Esperit Sant: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 283:
[[Justí el Màrtir]] ofereix afirmacions que semblen identificar el «pneuma» amb el «logos» tot i que accepta la fórmula trinitària per a la celebració del baptisme.
=== Desenvolupament de la pneumatologia (segle III) ===
A finals del segle II i començaments del III les reflexions dels [[Pares de l'Església]] sobre la fórmula baptismal que apareix a Mateu 28:19-20 i la idea de la preexistència de Crist que [[Pau de Tars|Sant Pau]] afirma als himnes cristològics, dugueren a una creixent especulació sobre l'Esperit Sant.
[[Tertul·lià]] fa servir expressions com «el tercer nom de la divinitat» o «tercer per relació amb Déu Pare i amb Déu Fill» (cf. Adversus Prax. 30 5) o també «força vicària del Fill» (De praescr. haeret. 13 5). Defineix l'Esperit Sant com qui ens mostra Déu, font de tota revelació i les relacions entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant com una mena d'unió que no és identificació sinó més aviat com les de l'arrel, el tronc i el fruit d'un arbre i altres comparacions semblants (cf. Adv. Prax. 8 7). Ell també forjà la fórmula «tres personae, una substantia» (Adv. Prax. 8 9). Per tot això, és presentat com un dels primers teòrics de la Trinitat (pel que sembla, l'expressió «trinitas» en llatí és emprada primer per ell encara que ja hi havia el seu corresponent grec «trias» emprat per Teòfil d'Antioquia a Ad. Auto. II 15 si bé en aquesta «trias» s'identificava l'Esperit Sant amb la saviesa). La seva posició podria considerar-se com [[subordinacionisme]] atès que encara que reconeix la divinitat de les tres persones, propugna una certa jerarquia entre elles. Vegeu, per exemple, la següent cita:
{{cita|«No hem de suposar que hi hagi cap altre ésser a més de Déu que no sigui engendrat ni creat [...] Com pot ser que quelcom, tret del Pare, sigui més vell, i a causa d'això més noble, que el Fill de Déu, al Paraula unigènita i primogènita? [...] Aquest [Déu] que no requerí pas un Faedor per donar-li existència, estarà molt més elevat en categoria que aquell [el Fill] que tingué un autor que el portà a l'existència» The Ante-Nicene Fathers, volum III.}}
[[Hipòlit de Roma]] afirma una concepció semblant de l'Esperit Sant: és la font del coneixement de Déu i és Aquell que està en tot (cf. C. Noet. 12).
Llama al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo, «hipóstasis intelectuales» subsistentes de por sí (De Princ. I 1 3) siendo el Espíritu Santo originado por medio del Hijo (In Joan. 2 10 70 a 12 90) y una realidad inferior en cuanto a su relación con aquello de lo que procede (De Princ. I 3 5).
Tanmateix, a [[Orígenes]] se li deu una reflexió més àmplia i sistemàtica sobre l'Esperit Sant. Els problemes que es debatien aleshores tenien a veure amb el fet de ser o no generat de l'Esperit Sant o si es tractava o no d'una substància. Orígenes concep la Trintiat com un trio de cercles concèntrics, on l'Esperit Sant és el més petit i interior i que, afirma, té domini sobre les realitats espirituals (cf. De Princip. I 5 7) i realitza la seva santificació (cf. De princ. praef. 3; I 1 3; 3 4; 5; 7; II 7 2; 11 5; IV 3 14). Anomena el Pare, el Fill i l'Esperit Sant «hipòstasis intel·lectuals» subsistents de per si (De Princ. I 1 3) essent l'Esperit Sant originat mitjançant el Fill (In Joan. 2 10 70 a 12 90) i una realitat inferior quant a la seva relació amb allò del qual procedeix (De Princ. I 3 5).
[[Novacià]], a la seva obra ''De Trinitate'', hi afirma que és l'Esperit Sant qui dóna dons a la seva Església per guarnir-la i perfeccionar-la sobre totes les coses i en tot. I n'afirma el caràcter personal: «És Ell qui —sota forma de colom— vingué i es posà sobre el Senyor després del seu bateig, habitant plenament i totalment només en Ell, sense limitacions, i després fou dispensat i enviat en abundància, de manera que d'altres poguessin rebre'n un flux de gràcies» (De Trin. XXIX). Tanmateix, la relació entre les persones divines està caracteritzada per diverses categories:
{{cita|«Ell diu 'una' cosa, entenguin els heretges que Ell no digué 'una' persona. Perquè 'u' posat en neutre fa entendre la concòrdia social, no la unitat personal. [...] A més a més, el fet que es digui 'u' es refereix a acord, i a identitat de judici, i a la pròpia relació afectuosa, car, lògicament, el Pare i el Fill són un en acord, en amor i en afecte». De Trinitate, cap. 27.}}
Aquests teòlegs equiparen de vegades el Pare amb el Fill i altres vegades semblen afirmar una certa subordinació de Fill respecte de Déu Pare. I cap d'ells no afirmà que l'Esperit Sant fos igual al Pare o al Fill. Orígenes declara que el Fill de Déu és «primogènit [...] de tota la creació» i que les Escriptures «saben d'Ell que és més vell que totes les criatures».
== L'aspecte femení de la divinitat ==
| |||