Diferència entre revisions de la pàgina «Gil l'Eremita»

m
Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
Etiquetes: des de mòbil via web per a mòbils
m (Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN)
== Vida i tradicions ==
[[Fitxer:Saint Gilles 3.jpg|thumb|esquerra|Cripta de Sant Geli, on hi ha la tomba del sant]]
Segons algunes fonts<ref>Jean-Marie Marconot. ''Saint Gilles. L'abbatiale romane''. RIRESC, Nimes, 2008. {{ISBN |2-910539-37-7}}</ref> sant Gil hauria nascut cap al 640, els seus pares disposaven de mitjans econòmics i va rebre una educació acurada. La seva santedat va manifestar ben aviat i de jove hom li atribueix alguns miracles. A la mort dels seus pares va donar el seu patrimoni als necessitats i amb vint anys es va traslladar a la [[Provença]], fent una estada a Roma. Arribat a [[Arle]] va practicar l'eremitisme en els boscos situats entre aquell lloc i Nimes. Acostumava a estar acompanyat per una femella de cérvol que va domesticar i li proporcionava llet pel seu manteniment.
 
En una ocasió el sant fou ferit per una fletxa llançada pel rei [[Vamba]] que estava de cacera a la rodalia i perseguia el cérvol, que es va refugiar al seu costat. Com a compensació per l'accident, sant Gil va rebre del rei dels visigots uns terrenys per aixecar-hi un establiment monàstic, ara conegut com a [[Abadia de Sant Geli|Sant Geli]] i que se situa al mateix lloc on vivia l'eremita a l'actual població de [[Sant Geli (municipi del Gard)|Sant Geli]] ([[Gard]]).
A Catalunya, una llegenda explica que sant Gil era un pescador d'[[Atenes]] a qui un dia va sorprendre una terrible tempesta que el va arrossegar fins a fer-lo naufragar a les costes catalanes. D'aquesta feta el sant va avorrir el mar i va decidir dedicar-se a la vida de penitència terra endins. Es va posar a caminar i va arribar a la [[vall de Núria]], al [[Pirineu]], on es va instal·lar al voltant de l'any 700, vivint un temps aixoplugat en una cova.
 
Les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de [[noguera]], i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor [[Amadeu de Núria|Amadeu]] va cercar-los sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria.<ref>[[Joan Amades]]. ''Costumari català. El curs de l'any''. Vol. V. Edicions 62, Barcelona, 1983. {{ISBN |84-297-2023-5}}</ref> Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa i encara es conserven al santuari.
 
Els pastors del Pirineu el tenen per patró i el primer dia de setembre en celebren la festivitat al santuari de Núria. També el tenien per advocat les mestresses de casa que es passaven les llargues vesprades d'hivern filant prop de la llar; el dia primer de setembre, creient que el sant en protegiria la feina, començaven a filar.
 
== Bibliografia ==
* Santiago de la Vorágine. ''La leyenda dorada'', 2. Alianza Editorial, Madrid, 1987. {{ISBN |84-206-7030-8}}
* Joan Amades ''Fets i Costums dia a dia, nº. 17. ESTIU''
* Louis Réau. ''Iconografía del arte cristiano''. Tomo 2 volumen 3. Ediciones del Serbal, Barcelona, 1997. {{ISBN |84-7628-208-7}}
* Juan FERRANDO ROIG: ''Iconografía de los santos''. Barcelona: Omega, 1950.
 
383.797

modificacions