Diferència entre revisions de la pàgina «Química inorgànica»

m
Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
m (Enllaços)
m (Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN)
[[Fitxer:Tetrasulfur-tetranitride-3D-vdW.png|thumb|right|200px|El [[tetranitrur de tetrasofre]], S<sub>4</sub>N<sub>4</sub>, és un compost dels grups principals que encara intriga els químics]]
{{VT|Element dels grups principals}}
Aquestes espècies contenen elements dels [[grup de la taula periòdica|grups]] 1, 2 i 13-18 (excloent-ne l'hidrogen) de la taula periòdica. A causa de la seva (sovint) similar reactivitat, els elements del grup 3 ([[Escandi|Sc]], [[Itri|Y]] i [[Lantà|La]]) i del grup 12 ([[Zinc|Zn]], [[Cadmi|Cd]] i [[Mercuri (element)|Hg]]) també s'hi solen incloure.<ref>Greenwood, N. N.; & Earnshaw, A. (1997). Chemistry of the Elements (2nd Edn.), Oxford:Butter worth-Heineken. {{ISBN |0-7506-3365-4}}. (en anglès)</ref>
 
Els compostos dels grups principals s'han conegut des dels començaments de la química, com per exemple el [[sofre]] elemental i el [[sofre]] blanc destil·lable. Els experiments sobre oxigen ([[oxigen|O<sub>2</sub>]]) per [[Antoine Lavoisier|Lavoisier]] i [[Joseph Priestley|Priestley]] no tan sols van identificar un important gas [[diatòmic]], sinó que també van obrir la porta per a descriure compostos i reaccions segons les ràtios [[estequiometria|etequiomètriques]]. La descoberta de la síntesi pràctica de l'[[amoníac]] usant catalitzadors de ferro per [[Carl Bosch]] i [[Fritz Haber]] a les primeries del segle XX van impactar profundament la societat, demostrant la importància de la síntesi química inorgànica.
[[Fitxer:N-butyllithium-tetramer-3D-balls.png|thumb|right|200px|Els [[Organoliti|reactius organolitis]] se solen trobat en forma polimèrica, tals com l'[[N-buti-lliti|''n''-butil-liti]]]]
{{Article principal|Química organometàl·lica}}
Normalment es considera que els compostos organometàl·lics contenen el grup M-C-H.<ref>C. Elschenbroich, A. Salzer ”Organometallics : A Concise Introduction” (2a ed.) (1992); Wiley-VCH: Weinheim. {{ISBN |3-527-28165-7}}. (en anglès)</ref> El metall (M) en aquestes espècies pot ser bé un element dels grups principals bé un metall de transició. Operacionalment, la definició d'un compost organometàl·lic és més relaxada de manera que també inclou complexos altament [[lipofílic]]s com el [[carbonil metàl·lic]] i, fins i tot, [[alcòxid]]s metàl·lics.
 
Els compostos organometàl·lics són considerats una categoria especial perquè els lligands orgànics solen ser sensibles a la [[hidròlisi]] o l'[[oxidació]], fent necessari que la química organometàl·lica faci servir mètodes preparatius més especialitzats que els tradicionals en els complexos de tipus Werner. La metodologia sintètica, especialment la capacitat per manipular complexos en solvents de baix poder de coordinació, permeteren l'exploració de lligands de coordinació molt febles com hidrocarbons, H<sub>2</sub>, i N<sub>2</sub>.
[[Fitxer:Vitamin-B12-Co-centre-3D-balls.png|thumb|right|El centre octaèdric de [[cobalt]] de la [[Cianocobalamina|vitamina B<sub>12</sub>]]]]
{{AP|Química bioinorgànica}}
Per definició, els compostos bioinorgànics ocorren en la natura, perà el subcamp també inclou espècies antropogèniques com [[contaminant]]s (per exemple [[metilmercuri]]) i drogues (per exemple [[cisplatí]]).<ref>S. J. Lippard, J. M. Berg “Principles of Bioinorganic Chemistry” University Science Books: Mill Valley, CA; 1994. {{ISBN |0-935702-73-3}}. (en anglès)</ref> El camp, que incorpora molts aspectes de la bioquímica, inclou molts tipus de compostos com, per exemple, els fosfats a l'ADN, i també complexos metàl·lics que contenen lligands que van des de les macromolècules biològiques –[[pèptid]]s– fins espècies com l'[[àcid húmic]] i l'[[aigua]]. Tradicionalment, la química bioinorgànica se centra en la transferència d'electrons (i energia) en proteïnes. La química inorgànica medicinal proposa l'estudi tant d'elements essencials com no essencials amb aplicacions en diagnosis i teràpies.
 
*Exemples: [[hemoglobina]], [[metilmercuri]], [[carboxipeptidasa]]
 
===Complexos de metalls de transició===
Els mecanismes per a les reaccions dels metalls de transició es discuteixen de manera diferent dels compostos dels grups principals.<ref>R. G. Wilkins "Kinetics and Mechanism of Reactions of Transition Metal Complexes" Wiley-VCH Verlag; 2nd, 1991) {{ISBN |3-527-28389-7}}. (en anglès)</ref> El rol important dels [[orbital (electrònica)|orbitals]] d en els enllaços influencia fortament les vies i velocitats de la substitució i dissociació de lligands (vegeu els articles sobre [[química de coordinació]] i [[lligand]]s).
 
Un altre aspecte de la química mecanística dels metalls de transició és la [[labilitat]] cinètica del complex, il·lustrada per l'intercanvi d'aigua lliure i no lliure en els complexos prototípics [M(H<sub>2</sub>O)<sub>6</sub>]<sup>n+</sup>:
383.797

modificacions