Castarllenes

Castarllenes (en aragonès Castarllenas, en espanyol Castarlenas) és un antic poble de la comarca de la Baixa Ribagorça, situat a quatre quilòmetres al nord de Torres del Bisbe, avui despoblat, del municipi de Graus.

Va tenir ajuntament propi el 1834 fins 1845 que s'uní a Barassona i el 1920 s'adherí a Graus.

Està encimbellat al flanc ponentí de la serra del castell de Llaguarres (720 m) encarat a migjorn des d'on es domina la vall del Sarró.

Una de els primeres notícies és de 1078 quan Sanç I rei dels aragonesos va fer-ne donació a Gombau Ramon en el moment de la reconquesta. Era una quadra fronterera del terme del castell de Capella.

Va ser el centre del patrimoni de Toda de Castarllenes nora d'aquest Gombau Ramon estirp de la família Benavent que pren el nom del proper castell de Benavent. Casterllenes estigué vinculat als senyors de Lierp, branca dels Portaspana. Posteriorment passa a la senyoria de Castre després als Medinaceli i restà com a senyoria jurisdiccional fins a la fi de l'antic règim.

L'església parroquial estava dedicada a Sant Pere. Sobre l'edifici medieval es bastí l'església actual, avui en runes, d'estil renaixentista amb una torre de campanar adossada.

D'economia agrícola tradicional el principal conreu era l'olivera. Una premsa d'oli provinent de Casterllenes està monumentalitzada a la plaça de la constitució de Graus.

La casa Vidal era la dels principals dels poble, disposava d'una capella dedicada a Sant Mamés. El 1787 comparegueren davant de la cort del Justícia d'Aragó, per provar la seva noblesa, els veïns de Castarllenes Faustino i Andrés Vidal i obtingueren l'executòria de “infanzonia”; en virtut d'aquest document, Andrés va ser reconegut infançó pel consell de Castarllenes el 7 de novembre de 1788.

Altres cases del poble eren casa Andrés, Barrós, Chacinto, Chaime, Penero, Ribera, Chusepet, Colomina, Cortés, Figuera, Guardia, Rosa, Sarrau, Guarné d'Amat, Maruja, Miquel, Paniello, Pascual, Viola y L'Abadía.

El poble i la muntanya de Castarllenes foren adquirits pel feixista Joan Antoni Samaranch als anys setanta del segle XX. Avui pertany a la seva filla, segona marquesa de Samaranch. Hi han construït una casa lluny del poble que està enrunat.