Obre el menú principal

Canvis

111 octets eliminats ,  fa 1 any
m
cap resum d'edició
 
==== Armament ====
Degut a l'escassetat de les Browning, que havien estat seleccionades com a nova arma estàndard del calibre 7,7 m/m de la Royal Air Force el 1934, alguns Spitfire van ser equipats amb solament 4 metralladores i les altres 4 van ser muntades posteriorment.<ref name="{{sfn|Williams p93">Williams and& Gustin |2003, Pàg. |p=93.</ref>}} Les primeres proves van mostrar que mentre les armes de foc van funcionar a la perfecció a terra i a baixes altituds, tenien tendència a la congelació a grans altures, especialment les armes situades en l'exterior de les ales. Això es devia al fet que les Browning de la RAF havien estat modificades per disparar amb un mecanisme de tanca obert, per prevenir el fenomen de l'autoencès (en anglès ''Cooking off'') de la [[Cartutx (armes de foc)|cordita]] usada en la munició anglesa, i permetre que l'aire fred circulés a través del barril (peça de tanca en les metralladores) sense obstacles.<ref name="{{sfn|Williams p16,93-94">Williams and& Gustin |2003, Pàg. |p=16, 93 i 94.</ref>}} A Supermarine no es va solucionar el problema fins a l'octubre de 1938, quan van agregar conductes d'aire calent de la part del darrere dels radiadors muntats en les ales, a les armes i mampares de tota la badia d'armes per atrapar l'aire calent a l'ala. Trossos de tela vermella van ser entatxats pels canons per protegir les armes contra el fred, també acumulaven la brutícia i la humitat fins que es treien.<ref name="{{sfn|Williams p93-4">Williams and& Gustin |2003, Pàg. |p=93 i 94.</ref>}} D'aquesta manera les vuit Browning van funcionar a la perfecció, però els pilots aviat van descobrir que no eren suficients per destruir un avió més gran. Els informes dels combats van demostrar que calia una mitjana de 4.500 impactes per abatre un avió enemic. Al novembre de 1938 les proves contra objectius blindats i no blindats ja havien indicat que la introducció d'una arma d'almenys calibre 20&nbsp;mm era necessària amb urgència.<ref name="{{sfn|Williams p95">Williams and& Gustin |2003, Pàg. |p=95.</ref}}> Una variant de disseny del Spitfire amb quatre canons de 20mm Oerlikon havia estat oferta a l'especificació F37/35 però la comanda dels prototips se n'havia anat a l'avió ''Westland Whirlwind'' al gener de 1939.<ref>Buttler 2004, Pàg. 35, 50.</ref>
 
Al juny de 1939, un sol Spitfire va ser equipat amb un canó [[Hispano-Suiza HS.404]], alimentat per tambor, a cada ala. La instal·lació va requerir grans ampolles a l'ala per cobrir el tambor rodó de 60 trets. Els canons van patir freqüents encasquetades, sobretot perquè els canons estaven muntats en els costats del tambor per ajustar-se tant com era possible al cantell de l'ala. Al gener de 1940, el pilot oficial ''George Proudman'' va volar aquest prototip en combat però el canó d'estribord es va aturar després de disparar una sola ràfega, mentre que l'altre canó va disparar 30 bales abans de prendre el mateix camí.<ref name="{{sfn|Williams p93& Gustin|2003|p=93-4"/>94}} Amb un canó aturat, el retrocés de l'altra va desviar a l'aeronau de l'objectiu. No obstant això, es van encarregar 30 Spitfire més, armats amb canons, per a proves operacionals i aquests van ser coneguts com a Mk IB, per a distingir-los dels armats només amb Browning els Mk IA, i van ser lliurats a l'Esquadró núm. 19 a principis de juny de 1940. Els Hispano van resultar ser tan poc fiables que l'esquadra va demanar un canvi dels seus avions per uns altres avions, la major part armats amb Browning, d'una unitat d'entrenament operacional. Per l'agost, Supermarine havia perfeccionat una instal·lació més fiable amb un mecanisme d'alimentació millorat, i les quatre metralladores de 7,7 en altres panells de l'ala. Els avions modificats van ser lliurats a l'Esquadró 19.<ref name="{{sfn|Williams p93& Gustin|2003|p=93-4"/>94}}
 
== Producció ==
87.086

modificacions