Iúlia Timoixenko: diferència entre les revisions

Iúlia Timoixenko (nascuda Hrihian)<ref name=Grigyan>[http://books.google.com/books?id=gCJpAAAAMAAJ An orange revolution: a personal journey through Ukrainian history] per [[Askold Krushelnycky]], [[Harvill Secker]], 2006, {{ISBN |978-0-436-20623-8}}, p. 169.</ref><ref name=armeniandiaspora>{{ref-web|url=http://www.armeniandiaspora.com/showthread.php?15778-Azeri-reporter-pesters-Yulia-Timoshenko-about-being-Armenian |títol=Azeri reporter pesters Yulia Timoshenko about being Armenian". Site "Ukrayinska Pravda|editor=Armeniandiaspora.com |data=27 de desembre del 2004 |consulta=11 d'octubre del 2011}}</ref><ref name=russianelection2008>{{ref-web|cognom=Ivanova |nom=Galina |url=http://russianelection2008.blogspot.com/2007/11/yuliya-tymoshenko.html |títol=Yuliya Tymoshenko|editor=Russianelection2008.blogspot.com |data=12 de novembre del 2007 |consulta=11 d'octubre del 2011}}</ref> va néixer el 27 de novembre del 1960 a [[Dnipropetrovsk]], [[República Socialista Soviètica d'Ucraïna|Ucraïna Soviètica]] (llavors part de la [[Unió Soviètica]]).<ref name=Born>[http://books.google.com/books?id=NI1G_9j1AhcC&pg=PA604 Eastern Europe, Russia and Central Asia 2004 (Regional Surveys of the World)] per [[Europa Publications]], [[Routledge]], 2003, {{ISBN |978-1-85743-187-2}}, p. 604.</ref> Sa mare, Liudmila Telehina (''nom de soltera'' Nelepova), va néixer l'11 agost del 1937 a Dnipropetrovsk.<ref name="mak-info">{{ref-web|url=//web.archive.org/web/20100111105106/http://makuha.info/makuha/book2.html |títol=ЮЛІЯ ТИМОШЕНКО: І. РОДОВІД Ю. ТИМОШЕНКО (Iúlia Timoixenko: &#91;Part&#93; I. Avantpassats de I. Timoixenko) |cognom=Txobit |nom=Dmitro |editor=Makuha.info |llengua=ucraïnès |consulta=27 de gener del 2014}}</ref> Son pare, Volodímir Abràmovitx Hrihian -que va abandonar Liudmila Telehina i la seva filla quan Iúlia tenia tres anys<ref name=father>{{ru}} [http://files.korrespondent.net/politics/timoshenko Тимошенко Юлия], [[Korrespondent]]</ref>—va néixer el 3 de desembre de 1937 a Dnipropetrovsk i era, segons el seu [[passaport soviètic]], [[Letònia|letó]].<ref name="mak-info"/> Sa mare va ser Maria Iosipivna Hrihian, nascuda el 1909.<ref name="mak-info"/> Son pare fou Abram Kelmanóvitx Kapitelman ({{lang-uk|Абрам Кельманович Капітельман}}, nascut el 1914); després de graduar-se a la [[Universitat Estatal de Dnipropetrovsk]] el 1940 Kapitalman va ser enviat a treballar a [[Ucraïna Occidental]], on va fer "un trimestre acadèmic", com a director d'una escola jueva pública a la ciutat de [[Sniatin]].<ref name="mak-info"/> En la tardor de 1940 Kapitalman, que va ser mobilitzat en l'exèrcit, fou mort en la [[Front Oriental de la Segona Guerra Mundial|Gran Guerra Pàtria (1941-1945)]] el 8 de novembre de 1944, en la qual participava amb el rang de "tinent de comunicacions".<ref name="mak-info"/>

</ref> Timoixenko va ser presidenta de [[Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna]] (SUEU), una companyia intermediària de propietat privada que es va convertir en el principal importador de gas natural rus a Ucraïna, a partir de 1995 a l'1 de gener de 1997.<ref name=Born/><ref>[http://books.google.com/books?id=udlwTxw8FkYC&pg=PA26&dq=%22United+Energy+Systems%22+Ukraine&hl=nl&sa=X&ei=p0P4UPGYLcfB0gW62YHwDw&ved=0CD8Q6AEwAw#v=onepage&q=%22United%20Energy%20Systems%22%20Ukraine&f=false Staff Country Report Ukraine], [[Fons Monetari Internacional]] (octubre del 1997)</ref><ref>[http://books.google.com/books?id=tRnMeZcgry8C&pg=RA1-PA61&dq=%22United+Energy+Systems%22+Ukraine&hl=nl&sa=X&ei=p0P4UPGYLcfB0gW62YHwDw&ved=0CDQQ6AEwAQ#v=onepage&q=%22United%20Energy%20Systems%22%20Ukraine&f=false Ukraine: State and Nation Building] per [[Taràs Kuzio]], [[Routledge]], 1998, {{ISBN |0415171954}}.</ref> Durant aquest temps va ser sobrenomenada la "princesa del gas".<ref>[http://books.google.com/books?id=C8C3xuqd6aMC&pg=PA340&dq=United+Energy+Systems+of+Ukraine&hl=nl&sa=X&ei=hkL4UNu1MYa40QXijYGQAg&ved=0CEYQ6AEwBA#v=onepage&q=Energy%20Systems&f=false How Ukraine Became a Market Economy and Democracy] per [[Anders Åslund]], [[Institut Peterson d'Economia Internacional]], 2009, {{ISBN |0-88132-427-2}}.</ref><ref>[http://www.upi.com/Business_News/Energy-Resources/2012/03/29/More-gas-charges-against-Tymoshenko/UPI-51531333021974/ More gas charges against Tymoshenko], [[United Press International]] (29 de març del 2012)<br>[http://rt.com/politics/columns/sergey-strokan-column/timoshenko-ukraine-gas-arrest/ Yulia Timoshenko: a dangerous woman in danger], [[Russia Today]] (9 d'agost del 2011)</ref> També va ser acusat d'"haver donat suborns a [[Pavló Lazarenko]] a canvi de domini de la seva empresa en el subministrament de gas del país",<ref name=oligarch/> tot i que el jutge [[Martin Jenkins]] del [[Tribunal de Districte dels Estats Units per al Districte del Nord de Califòrnia]], el 7 de maig de 2004, va desestimar les acusacions de rentat de diners i conspiració en relació amb SUEU, Somoli et al. (les empreses afiliades a Iúlia Timoixenko) en relació amb les activitats de Lazarenko.<ref>{{ref-web|url=http://www.ukrweekly.com/old/archive/2004/210406.shtml |títol=U.S. judge throws out 23 of 53 counts against Lazarenko (05/23/04) |editor=Ukrweekly.com |data=23-05-2004|consulta=28-12-2013}}</ref> Durant aquest període, Timoixenko estigué involucrada en relacions comercials (ja sigui de tipus cooperatiu o hostil) amb moltes figures importants d'Ucraïna.<ref name=Pinchuk>[http://predprinimatel.co.ua/en/entrepreneurship/success-stories/victor-pinchuk-stanovlenie-privatizaciya-pohishenie Victor Pinchuk: formation, privatization, kidnapping], Journal of business Entrepreneur (25 de juny del 2011)</ref><ref name=Pinchuk2>[http://ukrainianweek.com/Economics/29575 Ukrainian Oligarchs], [[The Ukrainian Week]] (29 d'agost del 2011)</ref><ref>[http://predprinimatel.co.ua/en/interview/persons/kolomoyskiy-pinchuk Ígor Kolomoiski: “Vaig dir a Pintxuk, "La vida és un supermercat, pren el que vulguis, però allà davant hi ha la taquilla"], Journal of business Entrepreneur (23 de desembre del 2010)</ref> Timoixenko també va haver de fer front a la gestió de la corporació [[Rússia|russa]] [[Gazprom]].<ref>[http://books.google.com/books?id=uHHWDreGPZsC&pg=PA173 Annual Survey of Eastern Europe and the Former Soviet Union 1997: The Challenge of Integration], per l'Institut d'Estudis Est-Oest, [[M. E. Sharpe]], 1998, {{ISBN |978-0-7656-0359-3}}, p. 173.</ref>

Iúlia Timoixenko va entrar a la política el 1996, quan va ser elegida membre de la [[Rada Suprema]] (Parlament d'Ucraïna) en la circumscripció #229, [[Bobrinets]], [[óblast de Kirovohrad]], aconseguint un rècord de 92,3% dels vots.<ref name=ukpravda/> Al Parlament, Timoixenko es va unir a la facció ''Centre Constitucional''.<ref name=ukpravda>{{uk}} [http://www.pravda.com.ua/news/2005/2/4/1424.htmLa primera ministra Iúlia Timoixenko. Biografia no oficial], ''[[Ukraïnska Pravda]]'' (4 febrer 2005)</ref> Al febrer de 1997 aquest facció de [[Centre polític|centristes]] tenia una força de 56 legisladors<ref>[http://books.google.co.uk/books?id=tedMMgz3RV8C&pg=PA26&dq=%27%27Constitutional+Centre%27%27+faction&hl=nl&sa=X&ei=B_ZnUvrkMsmU0QXl54HQCw&redir_esc=y#v=onepage&q='Constitutional%20Centre&f=false Contemporary Ukraine Dynamics of Post-Soviet Transformation] per [[Roman Solchanyk]], [[M. E. Sharpe]], maig del 1998, {{ISBN |0765602245}} (pàg 26)</ref> i, d'acord amb [[Ukraïnska Pravda]], va recolzar les polítiques del [[president d'Ucraïna]] [[Leonid Kutxma]].<ref name=ukpravda/> A finals de novembre de 1997, el [[fiscal general d'Ucraïna]] va demanar a la Rada Suprema per aixecar la immunitat parlamentària de Timoixenko, però els diputats van votar en contra.<ref name=not1998>[http://books.google.com/books?id=uHHWDreGPZsC&pg=PA174 Enquesta Anual d'Europa de l'Est i l'antiga Unió Soviètica 1997: El desafiament de la integració] per [[Peter Rutland]], [[M. E. Sharpe]], 1998, {{ISBN |978-0-7656-0359-3}}, p. 174.</ref> A finals de 1997, Timoixenko va demanar que les [[Eleccions presidencials ucraïneses de 1999|pròximes eleccions presidencials ucraïneses]] no se celebressin el 1999, sinó a la tardor de 1998.<ref name=not1998/>

Timoixenko fou [[Eleccions al Parlament d'Ucraïna de 1998|reelegida el 1998]], vaguanyar un districte electoral a l'óblast de Kirovohrad, i també va ser la número sis a la llista del partit [[Hromada]].<ref name=ukpravda/><ref name="CECU1998 People's Deputies elected in single-mandate constituencies">[http://www.cvk.gov.ua/pls/vd2002/webproc0e?kodvib=11&rejim=0 Deputies/Elected in multi-mandate constituency/Elections 29 de novembre 1998], [[Comissió Electoral Central d'Ucraïna]]</ref><ref name="CECU1998 People's deputies, who have left">[http://www.cvk.gov.ua/pls/vd2002/webproc0e?kodvib=11&rejim=0 Deputies/ People's deputies, who have left/Elections 29 de novembre 1998], [[Comissió Electoral Central d'Ucraïna]]</ref> Es va convertir en una persona influent al parlament,<ref>[http://books.google.com/books?id=uHHWDreGPZsC&pg=PA172 Enquesta Anual d'Europa de l'Est i l'antiga Unió Soviètica 1997: El desafiament de la integració], per l'Institut d'Estudis Est-Oest,, [[M.E. Sharpe]], {{ISBN |978-0-7656-0359-3}}, p. 172.</ref> i va ser nomenada Presidenta de la Comissió de Pressupost de la Rada Suprema.<ref name=beginnings/><ref>[http://www.brama.com/ukraine-embassy/pre0721.html UKRAINIAN PARLIAMENT FORMED ITS PERMANENT COMMITTEES], Ambaixada d'Ucraïna als Estats Units d'Amèrica (21 de juliol de 1998)</ref><ref name=Motherland>[http://books.google.com/books?id=X0PAQrsx-6YC&pg=PA12 Revolution in Orange: The Origins of Ukraine's Democratic Breakthrough] per [[Anders Åslund]] i [[Michael A. McFaul]], [[Fons Carnegie per a la Pau Internacional]], 2006, {{ISBN |978-0-87003-221-9}}.</ref><ref>[http://books.google.com/books?id=Jlja1Brj8HkC&pg=PA106 State Building in Ukraine: The Ukrainian Parliament, 1990–2003] per Sarah Whitmore, [[Routledge]], 2004, {{ISBN |978-0-415-33195-1}}, p. 106.</ref> Després el líder del partit de Hromada [[Pavló Lazarenko]] va fugir als [[Estats Units]] el febrer de 1999 per evitar investigacions per malversació,<ref name=Motherland>[http://books.google.com/books?id=X0PAQrsx-6YC&pg=PA12 Revolution in Orange: The Origins of Ukraine's Democratic Breakthrough] per [[Anders Åslund]] i [[Michael A. McFaul]], [[Fons Carnegie per a la Pau Internacional]], 2006, {{ISBN |978-0-87003-221-9}}</ref> diversos membres de la facció van deixar Hromada per unir-se a altres grups parlamentaris,<ref>[http://books.google.com/books?id=Jlja1Brj8HkC&pg=PA106 State Building in Ukraine: The Ukrainian Parliament, 1990–2003] per Sarah Whitmore, [[Routledge]], 2004, {{ISBN |978-0-415-33195-1}}, p. 106</ref><ref name=Takuzio>[http://books.google.com/books?id=Rr3aAAAAQBAJ&pg=RA1-PT29&dq=Pavlo+Lazarenko+Fatherland+faction&hl=nl&sa=X&ei=GQBoUv_nHIPUtAaOhYC4AQ&ved=0CDIQ6AEwAA#v=onepage&q=Pavlo%20Lazarenko%20Fatherland%20faction&f=false Democratic Revolution in Ukraine: From Kuchmagate to Orange Revolution] per [[Taràs Kuzio]], [[Routledge]], 2009, {{ISBN |0415441412}} (capítol 4)</ref> entre els quals Timoixenko, que va crear la facció [[Unió Panucraïnesa "Pàtria"]] el març del 1999 en protesta contra els mètodes de Lazarenko."<ref name=Motherland/><ref name=rbcBak>{{uk}} [http://www.rbc.ua/ukr/vyboru2012/party/p2/ Unió Panucraïnesa "Pàtria""], [[RBC Ukraine]]</ref> Pàtria" fou registrat oficialment com a partit al setembre del 1999,<ref name=rbcBak/> i va començar a atraure votants que havien votat per [[Ievhén Martxuk]] en les [[eleccions presidencials ucraïneses de 1999]].<ref name=Takuzio/> El 2000, "Pàtria" va ser a l'oposició al president Kutxma.<ref name=Takuzio/>

Des de finals de desembre 1999 al gener 2001, Timooxenko va ser la viceprimera ministra per al sector dels combustibles i l'energia en el [[Gabinet de Ministres d'Ucraïna|gabinet]] de [[Víktor Iúsxenko]].<ref name="Ukraine on Its Meandering Path Between East and West">[http://books.google.com/books?id=cQqr7f9QkngC&pg=PA87 Ukraine on its Meandering Path Between East and West] per [[Andrei Luixnycki]] i [[Mikola Riabtxuk]], [[Peter Lang (editorial)|Peter Lang]], 2009, {{ISBN |978-3-03911-607-2}}, p. 87.</ref> She officially left parliament on 2 March 2000.<ref name="CECU1998 People's deputies, who have left"/> Sota la seva direcció, la recaptació d'Ucraïna de la indústria de l'electricitat van augmentar en diversos milers per cent. Ella va rebutjar la pràctica de la [[barata]] al mercat de l'electricitat, i requerí els clients industrials a pagar per la seva electricitat en efectiu.<ref>[http://books.google.com/books?id=uU-uTX6IYCQC&pg=PT77 Energy Dependency, Politics and Corruption in the Former Soviet Union: Russia's Power, Oligarchs' Profits and Ukraine's Missing Energy Policy, 1995–2006] per Margarita M. Balmaceda, [[Routledge]], 2007, {{ISBN |978-0-415-43779-0}}, p. 59.</ref> Ella també va acabar amb les exempcions per a moltes organitzacions<ref>[http://www.taraskuzio.net/media18_files/37.pdf Tymoshenko 1 & 2], ''[[Kyiv Post]]'' (6 de julio 2006)</ref> que estaven exemptes de pagar per l'energia. Les seves reformes van significar que el govern tingués fons suficients per pagar als funcionaris i augmentar els salaris.<ref>[http://books.google.com/books?id=F1fhvklyl-IC&printsec=frontcover Women's Social Activism in the New Ukraine: Development and the Politics of Differentiation] by Sarah D. Phillips, [[Indiana University Press]], 2008, {{ISBN |978-0-253-21992-3}}, p. 44.</ref>

El 18 d'agost de 2000, [[Oleksandr Timoixenko]], [[Executiu en cap|CEO]] de Sistemes d'Energia Units d'Ucraïna (SEUU) i marit de Iúlia Timoixenko, va ser detingut i arrestat. Timoixenko va dir que l'arrest del seu marit era el resultat de la pressió política sobre ella.<ref>{{ref-web|url=http://www.kyivpost.com/content/ukraine/tymoshenko-says-husband39s-arrest-is-the-result-3-6056.html |títol=Tymoshenko says husband's arrest is the result of political pressure on her |editor=Kyivpost.com |data=21-11-2000 |consulta=28-12-2013}}</ref> El 19 de gener de 2001, el president [[Leonid Kutxma]] va ordenar Iúlia Timoixenko que deixés el seu càrrec. El llavors primer ministre [[Víktor Iúsxenko]] va acceptar en silenci el seu cessament, malgrat els seus èxits en el sector de l'energia. Els mitjans de comunicació ucraïnesos ho van qualificar com "la primera traïció de Víktor Iúsxenko".<ref>{{ref-web|url=http://www.pravda.com.ua/news/2001/01/23/2981721/ |títol="Iúsxenko ha traït Timoixenko" (font en idioma ucraïnès) |editor=Pravda.com.ua |data=23-01-2001 |consulta=28-12-2013}}</ref> Poc després del seu acomiadament, Timoixenko va prendre el lideratge del [[Comitè de Salvació Nacional (Ucraïna)|Comitè de Salvació Nacional]] i va esdevenir activa en les protestes del moviment ''[[Ucraïna sense Kutxma]]''.<ref name="Europe">[http://books.google.com/books?id=gP_-8rXzQs8C&pg=PA4295 Europa World Year Book 2], [[Routledge]], 2004, {{ISBN |978-1-85743-255-8}}, p. 4295.</ref> El moviment va adoptar una sèrie de partits de l'oposició, com ara el [[Bloc Iúlia Timoixenko]], [[Unió Panucraïnesa "Pàtria"|“Pàtria”]], [[Partit Republicà Ucraïnès]], [[Partit Republicà Conservador d'Ucraïna]], [[Partit Republicà Ucraïnès "Assemblea"]], [[Partit Socialdemòcrata d'Ucraïna]], Partit Demòcrata Cristià Ucraïnès i el Partit Patriòtic.

El 13 de febrer de 2001, Timoixenko va ser arrestada i acusada de falsificació de documents duaners i contraban de gas el 1997 (mentre era presidenta de [[Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna]]).<ref name="beginnings" /><ref name="Europe" /><ref>[http://books.google.com/books?id=B3bwDpegCCYC&pg=PA549 The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition] per Ian Jeffries, {{ISBN |978-0-415-25230-0}} (2004), p. 536.</ref> Els seus partidaris polítics van organitzar nombroses manifestacions de protesta prop de la [[Presó de Lukianivska]], on va ser mantinguda en custòdia.<ref>{{uk}} [http://www.pravda.com.ua/news/2001/02/19/2981921/ Пристрасті за українською Жанною д'Арк], [[Ukraïnska Pravda]] (19 de febrer 2001)</ref> Al març de 2001, la Cort de Districte de Petxersk (Kíev) va considerar les acusacions infundades i va cancel·lar la sanció d'arrest. Segons Timoixenko, els càrrecs van ser fabricats pel règim de Kutxma, a instàncies dels oligarques amenaçats pels seus esforços per eradicar la corrupció i instituir reformes basades en el mercat. El 9 d'abril de 2003, la Cort d'Apel·lacions de Kíev va emetre una sentència que invalidava i cancel·lava els procediments en els casos penals contra Iúlia Timoixenko i Oleksandr. Tot i que Timoixenko fou absolta dels càrrecs, Moscou mantingué una ordre d'arrest contra ella si entrava a [[Rússia]]. El 2005, tots els càrrecs van ser declarats infundats i es van sobreseure.<ref>[http://www.reuters.com/article/idUSL3323694 ANALYSIS-Russia finds unlikely ally in Ukraine's Tymoshenko], [[Reuters]] (5 October 2008)</ref><ref>[http://www.euronews.net/2005/09/26/arrest-warrant-lifted-on-tymoshenko/ Arrest warrant lifted on Tymoshenko], [[Euronews]] (26 de setembre 2005)</ref>

El marit de Timoixenko, [[Oleksandr Timoixenko|Oleksandr]], va passar dos anys (2002-2004) en la clandestinitat per evitar l'empresonament per càrrecs que la parella va dir que eren infundats i motivats políticament per l'anterior administració Kutxma.<ref>[http://books.google.com/books?id=dt2TXexiKTgC&pg=PA212 A political and economic dictionary of Eastern Europe] by Alan John Day, Roger East i Richard Thomas, [[Routledge]], 2002, {{ISBN |978-1-85743-063-9}}, p. 212.</ref><ref>[http://books.google.com/books?id=3s2IWaoo-WwC&pg=PA536 The Countries of the Former Soviet Union at the Turn of the Twenty-First Century: The Baltic and European States in Transition] per [[Ian Jeffries]], [[Routledge]], 2004, {{ISBN |978-0-415-25230-0}}, p. 536.</ref><ref>[http://books.google.com/books?lr=&cd=16&id=mw8WAQAAIAAJ Profiles of people in power: the world's government leaders] per Roger East, Carina O'Reilly i Richard Thomas, [[Routledge]], 2006, {{ISBN |978-1-85743-346-3}}, p. 600.</ref>

Un cop es van retirar els càrrecs, Timoixenko va reprendre el seu lloc entre els líders de la [[Ucraïna sense Kutxma|campanya popular contra el president Kutxma]] per la seva presumpta participació en l'assassinat del periodista [[Heorhi Gongadze]]. En aquesta campanya, Timoixenko es va donar a conèixer com una líder revolucionària apassionada; un exemple d'això és un programa de televisió on apareix trencant les finestres de la presó durant una de les manifestacions. En aquell moment Timoixenko volia organitzar un referèndum nacional per [[Moció de censura|fer caure]] el President Kutxma.<ref>Ian Jeffries (2004) [http://books.google.com/books?id=B3bwDpegCCYC&pg=PA549 The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition], {{ISBN |978-0-415-25230-0}}, p. 542.</ref>

L'11 d'agost de 2001, els fiscals civils i militars en [[Rússia]] va obrir una nova causa penal contra Timoixenko amb l'acusació de suborn.<ref>[http://books.google.com/books?id=B3bwDpegCCYC&pg=PA549 The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition] PER Ian Jeffries, {{ISBN |978-0-415-25230-0}} (2004), p. 546.</ref> El 27 de desembre de 2005, els fiscals russos van sobreseure aquests càrrecs. Els fiscals russos havien suspès una ordre d'arrest quan va ser nomenada primera ministra, però la van restablir després que fos cessada al setembre de 2005. Els fiscals la van suspendre de nou quan ella va venir a Moscou per ser interrogada<ref>{{ref-notícia|cognom=[[Reuters]]|títol=Russia Drops Charges Against Ukrainian|url=http://www.nytimes.com/2005/12/27/international/europe/27ukraine.html|consulta= 29 juliol 2012|data=27 desembre 2005|urlarxiu=http://www.webcitation.org/69WdgYSDd|dataarxiu= 29 juliol 2012|obra=The New York Times}}</ref> el 25 de setembre del 2005.<ref name=UAR>[http://www.ua-reporter.com/eng/13610 Russian prosecutors cancel arrest warrant for Tymoshenko], UA-Reporter (27 de setembre 2005)</ref> Timoixenko no va viatjar a Rússia durant els seus primers set mesos com a primera ministra (el [[primer Govern Timoixenko]]).<ref name=UAR/>

A finals de 2002, Timoixenko, [[Oleksandr Moroz]] ([[Partit Socialista d'Ucraïna]]), [[Petró Simonenko]] ([[Partit Comunista d'Ucraïna]]) i [[Víktor Iúsxenko]] ([[Unió Popular la Nostra Ucraïna]]) va emetre una declaració conjunta sobre "el començament d'una revolució estatal a Ucraïna". En les eleccions presidencials ucraïneses de 2004, el partit comunista va sortir de l'aliança, però els altres partits es va mantenir aliats i Simonenko estava en contra d'un candidat únic de l'aliança<ref>[http://books.google.com/books?id=Wp7VKL4p7kQC&pg=PA117 Understanding Ukrainian Politics: Power, Politics, and Institutional Design] per [[Paul D'Anieri]], [[M. E. Sharpe]], 2006, {{ISBN |978-0-7656-1811-5}}, p. 117.</ref> (fins al juliol del 2006).<ref>[http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/5169068.stm Ukraine coalition born in chaos], BBC News (11 de juliol 2006)</ref>

No obstant això, el 8 de setembre, després de la renúncia de diversos funcionaris d'alt rang, entre ells el cap del [[Consell de Defensa i Seguretat Nacional d'Ucraïna|Consell de Defensa i Seguretat]] [[Petró Poroixenko]]<ref>[http://books.google.com/books?id=fvmnFExEBrUC&pg=PT206 Design for a New Europe] per John Gillingham, [[Cambridge University Press]], 2006, {{ISBN |978-0-521-68664-8}}, p. 207.</ref> i el viceprimer ministre [[Mikola Tomenko]],<ref name=dismism2>[http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/4225566.stm Ukraine leader sacks government], BBC News (8 September 2005)</ref> El govern de Iúlia Timoixenko va ser cessat pel president Víktor Iúsxenko<ref name=dismism2/><ref name=dismism>[http://books.google.com/books?id=LzChTG9xYJcC&pg=PA184 State-Building: A Comparative Study of Ukraine, Lithuania, Belarus, and Russia] by State-Building: A Comparative Study of Ukraine, Lithuania, Belarus, and Russia, [[Central European University Press]], 2007, {{ISBN |978-963-7326-90-5}}, p. 184.</ref> durant un discurs televisat en directe a la nació.<ref name=TVcritic>[http://www.rferl.org/content/article/1066936.html Ukraine: A Post-Orange Revolution Political Timeline], [[Radio Free Europe/Radio Liberty]] (21 de març 2006 )</ref> Iúsxenko va arribar a criticar la seva feina com a cap del Gabinet en suggerir que havia donat lloc a una desacceleració econòmica i a conflictes polítics dins de la coalició governant.<ref name=StSo>{{ref-notícia|cognom=Slivka|nom=Andrey|títol=Bitter Orange|url=http://www.nytimes.com/2006/01/01/magazine/01tymoshenko.html?pagewanted=5&_r=1|consulta=29 de juliol 2012|obra=[[The New York Times Magazine]]|data=1 de gener 2006}}</ref> Va afirmar que Timoixenko estava servint els interessos d'algunes empreses, i la decisió del govern de tornar a privatitzar la planta de ferroaliatges de Nikopol (abans propietat del gendre de Leonid Kutxma, Viktor Pintxuk), "era la gota que feia vessar el got" i que li va fer cessar el govern.<ref>{{ref-web|url=http://articles.chicagotribune.com/2005-09-27/news/0509270090_1_petro-poroshenko-privatization-ukrainians |títol=In Ukraine, old whiff of scandal in new regime |editor=Articles.chicagotribune.com |data=27-09-2005|consulta=28-12-2013}}</ref> El 13 de setembre de 2005, Iúsxenko va acusar Timoixenko de traïció a les idees de la "Revolució Taronja". En la seva entrevista per a l'agència Associated Press, va dir que durant el temps de la seva presidència a SEUU, Timoixenko va acumular un deute de 8 milions de hrívnies, i que ella havia usat la seva autoritat com a primer ministre per cancel·lar aquest deute. Timoixenko ha declarat en repetides ocasions que la quantitat esmentada no era un deute, sinó les multes imposades per la Inspecció Tributària en el període 1997-1998, i que tots els casos relacionats amb SEEU s'havien tancat abans que ella esdevingués primera inistra.<ref>{{ref-web|url=http://usatoday30.usatoday.com/news/world/2005-09-13-ukraine_x.htm |títol=Ukraine president lashes out at ousted PM |editor=Usatoday30.usatoday.com |data= 13-09-2005|consulta=28-12-2013}}</ref>

Després de la seva destutició, Timoixenko va començar a recórrer el país en un intent per guanyar les [[eleccions al Parlament d'Ucraïna de 2006]] com a líder del seu [[Bloc Iúlia Timoixenko|Bloc]].{{#tag:ref|El 7 de desembre de 2005, Bloc de Iúlia Timoixenko va celebrar una convenció a Kíev. En aquesta convenció Iúlia Timoixenko va presentar una nova ideologia del bloc ("solidarisme") i va anunciar els deu primers llocs de la llista del partit per a les pròximes eleccions parlamentàries de 2006. A diferència dels altres partits que concorrien a les eleccions, el BIuT no va donar a conèixer la resta dels noms de la llista. El 26 de març de 2006, el BIuT va aconseguir el 22,27% dels vots (5.648.345 vots) i va ser la força més votada en 14 regions d'Ucraïna.|group=nb}} Timoixenko aviat va anunciar que volia tornar al càrrec de primer ministre.<ref>[http://books.google.com/books?id=LHn9kJgVWF4C&pg=PA75 Europe's Influence on Ukrainian State Building – A Struggle for Identity between Europe and Russia (Master Thesis)] per Alexandra Weber, [[Universitat d'Hamburg]], 2006, {{ISBN |978-3-638-61729-1}}, p. 75.</ref> Ho va fer per formar un equip fort que va començar una lluita política en dos fronts - les campanyes de Víktor Ianukóvitx i de Víktor Iúsxenko.