Obre el menú principal

Canvis

m
m
Dins dels regnes hispànics, la [[Corona de Castella]] va donar suport a [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó]] mentre que, després de [[1705]], els estats de la [[Corona d'Aragó]] s'alinearen amb el pretendent [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]], que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la [[Corona d'Aragó]], que foren uniformitzats segons les lleis de [[Castella]]; a la Península, la guerra va durar fins al [[1715]], amb la capitulació de [[Mallorca]] davant de les forces de [[Felip V d'Espanya|Felip V]]. Entre el [[1702]] i el [[1715]] van morir més d'1.200.000 combatents.<ref name="s1714"/>
 
== Antecedents històrics ==
A causa de la seva constitució malaltissa i de les greus deficiències mentals i físiques que patí durant tota la seva vida, resultava del tot previsible que [[Carles II d'Espanya|Carles II]] moriria sense descendència. Per tant, en totes les corts europees va començar a discutir-se la qüestió de l'herència dels dominis de la [[Monarquia Hispànica]] ([[Corona de Castella|Castella]], la [[Corona d'Aragó]], les colònies d'Amèrica, les possessions italianes i els dominis dels Països Baixos).
Basant-se en el seu parentiu amb Carles II, dues nissagues reclamaven l'herència hispànica: la [[Dinastia borbònica|Casa de Borbó]] i la [[Dinastia dels Habsburg|Casa d'Àustria]].
El [[1668]], només tres anys després de l'ascens al tron de Carles II, Leopold I, qui aleshores encara no tenia fills, havia acceptat la partició dels dominis hispànics entre Àustries i Borbons tot i que Felip IV, mort el [[1665]], li havia concedit tota l'herència. Tanmateix, vint-i-un anys després, el [[1689]], [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia]], quan va demanar ajuda a l'emperador en la [[Guerra de la Gran Aliança]] contra [[Lluís XIV]], va prometre a Leopold I donar-li suport en la seva reivindicació de la totalitat de l'herència hispànica.
 
=== La balança de poder i els tractats de repartiment ===
{{AP|Guerra de Devolució|Guerra francoholandesa|Guerra de la Lliga d'Augsburg|Cardenal Portocarrero}}
[[Fitxer:Cl.Coello.La Sagrada Forma.1685-90.Sacristy, El Escorial.jpg|thumb|[[Carles II de Castella|Carles II]], monarca espanyol de la [[Casa d'Àustria]]. La seva mort sense descendents, la preservació de la «''Balança de poder''», i la impossibilitat d'arribar a un acord satisfactori entre les potències emergents -França, Anglaterra i Holanda- portaren a l'esclat de la Guerra de Successió Espanyola quan aquest nomenà com a hereu al duc Felip d'Anjou -Felip V-, de la Casa de Borbó, amb la condició que mantingués l'herència íntegra i renunciés al tron de França.]]
El [[1700]], Anglaterra i França ratificaren el [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]], pel qual l'arxiduc Carles d'Àustria heretava tots els dominis hispànics menys les possessions d'Itàlia, que passaven a França; aquest tractat va desplaure Leopold I, que, a més de no haver-hi pres part, estava interessat precisament en l'obtenció de les possessions italianes.
 
=== Les intrigues a la cort de Madrid ===
[[Fitxer:Pretendents de la guerra de successió.jpg|thumb|160px|esquerra|Els pretendents]]
Les intrigues cortesanes a Madrid corrien paral·leles encapçalades pel «partit francès», els partidaris de l'entronització de la [[Casa de Borbó]].<ref group="nota">«Partit francès» sota aquesta expressió es denominà aleshores als ''partidaris'', als que prenien ''partit'', pel candidat francès. Vegeu [[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]] o [[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:181)]]</ref> Entre [[1698]] i [[1699]] [[Froilán Díaz de Llanos]], el confessor personal del rei, li practicà a Carles II tres exorcismes; interrogats els dimonis que el posseïen, aquests declararen que efectivament el rei era víctima d'un malefici que el tenia embruixat, i que els principals responsables n'eren la seva muller [[Marianna de Neuburg]], i el primer ministre el [[Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal|comte d'Oropesa]], oposats tots dos a l'entronització de la [[Casa de Borbó]]. Poc després esclatà a Madrid el ''[[Motín de los gatos]]'' ([[28 d'abril]], [[1699]],) que provocà la caiguda definitiva del primer ministre antiborbònic comte d'Oropesa. Aleshores, fou transcendental la influència que el [[cardenal Portocarrero]] exercí en la redacció del testament final de Carles II.<ref group="nota">[[#GARCIA-2010|García (2010:153)]]: «Tal fue el resorte que permitió al Cardenal el control del Consejo de Estado y, más importante aún, influir directamente en el ánimo de Carlos II»</ref> El [[març]] de [[1700]] Lluís XIV informà el seu ambaixador a Madrid [[duc d'Harcourt]] que havia signat el nou tractat de repartiment.<ref name="ALVAREZ">[[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:204)]]</ref> El [[20 de maig]] li ordenà que l'exposés davant Carles II argumentant-li que, com que no havia nomenat un successor de la Casa de Borbó, estava prenent mesures per defensar els drets dinàstics de la seva nissaga a quedar-se almenys una part de l'herència.<ref name="ALVAREZ" /> El [[13 de juny]] de [[1700]] l'ambaixador francès informà a Lluís XIV que la publicació del tractat havia sorprès a molts i els havia inclinat a declarar-se partidaris de la Casa de Borbó<ref name="ALVAREZ"/> perquè l'única voluntat dels mandataris espanyols era evitar, fos com fos, el trossejament de la Monarquia d'Espanya.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:155)]]</ref> Creien que entronitzant a la [[Casa de Borbó]] i aliant-se amb la primera potència de l'Europa del [[segle XVII]] -la França de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]]- seria l'única manera d'aconseguir mantenir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Finalment l'[[octubre]] de [[1700]] el partit francès encapçalat pel [[cardenal Portocarrero]] aconseguí que Carles II nomenés hereu en tots els seus regnes, estats i senyories a Felip de Borbó, nét del rei de França, amb la condició que havia de mantenir íntegra l'herència i renunciar al tron de França. [[Carles II de Castella|Carles II]] morí l'[[1 de novembre]] de [[1700]].
 
== Preludi ==
=== L'acceptació del testament ===
[[Fitxer:Louis le Grand; Rigaud Hyacinthe.jpg|thumb|Retrat de [[Lluís XIV]] ([[1638]]–[[1715]])<br/>(Obra de [[Hyacinthe Rigaud]], 1701) ]]
Havent mort [[Carles II de Castella|Carles II]] l'[[1 de novembre]] del [[1700]], el mateix dia es formà un consell de regència seguint les indicacions testamentàries<ref name="ESCUDERO">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:31)]]</ref> format per [[Marianna de Neuburg]] (vídua de Carles II), el [[Cardenal Portocarrero]], [[Manuel Arias y Porres]] (President del Consell de Castella), [[Ferran d'Aragó Montcada i de Montcada|duc de Montalto]] (President del Consell d'Aragó), el [[Fadrique Álvarez de Toledo y Ponce de León|duc de Fernandina]] (President del Consell d'Itàlia), el [[Juan Domingo Méndez de Haro y Sotomayor|comte de Monterrey]] (President del Consell de Flandes), el [[Rodrigo Manuel Manrique de Lara|comte de Frigliana]] (President del Consell d'Estat), [[Baltasar de Mendoza y Sandoval]] (Inquisidor General), i el [[Francisco Casimiro Pimentel de Quiñones y Benavides|duc de Benavente]], assistits per [[Antonio Cristóbal de Ubilla y Medina]] (Secretari d'Estat i del Despatx Universal). El consell de regència comunicà la voluntat de Carles II a Versalles.
Malgrat la sorpresa inicial de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] en conèixer el testament de Carles II, els consellers asseguraren a Lluís XIV que resultava més segur mantenir el repartiment del [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]] de 1700 que no pas acceptar el testament, ja que la [[Casa d'Àustria]], en veure's totalment desposseïda de territoris, reivindicaria els seus drets a la corona espanyola per iniciar una guerra. Per contra [[Jean-Baptiste Colbert]], el secretari d'afers estrangers va argumentar que tant si acceptava el testament que li donava la totalitat dels dominis hispànics, com si el rebutjava i reclamava tan sols una part, igualment hauria d'anar a una guerra contra la Casa d'Àustria perquè aquesta no havia acceptat el tractat de repartició de Londres. A més, també calia tenir present que, segons el testament de Carles II, el duc Felip d'Anjou només tenia dues opcions: o bé acceptar tots el dominis de la Monarquia o bé renunciar-hi del tot. I, si hi renunciava, l'herència passava al duc de Berry; i, si aquest també hi renunciava, finalment passava a Carles d'Àustria. I, si aquest s'entronitzava, difícilment les potències marítimes -Anglaterra i les Províncies Unides- s'embarcarien en una guerra contra la seva antiga aliada la Casa d'Àustria per fer acomplir el repartiment segons les condicions del Tractat de Londres. Finalment, Lluís XIV acabà per acceptar el testament per raons estratègiques en interès de França.<ref group="nota">[[#GARCIA-2010|García (2010:156)]]: «De ahí que el destino jugase a Luis XIV una mala pasada cuando, como una burla póstuma, Carlos II desginó al duque de Anjou por su heredero a última hora y con la endiablada cláusula decimotercera del testamento, que no daba cabida a las medias tintas. El soberano francés se vio en el brete de tener que o aceptar la herencia de su nieto o desdecirse de lo acordado en el último Tratado de Repartición. Optó por la Monarquía Católica tras sopesar los intereses de Francia con sus más allegados, puesto que el rechazo o la aceptación condicional de la herencia hubiera supuesto la legítima entrada del archiduque en la sucesión y, a renglón seguido, la guerra contra España y el Imperio. [..] Aceptar el testamento tampoco conjuraba el riesgo de una más que probable guerra, pero en aquellas circunstancias el futuro de Francia pasaba por Madrid, cuando no sólo su hegemonía sino también su ''statu quo'' estaba en juego. [..] Tenía en sus manos a España, el enemigo de siempre, y con ello las mejores bazas frente al resto de sus rivales, cuya incapacidad para desafiar aquella hegemonía en solitario los abocaba a una alianza entre ellos pese a la disparidad de interes».</ref> El consell de regència espanyol rebé la resposta d'acceptació del testament el [[21 de novembre]] de [[1700]], i el [[24 de novembre]] de [[1700]] el duc d'Anjou fou proclamat oficialment nou monarca espanyol amb el nom de [[Felip V de Castella|Felip V]]. Aquest heretava tots els dominis de la monarquia, la qual cosa trencava les condicions del [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]], i amb l'obligació testamentària de mantenir la integritat territorial de tota l'herència rebuda. Per la seva banda [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem III]] no podia declarar la guerra al no disposar del suport necessari de les elits polítiques d'Anglaterra i dels [[Províncies Unides|Països Baixos]] i, per això, l'[[abril]] de [[1701]] va reconèixer Felip V com a nou monarca.
 
=== La preparació per la guerra ===
[[Fitxer:Retrato del Cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero.jpg|thumb|esquerra|200px|El [[cardenal Portocarrero]] fou l'instrument que utilitzà [[Lluís XIV de França]] per governar la [[Monarquia d'Espanya]] des de Versalles. Primer com a conseller de Carles II fou determinant en la redacció del testament, després en el consell de regència, i finalment en el ''Despacho'', un reduït gabinet de 4 persones que assessorava Felip V i que deixava marginat el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]]. ]]
Ràpidament el [[3 de desembre]] de [[1700]] Lluís XIV donava instruccions al seu nét de com i amb qui havia de governar.<ref name="ESCUDERO"/> El [[21 de desembre]] de [[1700]] l'ambaixador francès duc d'Harcourt entregava una memòria al cardenal Portocarrero per la qual tots els virreis i governadors, així com els ambaixadors a les corts estrangeres, quedaven sota les ordres de Lluís XIV; una setmana després el consell de regència emetia la Reial Ordre de 28-XII-1700 per la qual tot el servei diplomàtic espanyol quedà supeditat als francesos.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:160)]]</ref> El [[12 de gener]] de [[1701]]<ref name="ESCUDERO01">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:32)]]</ref> l'ambaixador francès [[duc d'Harcourt]]<ref name="MARTINEZ">[[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]]</ref> suggerí a Lluís XIV la conveniència d'entrar a formar part del consell de regència, però el monarca francès es va refusar, assenyalant-li que s'havia de mantenir l'aparença que la monarquia d'Espanya la governaven només espanyols; li autoritzava la seva presència només quan arribés Felip V, al·legant que faria de traductor, i entre tant que despatxés privadament amb el cardenal Portocarrero.<ref name="GARCIA01">[[#GARCIA-2010|García (2010:154)]]</ref> El [[22 de gener]] de [[1701]] el duc Felip d'Anjou travessava la frontera i el [[2 de febrer]] de [[1701]] Lluís XIV informava el seu ambaixador a Flandes d'una imminent operació militar secreta; la nit del [[5 de febrer|5]] al [[6 de febrer]] de [[1701]] les tropes franceses s'apoderaren de les fortaleses de [[Mons]], [[Ath]], [[Charleroi]], [[Oudenaarde]], [[Nieuport]], [[Namur]] i [[Luxemburg]], expulsant-ne les tropes espanyoles.<ref name="GARCIA">[[#GARCIA-2010|García (2010:157)]]</ref> Paral·lelament negociava en secret amb el duc de Baviera el govern d'aquells territoris a l'esquena del consell de regència.<ref name="GARCIA"/> Entremig, el [[3 de febrer]] de [[1701]] es féu legal la disposició que confirmava els drets de Felip V a la successió del tron de França, de manera que la unió de les dues corones borbòniques quedava oberta i remarcava la condició que Felip V era membre de la [[Casa de Borbó]], estant subordinat per tant a Lluís XIV, el seu cap.<ref name="GARCIA02">[[#GARCIA-2010|García (2010:158)]]</ref> Paral·lelament, reconeixia també els drets del [[duc d'Orleans]] al tron espanyol, convertint-lo així en un tercer en disputa en cas que succeís cap imprevist amb Felip V.<ref name="GARCIA02"/> Finalment el [[18 de febrer]] de [[1701]] Felip V arribava a la cort de Madrid i el consell de regència dominat pel [[cardenal Portocarrero]] quedava dissolt.
Però a principis de [[1701]] la situació financera i fiscal, tant de França com de la Monarquia d'Espanya, era crítica. Lluís XIV envià a Madrid [[Jean Orry]] en qualitat de conseller de Felip V, i aquest fou nomenat superintendent de l'exèrcit i exercí de ministre de finances. El [[Consell d'Hisenda]] espanyol reconeixia que els mitjans ordinaris estaven gastats o compromesos,<ref name="BERNARDO">[[#BERNARDO-2006|Bernardo (2006)]]</ref> i si bé la ''[[Flota de Indias]]'' havia portat el [[març]] de [[1701]] 130.000 escuts i el comerç havia facilitat 300.000 escuts més, la major part s'havia gastat en reforçar fortaleses i comprar les voluntats de prínceps per forjar l'aliança borbònica dissenyada per Lluís XIV. Aleshores Lluís XIV centrà la seva atenció en els tresors de les Índies, que havien de permetre drenar els recursos econòmics americans de la monarquia espanyola cap al finançament de la guerra.<ref name="GARCIA03">[[#GARCIA-2010|Escudero (2010:157)]]</ref> Lluís XIV ordenà que fossin destituïdes totes les autoritats relacionades amb les Índies, tant a la metròpoli com a les colònies; ordenà les esquadres franceses de Coëtlogon i Châteaurenault que escortessin la ''[[Flota de Indias]]'' a fi d'evitar cap atac mentre transportaven l'or i la plata; s'apoderà del fabulós contracte d{{'}}''[[Asiento|Asiento de negros]]'', que passà a mans de la Companyia Real de Guinea -establerta a França- amb un contracte per deu anys; i finalment establí noves companyies comercials i ocupà Pensacola per bloquejar la invasió comercial a les Índies de comerciants estrangers -Anglaterra, Holanda i Portugal- que acaparaven la major part del comerç hispano-americà i dominaven l'exportació de productes europeus en l'eix Cadis-Sevilla. En les cartes enviades per Lluís XIV als seus ambaixadors, la preocupació pel destí de l'[[or]] i la [[plata]] portats per la ''Flota de Índias'' fou contínua al llarg del conflicte. Així, a través de l'ambaixador comte de Marcin, el [[18 de gener]] de [[1702]] s'encarregà [[Francisco Ronquillo Briceño]] que recollís els efectes portats de les Índies i els enviés a França.<ref name="GARCIA03"/> A la fi de l'any [[1702]], el nou ambaixador francès [[César d'Estrées]], auxiliat per negociants francesos, s'ocupà dels problemes que comportava el complicat i incòmode transport de l'or i la plata cap a França.<ref name="BERNARDO"/>
 
=== L'esclat de la guerra i la formació de la Gran Aliança de la Haia ===
[[Fitxer:Marlborough-duke-first.jpg|thumb|right|El [[John Churchill, 1r duc de Marlborough|duc de Marlborough]], comandant de les forces imperials, angleses i holandeses, va infligir una gran derrota als francesos i els bavaresos a la [[Batalla de Blenheim]].]]
El [[9 de juliol]] de [[1701]] les tropes imperials de la [[Casa d'Àustria]], comandades per [[Eugeni de Savoia]], havien envaït el [[ducat de Milà]], territori italià de la Monarquia d'Espanya, la qual cosa va provocar una intervenció francesa. Així es va iniciar la Guerra de Successió Espanyola. A la coalició antiborbònica s'hi uniren molts estats alemanys, principalment [[Prússia]] i l'[[Electorat de Hannover]], i al [[regne de Nàpols]] esclatà un aixecament contra la [[Casa de Borbó]] animat per la Casa d'Àustria, que havia entrat en converses amb la noblesa napolitana, i que fou esclafat pel virrei el [[Luis Francisco de la Cerda i Aragó|duc de Medinaceli]].
A Europa, la guerra tingué els seus camps de batalla a la península Ibèrica i a la zona centro-occidental europea, principalment als Països Baixos, amb altres importants batalles a Alemanya i Itàlia. Eugeni de Savoia i el duc de Marlborough es distingiren com a comandants militars als Països Baixos.
 
== La Guerra a Europa ==
=== Primera Fase 1701–1703 ===
[[Fitxer:BattleOfFriedlingen.jpg|thumb|left|250px|El [[Claude Louis Hector de Villars|duc de Villars]] dirigeix la cavalleria cap a la victòria a la batalla de [[Battle of Friedlingen|Friedlingen]].]]
[[Fitxer:Philip-V-Making-1st-Duke-of-Berwick.jpg|thumb|left|300px|Felip d'Anjou nomena el [[James Fitz-James|duc de Berwick]] duc de Fitz-James al [[Pariatge de França]], després d'haver vençut els aliats a la [[Batalla d'Almansa]]. Pintura de [[Jean Auguste Dominique Ingres]].]]
Ara bé, en l'àmbit diplomàtic, al final de [[1703]] França va patir el revés de la decisió de [[Pere II de Portugal]] i de [[Víctor Amadeu II de Savoia]] de passar-se al bàndol austríac; a més, si, en un principi, els anglesos estaven disposats a acceptar Felip d'Anjou com a rei d'Espanya, ara consideraven millor per als seus interessos comercials el domini dels regnes hispànics per Carles d'Àustria, qui així esdevindria [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles III de Castella i d'Aragó]].<ref name="s1714"/>
 
=== Segona fase 1704–1709 ===
El [[1704]], el pla dels francesos era usar l'exèrcit de Villeroi als Països Baixos per aturar l'avenç de les tropes de Marlborough, mentre les forces franco-bavareses dirigides per Maximilià de Baviera i [[Ferdinand de Marsin]], el substitut de Villars, marxaven cap a Viena. Ara bé, el canvi de bàndol de Portugal va permetre Carles d'Àustria desembarcar a Lisboa el [[20 de juny]] de [[1704]] acompanyat d'un exèrcit anglès liderat per [[Charles Mordaunt|Lord Peterborough]] i d'una esquadra anglo-holandesa dirigida per [[Cloudesley Shovell]] i Lord Peterborough.
 
El [[1709]], després de tres intents d'invasió de França, Marlborough i Eugeni de Savoia aconseguiren avançar cap a París; a la [[Batalla de Malplaquet]], aquests dos generals aliats derrotaren les tropes del duc de Villars, però patiren moltes baixes en les seves tropes; després, els aliats prengueren [[Mons]], però no pogueren explotar la victòria, amb la qual cosa la invasió de França quedà aturada.
 
=== La fase final 1710–1713 ===
El [[1710]], els aliats van dirigir una ofensiva a la península Ibèrica, en la qual el [[James Stanhope|comte de Stanhope]], després de vèncer a la [[batalla de Monte de Torrero]], es va aturar deu dies per restablir les institucions a l'Aragó. Va aconseguir [[Ocupació austriacista de Madrid (1710)|arribar a Madrid]]<ref>{{es}} Carlos E. Corona Barratech i José A. Armillas Vicente, ''[http://books.google.cat/books?id=wLNVAv7N-_YC&pg=PA254&dq=madrid+1710+carlos&hl=ca&ei=J46nTMqdDM6ZOpnb7JkM&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDMQ6AEwAw#v=onepage&q=madrid%201710%20carlos&f=false La España de las reformas: hasta el final del reinado de Carlos IV]'', v.2, p.254</ref> juntament amb Carles d'Àustria, però fou obligat a rendir-se a [[Batalla de Brihuega|Brihuega]] quan arribaren reforços de França. A partir d'aleshores, però, l'aliança antiborbònica va començar a desfer-se. A [[Regne de la Gran Bretanya|Gran Bretanya]], Marlborough va començar a perdre-hi influència, sobretot després que a la cort de la reina [[Anna I de la Gran Bretanya|Anna]], la seva dona [[Sarah Churchill, duquessa de Marlborough]], caigués en desgràcia; per altra banda, al Parlament, va caure el govern dels [[Whig (britànic)|Whig]], que havia donat suport a la guerra, i el nou govern [[Partit Tory|Tory]] va buscar fer la pau.
 
La signatura del [[Tractat d'Utrecht]] (1713) va posar fi a la guerra de Gran Bretanya i els Països Baixos contra França; mentre que la guerra entre França i Àustria va continuar fins que, el 1714, van ratificar-se els tractats de [[Tractat de Rastatt|Rastatt]] i [[Tractat de Baden|Baden]]. Per part espanyola, la Guerra de Successió tingué un epíleg en la [[Guerra de la Quàdruple Aliança]] ([[1718]]-[[1720]]) motivada per l'intent de [[Felip V d'Espanya|Felip V]] d'apoderar-se de Sardenya i Sicília, territoris a què havia hagut de renunciar al Tractat d'Utrecht.
 
=== El Tractat d'Utrecht ===
[[Fitxer:Western Europe Utrecht Treaty.jpg|thumb|right|Aquest mapa mostra les fronteres europees després del [[Tractat d'Utrecht]] i del Tractat de Rastatt.]]
{{principal|Tractat d'Utrecht}}
L'exili austriacista va ser l'abandó forçós d'[[Espanya]] de diverses desenes de milers d'[[austriacistes]] com a conseqüència de la [[repressió borbònica en la Guerra de Successió Espanyola]] desencadenada pel rei [[Felip V d'Espanya]] contra ells per haver-se rebel·lat i haver recolzat l'[[Carles III l'Arxiduc|Arxiduc Carles]] en les seves aspiracions a ocupar el tron de la [[Monarquia Hispànica]] després de la mort sense descendència del rei de la [[Casa d'Àustria]] [[Carles II d'Espanya|Carles II]]. L'exili va afectar especialment als Estats de la [[Corona d'Aragó]], que majoritàriament es van decantar per l'Arxiduc, a qui van proclamar com el seu sobirà amb el títol de Carles III, mentre que els habitants de la [[Corona de Castella]] en la seva immensa majoria es van mantenir fidels a Felip de Borbó. Aquesta emigració forçosa és considerada per l'historiador [[Joaquim Albareda]] com el primer [[exili]] polític de la [[història d'Espanya]].<ref>{{cita llibre |cognom=Albareda Salvadó |nom=Joaquim |enllaçautor=Joaquim Albareda |any=2010 |pàgines=419-420 | citació = }}</ref> Molts dels exiliats es van refugiar a Viena al costat de l'Arxiduc Carles, qui des de desembre de 1711 era l'emperador del [[Sacre Imperi Romanogermànic]] amb el títol de [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles VI]].
 
== La posició de la Corona d'Aragó ==
=== Període 1700-1705 ===
{{GSE-Corona Arago}}
[[Fitxer:Carles-III-de-Catalunya.jpg|thumb|180px|right|Carles d'Àustria, és a dir, [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles III de Castella i d'Aragó]]]]
 
=== El triomf austriacista de 1705 ===
==== L'expedició de 1704 ====
El [[27 de maig]] de [[1704]] un estol de 30 vaixells anglesos i 18 d'holandesos comandats per l'almirall Roorke i amb [[Jordi de Darmstadt]] al front, amb uns 1.200 soldats d'infanteria, es presentà davant de [[Desembarcament de Barcelona|Barcelona]] amb la intenció de prendre-la per la força. Però l'acció estava mal preparada, ja que no tenien ningú que els donés suport terrestre. La ciutat es posà a les ordres del virrei [[Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar|Francisco Fernández de Velasco]], qui va sol·licitar la formació de la [[Coronela de Barcelona]], amb cinc mil homes, per reforçar als set-cents infants i cent vuitanta soldats de cavalleria de la guarnició, entre la ciutat i Montjuïc. Per això l'estol fugí després d'haver bombardejat Barcelona el [[31 de maig]]. A causa d'aquest fracàs, els aliats varen haver de canviar de tàctica i buscaven la manera de trobar suport per part de la gent del país per facilitar el desembarcament.
 
El que estava en joc era la supervivència de Mallorca com un regne autònom, tal com havia estat els darrers cinc segles. S'estava a punt d'entrar en un règim absolutista centralitzat. La jugada de gran part de la noblesa mallorquina va ser posicionar-se a favor del bàndol guanyador per tal de mantenir una hegemonia que s'havia reforçat a les lluites socials dels segles XV i XVI (per això es guanyaren el nom de [[Botifarra (Mallorca)|botifarres]]). La repressió personal i econòmica sobre els austriacistes no va ser significativa comparada amb les conseqüències institucionals de l'inici del règim borbònic, amb la reorganització centralista i absolutista de l'estat a partir del [[Decret de Nova Planta]].
 
=== Canvis de mans de Menorca ===
{{AP|Aixecament austriacista de Menorca|Conquesta austriacista de Menorca}}
El [[1704]], 300 homes de la part borbònica, que pertanyien al Batalló de Mallorca, arribaren as castell de Sant Felip de Maó per reforçar la guarnició. [[Menorca]], abassegada per la forta guarnició espanyola que ocupava l'[[illa]], es declarà a favor de l'arxiduc, que fou nomenat [[rei]] el [[20 d'octubre]] de [[1706]]. La lluita entre carlistes i filipistes durà tres mesos, fins que el gener de [[1707]] Felip V envià un [[batalló]] de reforç al governador [[Diego Leonardo Dávila]], que tornà a controlar l'[[illa]]
A la [[batalla d'Almansa]] ([[25 d'abril]] de [[1707]]), les tropes [[Felip V d'Espanya|filipistes]] van vèncer les de Carles III; a continuació, l'exèrcit es dividí en dues columnes. La primera, comandada pel mateix [[James Fitz-James Stuart|Berwick]], va prendre [[València]], i la segona columna, liderada per [[François Bidal d'Asfeld]], va començar [[Setge de Xàtiva (1707)|cremant i destruint]] [[Xàtiva]], a la qual canviaren el nom pel de ''San Felipe'', i va continuar amb la presa d'[[Alcoi]] el [[8 de gener]] de [[1708]], [[Dénia]] el [[17 de novembre]] de [[1708]],<ref name="LmpDenia">{{ref-notícia|cognom=García|nom=Sergi|títol=Un investigador encuentra en Nápoles el listado de los 800 austracistas que partieron del puerto de Dénia tras la guerra de Sucesión|publicació=La Marina Plaza|url=http://lamarinaplaza.com/2014/04/30/un-investigador-encuentra-en-napoles-el-listado-de-los-800-austracistas-que-partieron-del-puerto-de-denia-tras-la-guerra-de-sucesion/|consulta=28 febrer 2016|data=30 abril 2014}}</ref> i el castell de Santa Bàrbara, a [[Alacant]], el [[19 d'abril]] de [[1709]]. Per altra banda, els borbònics entraren també a [[Saragossa]] el [[26 de maig]] de [[1707]]; poc després, l'exèrcit del [[Felip d'Orleans (II duc d'Orleans)|duc d'Orleans]] va [[Setge de Lleida (1707)|assetjar Lleida]], que va caure el [[14 d'octubre]] de [[1707]], i [[Setge de Tortosa (1708)|Tortosa]], que ho va fer el [[15 de juliol]] de [[1708]].
 
=== La Nova Planta absolutista de València ===
La segona part del Reial Decret de 29-VI-1707 establia com serien governats a partir d'aleshores ambdós territoris. Invocava, novament, la seva voluntat perquè tots els seus dominis «''es redueixin a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap diferència''». L'abolició dels furs significava també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians i els aragonesos, quedant abolits els privilegis d'estrangeria dels dos [[estats de la Corona d'Aragó]]. El fet de perdre la pròpia jurisdicció era presentat en el decret no com una pèrdua, sinó com un avantatge, assenyalant que a partir d'aquell moment «''podent obtenir per aquesta raó els meus fidelíssims vassalls els castellans oficis i càrrecs a [[regne d'Aragó|Aragó]] i [[regne de València|València]], de la mateixa manera que els aragonesos i valencians han de poder d'ara endavant gaudir-los a Castella sense cap distinció''».
 
**'''Composició''': 1 Regent, 4 oïdors per als afers civils -en una sala, ampliada després a dos - i 5 oïdors per als criminals -una sala-, 1 fiscal. Posteriorment es creà una segon fiscalia.
 
=== La contraofensiva austriacista ===
L'estiu de 1710, l'exèrcit austriacista, reorganitzat, reprèn les accions ofensives i venç als borbònics a la [[batalla d'Almenar]] i la [[Batalla de Monte de Torrero]], recuperant l'[[Aragó]], i Carles III tornà a entrar a [[Madrid]] el [[21 de setembre]] de [[1710]], però la impossibilitat de mantenir-la els obligà a retirar-se'n, i llavors foren vençuts pels borbònics a la [[batalla de Brihuega]] i la [[Batalla de Villaviciosa de Tajuña]]; poc després, les tropes filipistes prengueren de nou l'Aragó.
[[Fitxer:Parador de Cardona 2.jpg|thumb|Castell de Cardona, darrer reducte de la resistència [[Catalunya|catalana]] a la invasió castellana de [[1714]]]]
 
== La resistència de Catalunya (1713-1714) ==
{{AP|Guerra de Successió a Catalunya}}
=== Context ===
Després que, arran de la mort del seu germà [[Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep I]], es va dirigir a [[Viena]] per esdevenir [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Fraser |nom=Antonia |títol=Love and Louis XIV: The Women in the Life of The Sun King |url= |llengua=anglès |editorial=Orion books |data=2006 |pàgines=331 |isbn=978-0-7538-2293-7}}</ref> Carles d'Àustria va desentendre's dels regnes hispànics i es retirà cap a l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperi]], i, per altra banda, les potències aliades van començar a considerar més convenient reconèixer Felip de Borbó com a rei d'Espanya. Així, es va arribar a la signatura del [[Tractat d'Utrecht]] ([[1713]]), en les discussions del qual no es van tenir en compte les peticions dels diplomàtics catalans de garantia de la continuïtat dels furs i institucions de Catalunya.
 
La proclamació pública de guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 juliol 1713 i l'endemà es va publicar un ban per llevar efectius per l'[[Exèrcit de Catalunya (1713-1714)|Exèrcit de Catalunya]], sent les seves primeres unitats el [[Regiment de la Generalitat de Catalunya]] i el [[Regiment de la Ciutat de Barcelona]]. Per al càrrec de general comandant els [[Tres Comuns de Catalunya]] van nomenar el tinent mariscal [[Antoni de Villarroel i Peláez]] el 10 de juliol.{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=62}} i decidiren agrupar tots els combatents de la Catalunya interior sota el comandament d'[[Antoni Desvalls i de Vergós]], marquès del Poal, militar de professió, germà del comandant de la plaça de [[Cardona]], [[Manuel Desvalls i de Vergós]], que faria de cap d'aquell exèrcit, tot i que qui el conduiria era Antoni. Gairebé un any sencer va estar actuant aquest exèrcit, el gruix principal a les comarques del [[Bages]], [[Moianès]], [[Lluçanès]], [[Osona]], [[Vallès Occidental]], [[Vallès Oriental]], [[Maresme]], etc., però amb altres partides lluitant a la zona pirinenca, en terres gironines, al Penedès i a les comarques lleidatanes i tarragonines.
 
=== El duc de Pòpuli ===
[[Setge de Barcelona (1713-1714)|Barcelona]], on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el [[25 de juliol]] de [[1713]] per les forces de [[Restayno Cantelmo Stuart]], el ''duc de Pòpuli''.<ref>{{es}} Antonio Mestre, ''[http://books.google.cat/books?id=OTlEY4fUQY4C&pg=PA578&lpg=PA578&dq=restayno+cantelmo&source=bl&ots=eCnZE0S8Mn&sig=65WoTBOfROPDKxoPXeIQo_fnG2A&hl=ca&ei=8VqlTNaANsqj4QbKjuWRDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CBsQ6AEwAQ#v=onepage&q=restayno%20cantelmo&f=false Historia, fueros y actitudes políticas: Mayans y la historiografía del XVIII]'', p.578</ref> S'escollí el [[Antoni de Villarroel i Peláez|general Villaroel]],{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=62}} militar borbònic fins a l'ofensiva de [[1710]], comandant de l'exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià [[Joan Baptista Basset]]. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable per als borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió; així, l'Exèrcit de les Dues Corones fou incapaç d'aturar les guerrilles de la [[Plana de Vic]] i el [[Lluçanès]], per la qual cosa el duc de Pòpuli hagué de mobilitzar tropes destinades al setge de Barcelona, fet que n'afeblí el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. A nivell marítim el setge fou ineficaç mentre fou possible l'arribada de queviures, [[pólvora]] i municions de [[Mallorca]].
 
El [[30 de novembre]] de 1713, [[Rafael Casanova]] fou nomenat [[Conseller en Cap]] del [[Consell de Cent]] Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la [[Coronela]], la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, amb uns 4.700 membres que formaven part dels gremis professionals.
 
=== El duc de Berwick ===
El [[6 de juliol]] de [[1714]], el [[duc de Berwick]] substituí el [[Restayno Cantelmo Stuart|duc de Pòpuli]] com a comandant en cap de les forces que assetjaven Barcelona; amb el duc de Berwick venia també un fort contingent francès enviat per Lluís XIV en ajuda de Felip V, en el qual hi havia soldats i comandaments que s'havien distingit durant la guerra en la lluita contra els aliats. A més a més, per controlar les revoltes populars de l'interior del país i protegir els espatlles dels assetjants Berwick amplià les forces d'ocupació, que s'elevava als 47.000. En total l'exèrcit borbònic arribava a l'extraordinària xifra de 86.000 efectius en un país que no arribava al mig milió d'habitants. Hi havia, si fa no fa, un soldat per família.
 
El [[18 de setembre]] de [[1714]] el governador [[Manuel Desvalls i de Vergós]] va capitular la rendició del [[Castell de Cardona]], l'últim lloc de Catalunya a caure,<ref>{{Ref-llibre |cognom=Ginesta |nom=Salvador |títol=La Comarca del Bages |url=http://books.google.cat/books?id=XsGAQWe6UTEC&pg=PA75&dq=cardona+30+viles&hl=ca&ei=tn-bTaCJOMiZOtWOyKEH&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC0Q6AEwAA#v=onepage&q=cardona%2030%20viles&f=false |editorial=L'Abadia de Montserrat |lloc= |data=1987 |pàgines=p.75 |isbn=8472028607 }}</ref> entrant en la mateixa capitulació<ref>Punt 19è de la capitulació de Cardona</ref> les guarnicions del [[castell de Sant Martí Sarroca]],<ref name="gencat">Generalitat de Catalunya, [http://www20.gencat.cat/portal/site/catalunya-act/menuitem.eae088363c52100ee9094d7313024ea0/?vgnextfmt=default&idAct=82270&vgnextchannel=0e4be2e51d870210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&idEntitat=2&vgnextoid=0e4be2e51d870210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&idSubentitat=1&imprimir=&newLang=ca_ES Sant Martí Sarroca]</ref> [[Castellví de la Marca|Castellvell]], i les [[Palau dels Barons de Pinós|baronies de Bagà]]. L'any següent [[Mallorca]] i les [[Pitiüses]], governades pel virrei [[Josep Antoni de Rubí i de Boixadors|marquès de Rubí]],<ref>[[Miquel Coll i Alentorn]], [http://books.google.cat/books?id=nrGpXHsfL3UC&pg=PA108&dq=duc+populi&hl=ca&ei=P1ilTMb4JceQjAfSsMSxDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CC4Q6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Història]'', v.2, p.108</ref> van capitular l'[[11 de juliol]] de [[1715]] després de la campanya borbònica iniciada el juny de 1715. Com a dret de conquesta, tots aquests territoris foren annexionats a la [[Corona de Castella]]. [[Menorca]], fou ocupada pels anglesos, però acabà ocupada per Espanya el [[1802]].
 
=== El Decret de Nova Planta de Catalunya ===
Després de l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, deixaren d'existir les institucions catalanes, i les forces d'ocupació constituïren una Junta Superior de Gobierno del Principado de Cataluña, la qual assumí el control del país.
 
Una de les mostres del caràcter repressiu del nou règim fou la construcció a Barcelona de la [[Fortalesa de la Ciutadella]], operació per a la qual calgué destruir una gran part del barri de la Ribera, un dels més cèntrics i poblats de la ciutat. La gent que es va quedar sense casa per culpa de la construcció de la Ciutadella no sols no va rebre cap indemnització sinó que, a sobre, encara va ser obligada a col·laborar gratuïtament en la destrucció de casa seva i en l'edificació de la nova fortalesa.
 
== Cronologia dels fets ==
* [[1700]]: Mort de [[Carles II d'Espanya|Carles II]]
* [[1702]]: [[Batalla de Cadis (1702)|Batalla de Cadis]]: Fallit intent aliat d'iniciar una invasió des d'Andalusia
* [[1716]] ([[16 de gener]]): Publicació del [[Decrets de Nova Planta|Decret de Nova Planta]] al [[Principat de Catalunya]].
 
== Notes ==
 
<references />
{{referències|grup=nota}}
La col·lecció està formada per 421 documents publicats o escrits entre els anys 1680 i 1750. La col·lecció comprèn tant documents impresos com manuscrits. Es tracta de documents rars, difícils de localitzar i de consulta restringida. Aquests escrits formen part del fons de reserva de la Universitat Pompeu Fabra i procedeixen del Fons Joan Creixell i el donatiu del Dr. Josep Fontana i Lázaro. Són principalment escrits legals, administratius, polítics i propagandístics que documenten el període de la Guerra de Successió i la ulterior repressió. Els documents estan en castellà i català.
 
== Referències ==
{{Referències}}
 
== Vegeu també ==
* [[Guerra de Successió a Catalunya]]
* [[Guerra de Successió a Mallorca]]
* [[Llista de poblacions cremades als Països Catalans per les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió Espanyola]]
 
== Bibliografia ==
* {{ref-llibre |cognom=Albareda |nom=Joaquim |enllaçautor=Joaquim Albareda |títol=La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) |editorial=Crítica |lloc= Barcelona |data=2010 |isbn= }}
* {{ref-llibre |cognom=Albareda |nom=Joaquim |enllaçautor=Joaquim Albareda |títol=Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714) |editorial=Generalitat de Catalunya i Ed.62 |lloc=Barcelona |data=2001 |isbn= }}
* {{ref-publicació |ref=ALVAREZ-2007 |cognom=Álvarez López |nom=Ana |article= Los negocios de Luís XIV en Madrid: la acción de sus embajadores en la corte madrileña |url= http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/4697/1/RHM_25_07.pdf |publicació=Revista de Historia Moderna |lloc= |volum= 25|exemplar= |pàgines= pp. 179-205.|issn= 0212-5862|data= 2007}}
* {{ref-publicació |ref=BERNARDO-2006|cognom=De Bernardo Ares|nom=José Manuel |enllaçautor= |article= Tres años estelares de política colonial borbónica (1701-1703)|url= http://www.scielo.org.ar/scielo.php?pid=S0325-11952006000100008&script=sci_arttext|publicació= Cuad. hist. Esp.|lloc= |volum= 80|exemplar= |pàgines= |issn= 1850-2717|data= 2006}}
* {{ref-llibre |cognom=Brotons|nom=Ròmul|títol=La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860|url= http://www.albertieditor.cat/ficha.php?id_producto=5869|any=2008|editorial=Albertí Editor|ref=albertí|isbn=978-84-7246-086-7}}
* {{ref-llibre |ref=ESCUDERO-2003|cognom=Escudero |nom=José Antonio |títol=Los orígenes del Consejo de Ministros en España |url= http://books.google.cat/books?id=uVRkr39mBpcC&lpg=PA19&dq=CARDENAL%20PORTOCARRERO%20harcourt&hl=ca&pg=PA31#v=onepage&q&f=false
|lloc= Editorial Complutense|data= (2003) |isbn= 8474915945}}
* {{ref-publicació |ref=GARCIA-2008|cognom= García-Badell Arias|nom= Luis María |enllaçautor= |article= Los primeros pasos de Felipe V en España: Los deseos, los recelos y las primeras tensiones|url= http://revistas.ucm.es/der/11337613/articulos/CUHD0808110045A.PDF
* {{ref-llibre |cognom=Martínez Ruiz |nom=Enrique |títol=Atlas histórico de España, Volum 2 |url= http://books.google.cat/books?id=U_RL9S5uSF8C&lpg=PP1&hl=ca&pg=PP1#v=onepage&q&f=false |llengua=castellà |editorial= Ediciones AKAL |data= (1999) |isbn= 8470903500 |ref=MARTINEZ-1999}}
 
== Enllaços externs ==
{{commonscat}}
* [http://1714.mhcat.cat/index.html Exposició en línia del Museu d'Història de Catalunya - Catalunya i la Guerra de Successió (1702-1715)]
36.206

modificacions