Llenguatge verbal: diferència entre les revisions

El '''llenguatge verbal''' és un procediment de [[comunicació]] que usa [[símbol]]s associats per regles, ambdós arbitraris i per conveni, per a codificar [[informació]] i descriure [[significat]]s. Està molt vinculat a la [[llengua]] i la realitat [[social]], lloc i època, dels individus que l'utilitzen. Per exemple, un nen que només parla xinès no pot comprendre el significat de les paraules d'un nen que parla en català mentre que sí que entendrà el plor de l'altre. Mentre el llenguatge no verbal pot ser [[cultural]], per exemple una baixada de la mirada pot ser rebuda com a senyal de respecte u d'hostilitat, o més transversal interculturalment, com un somriure, el llenguatge verbal sempre és específic i artificial, depenent d'un codi consensuat particular que cal aprendre conscientment. Canvïa amb la societat però de manera més lenta, causant de vegades [[anacronisme]]s. Utilitza els canals oral ([[veu]]-[[oïda]]) i escrit (gràfic-vista).<ref name=chumillas>[http://ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/1752_EDI/EDI_1752_M08/web/html/WebContent/u1/a1/continguts.html La comunicació] ''Habilitats socials.'' [[Institut Obert de Catalunya]] {{ca}}</ref><ref>Ricard Morant, Miquel Peñarroya i Prats, ''Llenguatge i cultura'', [[Universitat de València]], [[1995]]. {{ISBN |9788437018423}} {{ca}}</ref>

El llenguatge verbal, simbòlic i abstracte, possibilita l'expressió dels pensaments i dins del cervell és creat a l'[[escorça cerebral]]. La seva motivació, en canvi, és afectiva, produïda, com les valoracions [[subjectivitat|subjectives]], a la part del [[diencèfal]], que no pot expressar-se amb paraules però té un llenguatge propi [[llenguatge corporal|corporal]] i vegetatiu.<ref>Lluís Folch i Soler, ''Una psicopatologia per a educadors'', Edicions [[Universitat de Barcelona]], [[2004]]. {{ISBN |9788447527755}} {{ca}}</ref>

La comunicació verbal es pot classificar en diferents estils segons per exemple la funció, que pot ser afectiva o instrumental, per a assolir objectius, i segons l'aspecte en què es centra, que pot ser personal o més centrat en el paper dels parlants i les seves relacions. En algunes llengües per exemple existeixen paraules específiques associades als diferents graus d'intimitat, a ocasions formals específiques o segons l'estatus social de la persona que parla. També la manera [[discurs]]iva de la comunicació dóna estils i estructures diferents, que poden ser lineals, circulars o barrejats, i que s'estudien específicament a l'[[retòrica|art oratòria]].<ref name=vilabanyos>Ruth Vilá Baños, ''La competencia comunicativa intercultural'', Ministerio de Educación, [[2008]]. {{ISBN |9788436946482}} {{es}}</ref>

Tot i que les fronteres entre llenguatge verbal i no verbal en principi semblen clares, hi ha alguns aspectes del llenguatge que tradicionalment s'havia considerat no verbal que ara s'estudien a la [[fonologia]], com per exemple els anomenats trets [[suprasegmental]]s o trets que no van intrínsicament units a sons, incloent l'entonació i la gradació [[Accent prosòdic|accent]]ual. D'altra banda, hi ha sorolls vocals que poden tenir contingut verbal en algunes llengües i en d'altres no, com és el cas dels [[Clic (fonètica)|clic]]s, que en català són no verbals i corresponen per exemple al so d'un petó o al que es fa als cavalls perque corrin.<ref name=cat>''La llengua catalana com a sistema'', Editorial [[UOC]], [[2001]]. {{ISBN |9788484290230}} {{ca}}</ref>

D'altra banda, ja a partir del [[segle XVII]] els [[científic]]s i [[Racionalisme (filosofia)|racionalistes]] es van començar a qüestionar la transmissió de [[coneixement]] per mitjà únicament de la comunicació verbal, oral o escrita, cosa que al [[romanticisme]] alemany es va estendre a una qüestió filosòfica de camp més general. [[Ludwig Wittgenstein|Wittgenstein]] i [[Samuel Beckett|Beckett]] són alguns dels que es van qüestionar la distància entre la [[realitat]] i la paraula. L'ús del llenguatge verbal ha minvat als usos [[art]]ístics (arts escèniques, cinema i arts audiovisuals, poesia, etc.), d'[[enginyeria]] (mapes, plànols, simulacions i modelitzacions, equacions, diagrames, llenguatges de programació, etc.), [[científic]]s (matemàtiques, física, química, genètica, etc.) i a les [[humanitats]], havent per exemple articles de [[filologia]] en revistes especialitzades on el llenguatge verbal fa únicament d'introductor i connexió entre les diferents parts de l'estudi, compost per gràfics de columnes, formatgets, sinusoïdals, quadres i corbes.<ref>David Vidal Castell, ''La crisi acadèmica i professional del periodisme des de la crisi postmoderna de la paraula'', XV Premi a la Investigació en Comunicació de Masses del [[Consell de l’Audiovisual de Catalunya]], [[Universitat de València]], [[2005]]. {{ISBN |9788437060224}} {{ca}}</ref>