Nomenclatura binomial: diferència entre les revisions

El nom de gènere sempre comença amb majúscula mentre que l'epítet sempre ho fa en minúscula; ambdós termes s'escriuen en cursiva, per exemple: ''Homo sapiens''. El nom de gènere pot abreujar-se, però mai ometre's, si ja ha estat nomenat abans o pot deduir-se pel context en què es troba (com ara ''[[H. sapiens]]''). En alguns casos l'ús d'aquestes abreviacions és tan comú que acaben fent-se servir de manera general, un exemple d'aquest fenomen és el [[eubacteri|bacteri]] ''Escherichia coli'', que sovint s'anomena simplement ''[[E. coli]]''.

 

 

Els primers intents de classificació dels éssers vius van ser duts a terme ''Historia Animalium'', Aristòtil diferencià els animals en ''énaima'' i ''ánaima'', que es corresponen als actuals vertebrats i invertebrats, respectivament. Dins dels ''énaima'' (animals amb sang), hi inclogué els peixos, els tetràpodes i àpodes ovípars (rèptils i amfibis), els ocells i els mamífers. D'altra banda, els ''ánaima'' comprenien els animals coberts de conquilles (gasteròpodes, acèfals i zoòfits), els animals segmentats (verms i artròpodes no crustacis), els crustacis i els cefalòpodes. Així mateix, classificà els éssers en la Scala naturæ, un sistema jeràrquic i gradual que els ordena en ordre creixent i progressiu en dotze nivells segons la seva perfecció. Al capdamunt del sistema, considerà que l'ésser més perfecte a nivell d'organització era l'ésser humà, seguit dels quadrúpedes, els cetacis i la resta d'animals. Els tres darrers graus d'organització eren ocupats per les plantes superiors, les plantes inferiors i els éssers inanimats, respectivament.

Fou tan gran l'impacte que la seva obra causà en la comunitat científica, que Linnaeus és considerat el lectotip de l'''Homo sapiens''. És a dir, científicament es defineix l'espècie humana com aquella espècie a la qual va pertànyer el botànic suec. Linnaeus també és conegut com Carolus Linnaeus, Carolus a Linné i Carl von Linné (com es va anomenar després del seu ennobliment).

 

Linnaeus aconseguí unificar amb el seu sistema de classificació i nomenclatura els diversos sistemes utilitzats anteriorment. És per això que es consideren invàlids tots aquells noms científics definits abans de l'1 de gener de 1758, data de publicació a Estocolm de la desena edició de la seva obra ''Systema Naturae''. En aquesta obra, recollí 63 gèneres i 556 espècies d'aus. El sistema taxonòmic linneà es basa en la nomenclatura binomial de les espècies, segons el qual el nom científic de cada espècie consta d'un gènere (genus), un nom o un adjectiu substantivat amb la inicial escrita en majúscula, i d'un epítet específic, un adjectiu o un nom en genitiu (epònims) escrit sempre en minúscula. Així mateix, el nom ha de ser escrit en cursiva. Un mateix gènere inclou un grup d'espècies properes entre elles i suficientment diferents de la resta.

 

Algunes de les errades tipogràfiques o sintàctiques contingudes en les definicions de Linnaeus han estat esmenades (s'han eliminat dièresis i guions), però generalment s'han conservat perquè s'entén que un cop escrites i impreses no es poden modificar. El mateix cas esdevé en autors que als inicis de la sistemàtica zoològica van anomenar espècies i van cometre errades de localització, de descripció o d'identificació; se'n respecta el nom científic original més enllà del seu valor descriptiu i del seu ajustament als coneixements que se'n té avui dia.

 

Un cop es va adoptar majoritàriament per la comunitat científica el sistema de nomenclatura proposat per Carolus Linnaeus al segle XVIII, la descripció de noves espècies de forma desordenada i sovint unilateral per part dels científics comportà la descripció per duplicat d'algunes espècies, la descripció com taxons diferents de cada sexe d'una mateixa espècie la consideració per separat dels individus adults i joves i altres vicissituds que van fer palesa la necessitat de regulació de la nomenclatura científica. Per contra, alguns autors, com el comte de Buffon (1707-1788) i François Levaillant (1753-1824), no van acceptar el sistema linneà.

 

El mot que descriu l'[[espècie]] ha de ser un adjectiu que diferenciï l'espècie de d'altres membres del seu mateix gènere. El nom del gènere deriva normalment del [[llatí]]. També s'utilitzen paraules provinents del [[grec clàssic]], de llengües usades als indrets on es troba l'organisme a anomenar o bé s'usa el nom d'aquell que ha descrit l'espècie i contenen referències, entre d'altres, a l'aspecte o comportament del taxó, a personatges històrics o bé a la seva distribució.. De fet, els taxonomistes empren noms de moltes altres fonts, fins i tot extretes de bromes i [[acudit]]s. Tot i això, els mots sempre se'ls hi apliquen les mateixes regles gramaticals com si si fossin paraules llatines. Per aquesta raó la nomenclatura binomial es coneix popularment com el «nom en llatí», el terme exacte és «nom científic».

 

 

{{Vegeu també |Llista de paraules llatines i gregues sovint usades en taxonomia}}

 

L'ús de la nomenclatura unificada i inequívoca permet evitar confusions i errors en la identificació d'espècies, ja que sovint en la nomenclatura popular un mateix nom és utilitzat per diferents espècies i indueix a errors, i aquest fet es magnifica quan es tracta de llengües diferents. La seva facilitat d'ús i tots els avantatges que ofereix de forma indiscutible, ha fet que fos reconegut internacionalment el [[1753]] en [[botànica]], [[1758]] en [[zoologia]] i [[1980]] en [[microbiologia]] i fins i tot s'apliqui fins i tot en la nefologia. A tall d'exemple, dins un mateix tipus genèric de núvol com és el cas dels núvols baixos de tipus ''Cumulus'' (del ll. ''cumulus'' "amuntegament, cúmul") hi trobem diverses varietats amb característiques generals comunes però amb morfologia i trets distintius específics: ''Cumulus castellanus'' (del ll. ''castellum'' "castell"), ''C. congestus'' (del ll. ''congestus'', participi del ll. ''congerere'' "acumular, apilotar"), ''C. humilis'' (derivat del ll. ''humus'' "terra"), ''C. fractus'' (del ll. ''fractus'', participi del ll. ''frangere'' "trencar") i ''C. mediocris'' (del ll. ''mediocris'' "moderat").