Stile antico: diferència entre les revisions

El '''''stile antico''''' (en català "estil antic"), és un terme [[italià]] que descriu una manera de compondre música a partir del segle XVI cap endavant amb una consciència històrica, i s'oposava al ''stile moderno'', el qual seguia les tendències més actuals de l'època. Ha estat associat amb compositors de finals del [[Música barroca|barroc]] i el [[classicisme musical]], en la que els compositors feien servir la dissonància controlada i efectes [[Mode (música)|modals]] i evitaven [[Textura musical|textures instrumentals]] obertes i esplèndides ornamentacions, per a imitar l'estil musical del [[Música del Renaixement|Renaixement]] tardà. Es considerava que el ''stile antico'' era molt apropiat en la música d'església més conservadora; o és molt present en els exercicis de composició de [[Johann Joseph Fux|J. J. Fux]], ''Gradus Ad Parnassum'' (1725), un llibre clàssic sobre l'escriptura en un [[contrapunt]] rigorós. Molta de la música de [[Giovanni Pierluigi da Palestrina|Palestrina]] està associada amb aquest estil i serveix de model.