La guerra de les llengües: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
{{Infotaula d'esdeveniment}} |
v. discussió |
||
Línia 6:
Els [[Sionisme|sionistes]] veien l'idioma [[jiddisch]], una variació jueva de l'[[alemany]], com a representació de la cultura jueva de la [[Diàspora jueva|diàspora]] europea, que en la seva opinió era degenerada, obsoleta, i servil, i que tenia una naturalesa que desmentia el sionisme. Com que el jiddisch era la llengua materna de la majoria dels jueus de la diàspora, la negació de la diàspora significava per ells també la negació de jiddisch. Els sionistes a [[Europa de l'Est|l'Europa de l'Est]] i [[Europa Occidental|l'Oest]] es van dividir respecte a quina havia de ser la llengua que substituís el jiddisch entre la població jueva resident en la Palestina otomana, el [[yishuv]]. Els de l'Europa occidental —que donaven suport al [[Sionisme territorialista|sionisme estatista]]—, com [[Theodor Herzl|Herzl]] i [[Max Nordau]], veien el jiddisch com una llengua antiquada que havia de desaparèixer. Pensaven que els jueus nous havien d'acceptar l'educació per afrontar els reptes de la modernitat, i percebien el jiddisch com a un obstacle en aquest camí. Van argumentar que la llengua del sionistes havia de ser la llengua de l'estat d'on s'establien: [[alemany]], [[francès]], [[polonès]] o qualsevol altra. No percebien l'hebreu com a una llengua que es pogués implantar ni formar part de la realització de la visió sionista. Herzl va escriure a ''[[Der Judenstaat]]'':
{{Citació|Potser molta gent pensa que és massa difícil comprendre la llengua dels altres,
Herzl va argumentar que havien de desfer-se de "les llengües que són [[Argot|argots]] mesclats":
Línia 20:
No obstant això, també hi havia intel·lectuals i escriptors que no pensaven que el jiddisch havia de desaparèixer. [[Mica Yosef Berdichevski]] va escriure:
{{Citació|La llengua jueva, l'argot... és un edifici alt, per sorprendre. Els jueus van agafar substantius i verbs de l'alemany, del polonès, del rus, molt de l'idioma hebreu i dels altres idiomes, i els van mesclar, els van cuinar, i en van fer un idioma, un llenguatge natural, un llenguatge que expressa tots els sentiments de l'ànima jueva, etc. Aquesta llengua jueva pròpia aboca la seva ànima i el seu esperit, la seva ira, el seu discurs, el seu dolor i la seva tristesa, i també la seva alegria i la seva esperança. En aquesta llengua hi van dipositar gran part de la seva saviesa i comprensió, i la seva astúcia; i en ella hi trobareu el seu refinament, les seves burles, les seves bromes, els seus girs i conspiracions. És on es troba el caràcter dels jueus, les seves particularitats i la impressió de les seves ànimes. Res no és absent. Aquest idioma és parlat per la majoria dels nostres fills i filles; només amb la seva ajuda podem comprendre la vida de les masses hebrees, secreta i amagada als ulls d'un desconegut. Perquè abans d'entendre l'argot, abans de poder sentir les venes primes de l'ànima de la multitud, abans que la nostra orella aprengui a escoltar el xiuxiueig
[[Yosef Hayim Brenner]] va escriure així l'any 1911 sobre protestes contra el teatre en jiddisch:
| |||