Postmodernitat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Literatura: Orto Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils |
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
||
Línia 1:
{{polisèmia|Postmodernitat (període)}}
[[Fitxer:Philosophie Radical Faeries.JPG|thumb|Pancarta reivindicativa de les "Fades Radicals", d'influència postmoderna]]
La '''postmodernitat''' és un conjunt de moviments [[art]]ístics, [[cultural]]s i [[filosòfic]]s apareguts a partir del [[segle XX]] com a resposta als paradigmes de la [[modernitat]], la ideologia heretada des de l'[[edat moderna]] i que inclou el [[Racionalisme (filosofia)|racionalisme]], l'existència d'una [[veritat]] única, [[absolut (filosofia)|absolut]]a i universal, el [[cientifisme]], el [[patriarcalisme]], l'[[androcentrisme]] i en general el punt de vista centrat en l'[[home]] blanc ric del [[món occidental]] actual, a més del [[capitalisme]] i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. En oposició, el postmodernisme pretén no tenir cap [[metanarrativa]] central ni un [[cànon estètic]] únic. Inclou el moviment ''[[New Age]]''.<ref name="accio">Tania Alba, Enric Ciurans, Magda Polo, ''L'accionisme. En els límits de l'art contemporani'', Edicions Universitat de Barcelona, [[2014]]. {{ISBN
La postmodernitat va néixer com a resposta als cànons estètics de la modernitat i per a posar en dubte l'existència de cànons "únics" i "universals" als quals tothom s'havia de formar i pertànyer. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de ''[[La condició postmoderna]]'' ([[1974]]) de [[Jean-François Lyotard]], que posava en dubte el que al [[món occidental]] actual es considerava [[coneixement]], als cànons i les metanarratives en general.<ref>Neus Carbonell i Camós, ''Cultura i subjectivitat'', Editorial UOC, [[2014]]. {{ISBN
La ideologia postmoderna defensa la [[subjectivitat]] [[individu]]al, la [[llibertat]] [[persona]]l, l'analogisme enfront del dualisme, el relativisme, l'acceptació de l'existència d'emocions, del [[cos humà|cos]] [[físic]] no separat de la [[ment]], de relacions personals i d'espiritualitat a més de la raó pura, la hibridació, la [[cultura popular]], la creació i modificació o adaptació continuada de noves lleis i polítiques per part de l'acció ciutadana, i en general la [[descentralització]] de l'[[autoritat]] política, intel·lectual i científica. D'altra banda, desconfia de les metanarratives i del que defineix com a ''grans relats'', els grans sistemes de coneixement teòric estructurats i presentats com a inqüestinables i inamovibles.
Línia 20:
A [[Europa]], al llarg de la història de l'art i de l'estètica, fins al [[segle XX]], s'han anat desenvolupant corrents culturals que definien a grans trets i donant una certa coherència les succesives tendències i filosofies ètiques i estètiques. Es podia definir amb més o menys comoditat un corrent, tendència o moda, com per exemple [[renaixement]] o [[neoclassicisme]], i determinar-ne els seus valors. Per a cada [[context]] local i històric es podia associar uns cànons artístics ([[pintura|pictòrics]], [[literatura|literaris]], [[música|musical]]s, [[arts escèniques|dramàtics]]) lligats a la [[metanarrativa]] pròpia del context, i es donava potestat als [[crític d'art|crítics d'art]] del moment perquè determinessin si una obra d'art corresponia a la metanarrativa corresponent. Si es corresponia, era considerada bona, bella i adient. Si no ho feia, aleshores o bé l'obra d'art podia ser considerada dolenta, lletja o impertinent, o bé es considerava l'inici de l'establiment d'una nova metanarrativa que determinaria un nou [[cànon estètic]] amb noves normes i límits.<ref name=accio/>
És a dir, que a l'era moderna el cànon artístic es construïa sempre al voltant d'una centralitat única d'una metanarrativa particular. El postmodernisme és l'actitud i voluntat de trencar amb aquesta centralitat i deixar de donar valor a les metanarratives. En paraules de Jean-François Lyotard, "simplificant a l'extrem, defineixo el postmodernisme com a la incredulitat de les metanarratives". En el postmodernisme, l'artista passa de ser qui pot executar una peça segons uns cànons preestablerts a ser qui pot despertar una mirada nova, inusual, que estimula, que fa mirar allò que d'altra manera no es veuria.<ref>Jean-François Lyotard, ''La condició postmoderna'', Angle editorial, [[2004]]. {{ISBN
===Literatura===
| |||