballés amb exigència: "''Verdaguer, il faut être fier''...". Més endavant li escriurà una carta, en resposta a la tramesa de la primera edició de ''L'Atlàntida'', en la qual fa un vaticini, servint-se d'un tòpic virgilià -''Tu Marcellus eris, '''Tu seràs l'elegit' (''Eneida'', VI, 883)-, que Verdaguer complirà amb escreix.
El 24 de setembre de 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic, i el 2 d'octubre va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, indret de caràcter simbòlic per al capellà poeta, ja que al costat de l'ermita hi ha un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la síntesi (o la dualitat) de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. L'any següent és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la [[Tercera Guerra Carlina|Tercera Guerra carlina]]: el rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, comandada pel seu germà. Durant el seu curt vicariat (1871-73), Verdaguer va patir fortes cefalàlgies, que li van fer deixar la parròquia. Després d'un any passat a Barcelona, visitant metges en cerca de guariment, a
:::::''Niuada de calàndries, poetes de ma terra;''
:::::''jo enyoro vostres càntics d'amor dintre la mar;''
:::::''avui, que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,''
:::::''ai!, qui pogués a l'hora de l'alba refilar! [...]''<ref>
=== Etapa de plenitud ===
[[
A la darreria de l'any 1876, el futur [[marquès de Comillas]] va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar en els principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'Església catalana, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). L'autor hi serà present com a braç literari del moviment. El seu prestigi social li va propiciar l'entrada al grup que va presentar el ''Memorial de greuges'' al rei [[Alfons XII]], l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya. Per una altra banda, en aquesta etapa, publica les obres que li han donat major prestigi literari: ''L'Atlàntida'' (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas (que la costejà); ''Idil·lis i cants místics'' (1879), ''Canigó'' (1886), ''Pàtria'' (1888) i ''Montserrat'' (1898). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en el seu vessant econòmic, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà al poeta una certa professionalització en el camp de la literatura.
Línia 179:
La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la producció literària i es bolqués en altres activitats considerades poc ortodoxes, en el context de l'època, com ara la pràctica d'exorcismes. Aquesta pràctica, com la de les almoines que repartia entre els pobres, eren per a Verdaguer "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat. Creia que els exorcismes eren un benefici espiritual per a guarir les malalties relacionades amb la presència del maligne ("treure dimonis"). Les almoines, d'altra banda (els diners que el marquès destinava a famílies pobres), constituïen, per a Verdaguer, un benefici econòmic per a millorar les condicions de vida dels treballadors.
L'Església catòlica, dualista des dels orígens, creu en la presència del maligne i en la necessitat de la pràctica dels exorcismes (ritu per a foragitar els mals esperits) per alleugerir el patiment de la gent. Moltes vegades, el patiment estava relacionat amb patologies mentals que la psiquiatria de l'època encara no podia dirimir. Ritus sempiterns d'una Església que, fins i tot, havia santificat algun dels seus practicants (designats, com avui, per la jerarquia eclesiàstica, i per a ocasions especials). Verdaguer va apel·lar a l'argument d'autoritat de l'encíclica ''[[Rerum Novarum]]'' de ''[[Lleó XIII]]'' de 1891, en què es recomanava el rés de l'exorcisme i la concessió de les indulgències que l'acompanyaven. Verdaguer va argumentar que l'oració a sant Miquel que es deia a la ''casa d'Oració'' era la recomanada pel pontífex.
Línia 374:
* [[Fitxer:Ramon Casas - MNAC- Jacint Verdaguer- 027620-D 006609.jpg|thumb|Verdaguer vist per [[Ramon Casas]], [[Museu Nacional d'Art de Catalunya|MNAC]]]] La tercera etapa, la de vellesa, coincideix amb la crisi religiosa i el conflicte canònic, i social, que se'n deriva. La poesia d'aquesta etapa es caracteritza pel conreu del poema breu de temàtica predominantment religiosa. Aquesta poesia fa un gir introspectiu, intimista, amb un clar sentiment d'enyorança del passat (la infantesa, concebuda com un paradís perdut), i un marcat anhel de transcendència. La crisi interior, derivada del viatge a Terra Santa, fa que la producció literària de Verdaguer faci una davallada; al mateix temps, el capellà augmenta la dedicació sacerdotal, orientada a les capes socials més vulnerables. Un altre motiu que afectarà la seva carrera literària serà la consciència de l'autor del desfasament de la seva poesia. El segle XIX és el segle romàntic, però Verdaguer evidencia la força dels nous corrents estètics, i provarà de "modernitzar-se". Són interessants, en aquest darrer sentit, les seves reflexions metapoètiques en composicions com ''Què és la poesia?'' o ''Vora la mar'', en què elucubra sobre el seu desig d'escriure versos immortals: ''Per què, per què, enganyosa poesia / m'ensenyes de fer móns?''
| |||