Diferència entre revisions de la pàgina «Decrets de Nova Planta»

m
m
(Normalització d'adreces)
m (m)
Això no obstant, però, l'establiment d'un [[Construcció de l'estat liberal a Espanya|estat liberal]] no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres [[estats de la Corona d'Aragó]], sinó que consagraren el [[Regne constitucional d'Espanya]] com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la [[Nació Espanyola]]. Al llarg del [[segle XX]] s'assajaren diversos mètodes de descentralització administrativa com ara la [[Mancomunitat de Catalunya]] o la [[Generalitat republicana]], però no fou fins a la promulgació de la [[Constitució Espanyola de 1978]] i l'aprovació dels Estatus d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat en darrera instància en què la [[sobirania]] emana d'una única i uniforme Nació Espanyola ja des del [[1812]], ratificada el [[1837]], i actualment vigent des del [[1978]] —excepció feta dels territoris amb [[drets històrics]]—. Així doncs, malgrat que els decrets de Nova Planta quedaren abolits per les constitucions espanyoles i la [[sobirania]] retornà al poble després d'un segle de règim absolutista, els [[estats de la Corona d'Aragó]] mai no han recuperat la seva pròpia [[sobirania]] que els fou llevada entre el [[1707]] i el [[1714]] per la força de les armes, ni les seves institucions de govern han recuperat la seva ''[[potestas]]'' suprema que emanava d'aquesta sobirania.
 
== La Monarquia d'Espanya amb la Casa d'Àustria ==
La [[Monarquia d'Espanya]] fou fins al 1714 una [[monarquia composta]],<ref name="GIL01"/> un tipus de [[monarquia]] configurada per l'agregació de diversos estats que amb les seves estructures polítiques, ordenaments jurídics i institucions pròpies estaven governats pel mateix [[monarca]]<ref group="n." name=MONARCA>[[#RUIZ-2003|Ruiz (2003:473)]]: «Con Felipe II, pues, se ha pasado de rey a ''monarca'', en palabras de García Gallo: En su actuación política [..] no procede como rey de uno u otro reino, sino como ''monarca'' o rector de la ''Monarquía'' formada por todos ellos».</ref> de la [[Casa d'Àustria]] segons el principi ''[[Aeque principaliter]]''.<ref name="GIL"/> Lleis, idiomes, sistemes polítics i costums eren vigents a cada territori i el monarca hi governava ostentant el títol nobiliari corresponent -ja fos rei, duc, marquès o comte-, respectant la diversitat jurisdiccional i regint-se per la constitució política de cadascun d'aquests de manera que el seu poder variava d'un estat a un altre.
 
=== Monarquia composta ===
{{AP|Monarquia d'Espanya|Corona d'Aragó}}
La Monarquia d'Espanya s'havia gestat com una [[unió dinàstica]]<ref name="GIL">[[#GIL-1996|Gil (1996:28)]]</ref> entre les Cases reials d'Aragó i de Castella pel matrimoni entre [[Ferran II d'Aragó]] i [[Isabel I de Castella]] ([[1469]]). El matrimoni no produí una unió jurídica de les dues corones sinó que els límits de la unió dinàstica quedaren establerts per la [[Concòrdia de Segòvia]] ([[1475]]), que delimitava les competències dels dos [[Reis Catòlics]] establint que els ocupants de les dues corones reunirien els seus estats ''[[in persona regis]]''. Constituïen així una [[monarquia composta]]<ref name="GIL01">[[#GIL-1996|Gil (1996:20)]]</ref> on tant la Corona de Castella com la Corona d'Aragó mantindrien les seves institucions de govern, les seves formes jurídiques pròpies, i no es podrien aplicar les lleis d'una corona en l'altre: era la [[Monarquia Catòlica]]. Però el matrimoni no reeixí a engendrar un successor masculí pels seus estats, els quals recaigueren per [[herència]] a un dels seus néts, el futur [[emperador Carles V]], que també heretà diverses possessions a Europa i esdevingué emperador del [[Sacre Imperi Romanogermànic]]. L'emperador governà des d'Europa amb una visió universal orientada a la defensa de la fe catòlica davant l'[[imperi otomà|Islam]] i la [[Reforma Protestant]]. Però la [[Revolta de les Comunitats de Castella]] el [[1520]] evidencià el descontentament que hi havia a la [[Corona de Castella]] amb aquesta Monarquia Universal. Serà el seu fill [[Felip II de Castella|Felip II]] qui, malgrat la dimensió supranacional d'una monarquia que abastava [[Europa]], [[Amèrica]], [[Àsia]] i [[Àfrica]], fixarà la seva cort a [[Espanya (geografia)]], començarà governar des d'una perspectiva espanyola i pels interessos espanyols,<ref>[http://books.google.cat/books?id=lvM7GaczH00C&lpg=PA87&dq=&pg=PA220#v=onepage&q=&f=true Lynch, John (2007), ''Los Austrias (1516-1700)'', Editorial Critica, pág.220]</ref> i en la qual la Corona de Castella ocuparà l'eix central per ser la que tenia la base econòmica i humana més nombrosa.<ref group="n." name=CASTELLA>[[#ECHEVARRIA-1998|Echevarria (1998:123)]]: «Dados su peso territorial, demográfico, político y economico, el reino de Castilla toma preeminencia sobre los otros».</ref> La Monarquia d'Espanya la formaven aleshores la [[Corona de Castella]] -inclòs el [[regne de Navarra]]-, els [[regnes d'Índies]], que eren una possessió personal del monarca però que jurídicament estaven lligats a Castella, la [[Corona d'Aragó]] -[[regne d'Aragó]], [[regne de València]], [[regne de Mallorca]] i [[Principat de Catalunya]]-, el [[regne de Portugal]] amb les seves possessions colonials, els territoris italians -[[regne de Sicília]], [[regne de Nàpols]], [[regne de Sardenya|regne de Sardenya i Còrsega]], [[ducat de Milà]], [[marquesat de Finale]] i [[Presidis de Toscana]]-, i els territoris de l'[[herència borgonyona]] -[[Borgonya]], [[Artois]], [[Luxemburg]], [[Franc Comtat]] i [[Països Baixos Espanyols|Flandes]]-.
 
=== Règim polisinodial ===
[[Fitxer:Philip II's realms in 1598.png|thumb|400px|La [[Monarquia d'Espanya]] fou uns monarquia composta configurada per un conjunt de dominis territorials que compartien el mateix monarca i on cadascun dels estats mantenia el seu idioma, lleis, i sistemes polítics propis. Cada conjunt territorial tenia un àmbit administratiu i jurisdiccional diferenciat, i el monarca hi governava assessorat per un Consell territorial específic per a cada domini territorial.<br />
{{Llegenda|#008000|Territoris adscrits al [[Consell de Castella]]}}
Per a la governació d'aquest conglomerat<ref>[[#ECHEVARRIA-1998|Echevarria (1998:122)]]</ref> d'estats que formaven la Monarquia d'Espanya el monarca comptava amb el suport de l'[[aristocràcia]], que estava obligada a donar-li ''auxilium et consilium'',<ref>[[#ARANDA-2008|Aranda (2008:425)]]</ref> i a tal efecte es bastí un sistema de Consells que assessoraven al monarca -[[règim polisinodial]]-. Els Consells els formaven majoritàriament membres de l'[[aristocràcia]] nomenats pel mateix monarca i sense cap mena de retribució<ref>[[#CASTRO-2004|Castro (2004:13)]]</ref> que es reunien per deliberar sobre un assumpte i un cop presa una resolució «''elevaven la consulta''» en forma de consell, i finalment el monarca decidia acceptar-lo o ignorar-lo. Existien dues categories de Consells; d'una banda hi havia els «Consells d'estat» o temàtics, que assessoraven en matèries que afectaven al conjunt de la Monarquia d'Espanya: el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]], encarregat d'aconsellar en política internacional,<ref>[[#CASTRO-2004|Castro (2004:12)]]</ref> el [[Inquisició espanyola|Consell de la Inquisició]], en matèria religiosa i amb jurisdicció en tots els territoris de la Monarquia,<ref>[[#CASTRO-2004|Castro (2004:14)]]</ref> i el [[Consell d'Hisenda]], que tenia per objectiu recaptar impostos i administrar-los. L'altre gran bloc el formaven els «Consells de govern» o territorials, que s'ocupaven de la resolució de conflictes relacionats amb un territori específic. El [[Consell de Castella]] s'encarregava dels temes de govern de la [[Corona de Castella]], esdevinguda la columna vertebral de la Monarquia d'Espanya des de Felip II, i on des de la derrota del [[Revolta de les Comunitats de Castella]] el monarca tenia menys traves constitucionals per exercir la seva sobirania i per exercir-hi una major pressió impositiva -excepció feta dels territoris forals-. Seguien el [[Consell d'Aragó]], el [[Consell d'Itàlia]], el [[Consell de Flandes]] i el [[Consell de Portugal]]. Cadascun d'aquests territoris tenia les seves pròpies lleis i unes limitacions a l'exercici del poder real més severes que en el cas castellà. El [[Consell d'Índies]] esdevingué un cas de consell mixt, tant territorial i temàtic, on el monarca exercia la seva jurisdicció sobre els [[regnes castellans d'Índies]] que eren una possessió personal de la corona i alhora eren el territori més important en termes geogràfics i econòmics.
 
=== «''I si no, no!''» La defensa del sistema constitucional de la Corona d'Aragó ===
{{AP|Furs del regne de Sobrarbe|Alteracions d'Aragó|Unión de Armas|Guerra dels Segadors}}
Al [[segle XVI]], però, sorgiren tensions entre el monarca i les institucions de la [[Corona d'Aragó]] en tant que els [[furs]] posaven límits a la seva [[sobirania]]. Tot al llarg del segle, el [[Plet del virrei estranger]] enfrontà les institucions del [[regne d'Aragó]] amb la Corona espanyola; els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar el seu discurs en defensa dels [[furs]] davant les tesis cesaristes; així aparegué la llegenda dels [[Furs del regne de Sobrarbe]], que assegurava que un rei només podia ser rei si jurava respectar els [[furs]], i en cas contrari no podia ser rei: «''I si no, no!''» era la frase amb la qual acabava el jurament, fórmula equivalent a la màxima: «''En Aragón fueron antes leyes, que reyes!''». La tensió acabà esclatant el [[1590]] quan [[Antonio Pérez del Hierro]], un secretari reial de [[Felip II de Castella|Felip II]] que havia estat empresonat acusat de traïció, va fugir de la presó de Madrid cap al regne d'Aragó i va invocar, al·legant la seva ascendència aragonesa, al [[Privilegi de manifestació]]. Aquest [[privilegi]] era exercit pel [[Justícia d'Aragó]] i emparava als aragonesos protegint a un acusat quan aquest denunciava injustícia per part dels oficials reials. El conflicte degenerà en una revolta contra el rei coneguda amb el nom d'[[Alteracions d'Aragó]], que finalitzà amb l'execució dels caps constitucionalistes aragonesos i l'esquarterament del poder foral, tant del [[Justícia d'Aragó]], com de la [[Generalitat d'Aragó]]. Al [[segle XVII]] continuaren les pressions que tensionaren el model de [[monarquia composta]] i [[règim polisinodial]] propi de la [[Monarquia d'Espanya]]. El [[1626]] el [[privat]] de [[Felip IV de Castella|Felip IV]] el [[comte duc d'Olivares]] proposà la «''[[Unión de Armas]]''», un organisme militar que pretenia fer contribuir tots els regnes de la monarquia al manteniment d'un exèrcit de 140.000 homes per a les guerres de Flandes, mercat de la indústria llanera de la [[Corona de Castella]], i que després de més d'un segle de guerres ininterrompudes havia passat de ser la corona espanyola més rica a la més empobrida. La pulsió entre la corona i els límits constitucionals acabà esclatant enmig de la [[Guerra dels Trenta Anys]], que enfrontava la Monarquia d'Espanya i França. El [[1640]] es produí un sollevament a [[Barcelona]] conegut amb el nom de [[Corpus de Sang]], que donà lloc a la separació del [[Principat de Catalunya]] de la monarquia i desembocà en la [[Guerra dels Segadors]]; els mateixos passos seguí el [[regne de Portugal]], que restaurà una dinastia pròpia separant-se definitivament de la monarquia espanyola, i un altre sollevament es produí al [[regne de Nàpols]]. Aprofitant aquest context de crisi interna, França passà a l'ofensiva i envaí els [[Països Baixos Espanyols]] a Flandes, obtinguent una victòria decisica a la [[Batalla de Rocroi]] ([[1643]]) que suposà la caiguda en desgràcia del [[comte duc d'Olivares]] i la fi de l'hegemonia espanyola a Europa.
 
=== Crisi successòria i «Balança de poder» a Europa ===
{{AP|Guerra de Devolució|Guerra francoholandesa|Guerra de la Lliga d'Augsburg|Cardenal Portocarrero}}
Després de la caiguda d'Olivares, [[Felip IV de Castella|Felip IV]] va nomenar a [[Luis Méndez de Haro]] com a nou primer ministre i el seu objectiu se centrà a acabar amb els conflictes interns de la monarquia espanyola i aconseguir la pau a Europa. [[Felip IV de Castella|Felip IV]] morí el [[1665]] i fou succeït pel seu fill [[Carles II de Castella]] (1665-1700), qui esdevindria el darrer monarca espanyol de la [[Casa d'Àustria]]. El seu regnat es veié caracteritzat per les guerres contínues que la [[regne de França|França]] absolutista de Lluís XIV llançà contra les possessions de la monarquia espanyola a Europa. A la [[Guerra de Devolució]] (1667–1668) seguí la [[Guerra francoholandesa]] (1672-1678), i després la [[Guerra de la Lliga d'Augsburg]] (1688-1697). Amb aquelles guerres França esdevingué la primera potència europea i la Monarquia d'Espanya hagué de recórrer a aliances amb les altres potències emergents –Anglaterra i Holanda–, incapaç ja de defensar per si sola els seus dominis europeus. Es forjà en aquelles guerres, i en els subsegüents tractats de pau, el concepte de la «''Balança de poder''» que proposava que, per mantenir la pau a Europa, s'havia d'evitar que cap de les potències fos més poderosa que les altres, mantenint-se així en equilibri. Però la mort sense hereus de Carles II amenaçava la «balança de poder» a Europa, perquè tant si la Monarquia d'Espanya requeia en la [[Casa de Borbó]], com si requeia en la [[Casa d'Àustria]], en tots dos casos es formaria una nova superpotència tant poderosa que trencaria la «''Balança de poder''». A fi d'evitar aquesta situació, i una nova guerra, França i les potències emergents –Anglaterra i Holanda– consensuaren tractats de repartiment trossejant la Monarquia d'Espanya en àrees d'influència per quan morís Carles II. Per contra, l'única preocupació dels mandataris espanyols era mantenir la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:155)]]</ref> A Madrid les intrigues cortesanes corrien paral·leles entre els partidaris del «partit francès»,<ref group="n.">«Partit francès» sota aquesta expressió es denominà aleshores als ''partidaris'', als que prenien ''partit'', pel candidat francès. Vegeu [[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]] o [[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:181)]]</ref> la ''Cábala'', que encapçalada pel [[cardenal Portocarrero]] i l'ambaixador francès [[duc d'Harcourt]] aconseguiren defenestrar dels càrrecs de govern als partidaris de la successió en la [[Casa d'Àustria]] i influïren decididament en la redacció final del testament de Carles II.<ref group="n.">[[#GARCIA-2010|García (2010:153)]]: «Tal fue el resorte que permitió al Cardenal el control del Consejo de Estado y, más importante aún, influir directamente en el ánimo de Carlos II»</ref> Aquests consideraven que l'entronització de la [[Casa de Borbó]] i l'aliança amb la primera potència de l'Europa del [[segle XVII]] –la França absolutista de Lluís XIV– seria l'única manera de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Així, Carles II finalment nomenà hereu al duc Felip d'Anjou –[[Felip V de Castella|Felip V]]– en tots els seus regnes, estats i senyories,<ref>[http://books.google.cat/books?id=ia4LAAAAYAAJ&pg=PA407&vq=carlos+II&hl=ca&output=html Testament de Carles II; punts 13-14]</ref> però sota les condicions de renunciar al tron de França, jurar i respectar furs i constitucions, i mantenir la integritat territorial de la [[Monarquia d'Espanya]]. Carles II morí l'[[1 de novembre]] del [[1700]].
 
== Nova Planta: ideologies confrontades ==
=== La sobirania dins la tradició hispànica ===
[[Fitxer:John Locke by Herman Verelst.png|thumb|right|[[John Locke]] ([[1632]]-[[1704]]),<br/>pare fundador del [[liberalisme]] modern.]]
La batalla ideològica que plantejava l'[[absolutisme]] borbònic radicava en el concepte de [[sobirania]]. En la tradició hispànica resultava essencial la diferenciació entre el ''rex'' –el rei– i el ''regnum'' –el regne–. El ''regnum'' era el conjunt de cossos i persones que es reconeixien com una comunitat jurídica única, políticament independent, irreductible a qualsevol altra, dotada de les seves pròpies llei humanes, que havia delegat la [[sobirania]] derivada de la seva independència en un sobirà, el ''rex''.<ref name="DEDIEU">[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:485)]]</ref> El ''regnum'' tenia un territori, però el territori no era sinó el suport de la comunitat.<ref name="DEDIEU"/> El ''regnum'' tenia les seves pròpies institucions, el seu dret, els seus costums i les seves formes d'organització social. El ''regnum'' podia compartir el mateix sobirà amb un altre ''regnum'', però tanmateix es mantenia totalment independent.<ref name="DEDIEU"/> El ''regnum'' controlava al ''rex'' per la via de les Corts,<ref>[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:487)]]</ref> a través de les quals negociava un «''[[pactum]]''» i on podia modificar el conveni de [[sobirania]] amb el ''rex''. En aquest requeia efectivament la ''[[potestas (poder)]]'' per gràcia divina, però l'exercia amb la consideració de funció pública i atenyent-se sempre a la ''lex et consuetudes'' –la llei ([[furs]]) i consuetuds ([[Usatge|usos]] i [[costum]]s)–, que determinaven el marc de relacions entre el ''rex'' i el ''regnum''. Dita concepció política es concloïa en la màxima «''Fueron antes leyes, que reyes!''», elaborada des de l'[[escolàstica]] i estructurada pel [[tomisme]], el baluard del qual en fou a la Península l'[[Estudi General de Barcelona]], clos efectivament per l'absolutisme borbònic després de la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]].
Dins el mateix corrent de pensament [[tomista]], el jesuïta [[Luis de Molina]] (''De Iustitia et Iure'', 1593-1600) formulà la tesi que el poder no resideix en el sobirà, el qual tan sols exerceix la [[sobirania]] com a administrador, sinó en el conjunt dels administrats. També dins l'escola de Salamanca, [[Francisco Suárez]] (''Tractatus de legibus ac Deo legislatore'', 1612) teoritzà el concepte de «pacte social» analitzant profundament el concepte de [[sobirania]], concloent que el poder havia estat donat per Déu a tota la comunitat política. Suárez fou llegit per [[Gottfried Wilhelm Leibniz]] qui, també des de l'[[escolàstica]], desenvolupà la teoria política dual on justificava la pluralitat de [[sobirania|sobiranies]] (''De Jure suprematus'', 1679). El també jesuïta [[Juan de Mariana]] (''De rege et regis institutione'', 1599), seguint les idees d'[[Erasme de Rotterdam]] (''Enchiridion militis christiani'', 1504), ja havia exposat com havia de ser una monarquia i quins eren els deures del rei, i inspirant-se en [[Sant Tomàs d'Aquino]] justificava la revolució i l'execució d'un rei si aquest abusava de la [[sobirania]] que li havia estat delegada i es convertia en un tirà. A França, però, l'obra de Mariana fou cremada solemnement el 1610 per considerar-la subversiva després de l'assassinat d'[[Enric IV de França]] (†1610).
 
=== Absolutisme o Liberalisme ===
[[Fitxer:Leviathan_by_Thomas_Hobbes.jpg|thumb|El ''[[Leviatan (Hobbes)|Leviathan]]'' ([[Thomas Hobbes]], [[1651]]) argumenta la necessitat d'un sobirà fort com a garant de l'ordre i la seguretat davant la tendència dels homes a la guerra.]]
Fou a França on aparegué un dels primers teòrics de l'[[absolutisme]], [[Jean Bodin]], que analitzà el concepte de [[sobirania]] (''Six livres de la République'', 1576); els seus plantejaments foren replicats per [[Étienne de La Boétie]] al ''Discours de la servitude volontaire ou Contr'un'' (1576), on es qüestionava la legitimitat de qualsevol autoritat i analitzava les raons de la submissió voluntària dels homes, prefigurant així la teoria del [[contracte social]] i advertint contra la tirania. La teoria del [[contracte social]], però, fou articulada de manera formal a Anglaterra per [[Thomas Hobbes]] (''[[Leviatan (Hobbes)|Leviatan]]'', 1651), que opinava que els homes en el seu estat natural tendien a la guerra, i per això decideixen signar un pacte social pel qual renuncien a la seva llibertat per cedir-la voluntàriament a un sobirà fort –el ''Leviathan''– perquè governi en el seu nom a canvi d'obtenir ordre i seguretat; inferia doncs que la llibertat i la pau eren incompatibles degut a la mateixa natura de l'home, però al mateix temps mostrava que l'origen del poder d'un sobirà no era diví, sinó una concessió de la sobirania cedida pel poble. La necessitat del ''Leviathan'' fou refutada per [[John Locke]] (''Two Treatises of Government'', [[1689]]) afirmant que la [[sobirania]] emana del poble i amb un [[contracte social]] delega el poder executiu en un sobirà que pot ser controlat pel Parlament. [[John Locke]] influí poderosament en la [[Revolució Gloriosa]] ([[1688]]) que esclatà a Anglaterra per derrocar l'absolutisme de [[Jaume II d'Anglaterra|Jaume II]] i la imposició de la ''[[Bill of Rights de 1689]]'' a l'aspirant a la successió al tron [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem d'Orange]]. Per contra, a França, el místic [[Pierre de Bérulle]] (''Discours de l'État et des grandeurs de Jésus'', 1623) ja havia estipulat davant [[Lluís XIII de França]] el dret diví de la monarquia. Un altre important teòric de l'[[absolutisme]] fou el [[cardenal Richelieu]], que concebia la necessitat del rei en la ''raison d'État'' – [[raó d'estat]] –, concepte ja plantejat per [[Maquiavel]] (''Il Principe'', 1513) i amb el que es justificaven les mesures més enllà de la moral –maquiavèl·liques– que podia adoptar un governant, com a mal menor, si aquestes estaven encaminades a la preservació de l'Estat, esdevingut un bé superior en tant que era el garant de l'ordre i la seguretat. Però fou [[Lluís XIV de França]] qui encarnà en la seva sola persona la monarquia absoluta i divina borbònica, atribuint-se-li la frase ''L'État, c'est moi'' (L'Estat sóc jo); en la seva atribució absoluta de la [[sobirania]] estengué el ''[[regalisme|droit de régale]]'' per tot França el [[1673]]. Tant l'origen diví del poder del sobirà com el [[gal·licanisme]] foren ratificats durant el seu regnat per [[Jacques-Bénigne Bossuet]] (''Discours sur l'Histoire universelle'', 1681; ''Declaratio cleri gallicani'', 1682). Però a les acaballes del [[segle XVII]], a la mateixa França les tesis absolutistes ja foren rebatudes per [[François Fénelon]] (''Les Aventures de Télémaque'', 1699); i tot just a la mort Lluís XIV de França el [[1715]], el [[Felip III d'Orleans|duc Felip d'Orleans]] es féu amb la regència i intentà desballestar l'absolutisme borbònic instaurant un [[règim polisinodial]] –govern per Consells– comptant amb el mateix [[François Fénelon]], el [[Louis de Rouvroy|duc de Saint-Simon]], el [[René de Froulay de Tessé|comte de Tessé]], i el [[Anne Jules de Noailles|duc de Noailles]] entre d'altres, mentre [[regne d'Anglaterra|Anglaterra]] després de la [[Revolució Gloriosa]] ([[1688]]) avançava cap al [[liberalisme]] i el desenvolupament econòmic, esdevenint la potència hegemònica durant els segles [[segle XVIII|XVIII]] i [[segle XIX|XIX]].
:*[[Gal·licanisme]]: L'església francesa està sotmesa al monarca, al qual pertanyen les [[regalisme|regalies]], i la jurisdicció del [[Sant Pare]] de Roma es limita als temes espirituals. El gal·licanisme esdevingué llei quan el [[1692]] Lluís XIV de França reuní el clericat francès i declarà solemnement les ''Llibertats gal·licanes'', que sotmetien totalment l'església francesa al domini del monarca absolut. La [[Santa Seu]] només emeté condemnes moderades per d'evitar que es repetís el cas d'[[Enric VIII d'Anglaterra]] i el cisma de l'[[anglicanisme]].
 
== Nova Planta: protagonistes ==
Si bé els principis ideològics de l'[[absolutisme|absolutisme borbònic]] que es plasmaren en la Nova Planta provenien del segle anterior, la Nova Planta que s'implantà a la monarquia d'Espanya no fou fruit d'un pla predissenyat amb antelació, sinó que fou el resultat de les eventualitats de la guerra, les lluites de poder entre els cortesans que envoltaven a Felip V, les tenses relacions diplomàtiques amb la Santa Seu, i els tractes de favor als que s'havien mantingut lleials.
 
=== Lluís XIV de França ===
[[Fitxer:Louis le Grand; Rigaud Hyacinthe.jpg|thumb|Retrat de [[Lluís XIV]] ([[1638]]–[[1715]])<br/>(Obra de [[Hyacinthe Rigaud]], 1701)]]
[[Carles II de Castella|Carles II]], darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria, morí l'[[1 de novembre]] del [[1700]] i pocs dies després es feia públic el seu testament en el que nomenava hereu universal a [[Felip V de Castella|Felip duc d'Anjou]], nét de [[Lluís XIV de França]]. En aquesta decisió hi havia tingut una influència decisiva el [[cardenal Portocarrero]], favorable a l'entronització de la [[Casa de Borbó]]. Lluís XIV de França acceptà el testament tot i ser conscient que la [[Casa d'Àustria]] reivindicaria els drets de la nissaga per iniciar una guerra. [[Felip V de Castella|Felip duc d'Anjou]] tenia 17 anys en accedir a la Corona d'Espanya i quedà sota la tutela política del seu avi, que esperava fer-ne un dòcil instrument al servei de la política francesa.<ref>[[#LYNCH-2005|Lynch (2005:64)]]</ref> Des de la primera instrucció el [[3 de desembre]] de [[1700]] i per mitjà de successives missives, Luis XIV indicà al seu nét com havia de governar la Monarquia d'Espanya, mentre els consellers francesos enviats a la cort vetllaven perquè les seves indicacions fossin dutes a la pràctica i es dirigís la monarquia espanyola des de Versalles.<ref name="VALLEJO">[[#VALLEJO-1996|Vallejo (1996:187)]]</ref> Davant la pugna entre espanyols i enviats francesos per dominar el gabinet de govern, el ''Despacho'', Lluís XIV amonestà al seu nét: «Com a mínim les vostres decisions s'han de prendre d'acord amb mi; i no haig d'insistir en que un dels meus representants estigui present al vostre gabinet». En una monarquia que caminava cap a l'[[absolutisme]], el domini d'una sola persona, el monarca absolut, significava tenir el domini de tota la Monarquia. Lluís XIV es valgué aleshores (1705-1709) de l'ambaixador [[Michel-Jean Amelot]], que amb la influent ''Cambrera major'' [[Princesa dels Ursins]] i el confessor personal del rei [[Pierre Robinet]] aconseguiren que no es prengués cap decisió sense la seva coneixença.<ref name="VALLEJO"/>
 
=== Jean Orry ===
[[Lluís XIV de França]] va enviar [[Jean Orry]] ([[1652]]-[[1719]]), home de negocis francès, a la cort de Felip V perquè avalués la situació financera de la monarquia espanyola ([[agost]]-[[novembre]] de [[1701]]). Hi retornà ([[juny]]-[[setembre]] de [[1702]]) per determinar les reformes que serien necessàries a la Hisenda Reial per finançar la guerra, proposant la centralització total de la política tributària, la creació d'una oficina única de recaptació de rendes per finançar les tropes, i la uniformització fiscal en tots els regnes. Els seus projectes foren aprovats pels ministres francesos i retornà el [[desembre]] de [[1702]] per a implementar les seves polítiques. El [[2 d'octubre]] de [[1703]] creà la Tresoreria Major de Guerra, organisme paral·lel a la Tresoreria Reial. Així mateix proposà la centralització de les decisions en el monarca, que serien executades a través de les Secretaries d'Estat, passant així del model deliberatiu consultiu basat en el [[Consells de la Monarquia d'Espanya]], a un model executiu jeràrquic com en les Secretaries d'Estat franceses; aquestes serien ocupades per homes lleials a la Corona perquè d'ella se'n derivaria el seu poder. Després de la desastrosa campanya militar d'invasió de Portugal ([[1704]]), Orry fou retirat de la cort conjuntament amb la [[Princesa dels Ursins]]. Hi foren novament enviats a principis de [[1705]] sota les ordres de l'ambaixador [[Michel-Jean Amelot]], i Orry reinstaurà les seves mesures i continuà incrementant la recaptació d'impostos per pagar a les tropes i les provisions del bàndol borbònic. El [[maig]] de [[1705]] van ser creats els càrrecs de Secretari de Guerra i d'Hisenda, i va continuar els seus esforços per portar l'administració de la Hisenda cap al control ple del monarca i la recuperació de la propietat reial que havia estat venuda o robada. Després del fracàs en el [[setge de Barcelona (1706)]], fou destituït novament i cridat a Versalles. No retornà fins a l'abril de 1713, on per acabar amb les seves propostes ell mateix va redactar el Reial Decret 23-XII-1713, pel qual les tradicionals Corts van ser centralitzades i es va dividir Espanya en 21 províncies. Els Consells Territorials van ser reemplaçats per un Intendent que es trobava directament sota el comandament d'Orry, que finalment va ser destituït el [[7 de febrer]] de [[1715]] en caure en desgràcia la seva valedora davant Felip V, la ''Cambrera major'' [[Princesa dels Ursins]]. Amb el nou matrimoni de Felip V, la seva muller [[Isabel de Farnesio]] va portar el mateix favorit, el cardenal [[Julio Alberoni]]. Tot i que determinades reformes d'Orry no van sobreviure a la seva destitució, el seu successor Julio Alberoni va continuar les línies principals: uniformisme fiscal, centralització política a través de les Secretaries d'Estat, i jerarquització executiva a través de les intendències.
 
=== Felip V ===
[[Fitxer:Felipe V, duque de Anjou.jpg|thumb|Retrart de [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó]]<br/>(Obra de [[Miguel Jacinto Meléndez|Miguel Jacinto]], [[circa|c]].1722)]]
El [[Felip V de Castella|duc Felip d'Anjou]] ([[1683]]-[[1746]]),<ref name="Santiago Albertí">{{ref-llibre|cognom= Albertí|nom= Santiago |títol= L'Onze de setembre|url= http://www.albertieditor.cat/ficha.php?id_producto=5871
|editorial= Albertí Editor |lloc=Barcelona |any=2008 |pàgines=13-19 |isbn= 978-84-7246-086-7 |ref= }}</ref>
 
=== Princesa dels Ursins ===
[[Fitxer:Marie Anne de La Trémoille, "princesse des Ursins" attributed to René Antoine Houasse.jpg|thumb|Retrat de la [[Princesa dels Ursins]] <br/> (Obra de [[René Antoine Houasse]], [[circa|c]]. [[1700]])]]
[[Marie-Anne de La Trémoille|Marie-Anne de La Trémoille, princesa dels Ursins]] (1641-1722) i cortesana francesa, féu valdre la seva amistat amb el [[Anne Jules de Noailles|duc de Noailles]] per a esdevenir ''Cambrera major'' de la jove reina i muller de Felip V [[Maria Lluïsa de Savoia]]. Es guanyà la seva confiança i, amb el suport d'aquesta i fent valdre l'amistat que tenia amb [[Madame de Maintenon]], muller de Lluís XIV de França, es desféu del [[Cardenal Portocarrero]] per a esdevenir la interlocutora directa entre la cort de Madrid i la de Versalles. També aconseguí el cessament de l'ambaixador francès a Madrid, el cardenal jesuïta [[César d'Estrées]], però les pressions de l'orde sobre Lluis XIV i la seva arrogància provocaren que Felip V, seguint la voluntat del seu avi, l'acomiadés el [[28 de juny]] de [[1704]]. Llavors la Princesa dels Ursins anà a París on féu valdre novament la seva influència sobre les dones dels monarques borbònics recuperant el favor de [[Lluís XIV de França]]. El [[1705]], en tornar a la cort espanyola acompanyada del nou ambaixador francès a Madrid, [[Michel-Jean Amelot]], el poder i la influència de la Princesa dels Ursins fou absolut; l'ambaixador Amelot pogué prosseguir amb la implantació política de l'[[absolutisme]] a la Monarquia d'Espanya mentre la Princesa dels Ursins i el confessor personal de Felip V, [[Pierre Robinet]], vigilaven perquè aquest no prengués cap decisió sense la supervisió de Lluís XIV de França.
 
=== Michel-Jean Amelot ===
[[Michel-Jean Amelot]], marquès de Gournay ([[1655]]-[[1724]]), fou un aristòcrata, diplomàtic i polític francès. Nomenat ambaixador francès a Madrid, arribà a la cort de Felip V el [[1705]]. Amelot controlà el ''Despacho'' i es convertí en una figura clau en la implantació de l'[[absolutisme]] a la Monarquia d'Espanya. Redactà de la seva mà, conjuntament amb el seu protegit [[Melchor Rafael de Macanaz]], el Reial Decret de 29-VI-1707 que abolia els [[Furs aragonesos]] i els [[Furs valencians]]. El recel que va suscitar entre l'aristocràcia castellana d'una banda, i les pressions exercides per Lluís XIV en la [[conferència de Geertruidenberg]] perquè Felip V renunciés a la corona d'Espanya de l'altra, portaren a la seva retirada de l'ambaixada francesa a la cort de Felip V el [[1709]].
 
=== Melchor Rafael de Macanaz ===
[[Fitxer:Macanaznuevaplanta.jpg|thumb|[[Melchor Rafael de Macanaz]].<br/>Redactor del Reial Decret que abolí els [[furs aragonesos]] i [[furs valencians|valencians]], amb el plànol de la Nova Planta de la [[Nueva Colonia de San Felipe|Colonia de San Felipe]] que s'havia d'edificar sobre la destruïda [[Xàtiva]].]]
[[Melchor Rafael de Macanaz]] ([[1670]]–[[1760]]) jurista, escriptor i polític castellà. De família noble vinguda a menys, va passar set anys estudiant Humanitats, centrant-se en la història de l'Església i en història política. Després estudià Jurisprudència a Salamanca graduant-se en ambdós drets i es traslladà a Madrid per dedicar-se a l'advocacia. Va estrènyer relacions amb la casa de Villena oferint-se-li una plaça de jutge als [[Regnes d'Índies]], plaça que no acceptà. Fervorós partidari del [[regalisme]]<ref name="CANO"/> –supremacia del monarca sobre l'Església–, abraçà la causa borbònica durant la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]]. Fou protegit del ministre [[Michel-Jean Amelot]] i conjuntament amb aquest redactà el Reial Decret de 29-VI-1707 que abolia els [[furs aragonesos]] i [[furs valencians|valencians]], instigant també la derogació del [[Consell d'Aragó]]. Fou nomenat Jutge de Confiscacions a València (1707-1710), i en l'aplicació del seu càrrec ignorà la immunitat eclesiàstica estenent les seves confiscacions als béns de l'Església. Trobà la resistència de l'arquebisbe valencià [[Antoni Folc de Cardona]],<ref name="CANO"/> que acudí a les seves influències sobre el President del Consell de Castella [[Francisco Ronquillo Briceño]], qui censurà les seves accions.<ref name="CANO">[[#CANO-1997|Cano (1997:39)]]</ref> Però Macanaz, protegit pels francesos –el marquès [[Amelot]] a Madrid, i el duc de Berwick a València– ignorà aquestes resolucions<ref>[[#CANO-1997|Cano (1997:40)]]</ref> acusant a Folc de Cardona d'usurpar la jurisdicció del rei i les seves regalies. Se li encomanà l'edificació de la [[Nueva Colonia de San Felipe]] sobre la destruïda [[Xàtiva]]. Finalment l'arquebisbe Folc de Cardona aconseguí que l'excomuniquessin i el gener del [[1710]] Macanaz marxava de València fugint de la [[Inquisició]]. Arribà a la cort on fou protegit novament pels francesos i seguí a Felip V durant la seva evacuació de Madrid degut a l'ofensiva austriacista de l'estiu del 1710. Després de la conquesta borbònica d'Aragó fou nomenat Jutge de Confiscacions en aquell regne (1711). Fou elevat a Fiscal General del [[Consell de Castella]] (1712-1715) i fou determinant en el Decret de Nova Planta de la [[Reial Audiència de Catalunya (borbònica)|Reial Audiència del Principat de Catalunya]]. El [[2 de gener]] de [[1714]], i seguint els seus principis regalistes, presentà el seu famós ''[[Pedimento fiscal]]'' contra la immunitat de l'Església. Però la caiguda en desgràcia dels seus protectors a la cort després del segon matrimoni de Felip V amb [[Isabel de Farnesio]] i l'entrada del nou ministre [[Julio Alberoni]] suposà la seva fi. El francès [[Jean Orry]] i Macanaz foren destituïts el [[7 de febrer]] de [[1715]].<ref>[[#VALLEJO-1996| Vallejo (1996:267)]]</ref> Fugí a França on visqué exiliat durant uns anys, però se'l féu retornar al·legant una missió diplomàtica;<ref>[[#CANO-1997|Cano (1997:64)]]</ref> tan sols travessar la frontera fou detingut i empresonat al [[castell de Santo Antón]] de [[la Corunya]], on restà fins al [[circa|c]].[[1760]] per morir poc després.
 
=== José de Grimaldo ===
[[José de Grimaldo y Gutiérrez de Solórzano]] ([[1664]] - [[1733]]) era d'origen biscaí. Tant el seu avi com el seu pare havien estat oficials a la Secretaria del [[Consell d'Índies]], i en ella va començar a treballar també ell als catorze anys. Però el seu salt definitiu es va produir amb la nova dinastia Borbó, especialment des de l'arribada del ministre francès [[Jean Orry]], de qui va arribar a ser secretari. El [[1705]] va ser nomenat per a exercir la Secretaria del Despatx de Guerra i Hisenda, i en ella es va mantenir fins al [[1714]], en què va passar a la Secretaria del Despatx d'Estat, que va abandonar el [[1724]] per seguir al rei en el seu retir a Sant Ildefons. Va tornar a ocupar el lloc per breu temps, el [[1726]], després de la caiguda de [[Juan Guillermo Ripperdá|Ripperdá]]. Va cessar a causa de l'edat i va morir el [[1733]] com a conseller d'Estat, ennoblit amb el títol de marquès i com a cavaller de l'[[Orde del Toisó d'Or]].
 
=== José Patiño Rosales ===
{{AP|José Patiño Rosales}}
[[José Patiño Rosales]] (1666-1736) va ser nomenat Intendent d'Extremadura durant la guerra, deixant gran fama de la seva gestió per haver controlat els desastres que va produir la campanya de Portugal. Després fou nomenat Intendent de Catalunya i, finalitzada la campanya militar, va ser requerit pel [[Consell de Castella]] juntament amb el filipista català [[Francesc Ametller]] per fer un informe previ a la redacció del Decret de Nova Planta; seguidament va establir el [[cadastre]].
 
== Nova Planta: primers decrets (1701-1703) ==
[[Carles II de Castella|Carles II]] morí l'[[1 de novembre]] del [[1700]] i el mateix dia es formà un consell de regència<ref name="ESCUDERO">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:31)]]</ref> dominat pel [[cardenal Portocarrero]], que informà del testament a Versalles. Malgrat la sorpresa inicial de Lluís XIV, aquest acabà per acceptar-lo per raons estratègiques en interès de França,<ref group="n.">[[#GARCIA-2010|García (2010:156)]]: «De ahí que el destino jugase a Luis XIV una mala pasada cuando, como una burla póstuma, Carlos II desginó al Duque de Anjou por su heredero a última hora y con la endiablada cláusula decimotercera del testamento, que no daba cabida a las medias tintas. El soberano francés se vio en el brete de tener que o aceptar la herencia de su nieto o desdecirse de lo acordado en el último Tratado de Repartición. Optó por la Monarquía Católica tras sopesar los intereses de Francia con sus más allegados, puesto que el rechazo o la aceptación condicional de la herencia hubiera supuesto la legítima entrada del Archiduque en la seucesión y, a renglón seguido, la guerra contra España y el Imperio. [..] Aceptar el testamento tampoco conjuraba el riesgo de una más que probable guerra, pero en aquellas circunstancias el futuro de Francia pasaba por Madrid, cuando no sólo su hegemonía sino también su statu quo estaba en juego. [..] Tenía en sus manos a España, el enemigo de siempre, y con ello las mejores bazas frente al resto de sus rivales, cuya incapacidad para desafiar aquella hegemonía en solitario les abocaba a una alianza entre ellos pese a la disparidad de interes».</ref> per bé que era conscient que la [[Casa d'Àustria]], en veure's totalment desposseïda de cap territori, reivindicaria els seus drets a la corona espanyola per iniciar una guerra. El [[24 de novembre]] de [[1700]] el duc d'Anjou fou proclamat oficialment nou monarca espanyol amb el nom de Felip V. Ràpidament, el [[3 de desembre]] de [[1700]] Lluís XIV donava instruccions al seu nét de com i amb qui havia de governar.<ref name="ESCUDERO"/> El [[28 de desembre]] de [[1700]] el consell de regència ordenava que tot el servei diplomàtic espanyol quedava supeditat als francesos (Reial Ordre de 28-XII-1700).<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:160)]]</ref> El [[12 de gener]] de [[1701]]<ref name="ESCUDERO03">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:32)]]</ref> Lluís XIV refusava la petició de l'ambaixador francès [[duc d'Harcourt]]<ref name="MARTINEZ">[[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]]</ref> d'entrar al consell de regència assenyalant-li que s'havia de mantenir l'aparença que la monarquia d'Espanya la governaven només espanyols.<ref name="GARCIA02">[[#GARCIA-2010|García (2010:154)]]</ref> El [[22 de gener]] de [[1701]] el duc Felip d'Anjou travessava la frontera i el [[3 de febrer]] de [[1701]] es féu legal la disposició que confirmava els drets de Felip V a la successió, també del tron de França, de manera que la unió de les dues corones borbòniques quedava oberta i es remarcava la condició de Felip V com a membre de la [[Casa de Borbó]], estant subordinat per tant a Lluís XIV, el seu cap.<ref name="GARCIA01">[[#GARCIA-2010|García (2010:158)]]</ref> Així mateix, es reconeixien també els drets del [[duc d'Orleans]] al tron espanyol, per si succeïa cap imprevist amb Felip V.<ref name="GARCIA01"/> Finalment Felip V arribà a la cort de Madrid el [[18 de febrer]] de [[1701]] i el consell de regència dominat pel [[cardenal Portocarrero]] fou dissolt.
 
=== El ''Despacho'' del cardenal Portocarrero ===
[[Fitxer:Retrato del Cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero.jpg|thumb|esquerra|200px|El [[cardenal Portocarrero]] fou partidari de l'entronització de la [[Casa de Borbó]] com a garant de la unitat territorial de la [[Monarquia d'Espanya]]. Va governar des del ''Despacho'', un reduït gabinet de 4 persones, inclòs l'ambaixador francès, que assessorava a Felip V i deixava marginat al [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]]. Va caure en desgràcia el [[1703]] per oposar-se al creixent dirigisme dels francesos i acabà desterrat.]]
La setmana següent, Felip V, amb la intenció de dissipar els temors vers la introducció de l'[[absolutisme]],<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:46)]]</ref> ratificà al [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]] (Auto de 24-II-1701) com a màxim òrgan de govern, confirmant així la seva predisposició a mantenir el sistema de consells propi de la monarquia espanyola –el [[règim polisinodial]]–. Tot al contrari però, les veritables intencions de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] eren governar des de Versalles a través del seu nét<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:369)]]</ref> i marginar als consells, entesos per l'[[absolutisme]] com un obstacle al desenvolupament del poder reial,<ref name="DEDIEU02">[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:496)]]</ref> ignorant la prerrogativa de cogovernar amb el rei que corresponia als [[Grans d'Espanya]].<ref>[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:33)]]</ref> La marginació dels consells començà immediatament quan Lluís XIV instà<ref name="ESCUDERO03"/> a la formació d'un atípic consell de gabinet,<ref name="GARCIA02"/> el ''Despacho'', que hauria de despatxar per la «''vía reservada''» cada dia amb Felip V<ref name="GARCIA02"/> seguint el model del ''Conseil d'En Haut'' de la monarquia francesa.<ref name="DEDIEU02"/> Es trencava així la tradició hispànica de govern deliberatiu i col·legiat, i s'imposava el sistema absolutista executiu i jeràrquic.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:370)]]</ref> El ''Despacho'' el formaven un reduït grup de 4 persones escollides per a assessorar a Felip V i amb el que Lluís XIV pretenia controlar tota l'acció de govern de la monarquia espanyola. Els escollits foren el [[cardenal Portocarrero]] i el president de Castella [[Manuel Arias y Porres]], membres de la ''Cábala'' partidària dels borbons, als quals s'incorporà posteriorment l'ambaixador francès [[Comte de Marsin]], ja sense cap contemplació per les aparences.<ref>[[#GARCIA-2008|Escudero (2008:70)]]</ref> El ''Despacho'' tenia una secretaria que s'encarregava d'executar les resolucions preses en el gabinet, secretaria que era ocupada pel secretari del despatx universal [[Antonio de Ubilla]]; la denominació ''universal'' es referia al fet que s'ocupava de totes les matèries que afectaven al govern. Per la seva simple existència, el ''Despacho'' anul·lava de fet als consells – el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]], el [[Consell de Guerra polisinodial|Consell de Guerra]] i el [[Consell d'Hisenda]] –, el volum de negoci dels quals es veié reduït progressivament i el seu àmbit de treball quedà restringit a assumptes de poca rellevància.<ref name="DEDIEU02"/> Tot i així, però, començaren a aparèixer els primers problemes al ''Despacho'' quan es feren evidents tant la indolència com les poques ganes de governar de Felip V, així com el seu caràcter taciturn.<ref name="ESCUDERO03"/> Entre el [[24 de març]] i el [[18 de juny]] de [[1701]], Felip V anà signant tots els tractats d'aliança militar que unien la Monarquia d'Espanya amb la França del seu avi per bastir una gran aliança borbònica: primer amb el [[ducat de Màntua]], després amb l'elector de Baviera i el de Colònia, seguidament amb el [[ducat de Savoia]] –que incloïa el seu casament amb [[Maria Lluïsa de Savoia]] sense que ni ell ni els mandataris espanyols hi prenguessin part–,<ref>[[#GARCIA-2010|Escudero (2010:158)]]</ref> i finalment un tractat de neutralitat amb Portugal.
 
=== Les reformes a la Hisenda Reial ===
Però a principis de [[1701]] la situació financera, tant de França com de la Monarquia d'Espanya, era crítica. El [[Consell d'Hisenda]] havia reconegut que els ingressos ordinaris ja estaven compromesos,<ref name="BERNARDO">[[#BERNARDO-2006|Bernardo (2006)]]</ref> i si bé la ''[[Flota de Indias]]'' havia portat el [[març]] de [[1701]] 130.000 escuts i el comerç n'havia facilitat 300.000 més, la major part d'aquesta quantitat s'havia gastat en reforçar fortaleses i comprar voluntats per forjar l'aliança borbònica dissenyada per Lluís XIV. Quedaven les ''alcabalas'' de Cadis, que foren hipotecades per 250.000 escuts per pagar els deutes que reclamava el mateix [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] (150.000 escuts), pagar la defensa del [[ducat de Milà]] (50.000) i la guarnició de la [[Orà|fortalesa d'Orà]] (50.000).<ref name="BERNARDO"/> En vista d'aquesta situació, Lluís XIV centrà la seva atenció en els tresors de les Índies; entre el [[juny]] i el [[novembre]] de [[1701]] envià a la cort de Madrid a [[Jean Orry]] perquè avalués l'estat de la Hisenda Reial, que havia de permetre drenar els recursos econòmics de l'Amèrica espanyola cap al finançament de la guerra.<ref name="GARCIA03"/> A la secretaria d'Estat francesa arribaren dues memòries sobre el [[virregnat del Perú]] i el [[virregnat de Nova Espanya]], on s'exposava que malgrat els impressionants tresors americans, estimats en 600 milions de pesos, a la Hisenda Reial no hi arribava allò que pertocava, essent les principals causes: 1) la mala administració espanyola des de Madrid i la corrupta administració colonial dels virreis, 2) la fraudulenta explotació de l'[[or]] i la [[plata]], 3) la pèssima organització de la ''[[Flota de Indias]]'', i 4) la invasió de comerciants estrangers –Anglaterra, Holanda i Portugal–, que acaparaven la major part del comerç hispano-americà amb el consentiment de les mateixes autoritats espanyoles, i dominaven l'exportació de productes europeus en l'eix Cadis-Sevilla.<ref name="BERNARDO"/>
 
Lluís XIV ordenà tot un procés de reforma; foren destituïdes totes les autoritats, tant a la metròpoli com a les colònies; el [[Consell d'Hisenda]] fou reduït (Reial Decret de 25-II-1701) i quedà derogada la Junta de Cambra d'Índies (Reial Decret 6-III-1701); ordenà a l'esquadra francesa de Châteaurenault que escortés la ''[[Flota de Indias]]'' a fi d'evitar cap atac mentre transportaven l'or i la plata; i finalment França s'apoderà del fabulós contracte d'''[[Asiento de negros]]'' amb un acord entre les dues corones borbòniques i la Companyia Reial de Guinea establerta a França (Reial Cèdula de 27-VIII-1701). La preocupació de Lluís XIV per una qüestió tan estratègica com era l'[[or]] i la [[plata]] dels espanyols fou contínua al llarg del conflicte; el [[18 de gener]] de [[1702]] Lluís XIV comunicà a l'ambaixador francès [[comte de Marsin]] que s'encarregués a [[Francisco Ronquillo Briceño]] que recollís els efectes portats de les Índies i els enviés a França;<ref name="GARCIA03">[[#GARCIA-2010|García (2010:157)]]</ref> posterirment les intencions de l'ambaixador francès perquè s'autoritzés al [[Consell d'Índies]] a portar moneda espanyola cap al [[regne de França]] trobaren l'oposició frontal del [[Consell de Castella]], amenaçant d'afectar «''la amistad entre las dos Coronas''»,<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:114)]]</ref> i a finals d'aquell mateix any el nou ambaixador francès [[César d'Estrées]], auxiliat per altres negociants, s'ocupava dels problemes que comportava el complicat i incòmode transport de l'or i la plata cap a França.
 
=== El primer decret de «Nova Planta» ===
El primer decret de «Nova Planta» fou sancionat per Felip V el [[6 de març]] de [[1701]] (Reial Decret de 6-III-1701: ''Nueva Planta del Consejo con el número de veinte Ministros, y su Presidente o Gobernador'') amb la voluntat de marginar els consells com a òrgans de govern al·legant mesures de reducció de la despesa pública dictades per les necessitats de la guerra. Durant el mes de [[febrer]] de [[1701]] ja s'havien iniciat les retallades i destitucions al [[Consell d'Hisenda]], i al [[març]] la reforma caigué sobre el [[Consell de Castella|Suprem i Reial Consell de Castella]], al qual se li donà Nova Planta –nova estructura–, establint que quedés format només per 1 President, 20 jutges numeraris i 1 fiscal sense vot. En realitat, però, no es tractava d'una Nova Planta, sinó que es reposava la Planta que ja tenia, teòricament, des del [[1691]].<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:51)]]</ref>
 
Durant les reformes del regnat del difunt [[Carles II de Castella|Carles II]], el decret de 1691 pretenia suprimir els jutges supernumeraris i retallar els salaris dels jutges numeraris del [[Consell de Castella]].<ref name="GARCIA05">[[#GARCIA-2008|García (2008:50)]]</ref> L'aparició de supernumeraris s'havia anat produint progressivament davant la necessitat creixent de jutges per garanties processals, augment de causes i denegació de jubilacions per manca de recursos.<ref group="n.">[[#GARCIA-2008|García (2008:110)]]: Les raons es trobaven en què rarament es concedien jubilacions perquè suposava continuar cobrant tot el salari, qüestió aquesta que la Hisenda Reial evitava, de manera que molts jutges per raons d'edat ja no assistien al Consell malgrat ser-ne titulars; una altra de les raons és que la garantia de justícia radicava en el nombre de jutges que redactaven un sentència, de manera que les mateixes lleis havien disposat l'augment del nombre de jutges segons de la matèria que es jutgés. Una altra situació es produïa quan davant la paritat de vots dels jutges, la causa era enviada a una altra sala perquè avalués novament el cas, interrompent així el curs ordinari de les seves causes.</ref> Confrontada amb la realitat, la supressió dels supernumeraris de [[1691]] havia quedat en paper mullat. El Reial Decret de 6-III-1701 de Felip V que tornava a invocar la retallada provocà d'una banda gran descontentament al [[Consell de Castella]], «''llenó el cardenal'' [Portocarrero] ''toda la corte de descontentos y quexosos''»,<ref name="GARCIA05"/> però també afectà a altres consells doncs era freqüent que jutges d'un consell assistissin com a associats a d'altres, provocant la retallada un efecte multiplicador de paràlisi.<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:110)]]</ref> Després d'aquesta «Nova Planta» seguirien les acusacions sistemàtiques dels enviats francesos titllant-los d'antiquats, lents i ineficients.<ref group="n.">[[#GARCIA-2008|García (2008:111)]]: Como vemos, la escuálida reforma de los Consejos de 1701, lejos de mejorar su funcionamiento contribuyó más a su oxidación, sin que se puedan achacar las malas consecuencias a la lenidad propia de unos consejeros amarrados en los viejos usos. Más que su amor gratuito hacia la tradición y su odio natural hacia toda novedad, la razón hay que buscarla en la cortedad de miras y ceguedad de los reformadores. Las penurias del Consejo de Castilla, sin embargo, no pararon en las carencias personales, alcanzó también a los ingresos del tribunal, al punto de paralizar casi su actividad cotidiana.</ref> Poc després, el [[8 de maig]] de [[1701]] al Convent de [[San Jerónimo el Real]], se celebrà de jura de fidelitat a Felip convocant a les [[Corts de Castella]],<ref name="MARTINEZ"/> mentre tot seguit el jove Felip V consentia a signar, el [[24 de maig]] de [[1701]], l'Auto de 24-V-1701 prohibint als presidents i ministres del [[Consell de Castella]] escriure intercessions en favor de cap jutge. En les lluites de poder entre les faccions borbòniques, el president del Consell de Castella i membre del ''Despacho'' [[Manuel Arias y Porres]] fou destituït el [[1703]].
 
=== L'esclat de la Guerra de Successió a Europa i la crisi del ''Despacho'' ===
{| class="toccolours" style="float:right; margin-left:1em; margin-right:0; font-size:85%; background:#e7edf5; width:40em; max-width:25%;" cellspacing="5"
| style="text-align: left;" |
Després de la seva primera estada entre el juny i el novembre de [[1701]] per dictaminar l'estat de les finances espanyoles, Lluís XIV tornà a enviar [[Jean Orry]] per estudiar les reformes que caldria aplicar per finançar la guerra.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:260)]]</ref> Arribà a la cort de Madrid el [[juny]] de [[1702]] i conjuntament amb l'ambaixador [[Comte de Marsin]] es decretaren mesures punitives contra els comerciants anglesos i holandesos, ja enemics de guerra, mentre ordenava disposicions de comerç a favor dels negociants francesos amb la col·laboració del Consell de comerç francès a [[París]], on es trobava [[Michel-Jean Amelot]]. En el si del ''Despacho'' esclatà un greu conflicte per les diferències entre els consellers espanyols i francesos, que no tardaren a paralitzar tota acció de govern i estengueren la discòrdia per tota la cort borbònica.<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:94)]]</ref> El [[setembre]] de [[1702]] l'ambaixador francès fou substituït pel [[cardenal d'Estrées]], i [[Jean Orry]] retornà a Versalles on presentà els seus informes al [[Jean-Baptiste Colbert, marquis de Torcy|marquès de Torcy]], al [[Louis Phélypeaux, comte de Pontchartrain|comte de Pontchartrain]] i a [[Michel Chamillart]] sobre les mesures que calia aplicar a la Hisenda espanyola. Per la seva part, Portocarrero intentà corregir la política comercial de sotmetiment als francesos i protegir els interessos dels espanyols limitant les facultats que s'havien entregat als comerciants francesos i suavitzant les sancions contra anglesos i holandesos, que afectaven als seus associats valencians i catalans.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:252)]]</ref> Per contra, [[Jean Orry]] retornà a Madrid el [[desembre]] de [[1702]] amb ordres de posar en pràctica els seus projectes. A partir d'aleshores les ordres, les contraordres i el col·lapse en el govern es generalitzaren. Aquesta situació en l'absència de Felip V s'agreujà encara més per les disputes entre la princesa dels Ursins i l'ambaixador francès [[cardenal d'Estrées]] a l'hora de voler monopolitzar la influència sobre la jove reina governadora que ara presidia les reunions del ''Despacho''. Finalment Felip V retornà a la cort de Madrid el [[17 de gener]] del [[1703]], i l'endemà el cardenal Portocarrero li presentà un memorial denunciant el sotmetiment dels espanyols als interessos de Versalles;<ref name="PEÑA03">[[#PEÑA-2005|Peña (2005:374)]]</ref> poc després era expulsat del ''Despacho''.
 
=== Legislació ===
* Auto de 24-II-1701: ''[http://books.google.cat/books?id=8F1FAAAAcAAJ&dq=%2224%20de%20febrero%20de%201701%22&hl=ca&pg=PA86#v=onepage&q&f=false El Consejo me consulte con zelo, i suma pureza, i en las resoluciones observe gran secreto]'' (Nov. Rec. lib II, tit. IV, a.LVI)
* Reial Decret de 25-II-1701: ''[http://books.google.cat/books?id=cegKDSARI6gC&dq=Real%20decreto%2025%20febrero%201701%20consejo%20hacienda&hl=ca&pg=PA533#v=onepage&q&f=false Planta del Consejo de Hacienda]'' (Aut. I i II)
* Reial Decret de 29-III-1702: El [[Consell de Flandes]] resident a Madrid queda sense exercici
 
== El «col·lapse és gran» (1703-1705) ==
=== La intromissió directa de Lluís XIV i l'oposició de la noblesa castellana ===
[[Fitxer:After François de Troy - CesardEstrees - 1658.jpg|thumb|L'ambaixador francès [[César d'Estrées]] pugnà amb la [[Princesa dels Ursins]] per controlar al jove [[Felip V de Castella|Felip V]]. Finalment acabà expulsat del ''Despacho'' i fou destituït com a ambaixador, essent rellevat pel seu nebot l'abat Jean d'Estrées; aquest pogué revenjar-se de la Ursins i veié com el [[1704]] era expulsada de la cort de Felip V per ordres del seu avi. Tot i així la Ursins féu valdre les seves influències amb el mariscal [[René de Froulay de Tessé|comte de Tessé]] i les dones dels monarques borbònics, [[Maria Lluïsa de Savoia]] i [[Madame de Maintenon]] respectivament, per a recuperar la seva posició i retornar a la cort de Felip V el [[1705]].]]
A partir d'aleshores Portocarrero liderà la resistència a la submissió francesa des del [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]], mentre l'ambient a la cort de Madrid era molt tens i els [[Grans d'Espanya]] estaven cada cop més descontents amb la situació que s'havia creat.<ref group="n.">[[#GARCIA-2008|García (2008:106)]]: «El retrato basado en los testimonios franceses, de una nobleza inútil y arrogante que sólo miraba al mantenimiento de sus preeminencias y de la etiqueta, debe ser revisado»</ref> El desgavell de la cort s'agreujà encara més per les pugnes per controlar la voluntat de Felip V entre la Princesa dels Ursins, el seu tutor [[marquès de Louville]], i l'ambaixador francès [[cardenal d'Estrées]]; aquest caigué en desgràcia pocs dies després i fou expulsat del ''Despacho'', fet que irrità profundament a Lluís XIV. Aquest li deia en una carta a Felip V el [[4 de febrer]] de [[1703]] que no havia de prendre cap decisió sense posar-se d'acord amb ell i que al ''Despacho'' hi havia d'haver una persona que el representés.<ref group="n.">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:32)]]; Reproducció d'una carta de Lluís XIV: Es necesario, por lo menos, que antes de tomar cualquier decision os pongáis de acuerdo conmigo, y poco perdiros es, que asista a vuestro consejo una persona que me represente; tenéis sobrado talento para desearlo. Elijo al cardenal Estrées com al hombre más versado en negocios públicos, y el más ilustrado que pueda yo enviar a vuestro lado, cuyas luces y experiencia os serán en extremo útiles. [..] Escoged, pues, lo que más os agrade, o la continuación de mi apoyo, o los consejos interesados de los que quieren perderos.</ref> A partir d'aleshores Lluís XIV abandonà el dirigisme passiu que havia mantingut amb Portocarrero i passà a la intromissió directa en el govern espanyol. Tota decisió important, un cop elevada a [[Felip V de Castella|Felip V]] per mitjà del Secretari del Despatx Universal, era enviada a [[Versalles]] perquè Lluís XIV la considerés personalment i indiqués les seves observacions i resposta, perdent-se en tot el procés un mes.<ref name="GARCIA">[[#GARCIA-2010|García (2010:164)]]</ref> Seguidament eren enviades de nou a Madrid on Felip V hi donava la seva reial resolució.<ref name="GARCIA"/> Les maquinacions de la Ursins continuaren i el juny del [[1703]] el següent en caure en desgràcia fou el seu tutor [[marquès de Louville]], qui en arribar a [[Versalles]] informà a Lluís XIV dient de Felip V: «És un rei que no regna, ni regnarà mai».<ref name="BRAUDILLART"/> En el viatge l'acompanyà [[Jean Orry]], qui d'acord amb la Ursins demanà la destitució formal de l'ambaixador d'Estrées;<ref>[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:36)]]</ref> poc després aquest era destituït essent rellevat interinament pel seu nebot l'abat Jean d'Estrées, prohibint-se-li però assistir al ''Despacho'', mentre Orry retornava a [[Madrid]] el juliol de [[1703]].
A aquesta crispació venia a sumar-se la dimissió el [[1701]] del [[Beltrán Manuel Manrique de Lara Velasco y Vélez de Guevara|duc de Nàjera]] com a capità general de galeres, secundada pel [[Diego Dávila Mesía y Guzmán|marquès de Leganès]] i d'altres nobles de resultes del nomenament d'un francès com a cap de l'armada espanyola; la protesta del [[duc d'Arcos]] per la creixent intromissió francesa en els costums de la cort; i la deserció el [[13 de setembre]] [[1702]]<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:250)]]</ref> de [[Juan Tomás Enríquez de Cabrera y Ponce de León|Juan Tomás Enríquez de Cabrera y Ponce de León, Almirante de Castilla]], que havia estat conjuntament amb el [[comte d'Oropesa]] el cabdill de l'alta noblesa castellana del «partit austríac» favorable a la successió en la Casa d'Àustria fins que el [[cardenal Portocarrero]] l'havia desterrat. El seguiren el [[Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval|comte de La Corzana]] i el [[comte d'Oropesa]]. Les desercions i la creixent oposició de la noblesa castellana davant el dirigisme francès anaven de la mà amb l'estratègia militar dissenyada pels aliats; la flota anglesa es dedicà a selectives i punitives operacions militars que tenien per únic objectiu desprestigiar a Felip V i la Casa de Borbó demostrant la seva debilitat militar, amb l'esperança que es produís un cop d'estat des de l'interior que derroqués a Felip V. En aquesta direcció es llançà l'[[Batalla de Cadis (1702)|assalt anglès a Cadis (1702)]] i l'atac conta la ''Flota de Índias'' a la [[Batalla de la badia de Vigo|Batalla de la badia de Vigo (1702)]], que suposà la pèrdua de 100 milions de reals; per tensionar més la situació política, Anglaterra aconseguí que Portugal abandonés l'aliança borbònica i s'uní al bàndol dels aliats ([[maig]] de [[1703]]). I finalment, a [[Viena]], es va fer la proclamació pública d'un candidat alternatiu a Felip V a la corona espanyola, l'arxiduc Carles d'Àustria, que fou nomenat oficialment nou monarca espanyol, a l'espera de poder ocupar el tron.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:381)]]</ref> Però malgrat els atacs selectius dels anglesos per desprestigiar internament a Felip V i desestabilitzar el seu govern, la noblesa castellana mai no contemplà seriosament l'alternativa de passar-se a l'arxiduc Carles d'Àustria; això equivaldria, per definició, a acceptar el desmembrament de la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya, doncs eren evidents els interessos contraposats de la Casa d'Àustria, Anglaterra, Holanda i Portugal.<ref name="GARCIA04">[[#GARCIA-2008|García (2008:108)]]</ref> França continuava essent l'única capaç de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola, i el jove i influenciable Felip V l'instrument d'aquesta garantia; la noblesa castellana comenceçà a conspirar, però no per derrocar a Felip V, sinó per desfer-se de la camarilla francesa adoptant una ferma actitud d'obstrucció<ref name="GARCIA04"/> contra la implantació de l'absolutisme i la submissió a les ordres dels francesos.<ref name="PEÑA02"/><ref name="PEÑA02">[[#PEÑA-2005|Peña (2005:383)]]</ref>
 
=== El ''Despacho'' de Jean Orry ===
[[Fitxer:A British Man of War before the Rock of Gibraltar by Thomas Whitcombe.jpg|thumb|300px|La desastrosa campanya militar de Portugal suposà la destitució de [[Jean Orry]] el [[juliol]] del [[1704]]. Poc després la [[Presa de Gibraltar]] ([[agost]], [[1704]]) irà a Lluís XIV i el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] fou destituït, la secretaria de guerra sota la seva responsabilitat fou suprimida i la Tresoreria Major de Guerra acabà desmantellada. Però amb la tornada d'Orry el [[maig]] de [[1705]] es tornaren a restablir. Els atacs selectius de l'esquadra britànica entre [[1702]] i [[1704]] no aconseguiren però estimular una revolta interna de la noblesa castellana contra Felipe V, que es mantingué fidel a aquest en tant en quant era el garant de la implicació francesa en la defensa de la integritat territorial de la [[Monarquia d'Espanya]].]]
El [[maig]] del [[1703]] [[regne de Portugal|Portugal]] s'havia unit al bàndol dels aliats; el [[juny]] Orry anà a [[Versalles]] i seguidament començà a preparar la campanya militar per a la invasió de Portugal. Les desavinences creixents del secretari del Despatx Universal [[Antonio de Ubilla]] provocaren que a aquest darrer li fossin sostretes les competències relacionades amb els temes de guerra; el [[15 de setembre]] de [[1703]] Orry les assignà al [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]],<ref name="ESCUDERO01">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:37)]]</ref> i Ubilla continuà encarregant-se de «''todo lo demás''». A partir d'aleshores el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] s'ocupà principalment dels ''[[asientos]]'' de queviures i municions, centralitzant en la seva persona les consultes elevades al rei en temes militars; tot s'administrava al ''Despacho'' –la «''via reservada''»– sense que en tingués coneixement el [[Consell de Guerra]] –que'' de facto'' quedà anul·lat–<ref>[[#CASTRO-2004|Castro (2004:72)]]</ref> ni el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]].
El gener de [[1704]] el mariscal [[duc de Berwick]], com a capità general de les Dues Corones borbòniques, entrava a la península al capdavant de 12.000 soldats francesos. El [[març]] de [[1704]] Felip V, acompanyat de [[Jean Orry]], es dirigí cap a la frontera i el maig de [[1704]] s'inicià la invasió borbònica del regne de Portugal mentre els aliats contraatacaven a l'altra banda, al mediterrani, llançant el [[Desembarcament de Barcelona]] amb la complicitat d'alguns dirigents austriacistes des de l'interior de la ciutat. Aquest desembarcament fracassà, ja que la ciutat de Barcelona rebutjà els invasors i es mantingué fidel a Felip V, al qual havien jurat fidelitat el 1701. La campanya borbònica de Portugal resultà en un complet fracàs, no degut a les poques tropes angleses i portugueses que defensaven el regne, sinó per la mala gestió de la intendència de guerra borbònica sota la responsabilitat de Jean Orry. A la cort de Madrid l'ambaixador francès abat d'Estrées feia córrer rumors sobre l'amant de la Ursins, mentre la prepotència d'aquesta feren que finalment el [[28 de juny]] de [[1704]] Felip V l'expulsés de la cort per ordres del seu avi Lluís XIV. Finalitzada la desastrosa campanya borbònica contra Portugal el juliol de [[1704]], Jean Orry fou destituït i cridat a Versalles, mentre l'ambaixador francès Jean d'Esterés era substituït per un ambaixador més dur, [[Antoine V de Gramont]],<ref name="PEÑA06">[[#PEÑA-2005|Peña (2005:386)]]</ref> amb la missió de rellevar a Orry al capdavant del ''Despacho''. La situació política de la cort borbònica encara empitjorà més quan poc després els aliats [[Presa de Gibraltar|conqueriren Gibraltar]] (agost de [[1704]]). El [[13 d'agost]] de [[1704]] el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] fou destituït, la Secretaria de Guerra sota la seva responsabilitat creada pel destituït Orry fou així mateix suprimida, i el secretari [[Antonio Cristóbal de Ubilla y Medina]] recuperà totes les competències de la secretaria del Despatx Universal. El [[17 d'octubre]] la Tresoreria Major de Guerra fou desmantellada,<ref>[[#CASTRO-2004|Castro (2004:100)]]</ref> recuperant el comte d'Estrella, governador de la Hisenda Reial, les competències perdudes per la invasió de la Tresoreria Mayor de Guerra, havent-lo deixat reduït a un simple supervisor de recaptació.<ref name="PEÑA06">[[#PEÑA-2005|Peña (2005:386)]]</ref> Tot i així, i per intercessió de Felip V, el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] passà ([[17 d'agost]] de [[1704]]) al [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]] i fou nomenat gentilhome de cambra.
 
=== El ''Despacho'' de Gramont ===
[[Fitxer:Undated portrait of Antoine de Gramont, Duke of Gramont by an unknown artist.jpg|thumb|[[Antoine V de Gramont]], duc de Guiche i mariscal de França. Fou nomenat ambaixador francès a la cort de Felip V (1704-1705) on dirigí el ''Despacho''. Lluità a la [[Batalla de Ramillies]] (1706) i fou ferit a la [[Batalla de Malplaquet]] (1709).]]
Els plans de Lluís XIV pel govern de la monarquia espanyola es feren evidents en una carta de l'agost del [[1704]], en la que demanava que el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] fos apartar del ''Despacho'' i es formés una nova junta amb els noms designats per l'ambaixador francès [[Antoine V de Gramont]], recordant-li Lluís XIV al seu nét que «resulta impossible que us acompanyi l'èxit mentre regni el desordre, com fins avui, en els vostres negocis».<ref group="n.">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:38)]]; Reproducció d'una carta de Lluís XIV: Hasta el presente habéis entregado vuestra confianza a gentes incapaces o interesadas. Os pido que apartéis a Canales mientras yo hago volver a Orry, per encuentro resistencia de vuestra parte [..] Resulta imposible que os acompañe el éxito en tanto reine tanto desorden como ahora en vuestros negocios. Estableced un Consejo sabio e ilustrado: el duque de Grammont os dirá quiénes están capacitados para formar parte de él.</ref>
El ''Despacho'' quedà format per [[Manuel Arias y Porres]], el [[José de Solís y Valderrábano|duc de Montellano]], el [[Ferran d'Aragó Montcada i de Montcada|duc de Montalto]], el [[Juan Domingo de Zúñiga y Fonseca|comte de Monterrey]], el [[Pedro Sarmiento y Toledo|comte de Mancera]] i el secretari [[Antonio Cristóbal de Ubilla y Medina]]. La direcció del ''Despacho'' recaigué en l'ambaixador francès [[Antoine V de Gramont]].<ref name="PEÑA06"/>
 
=== L'esclat d'una nova crisi ===
El [[5 de novembre]] de [[1704]] esclatà una nova crisi quan Felip V sancionà el Decret 5-XI-1704 pel qual s'ordenaven nous impostos i s'incrementaven els existents.<ref name="PEÑA06"/> El [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]], dirigit per Portocarrero i els Grans d'Espanya, esclatà en revolta oberta i votà en contra del decret perquè anava frontalment en contra de la jurisdicció dels regnes d'Espanya;<ref name="PEÑA04">[[#PEÑA-2005|Peña (2005:387)]]</ref> només es podien aprovar nous impostos si es convocaven Corts, i allí el rei arribava a un ''[[pactisme|pactum]]'' amb les institucions de la terra; un reial decret que imposés impostos sobre els regnes sense respectar la sobirania de les institucions que representaven els regnes, equivalia ''de facto'' a una declaració de guerra contra les institucions d'aquests, especialment als [[estats de la Corona d'Aragó]] on la crispació ja era màxima degut als decrets que afavorien els comerciants francesos i prohibien el comerç amb anglesos i holandesos, principals socis comercials de valencians, catalans i aragonesos. Però poc després la [[Guàrdia de Corps]] de Felip V empresonà al [[comte de Cifuentes]] i al [[Antoni Vicentelo de Lecca i d'Erill|comte d'Erill]], mentre el [[comte de Luque]] i el [[comte de Requena]] foren desterrats, per bé que el [[10 de juny]] de [[1705]] acabarien també detinguts per conjurar contra el rei.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:316)]]</ref> El [[31 de desembre]] de [[1704]] Felip V ordenà al consell que es reunís en plenari i recolzés el decret d'imposició d'impostos sense cap contradicció. Com a resposta, el [[Juan Clarós Pérez de Guzmán y Fernández de Córdoba|duc de Medinasidonia]], el de Fresno, el de Montalvo, i [[cardenal Portocarrero|Portocarrero]] es negaren obertament a reunir-se al·legant que estaven malalts; altres, com el [[Luis Francisco de la Cerda i Aragó|duc de Medinaceli]], el [[Pedro Sarmiento y Toledo|comte de Mancera]], el [[Rodrigo Manuel Manrique de Lara|comte de Frigliana]], el [[Juan Domingo de Zúñiga y Fonseca|comte de Monterrey]], el [[Pedro Manuel Colón de Portugal|duc de Veragua]], el [[Manuel de Coloma y Escolano|marquès de Canales]] i el [[Luis Antonio Tomás Fernández Portocarrero y Moscoso|comte de Palma]], es reuniren però no votaren perquè les ausències invalidaven el procediment, s'aixecaren de la reunió i li espetaren a la cara a Felip V: «''dese cuenta Su Majestad de lo que pasa, y recapacite su decisión''».<ref name="PEÑA04"/>
 
== L'aixecament dels estats de la Corona d'Aragó (1705-1706) ==
{{AP|Guerra de Successió Espanyola|Corona d'Aragó}}
[[Fitxer:ConstitucionsCatalanesVolumIr.jpg|thumb| ''[[Constitucions de Catalunya]]'' publicades el [[1704]] en virtut del [[Capítol de cort]] LXXXII que fou aprovat en les [[Corts de Barcelona (1701)|Corts Catalanes celebrades a Barcelona entre 1701-1702]]. Però el [[1704]] el virrei [[Francisco de Velasco]] les va vulnerar repetidament provocant l'aixecament en armes a Catalunya contra Felip V. Poc després Carles d'Àustria desembarcava a Barcelona on era rebut com un alliberador i era jurat com a nou sobirà de [[Principat de Catalunya|Catalunya]]. Seguirien després els regnes d'[[regne d'Aragó|Aragó]], [[regne de València|València]], i [[regne de Mallorques|Mallorques]]]]
Des del [[Desembarcament de Barcelona|Desembarcament aliat de Barcelona]] el [[1704]], la tensió política també s'havia agreujat al [[Principat de Catalunya]]. Seguint les indicacions del seu avi i respectant les obligacions testamentàries en virtut de les quals havia esdevingut monarca espanyol, Felip V havia jurat els furs i les constitucions dels [[estats de la Corona d'Aragó]].<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:81-82)]]</ref> Tot seguit s'obriren corts d'Aragó<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:90)]]</ref> i [[Corts de Barcelona (1701)|Corts Catalanes a Barcelona]] ([[1701]]-[[1702]]), en les que s'obtingué la creació del [[Tribunal de Contrafaccions]] que acotava la [[sobirania]] del monarca i vetllaria perquè es complissin les lleis de Catalunya;<ref>[[#GARCIA-2008|García (2008:97-107)]]</ref> El [[1703]], però, es produí un salt qualitatiu quan a [[Viena]] l'[[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|arxiduc Carles d'Àustria]] fou nomenat legítim monarca espanyol, evidenciant així que la [[Casa d'Àustria]] ja no només pretenia arrabassar-li els territoris italians a la monarquia espanyola, sinó que a partir d'aleshores lluitaria també per obtenir el tron d'Espanya. L'intent de desembarcament aliat a Barcelona amb la complicitat d'un reduït nombre d'[[Austriacista|austriacistes]], per bé que frustrat, donà lloc al virrei borbònic de Catalunya [[Francisco de Velasco]] a llançar una repressió indiscriminada conculcant repetidament les [[Constitucions de Catalunya]]. La ciutat de Barcelona, que tenia el privilegi de nomenar ambaixadors propis, nomenà a [[Pau Ignasi de Dalmases]] perquè denunciés davant Felip V en persona l'actitud anticonstitucional del virrei Velasco.
=== El ''Despacho'' de Michel-Jean Amelot ===
{{AP|Secretari d'Estat (Monarquia Absolutista borbònica)}}
El [[5 de febrer]] de [[1705]], només arribar a Madrid, [[Pau Ignasi de Dalmases]] fou detingut i empresonat. A la cort la situació de tensió política s'estava tornant insostenible per l'oposició del [[cardenal Portocarrero]] a l'intervencionisme francès sobre el govern espanyol. El secretari del Despatx Universal [[Antonio de Ubilla]] fou destituït i, seguint les pressions del President del Consell de Castella [[José de Solís y Valderrábano|duc de Montellano]], es nomenà al [[Pedro Cayetano Fernández del Campo|marquès de Mejorada]], mentre el primer conservà la seva plaça al [[Consell d'Índies]]. L'[[abril]] del [[1705]] Lluís XIV donà instruccions a [[Michel-Jean Amelot]] per a esdevenir nou ambaixador i prendre el control del ''Despacho''. Ametot pertanyia a la noblesa de toga, fet que el faria menys complaent que els seus predecessors i més adient per a complir amb la funció que l'ocasió requeria.<ref name="GARCIA06">[[#GARCIA-2010|García (2010:167)]]</ref>
El [[15 de juliol]] de [[1705]] Felip V sancionava el Reial Decret 15-VII-1705 que creava oficialment i posà fi ''de iure'' a la Secretaria del Despatx Universal al dividir-la en dos i legalitzar el repartiment de competències. El funcionament del ''Despacho'' era el següent. Es tractava un tema general «a boca» i després els secretaris executaven les directrius generals donant ordres concretes amb gran marge de maniobra. D'aquí passaven als oficials de secretaria, que les passaven als superintendents, i aquests als intendents i corregidors, i d'aquí als municipis. Un sistema piramidal i jeràrquic on els esglaons inferiors es limitaven a complir ordres sense participar en el procés, i si elevaven una consulta, es rebia un «''enterado''» al que podia seguir una altra ordre del grau superior.<ref>[[#PEÑA-2005|Peña (2005:375)]]</ref>
 
=== Desembarcament triomfal de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona ===
{| class="toccolours" style="float:right; margin-left:1em; margin-right:0; font-size:85%; background:#e7edf5; width:40em; max-width:25%;" cellspacing="5"
| style="text-align: left;" |
L'abril de [[1706]] les tropes de Felip V varen contraatacar i es dirigiren directament contra [[Barcelona]]. Varen envoltar la ciutat i iniciaren el [[Setge de Barcelona (1706)]] a fi de reconquerir-la i acabar amb el principal bastió constitucionalista. Però el 8 maig de 1706 es va albirar en l'horitzó a la flota anglesa, fet que provocà l'aixecament del setge i la caòtica fugida de les tropes borbòniques, que van deixar abandonats al camp davant de Barcelona als ferits, els subministraments i tot el tren d'artilleria. Orry fou destituït i reclamat a Versalles.
 
=== Legislació ===
* Reial Decret 11-VII-1705: ''[http://books.google.cat/books?id=31ZHAAAAYAAJ&dq=real%20decreto%20de%2011%20de%20julio%20de%201705&hl=ca&pg=RA2-PA32#v=onepage&q&f=false Sobre la division en dos de la Secretaría del Despacho Universal]'' (Nov. Rec. not 1, tit. 6, lib. 3)
* Reial Decret 2-X-1706: Les dues secretaries del Consell d'Estat es redueixen a una, mateixa sort que passarien les dues secretaries del Consell de Guerra. I finalment una sola secretaria comuna l'[[1 de maig]] de [[1717]].
 
== Nova Planta: «por justo derecho de conquista» (1707-1709) ==
=== La conquesta borbònica d'Aragó i València ===
{{AP|Batalla d'Almansa|Furs aragonesos|Furs valencians}}
Derrotat l'exèrcit borbònic, les tropes austriacistes es llençaren a l'ofensiva per conquerir Madrid, ciutat que van prendre fàcilment al cap de pocs mesos, però de la qual van haver de retirar-se davant el rebuig de la població i l'arribada de tropes franceses per reforçar l'exèrcit borbònic. Aquest va perseguir l'exèrcit austriacista fins a derrotat-lo a la [[Batalla d'Almansa]] el [[1707]], fet que poc després va permetre a les tropes borbòniques la conquesta i ocupació militar del [[regne de València]] i el [[regne d'Aragó]]. El 8 de maig la ciutat de València es rendeix a Berwick i el 26 de maig el duc d'Orleans entra a Saragossa.<ref name="CANO01"/> El [[29 de juny]] de [[1707]] Felip V de Castella emetia a Madrid el decret que abolia els [[furs aragonesos]] i els [[furs valencians]], acusant aquests regnes del delicte de rebel·lió i apel·lant al just «[[dret de conquesta]]», quedant derogat el règim constitucional, el sistema legislatiu i les institucions d'autogovern, així com el dret privat i el dret públic d'ambdós estats de la [[Corona d'Aragó]].
 
=== Abolició del règim constitucional d'Aragó i València ===
Després de la [[Batalla d'Almansa]] ([[25 d'abril]] de [[1707]]) i la subsegüent conquesta borbònica del [[regne de València]] i del [[regne d'Aragó]], al ''Despacho'' es formen dues faccions: els radicals, encapçalats per [[Michel-Jean Amelot]], [[Francisco Ronquillo Briceño]], el [[Pedro Manuel Colón de Portugal|duc de Veragua]], el [[Fernando de Moncada y Gaetano|duc de San Juan]] i, sobretot, [[Melchor Rafael de Macanaz]], que eren partidaris d'abolir els furs d'aquests territoris sense dilació mitjançant reial decret; i els moderats, com el [[Juan Clarós Pérez de Guzmán y Fernández de Córdoba|duc de Medina Sidonia]], el [[José de Solís y Valderrábano|comte de Montellano]] i el [[Rodrigo Manuel Manrique de Lara|comte de Frigiliana]], que veien més oportú no observar-los sense cap altra mesura particular.<ref name="CANO01"/> Al final s'imposà la tesi radical, redactant Amelot i Macanaz el decret d'abolició dels furs d'Aragó i de València, que derogava tot el sistema constitucional d'ambdós regnes;<ref name="CANO01">[[#CANO-1997|Cano (1997:35)]]</ref> aquest fou promulgat per Felip V al Palacio del Buen Retiro de Madrid el [[29 de juny]] de [[1707]] (Reial Decret de 29-VI-1707).
 
* Al [[Regne d'Aragó]]: [[Corts d'Aragó]], [[Diputació del General del Regne d'Aragó|Generalitat Aragonesa]], [[Furs d'Aragó]], [[Justícia d'Aragó]].
 
=== La Nova Planta absolutista de València ===
La segona part del Reial Decret de 29-VI-1707 establia com serien governats a partir d'aleshores ambdós territoris. Invocava, novament, la seva voluntat que tots els seus dominis «''es redueixin a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap diferència''». L'abolició dels furs significava també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians i els aragonesos, quedant abolits els privilegis d'estrangeria dels dos [[estats de la Corona d'Aragó]]. El fet de perdre la pròpia jurisdicció era presentat en el decret no com una pèrdua, sinó com un avantatge assenyalant que a partir d'aquell moment «''podent obtenir per aquesta raó els meus fidelíssims vassalls els Castellans oficis i càrrecs a [[regne d'Aragó|Aragó]] i [[regne de València|València]], de la mateixa manera que els Aragonesos i Valencians han de poder d'ara endavant gaudir-los a Castella sense cap distinció''».
 
**'''Composició''': 1 Regent, 4 oïdors per als afers civils -en una sala, ampliada després a dos - i 5 oïdors per als criminals -una sala-, 1 fiscal. Posteriorment es creà una segon fiscalia.
 
=== Uniformisme imperfecte: Privilegis per a botiflers i concordats ===
L'única salvedat de les disposicions del Reial Decret de 7-VI-1707 fou la que atenyia a la jurisdicció eclesiàstica, per bé que s'especificava que aquesta salvedat era fruit no de la seva voluntat del monarca sinó perquè es podia abolir «en conseqüència de les concòrdies ajustades amb la Seu Apostòlica». Aquestes salvedats de la jurisdicció eclesiàstica foren especificades en la Reial Cèdula de 7-IX-1707. Però l'abolició de tot el sistema foral aixecà polèmica entre els mateixos [[aragonesos]] i [[valencians]] que havien estat lleials a [[Felip V de Castella|Felip V]]. Aquests adreçaren consultes i peticions respecte a si els privilegis de què gaudien havien quedat, o no, també abolits. El mes següent, per mitjà del Reial Decret de 29-VII-1707, Felip V clarificà que es mantenien els furs i privilegis d'aquells que li havien estat fidels i bons vassalls, no volent que «''en ningun caso puede haberse entendido con raxon fuese mi Real ánimo notar, ni castigar como delinqüentes á los que conozco por leales : pero para que mas claramente conste de esta distincion, no solo declaro, que la mayor parte de la nobleza, y otros buenos vassallos del estado general, y muchos pueblos enteros han conservado en ambos reynos pura é indemne su fidelidad''». En base al reconeixement de la seva lleialtat «''Tambien les concedo la manutencions de todos sus privilegios, esenciones, franquezas y libertades concedidas por los Señores Reyes mis antecesores, o por otro justo título adquiridas, de que mandaré expedir nuevas confirmaciones á favor de los referidos lugares, casas, familias y personas, de cuya fidelidad estoy enterad''». Però recordava que els privilegis només es mantenien per a particulars i municipis fidels, perquè això no afectava al nou sistema de govern d'ambos regnes recordant, novament, que «''Y porque mi Real intencion es, que todo el continente de España se gobierne por unas mismas leyes''». Aquest uniformisme asimètric s'acabà de sancionar el 1708, quan amb per la Reial Resolució de 5-XI-1708 Felip V resolgués el manteniment dels furs alfonsins, una legislació aragonesa vigent al [[regne de València]] i que afectava a municipis fundats de quinze veïns.
 
=== Annexió d'Aragó i València al Consell de Castella ===
Si ja pel Reial Decret de 9-VI-1707 estaven abolits i derogats tot el sistema polític, legislatiu, jurídic i àdhuc social d'Aragó i València, i passaven a ser governats per les lleis de Castella, esdevenint a partir d'aleshores una jurisdicció castellana, l'annexió definitiva es donà pel Reial Decret de 15-VII-1707, pel qual s'abolia i es derogava el [[Consell d'Aragó]], i totes les disposicions d'Aragó i València passaven a estar sota la jurisdicció i a ser governats pel [[Consell de Castella]]. L'impuls definitiu vingué, novament, de la mà de [[Melchor Rafael de Macanaz]], que argumentà que ja no era necessari el Consell d'Aragó.
 
=== Legislació ===
* Reial Decret de 29-VI-1707: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reduccion á las leyes y gobierno de Castilla]'' (Nov. Rec. l.III, t.III, l.I)
* Reial Decret de 15-VII-1707: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA236#v=onepage&q&f=false Agregación al Consejo y Cámara de Castilla de todos los negocios correspondientes al Consejo extinguido de Aragón]'' (Nov. Rec. l.IV, t.V, l.IX)
* Reial Decret d'11-VI-1716: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=PA404#v=onepage&q&f=false Reduccion de la Chancillería de Valencia á Audiencia conforme á la de Aragon; y conclusion de los pleytos en ella, con reserva de los recursos de segunda suplicacion al Consejo]'' (Nov. Rec. l.V, t.VIII, l.I)
 
== La crisi borbònica de 1709 ==
[[Fitxer:Batalla de Zaragoza-1710.jpg|thumb|325px|[[Batalla de Monte de Torrero|Batalla de Saragossa]] ([[20 d'agost]] de [[1710]])]]
El [[1709]], amb França esgotada per la guerra, Lluís XIV inicià converses de pau amb els aliats a la [[conferència de Geertruidenberg]], pressionant al seu nét perquè abdiqués en favor de Carles d'Àustria, però la Princesa dels Ursins es convertí en un obstacle per a la consecució d'un tractat al pretendre que se li assignés un territori als [[Països Baixos Espanyols]] sota la seva sobirania, condició que la [[República de les Províncies Unides]] (Holanda) es negà a acceptar, frustrant la pau. L'ambaixador francès [[Amelot]] fou retirat, les relacions entre Felip V i el seu avi Lluís XIV quedaren estroncades, i les tropes franceses es retiraren de la península. Això impulsà l'exèrcit austriacista a llançar una nova ofensiva el [[1710]], alliberant el [[regne d'Aragó]] de l'ocupació borbònica i restablint els [[furs aragonesos]]. L'ofensiva culminà amb l'ocupació, una altra vegada, de Madrid, però novament arribaren reforços i les tropes austriacistes s'hagueren de retirar.
 
=== Reconquesta borbònica d'Aragó el 1711 ===
La contraofensiva borbònica de [[1710]] aconseguí la rendició de les tropes expedicionàries britàniques al [[Setge de Brihuega]] i, malgrat que la resta de l'exèrcit austriacista féu fugir les tropes borbòniques a la [[Batalla de Villaviciosa]], aquest continuà la seva retirada cap al [[Principat de Catalunya]] per a aprovisionar-se. L'exèrcit borbònic tornà a ocupar el [[regne d'Aragó]] i pel Reial Decret de 3-IV-1711 Felip V promulgà com hauria de governar-se a partir d'aleshores el territori malgrat que les circumstàncies bèl·liques forçaven a qualificar el nou disseny d'interí. Havent abolit els furs el [[1707]], el Reial Decret de 3-IV-1711 ja no hi tornà a fer esment i establí l'estructura de la [[Reial Audiència d'Aragó]].
 
=== La Nova Planta absolutista d'Aragó ===
[[Fitxer:Voet-duque de medinacelli-prado.jpg|thumb|[[Luis Francisco de la Cerda i Aragó|Luis Francisco de la Cerda i Aragó,<br/> duc de Medinaceli]] (1660-1711).<br/> Era un dels aristòcrates més importants de l'època, [[Gran d'Espanya]] i [[Genealogia dels ducs de Medinaceli, comtes d'Empúries|duc de Medinaceli]], i també duc d'Alcalá, duc de Cardona, duc de Sogorb, marquès de Cogolludo, de Tarifa, d'Alcalá de la Alameda, de Dénia, de Comares, de Pallars, comte d'Empúries, de Prades, de Los Morales, de Santa Gadea, del Puerto de Santa María, de Buendía, de Ampudia, vescomte de Vilamur, senyor d'Entença, de Luzón i d'Enciso. <br/>Es va oposar a la creixent influència francesa en la cort de [[Felip V de Castella|Felip V]], i el [[1710]] revelà als anglesos els plans secrets per concertar una treva entre les Províncies Unides i França, qüestió que va provocar la seva caiguda i el seu processament. Va ser empresonat a l'Alcázar de Segòvia i després al castell de Pamplona, on va morir el [[1711]].]]
Amb la reconquesta borbònica del [[regne d'Aragó]] ([[1711]]), aquest entrà de ple en la via de la uniformitat castellana, però s'introduí un canvi significatiu en el Reial Decret de 3-IV-1711 respecte a allò establert el [[1707]] en el Reial Decret de 9-VI-1707 i la Reial Cèdula de 7-X-1707, doncs ara la planta ja no seria com la de les Cancelleries de Valladolid o Granada, sinó que esdevindria una simple [[Reial Audiència]]. Aquesta es compondria d'un Regent i dues sales: una civil amb quatre magistrats, i una altra de criminal amb cinc magistrats, així com dos fiscals, un per cada sala. Un altre del canvis significatius fou que el [[dret civil aragonès]] quedava restablert –tot i que per la pèrdua de les Corts ja fou impossible renovar-lo i adaptar-lo en el transcurs del temps– com a subsidiari, establint que serien consultades les normes municipals aragoneses «''sólo en lo tocante a los contratos, dependencias y casos en que no interviniere con cualquiera de mis vasallos''», establint doncs que de manera general «''ha de juzgar la expresada sala de lo Civil según las leyes de Castilla''». En la sala del criminal la situació continuà com el 1707 sense cap mena de salvedat, reafermant-se que «''se fallarían las sentencias según las leyes de Castilla''». També s'instaurava la figura del [[Capità General d'Aragó|Comandant General d'Aragó]] –denominat a partir de 1722 Capità General–, al càrrec del qual estaria el «''gobierno militar, político, económico y gubernativo''». Poc després el Reial Decret de 14-IX-1711 augmentà una sala més del civil i l'endemà la Reial Resolució de 15-IX-1711 resolia sobre els conflictes de jurisdiccions que havien sorgit sobre les seves competències.
**'''Legislació aplicada''': A la sala del crim es dictarien les sentències segons les lleis de Castella. A la sala civil, com a norma general, les lleis de Castella, per bé que com a subsidiari es consultaria el [[dret civil aragonès]] només pel que fa a contractes i dependències.
 
=== Legislació ===
* Reial Decret de 29-VI-1707: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reduccion á las leyes y gobierno de Castilla]'' (Nov. Rec. l.III, t.III, l.I) )
* Reial Decret de 29-VII-1707: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false Subsistencia de los fueros y privilegios de los buenos vasallos de Aragón y Valencia, y gobierno de estos reynos uniforme al de Castilla]'' (Nov. Rec. l.V, t.III, l.II)
La primavera del [[1714]] es firmà el [[Tractat de Rastatt]], una pau per separat entre França i el Sacre Imperi Germànic, fet que augmentà encara més les esperances de victòria dels catalans interpretant que les tropes franceses s'haurien de retirar del setge de Barcelona, debilitant encara més les posicions borbòniques. Però davant la imminent fallida financera, Felip V implorà al seu avi Lluís XIV que li enviés més tropes, i el juliol del [[1714]] 20.000 soldats francesos, amb tot el tren d'artilleria francès, comandants pel [[duc de Berwick]] s'afegiren al [[setge de Barcelona (1713-1714)|setge de Barcelona]] mentre l'armada naval francesa bloquejava la bocana del port i iniciava l'asfíxia de la ciutat. Malgrat els intents desesperats per resistir, finalment a les 4:30h de l'[[11 de setembre]] de [[1714]] les tropes franceses iniciaren l'assalt final contra Barcelona. Després de diverses hores de combats s'inicià una suspensió d'armes i durant 24 hores s'estigué negociant la capitulació, que finalment fou acordada el [[12 de setembre]] a la tarda; totes les instàncies presentades a fi de mantenir els [[furs catalans]] i els [[furs mallorquins]] havien estat rebutjades per Berwick i tan sols es concedí la vida i la llibertat dels assetjats. El [[13 de setembre]] de [[1714]] Barcelona era ocupada per les tropes franceses. Mentrestant, [[Felip de Ferran i de Sacirera]], ambaixador català a [[la Haia]], estava eufòric, doncs després de la mort de la reina Anna s'havia entrevistat amb el nou rei de la Gran Bretanya, l'alemany [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi I]], que de camí a Londres s'havia compromès a alliberar Barcelona, ​​havent ja el secretari de la regència [[Joseph Addison]] ordenat a l'almirall [[James Wishart]] la concentració de l'armada britànica al port de [[Maó]]. Era el [[18 de setembre]] i encara no sabia de la caiguda de Barcelona: el compte enrere per salvar Barcelona, i amb ella les llibertats de Catalunya, havia finalitzat tan sols feia sis dies.<ref>AA.VV. (2006: II, 176)</ref>
 
=== Abolició del règim constitucional de Catalunya i Mallorca ===
El [[15 de setembre]] el [[Consell de Cent]] de Barcelona va quedar abolit, essent tancants i segellats els seus arxius, escrivanies i arques de dipòsit. L'endemà, [[16 de setembre]] de [[1714]], l'intendent filipista [[José Patiño]] llegia a la seva seu el decret d'abolició de la [[Diputació del General de Catalunya|Generalitat Catalana]], procedint de la mateixa manera que en el cas del Consell de Cent de Barcelona, i quedant derogades totes les institucions d'autogovern catalanes. Poc després els exemplars de les [[Constitucions de Catalunya]] eren requisats i cremats i tot el sistema constitucional es donava per abolit, iniciant-se un període d'ocupació militar sota l'administració del capità general borbònic de Catalunya, a l'espera que el [[Consell de Castella]] resolgués què fer amb el nou territori conquerit. Finalment, l'[[11 de juliol]] de [[1715]] el [[regne de Mallorca]] fou ocupat per les tropes borbòniques i, com en els anteriors casos del [[regne d'Aragó]], del [[regne de València]] i del [[Principat de Catalunya]], totes les seues institucions d'autogovern foren abolides. Queia així sota el domini de Felip V l'últim estat de la [[Corona d'Aragó]] i amb ell el darrer bastió del sistema constitucional que s'havia resistit a l'[[absolutisme]] borbònic.<ref name="Generalitat"/><ref>Generalitat de Catalunya: [http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=970d5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=970d5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=226e3c084ded7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD La guerra de Successió. El decret de Nova Planta. Supressió de l'estat català]</ref>
 
* Al [[Regne de Mallorca]]:
 
=== El govern d'ocupació ===
El mariscal de França duc de Berwick, dotat per Felip V d'àmplies facultats militars i polítiques com a Generalíssim dels Exèrcits de les Dues Corones a Catalunya, esdevingué el primer [[Capità General de Catalunya]]. Estant Barcelona sota ocupació militar des del dia [[13 de setembre]] de [[1714]], Catalunya passà a ser tractada «com si no tingués cap govern».<ref name="SOLE"/> Berwick emeté un decret el [[15 de setembre]] del [[1714]] pel qual instaurava la ''Real Junta Superior de Justicia y Govierno del Principado de Cathaluña'', encarregada de l'administració de govern i de justícia a Catalunya. Aquesta Junta estigué en actiu fins a primers d'abril del [[1716]], essent dissolta al constituir-se, d'acord al Decret de Nova Planta, la [[Reial Audiència de Catalunya (borbònica)|Reial Audiència del Principat de Catalunya]]. En el període, i pel que fa a matèries governatives, la Junta estigué totalment subordinada al Governador i Capità General de l'exèrcit, tenint tan sols funcions consultives o assessores d'aquell.<ref name="SOLE"/> Després de Berwick, el següent Capità General fou el [[Francesco Pio di Savoia|Marquès de Castel-Rodrigo]], que arribà a Catalunya amb despatx oficial on el rei li especificava que «en la pràctica d'aquest càrrec estareu a allò que jo declari en les ordres que us dirigiré».<ref>[[#SOLE-2008|Solè (2008:89)]]</ref> Entre tant, el [[Consell de Castella]] estava debatent què fer amb Catalunya i escoltant els informes presentats per l'Intendent General de l'exèrcit borbònic [[José Patiño]] i pel botifler [[Francesc Ametller i Perer]], enemic radical de Patiño i ben relacionat amb el Capità General Castel-Rodrigo.<ref name="SOLE">[[#SOLE-2008|Solè (2008:92)]]</ref> Finalment el Consell de Castella dictaminà la formació d'una simple [[Reial Audiència]] presidida pel Capità General militar, en lloc d'una ''Chancillería'' com les de Valladolid o Granada, que estaven presidides per un lletrat i tenien específiques facultats de govern.
 
=== La Nova Planta absolutista de Mallorca ===
El [[28 de novembre]] de [[1715]] es va sancionar el Reial Decret de 28-XI-1715 que fou comunicat per Reial Cèdula de 16-III-1716, pel qual s'establia la [[Reial Audiència de Mallorca]]. A Mallorca també quedà abolit el dret públic però no el [[dret privat mallorquí]]. L'Audiència de Mallorca fou causa de diverses dificultats d'implantació, havent-se d'emetre diverses reials resolucions amb posterioritat. Per la recaptació fiscal s'establí un Superintendent (Reial Decret de 6-XI-1717).
 
**'''Composició''': Un Regent, cinc oïdors per als afers civils i criminals –en una sala–, un fiscal i un algutzir major, i era presidida per la primera autoritat militar.
 
=== La Nova Planta absolutista de Catalunya ===
El [[16 de gener]] de [[1716]] es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de la [[Reial Audiència de Catalunya (borbònica)|Reial Audiència del Principat de Catalunya]] seguint el model castellà. El [[dret civil català]], el dret penal i el processal –més severs els catalans que els castellans– quedaren restablerts per defecte en no pronunciar-se sobre aquests en el Reial Decret de 16-I-1716 i establir en l'article 42 que quedaven com a subsidiaris: «''En tot allò que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell''». Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pel [[Capità General de Catalunya]], recolzat en aquells moments pel major exèrcit que mai hi havia hagut a Catalunya; el capità general recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s'aplicaren les lleis castellanes, quedant abolides les tradicionals [[vegueria|vegueries]], que foren substituïdes per dotze [[corregiment]]s al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, i es prohibia el [[sometent]]. Per defecte, es mantingué el [[Consolat de Mar]] i la jurisdicció que aquest exercia. El [[català]] fou substituït pel [[castellà]], que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura.<ref>[[Jordi Mata i Viadiu|MATA, Jordi]]<span class="">. «</span>Dos models d'estat oposats».&nbsp;''Sàpiens''&nbsp;[Barcelona], núm. 134 (especial, setembre 2013), p. 32-37. ISSN 1695-2014</ref>
 
**'''Composició''': 1 Regent, 10 oïdors per als afers civils –en dues sales– i 5 per als criminals –una sala–, 2 fiscals i 1 algutzir major.
 
=== Legislació ===
* Reial Decret de 28-XI-1715: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=PA411#v=onepage&q&f=false Establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca]'' (Nov. Rec. l.V, t.X, l.I)
* Reial Decret de 9-X-1715 comunicat per Reial Cèdula de 16-I-1716: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=PA405#v=onepage&q&f=false Establecimiento y nueva planta de la Real Audiencia de Cataluña]'' (Nov. Rec. l.V, t.IX, l.I) (quart decret que afectava només a Catalunya es va dictar el 9-X-1715, despatxat per Reial Cèdula amb data de 16 gener de 1716)
* Reial Resolució de 6-IX-1718: ''[http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMkC&hl=ca&pg=PA420#v=onepage&q&f=false Nuevos puntos resueltos respectivos á la planta de la Audiencia de Mallorca.]'' (Nov. Rec. l.V, t.X, l.V)
 
== Supremacia del Reial i Suprem Consell de Castella ==
{{AP|Consell de Castella}}
{| class="toccolours" style="float:right; margin-left:1em; margin-right:0; font-size:85%; background:#e7edf5; width:30em; max-width:25%;" cellspacing="5"
El 1721, i a proposta del [[capità general de València]], es proposà que el sistema de corregidors militaritzats s'apliqués a Castella. La resposta del [[Consell de Castella]] fou duríssima i comissionà als seus fiscals perquè informessin negativament. El [[17 de setembre]] de [[1721]] el projecte fou abandonat, evidenciant-se novament que la jurisdicció del Consell de Castella era infranquejable i, en paraules de [[#DEDIEU-2005|''Jean-Pierre Didieu'' (2005:498)]], esdevinguda sagrada per a la classe política.
 
=== Legislació ===
* Reial Decret 10-XI-1713: ''Nueva planta del Consejo de Castilla, compuesta de cinco Salas''
* Reial Decret 23-XII-1713
* Reial Decret 2-IV-1717: ''[http://books.google.cat/books?id=31ZHAAAAYAAJ&dq=real%20decreto%20de%2011%20de%20julio%20de%201705&hl=ca&pg=RA2-PA33#v=onepage&q&f=false División del Despacho Universal en tres Secretarías; y asignacion de negocios á cada una.]''
 
== Nova Planta absolutista a la resta dels dominis del monarca borbònic ==
Els [[regnes castellans d'Índies]] també varen ser afectats per les reformes. Els tres primers decrets (1717 i 1718) van crear el [[Virregnat de Nova Granada]], passen a abolir la ''[[encomienda]]'' i es modifica l'organització interna dels virregnats, governacions i capitanies generals. El 1719 es reforma el [[Consell d'Índies]], que veu reduïda la seva actuació al que judicial, i suposa, de fet, la quasi abolició de les [[Lleis d'Índies]]: amb l'aplicació preferent del dret comú castellà, l'efecte de la desaparició dels privilegis jurídics dels indis en la societat virregnal és molt perjudicial per a aquestes comunitats, ara indefenses davant la pressió dels [[crioll]]s. Encara que no relacionat amb els decrets de Nova Planta sinó per la pèrdua de calat del riu Guadalquivir, el 1707 es traslladà la [[Casa de la Contractació d'Índies]] i l'exclusivitat del comerç d'Índies a [[Cadis]] en detriment de [[Sevilla]], exclusivitat que es mantingué fins al 1778, encara que la desaparició del dret d'estrangeria permet als comerciants de qualsevol procedència espanyola a realitzar expedicions comercials pròpies a Amèrica sense dependència de cap ''[[Asentador]]'' castellà. A [[Sardenya]] hi havia la [[Carta de Logu]].
 
=== Legislació ===
* 1717: Supressió del [[Consell d'Itàlia]]
* Reial Decret de 24-XI-1717: ''[Nueva planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña]''
* Reial Cèdula de 16-II-1719: ''[Sobre la nueva planta de la Real Audiencia de Cerdeña]''
 
== Sota la Nova Planta: la Monarquia Absoluta borbònica ==
Des de l'entronització de Felip V, el seu avi i els enviats francesos havien maldat per liquidar tot el [[règim polisinodial]] de la monarquia espanyola. Els Consells, base fonamental de la governació i l'administració durant el regnat de la Casa d'Àustria,<ref>[[#VIDAL-2001|Vidal & Martínez (2001:138)]]</ref> havien estat sotmesos a un radical procés de transformació, essent abolits o bé marginats. Pel que fa als consells temàtics, el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]] conservà una existència teòrica, per bé que tan sols reuní a consellers d'una manera honorífica. No estigué subjecte a reforma, però en no convocar-lo se sentencià el seu declivi, donant-se llargs períodes en els que el Consell d'Estat no realitzà absolutament res, i tota la política internacional recaigué en la Secretaria d'Estat. El Consell de Guerra quedà reduït a la funció d'administració de justícia, passant totes les seves competències a la Secretaria de Guerra. El Consell d'Hisenda es perdé en favor de la Secretaria d'Hisenda, i quedà com a remanent el Consell d'Inquisició. Dels consells territorials, el Consell de Flandes fou abolit el 1702, el Consell d'Aragó el 1707, i el Consell d'Itàlia ho seria el 1717. En el cas dels consells de Flandes i d'Itàlia, la derogació vingué donada per la pèrdua del sengles territoris durant la guerra, mentre que el [[Consell d'Aragó]] ho havia estat pel «[[dret de conquesta]]» i les seves competències havien estat traspassades al Consell de Castella. El Consell de Castella havia estat renovat en un 25% el 1706, durant una operació de neteja que expulsà al proclius a l'Arxiduc Carles d'Àustria. A partir del 1707 havia expandit la seva jurisdicció sobre l'extinta [[Corona d'Aragó]]. Cap dels altres Consells tingué la importància política que assolí el Consell de Castella. En el nou estatus [[absolutista]] de la Nova Planta els secretaris de despatx amb funcions executives i sotmesos a l'única supervisió del monarca esdevingueren l'eix central de govern. Els períodes d'incapacitat mental que afectaren al mateix Felip V i al seu fill Ferran VII. El segle XVIII i els inicis del XIX esdevindran doncs el darrer període de la història caracteritzat pel govern en sistema de consells, adquirint protagonisme personatges com Campomanes o Jovellanos, fiscals d'aquests organisme al servei del despotisme il·lustrat de Carles III i Carles IV, que donaran la mesura que el Consell de Castella seguia essent el centre de poder de la Monarquia espanyola. Per contra a Navarra s'hi mantingueren les corts pròpies. A partir d'aleshores els representants dels antics estats de la Corona d'Aragó es reuniran en unes corts úniques i comunes a tota Espanya, excepte Navarra. Les reunions celebrades en el segle XVIII, com Corts Generals del regne, només es van fer per fer les peticions que el rei desitjava i per jurar l'hereu del regne. Fou abolida tota la legislació constitucional aprovada en [[pactum]] a les Corts, i aquestes deixaren d'ésser l'òrgan legislatiu de l'estat; a partir d'aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de [[Reials ordres]] i [[Reial decrets]], desapareixent a poc a poc les [[Pragmàtiques Sancions]]. Desapareix el privilegi d'estrangeria -imposada en el decret aragonès-, que impedia, per exemple, que un castellà ocupés un càrrec a Aragó, o que un aragonès ho fes a Castella.
 
=== Nova Planta: imposició d'un model polític ===
Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'[[Estat Espanyol]] tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins a eixe moment [[Espanya]] només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels [[reis Catòlics]], regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'[[estat-nació]] espanyol pel liberalisme centralista. L'Estat espanyol es va organitzar en [[província|Províncies]] governades per un [[Capità General]] i una audiència, que es van encarregar de l'administració. Per l'administració econòmica i financera es van establir les [[Intendències provincials]], seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents. Pel Govern Central es van crear les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema de ''Consells'' dels reis Habsburgs fou abolit, excepte el [[Consejo de Castilla]], que centralitzà el poder i on la Corona d'Aragó en conjunt tingué menys representació que [[Galícia]], [[Astúries]] i [[Navarra]] per separat. Es crearen també unes [[cort (institució legislativa)|Cort]]s úniques per a tot el territori, amb seu a [[Madrid]]. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó. Aquests decrets prenen [[França]] com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les [[llei social|lleis]] i els costums de [[Castella]]; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a motiu el càstig a la [[Corona d'Aragó]] pel seu suport a l'[[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Arxiduc Carles]] d'[[Àustria]]. Finalment, el règim polític-administratiu de la [[Vall d'Aran]], pel que aquest territori no va ser incorporat a cap dels nous ''corregimientos'' en què es va dividir el Principat de Catalunya.
[[Fitxer:Esquema de la Nova Planta.jpg|thumb|250px|Esquema del sistema de govern borbònic basat en tres institucions polítiques: La nova [[Reial Audiència de Catalunya (borbònica)|Reial Audiència]] per fer complir les noves lleis, el [[Capità general de Catalunya|Capità general]] que regia sobre el nombrós exèrcit que garantia l'ocupació, i el Superintendent que cobrava la gravosa fiscalitat que es va imposar als vençuts. Fins i tot els nomenaments més locals depenien directament de la monarquia.]]
*L'aplicació d'una sola llengua administrativa, el castellà, amb la consegüent anul·lació de les llengües pròpies usades fins aleshores. Aquesta mesura té excepcions en algunes institucions locals catalanes i valencianes (per exemple, el Tribunal de les Aigües de València) i en la Sala de Biscaia de la Reial Cancelleria de Valladolid.
 
=== Nova Planta: imposició d'una llengua ===
[[Fitxer:Nova planta Catalunya 5.jpg|thumb|200 px|El cinquè punt del decret sobre el Principat diu: «''5. Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua Castellana'' [...]»]]
El Decret de Nova Planta imposa que a la [[Reial Audiència de Catalunya (borbònica)|Reial Audiència de Catalunya]], l'única institució de govern i de justícia, exclusivament s'hi utilitzaria com a llengua el castellà, prohibint d'aquesta manera l'ús de la llengua catalana a la màxima institució de Catalunya:"''Les causes a la Real Audiència se substanciaran en llengua castellana''". Instrucció secreta redactada per l'[[Abad de Vivanco]], secretari del Consejo de Castilla, adreçada als [[corregidor]]s de Catalunya: «''Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castellana, amb la finalitat de donar les providències més temperades, i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es notin els esforços.''»<ref group="n." name=GRAMATICA>"Instrucciones del fiscal José Rodrigo Villalpando a los corregidores de Cataluña el 29 de enero de 1716", recollit a FERRANDO., A i NICOLÀS, M.: ''Panorama d'història de la llengua''. València. Tàndem, 1997. Es pot consultar en línia a la pàgina 72 de GARCÍA, M.J. [http://www.tesisenxarxa.net/TESIS_UV/AVAILABLE/TDX-1030106-172201//folgado.pdf ''La gramática española y su enseñanza en la seguna mitad del siglo XVIII y principios del XIX (1768-1815)''] València. Universitat de València. 2005 (tesi doctoral)</ref> Les cinc universitats catalanes havien estat suprimides com una mesura de càstig doncs la demanda d'universitats de proximitat era molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit i es va formar la nova [[Universitat de Cervera]].<ref>[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:502)]]</ref>
{{Cita|[...] se guarden las Leyes de Castilla, en lo civil y criminal, mientras su magestad no las haga universales como parece conveniente, y lleguemos a aquella máxima tan conveniente, como impugnada; de Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir el uso de otra que la Castellana.|<ref name="Repressio190"/>}}
 
=== Nova Planta: institucions ===
{{AP|Reial Audiència}}
La Nova Planta de la Reial Audiència d'Aragó fou establerta pel Reial Decret de 3 d'abril de 1711, la de Catalunya a través del Reial Decret de 16 d gener de 1716, la de Mallorca mitjançant el Reial Decret de 28 de novembre de 1715, mentre que la inicial Chancilleria de Valencia consagrada en el Decret de 29 de juny 1707, fou reduïda a simple Audiencia el 1716 per les friccions existents amb la Capitania General.
*[[Reial Acord]]
 
=== Nova Planta: la Hisenda ===
El sistema fiscal s'organitzà en base als impostos de les rendes provincials, rendes generals sobre el tràfic de mercaderies, monopoli del [[tabac]], monopoli de la [[Sal comuna|sal]] i gràcies eclesiàstiques. Per organitzar la recaptació el territori fou dividit en 21 províncies sota la responsabilitat d'un [[Intendent]], que esdevenia també el corregiment de la capital de província, essent dependent de la [[Secretaria d'Estat]] i no del [[Consell d'Hisenda]], que quedava definitivament marginat.<ref name="DEDIEU01">[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:498)]]</ref> S'aconseguia així també evitar la jurisdicció de la [[Cambra de Castella]], que restablerta el [[1715]] tenia àmplia jurisdicció en matèria de contenciós fiscal, i de les Reials Audiències, antenes locals del [[Consell de Castella]], que perdien així la competència de nomenar els corregidors de les capitals, perquè els [[Intendent]]s serien nomenats per la «''vía reservada''», és a dir, per la Secretaria de Guerra o d'Hisenda, segons la capital fos, o no, seu de capitania general.<ref name="DEDIEU01"/>
 
El tresor públic passà a ser administrat per una superintendència de l'exèrcit. Aquesta començà a confiscar totes les propietats dels anteriors organisme de govern de Catalunya, així com dels particulars que havien recolzar la causa austríaca. Posteriorment l'Intendent [[José Patiño]] va establir un nou impost, el [[cadastre]], que gravava en funció de les propietats de cadascú i tributaven els beneficis del treball, el comerç i la indústria.
 
=== Nova Planta: Inquisició ===
Les tesis gal·licanes sobre el poder limitat de la Santa Seu foren sostingudes per Lluís XIV per assegurar la primacia de la corona i controlar en termes absoluts tant a l'Església com l'Estat. Ho estimant que aquella formava part d'aquest i que per tant havia d'estar sotmesa als dictats del monarca. Aquestes tesis influïren decisivament en la instrumentalització política que l'absolutisme borbònic féu de la Inquisició. Aquest voluntat de control el Sant Ofici i sotmetre'ls al poder absolut del monarca ja es posà de manifest quan ja el [[3 de novembre]] de [[1704]] es volgué imposar sobre l'autoritat de l'Inquisidor ordenant que el Froilán Díaz, que havia estat confessor de Carles II i li havia practicat diversos exorcismes, fos alliberat.<ref name="VALLEJO01"/>
 
== Significació dels Decrets de Nova Planta ==
L'aixecament dels [[estats de la Corona d'Aragó]] entre el [[1705]] i el [[1706]] en favor del pretendent a la [[corona espanyola]] [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]] fou interpretada pel monarca borbònic com un delicte de rebel·lió contra el jurament de fidelitat que li havien prestat i li devien. Pels [[estats de la Corona d'Aragó]] l'aixecament es justificava per l'incompliment reial del ''[[pactisme|pactum]]'' constitucional. Els Decrets de Nova Planta van tenir allí la finalitat de castigar els que s'havien alineat en contra del rei [[Felip V de Castella]] al·ludint al "[[dret de conquesta]]" com se cita en aquells decrets. A partir d'aquell moment ambdós regnes passaren a ser governats directament per una institució estrangera, el [[Consell de Castella]], en règim d'ocupació militar sota l'administració d'un capità general, i amb un ordenament jurídic i règim polític que ja no era el propi sinó s'imposà la uniformitat castellana. Els funcionaris es van començar a nomenar des de [[Madrid]], el [[català|valencià]] hi va ser [[Persecució del català|prohibit]] com a [[llengua]] de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de la [[Corona d'Aragó]], en el cas valencià, es va abolir fins i tot el [[Dret Civil Valencià|dret civil]]. L'[[Aragó]] també va perdre les seues lleis, i la llengua, l'[[aragonès]], per bé que aleshores ja es trobava en un avançat procés d'assimilació pel [[castellà]]. Tot plegat suposà la pèrdua de la [[Corts catalanes|capacitat legislativa]] i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i [[Moneda catalana|monetari propi]] i la dependència dels aparells polítics castellans, a banda que s'imposà l'[[Constitucions catalanes|autoritat reial, per damunt de la legal]]. S'implantà una nova divisió administrativa en corregiments i els nomenaments passaren a ser potestat del monarca.
 
Les conseqüències legals tingueren importància fins i tot al segle XXI, quan en una sentència del Tribunal Constitucional es remeté als Decrets per a justificar l'eliminació de cap possibilitat d'establiment del [[dret civil valencià]].<ref>{{ref-notícia|títol=El TC es remet al Decret de Nova Planta per a justificar l'eliminació del dret civil valencià|publicació=Diari La Veu|url=https://www.diarilaveu.com/noticia/21070/el-tc-es-remet-al-decret-de-nova-planta-per-justificar-leliminacio-del-dret-civil-valencia|consulta=20 gener 2018|data=13-7-2016}}</ref>
 
== Austriacisme persistent ==
[[Fitxer:Record de l'aliança.jpg|thumb|[[Record de l'Aliança fet el Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya|Record de l'Aliança]], publicat el [[1736]], el «22º any de la nostra esclavitud».]]
El [[1719]], en el marc de la [[Guerra de la Quàdruple Aliança]], el coronel [[Pere Joan Barceló i Anguera]] «el Carrasquet» cabdellà diverses partides de miquelets per intentar provocar un sollevament general a Catalunya, però el [[1725]] es firmà el [[Tractat de Viena (1725)|Tractat de Viena]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Koch |nom=Christophe |cognom2=Schoell |nom2=Frédéric |cognom3=Green |nom3=Joseph Cogswell |cognom4=Frost |nom4=John |títol=History of the revolutions in Europe, from the subversion of the Roman Empire in the west, to the Congress of Vienna: From the French of Christopher William Koch; with a continuation to the year 1815 |url=http://books.google.cat/books?id=tiEMAAAAYAAJ&pg=RA1-PA64&dq=Treaty+of+Vienna+1725+spain&hl=ca&sa=X&ei=sMZNUo60Ccad7QbGpoDIBg&ved=0CFEQ6AEwBA#v=onepage&q=Treaty%20of%20Vienna%201725%20spain&f=false |llengua=anglès |editorial=E. Hunt and Son |data=1867 |pàgines=64 |isbn=}}</ref> que reconeixia l'''statu quo'' d'Utrecht i Rastatt. Malgrat això la implicació de Felip V en la [[Guerra de Successió de Polònia]] (1733-1738) degut als [[Pactes de Família|Pactes de Família borbònics]] desencadenà les esperances dels austriacistes per a recuperar la «Llibertat de Catalunya» i es publicà l'opuscle [[Via fora els adormits]]. Aquest és una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el [[1714]] i a la reclamació dels territoris cedits a [[França]] per la [[Pau dels Pirineus]], i reivindica la creació d'un ''domini català que amb utilitat de l'Europa pot reviure'', o bé la creació d'una república lliure de Catalunya. El [[1736]], el «22º any de la nostra esclavitud», sortia publicat un altre opúscle titulat [[Record de l'Aliança fet el Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya|Record de l'Aliança]], un missatge dels catalans adreçat al rei [[Jordi I d'Anglaterra]], desafeccionat, però encara aliat segons el [[pacte de Gènova]] de [[1705]], on es recorda a [[Anglaterra]] l'aliança pactada ''per la llibertat de [[Catalunya]]'' i de tota la monarquia d'Espanya, i demana que sigui reactualitzada i proposa com a alternativa la creació d'una ''Republica Libera de Cathalunya''. Inclús des de les mateixes files borbòniques, el [[1760]] els diputats representants de les capitals de l'extinta [[Corona d'Aragó]] ([[Saragossa]], [[València]], la [[Palma|ciutat de Mallorca]] i [[Barcelona]]) presentaren conjuntament la [[Representació de Greuges]] (Memorial de Greuges) aprofitant les úniques Corts que va convocar [[Carles III d'Espanya]]. El memorial contenia una denúncia de diversos crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel [[Consell de Castella]] i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Hi eren importants les referències a la discriminació dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En contraposició a aquestes reivindicacions, en aquelles Corts els representants de la capital històrica de Castella, [[Burgos]], exigiren que els representants de la Corona d'Aragó seguessin a la darrera fila, darrere de tots i separats dels de Castella.
{{Cronologia Decrets Nova Planta}}
 
== Notes ==
{{Refbegin}}
<references group="n."/>
37.298

modificacions