Obre el menú principal

Canvis

4 octets eliminats, fa 9 mesos
m
cap resum d'edició
Els [[nacionalisme àrab|nacionalistes àrabs]], encapçalats per [[Gamal Abdel Nasser]] refusaren reconèixer Israel o el seu dret a existir, demanant la seva destrucció.<ref>{{ref-enciclopèdia|url= http://encarta.msn.com/encnet/refpages/RefArticle.aspx?refid=761570433 |títol=Encarta - Six-Day War | editorial=Encarta.msn.com |data=1967-06-05 | consulta=2009-03-13}}</ref> El 1967, Egipte, Síria i Jordània reuniren tropes a prop de les fronteres israelianes, expulsaren les forces d'emergència de les Nacions Unides i bloquejaren l'accés d'Israel al mar Roig. Israel considerà aquestes accions com a ''[[casus belli]]'' per a un atac preventiu que donaria inici a la [[Guerra dels Sis Dies]], en la qual, Israel aconseguí una victòria decisiva capturant els territoris de Cisjordània, la Banda de Gaza, la [[península del Sinaí]] i els [[Alts de Golan]].<ref>{{harvnb|Smith|2006|p=126}}. "Nasser, the Egyptian president, decided to mass troops in the Sinai...casus belli by Israel."</ref> La [[línia verda]] es convertí en la frontera administrativa entre Israel i els [[territoris ocupats per Israel|territoris ocupats]]. Les fronteres de Jerusalem foren canviades incorporant-hi Jerusalem Est. La [[Llei de Jerusalem]], aprovada el 1980, reafirmà aquesta decisió, causa de conflicte internacional sobre l'estatus de Jerusalem.
 
Després de la guerra de 1967 sorgiren sectors no governamentals àrabs en el conflicte, entre els quals, l'[[Organització per a l'Alliberament de Palestina]] compromès a la "lluita armada com l'única manera d'alliberar la pàtria."<ref>[http://www.nytimes.com/2005/03/13/magazine/13PALESTINIANS.html?pagewanted=2 NYTimes - The Interregnum]</ref><ref>{{ref-web|url=http://www.mfa.gov.il/MFA/Foreign+Relations/Israels+Foreign+Relations+since+1947/1947-1974/33+The+Palestinian+National+Covenant-+July+1968.htm |títol=Israel Ministry of Foreign Affairs - The Palestinian National Covenant- July 1968 |editor=Mfa.gov.il |data= |consulta=2009-03-13}}</ref> ACap finalsa la fi de la dècada de 1960 i elsel principisprincipi de la dècada de 1970, grups palestins iniciaren una onada d'atacs,<ref>{{ref-web|autor=Palestine Facts Editors |url=http://www.palestinefacts.org/pf_1967to1991_terrorism_1970s.php |títol=Ma'alot, Kiryat Shmona, and Other Terrorist Targets in the 1970s |editor=Palestinefacts.org |data= |consulta=2009-03-13}}</ref> contra blancs israelians per tot el món,<ref>Andrews, Edmund L. and John Kifner.[http://www.nytimes.com/2008/01/27/world/middleeast/27habash.html?pagewanted=2&ei=5088&en=9767c2c5b87668e6&ex=1359090000&partner=rssnyt&emc=rss "George Habash, Palestinian Terrorism Tactician, Dies at 82."] ''[[The New York Times]]''. January 27, 2008. May 12, 2008.</ref> incloent-hi la [[massacre de Munic]] en els [[Jocs Olímpics]] d'estiu de 1972. Israel respongué amb l'[[Operació Ira de Déu]], en què els responsables per la Massacre de Munic foren rastrejats i assassinats.<ref>{{harvnb|Crowdy|2006|p=333}}</ref> De 1969 a 1970, Israel i Egipte lluitaren en la [[Guerra de desgast]].<ref>{{ref-enciclopèdia|títol= The war of attrition
|enciclopèdia= Britannica Online Encyclopedia
| consulta= 2009-01-29
El 1992, [[Isaac Rabin]] es convertí en el primer ministre d'Israel, en una campanya en què el partit promogué un compromís amb els veïns d'Israel.<ref>{{harvnb|Bregman|2002|p=236}}</ref><ref>{{ref-web|url= http://www.bc.edu/research/cjl/meta-elements/texts/cjrelations/resources/education/Israel_Palestine/cold_war_ends.htm | editor=Boston College |títol=From the End of the Cold War to 2001 | consulta=2007-07-16}}</ref> L'any següent, [[Ximon Peres]] i [[Mahmud Abbas]], representants d'Israel i l'OAP respectivament, signaren els [[Acords d'Oslo]], que donaven a l'[[Autoritat Nacional Palestina]] el dret d'autonomia d'algunes regions de Cisjordània i la Franja de Gaza.<ref>{{ref-web|url= http://www.state.gov/p/nea/rls/22602.htm | editor=U.S. Department of State |títol=Declaration of Principles on Interim Self-Government Arrangements |data=1993-09-13 | consulta=2007-07-16|arxiuurl= http://web.archive.org/web/20030823194850/http://www.state.gov/p/nea/rls/22602.htm|arxiudata=2003-08-23}}</ref> El 1994, el [[Tracatat de pau entre Israel i Jordània|Tractat de pau entre Israel i Jordània]] se signà, fent de Jordània el segon país àrab a normalitzar relacions amb Israel.<ref>{{harvnb|Harkavy|Neuman|2001|p=270}}. "Even though Jordan in 1994 became the second country, after Egypt to sign a peace treaty with Israel..."</ref>
 
El suport àrab als acords disminuí després de la [[Massacre de la Cova dels Patriarques]] i la continuació dels assentaments israelians i els punts de control, així com el deteriorament de les condicions econòmiques. El suport públic israelià als acords també disminuí després dels atacs suïcides palestins. El novembre de 1995, Isaac Rabin fou assassinat per un jueu d'extrema dreta que s'oposava als acords. A finalsla fi de la dècada de 1990, Israel, sota el llideratge de [[Benjamin Netanyahu]] es retirà d'[[Hebron]],<ref>{{harvnb|Bregman|2002|p=257}}</ref> i signà el [[Memoràndum del Riu Wye]] que donava major control a l'Autoritat Nacional Palestina.<ref>{{ref-web|url= http://www.state.gov/p/nea/rls/22694.htm | editor=U.S. Department of State |títol=The Wye River Memorandum |data=1998-10-23 | consulta=2007-07-16|arxiuurl= http://web.archive.org/web/20030823205715/http://www.state.gov/p/nea/rls/22694.htm|arxiudata=2003-08-23}}</ref> [[Ehud Barak]] fou elegit primer ministre el 1999. Ordenà la retirada de les forces del sud del Líban i emprengué negociacions amb el líder de l'OAP, [[Yasser Arafat]] i el president nord-americà [[Bill Clinton]] en la [[Cimera de Camp David de juliol del 2000]]. Durant la cimera, Barak oferí un pla per l'establiment d'un [[Estat palestí]], però Yasser Arafat el rebutjà.<ref>{{harvnb|Gelvin|2005|p=240}}</ref> Després del col·lapse de les negociacions va començar la [[segona intifiada]].
 
=== Segle XXI ===
</ref> Israel bombardejà el Líban, provocant la mort de 1191 libanesos, la majoria civils<ref>[http://hrw.org/reports/2006/lebanon0806/ Human Rights Watch: '''Israel's Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon''']</ref> i la destrucció de bona part la infraestructura civil i econòmica libanesa, amb el pretext de destruir l'estructura militar de la milicia xiita, que malgrat l'atac seguí llançant projectils de resposta contra ciutats israelianes i conservà les seves forces. Per part israeliana moriren 121 soldats i 43 civils.<ref>[http://www.mfa.gov.il/MFA/Terrorism-+Obstacle+to+Peace/Terrorism+from+Lebanon-+Hizbullah/Israel-Hizbullah+conflict-+Victims+of+rocket+attacks+and+IDF+casualties+July-Aug+2006.htm Dades del Ministeri d'Afers Exteriors israelià]</ref> L'Exèrcit Israelià entrà per terra al Líban, on es dugueren a terme soldats entre les forces invasores i guerrillers libanesos, majoritàriament d'[[Hesbol·là]], i també d'altres forces libaneses com el moviment [[Amal]] o el [[Partit Comunista del Líban]]. En els combats moriren 121 soldats de l'exèrcit israelià i una quantitat indeterminada de milicians libanesos. La guerra acabà amb la retirada de les forces israelianes sense haver assolit cap dels seus objectius, com reconegué el seu cap de l'estat major [[Dan Halutz]] o el general Udi Shani,<ref>[http://www.haaretz.com/hasen/spages/950410.html Haartez, 2/2/2008: '''Ex-IDF General Udi Shani: IDF failed in Second Lebanon War''' ]</ref> en un revés que costaria diverses dimissions entre els màxims comandaments l'exèrcit hebreu. Acabà formalment el 8 de setembre de 2006 després que s'hagués declarat un alto el foc el 14 d'agost.
 
El 27 de novembre de 2007, el primer ministre Olmert i el president palestí [[Mahmud Abbas]], acordaren reprendre les negociacions i lluitar per assolir un acord per ala finalsfi delde 2008. L'abril de 2008, el president siri [[Bashar al-Assad]] declarà que Síria i Israel havien negociat un tractat de pau amb Israel per un any, amb el suport de [[Turquia]]; Israel confirmà les declaracions el maig del 2008.<ref>{{ref-notícia|nom= Peter|cognom= Walker|coautors= News Agencies|títol= Olmert confirms peace talks with Syria| url =http://www.guardian.co.uk/world/2008/may/21/israelandthepalestinians.syria| editorial= The Guardian|data= 2008-05-21| consulta= 2008-05-21|citació= Israel and Syria are holding indirect peace talks, with Turkey acting as a mediator...}}</ref>
 
El desembre de 2008 es trencà l'alto el foc entre l'exèrcit d'Israel i les forces palestines de Hamas.,<ref>{{ref-web|url= http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/middle_east/7818022.stm|títol=Q&A: Gaza conflict| editor=BBC| consulta=2009-03-13}}</ref> després de mesos de bloqueig de la Franja de Gaza, seu del govern palestí d'[[Ismail Haniye]], en no reconèixer Israel els resultats de les eleccions democràtiques legislatives palestines de 2006, que donaren la majoria a aquesta formació. Israel atacà llençant l'[[Operació Plom Fos]] amb una sèrie d'atacs aeris.<ref>{{ref-notícia|autor= Associated Free Press |títol= Israeli jets pound Hamas|url = http://www.smh.com.au/news/world/israeli-jets-pound-hamas/2008/12/29/1230399085970.html?page=fullpage#contentSwap1| editorial= The Sydney Morning Herald|data= 2008-12-29| consulta= 2008-12-29 }}</ref> El 3 de gener de 2009, les tropes israelianes entraren a Gaza en una ofensiva terrestre.<ref>{{ref-notícia|nom= Jason|cognom= Koutsoukis|títol= Battleground Gaza: Israeli ground forces invade the strip|url = http://www.smh.com.au/news/world/battleground-gaza/2009/01/04/1231003847085.html| editorial= smh.com.au|data= 5/1/9| consulta= 5/1/9 }}</ref> El 17 de gener, Israel anuncià un alto el foc unilateral, amb la condició del cessament del llançament de coets des de Gaza, i es retirà els dies següents.<ref name=ravid>{{ref-notícia|cognom= Ravid
82.941

modificacions