|
'''John Churchill''' ([[Ashe House]], [[Devon]], [[26 de maig]] de [[1650]] – [[Windsor Lodge]], [[16 de juny]] de [[1722]]){{efn|Totes les dates d'aquest article s'expressen segons el [[calendari gregorià]] (llevat que s'indiqui el contrari). El [[calendari julià]] emprat a Anglaterra diferia en 11 dies després de 1700, i en 10 dies després d'aquesta data. Així doncs, la batalla de Blenheim va tenir lloc el 13 d'agost (calendari gregorià) o el 2 d'agost (calendari julià).}} va ser un [[militar]] i [[Estadística|estadista]] [[Regne d'Anglaterra|anglès]], 1r [[Ducat de Marlborough|Duc de Marlborough]], Príncep de Mindelheim, cavaller de l'[[Orde de la Lligacama]] i membre del [[Consell Privat del Regne Unit]],<ref>{{ref-llibre|urlcapítol=http://oed.com/;jsessionid=DC77EEDD333AE484A9E93F7AB74E46C6?authRejection=true&url=%2Fsearch%3FsearchType%3Ddictionary%26q%3DMarlborough |capítol=Marlborough|títol=[[Oxford English Dictionary]] |editorial=Oxford University Press|edició=2a edició |data =1989|llengua = anglès}}</ref> la carrera del qual s'estengué sota cinc monarques a cavall dels segles XVII i XVIII.<ref>{{GEC|0017706|John Churchill}}</ref>
Va ascendir des d'un baix [[patge]] a la cort de la [[Dinastia Estuard|Casa d'Estuard]], i va entrar a la cort de [[Jaume II d'Anglaterra|Jaume]], [[Duc de York]] el 1665 tot a baix de la jerarquia com a patge. A poc a poc va ascendir militar i políticament gràcies al seu valor militar i a les seves habilitats diplomàtiques. El paper de Churchill en la derrota de la [[Rebel·lió Monmouth]] el 1685 ajudà a assegurar a Jaume al tron, tot i que tres anys després abandonaria al seu patró [[catolicisme|catòlic]] perpel l'[[Països Baixos|holandèsneerlandès]] [[protestantisme|protestant]] [[Guillem III d'Anglaterra|Guillem d'Orange]]. Honorat pels seus serveis a la coronació de Guillem amb el Ducat de Marlborough, serví distingidament a la [[Guerra dels Nou Anys]], però els canvis persistents del [[jacobitisme]] el van fer caure del seu lloc, senti va ser empresonat a la [[Torre de Londres]]. No va ser fins a l'ascensió al tron de la Reina [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]] el 1702 que Marlborough no assolí el zenit del seu poder i assegurà la seva fama i fortuna.
El seu casament amb la temperamental [[Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough|Sarah Jennings]] (amiga íntima d'Anna) assegurà la seva puixança, primer com a [[Capità General]] de les forces britàniques, i després amb un [[ducat]]. EsdevenintVa esdevenir ''de facto'' el líder de les forces aliades durant la [[Guerra de Successió Espanyola]], i les seves victòries als camps de [[Batalla de Blenheim|Blenheim]] (1704), [[Batalla de Ramillies|Ramillies]] (1706), [[Batalla d'Oudenaarde|Oudenaarde]] (1708) i [[Batalla de Malplaquet|Malplaquet]] (1709) assegurarenvan assegurar el seu lloc a la història com un dels grans generals europeus. Però la tempestuosa relació de la seva dona amb la Reina, i el seu posterior allunyament de la cort van ser cabdals en la seva caiguda. Amb el menyspreu d'Anna, i pres entre les faccions [[Partit Tory|Tory]] i [[Partit Whig anglès|Whig]], Marlborough, que havia portat glòria i èxit al regnat d'Anna, va ser allunyat del poder i marxà a un autoimposat exili. Tornà a [[Anglaterra]] sota la influència de la [[Casa de Hannover]] amb l'ascens al tron de [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi I]] el 1714, però després d'una sèrie d'infarts la seva salut es deteriorà gradualment, morinti va morir el 16 de juny de 1722 a [[Cumberland Lodge|Windsor Lodge]].
La insaciable ambició de Marlborough el propulsà de la foscor a l'absoluta preeminència als afers britànics i europeus, esdevenint va esdevenir el súbdit més ric d'Anna. Les connexions de la seva família el van fer present a l'entramat de la política europea (la seva germana [[Arabella Churchill (amant reial)|Arabella]] va ser l'amant de Jaume II, i el seu fill, el [[James Fitz-James Stuart|Duc de Berwick]], va emergir com un dels majors mariscals de [[Lluís XIV de França|Lluis XIV]]). Al llarg de deu campanyes consecutives durant la Guerra de Successió Espanyola, Marlborough va mantenir unida una coalició discordant mitjançant la seva força de personalitat i va elevar les forces britàniques a un nivell no vist des de l'[[Edat Mitjana]]. Tot i que al final no va poder aconseguir la capitulació de tots els seus enemics, les seves victòries van permetre que la Gran Bretanya emergís des de la perifèria a l'estatus de gran potència, assegurantel que va aixíassegurar la creixent prosperitat del país durant el segle XVIII.
== Inicis (1650-78) ==
Al final de la [[Guerra Civil Anglesa]], Lady Eleanor Drake s'uní a la seva llar de [[Devon]], Ashe House a la parròquia de [[Musbury]], a la seva tercera filla Elizabeth i al seu marit [[Winston Churchill (1620-1688)|Winston Churchill]]. A diferència de la seva sogra, que havia donat suport als [[Roundhead|Parlamentaris]], Winston havia tingut la mala sort de lluitar al bàndol perdedor de la guerra per la que, igual que molts altres cavallers, va haver de pagar recompensa; en el seu cas £446 18s.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 27. Churchill insists that the often recorded fine of £4446 18s was a misprint in Hutchin's ''History of Dorset'', 1774. This huge figure was subsequently, and erroneously repeated by other Marlborough biographers including Coxe.</ref> Tot i que Winston l'havia pagat tota el 1651, havia arruïnat l'antic capità ex-reialista, el lema del qual "Fiel Pero Desdichado" encara és actualment emprat pels seus successors.
Winston i Elizabeth Churchil van tenir 9nou fills, dels quals només 5cinc van sobreviure a la infància<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 42. Winston, Henry, Jasper, and Mountjoy all died in infancy. Theobald died in 1685</ref> La filla gran, [[Arabella Churchill (amant reial)|Arabella]], va néixer el 28 de febrer de 1649;<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 30. Sources vary as to the year Arabella was born: Holmes states 1647, Gregg 1648.</ref> el fill major, John, va néixer el 26 de maig de 1650. Van tenir dos germans petits, [[George Churchill (Royal Navy)|George]] (1654–1710), que esdevindria almirall de la [[Royal Navy]] i [[Charles Churchill (oficial britànic)|Charles]] (1656–1714), que seria general de l'Exèrcit i serviria en campanya a Europa amb John. No se sap gaire de la infantesa de John Churchill car ell mateix no en diu pràcticament res, però. créixerCréixer en aquestes condicions empobrides a Ashe, amb tensions familiars sorgint a causa d'aliances en conflicte, vansegur poderque causarvan tenir una gran impressió en el jove Churchill. El seu homònim, biògraf i descendent, sir [[Winston Churchill]] afirmà que – ''«[Les condicions a Ashe] podrien haver despertat dues grans impressions: primer odi cap a la pobresa... i, en segon lloc, la necessitat d'amagar els seus pensaments i sentiments d'aquellsa persones als que la seva expressió podia ser repugnant''.»''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 31</ref>
Després de la [[Restauració anglesa|Restauració]] del Rei [[Carles II d'Anglaterra|Carles II]] el 1660, la fortuna dels Churchills canvià a millor, encara que estava lluny de ser pròspera.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 60</ref> El 1661, Winston esdevingué [[Parlament d'Anglaterra|Membre del Parlament]] per [[Weymouth, Dorset|Weymouth]], i com a senyal de favor reial rebé recompenses per les pèrdues que tingué al lluitar als Parlamentaris durant la [[Guerra Civil Anglesa|Guerra Civil]], incloent el nomenament com a Comissionat per a les Demandes Territorials Irlandeses a [[Dublín]] el 1661. Quan Winston marxà cap a Irlanda a l'any següent, John ingressà a l'[[The King's Hospital|Escola Lliure de Dublín]]; però el 1664, després que el seu pare tornés a la Casa del Rei a [[Palau de Whitehall|Whitehall]], John continuà els seus estudis a [[St Paul's School (Londres)|St Paul's School]] de Londres. La mateixa penúria del Rei significava que els vells cavallers rebien minces recompenses financeres, però el que podia oferir el monarca – que no li costava res – eren ocupacions a la cort per a la seva progènie. Així, el 1665 Arabella esdevingué Dama d'Honor d'[[Anne Hyde]], la [[Ducat de York|Duquessa de York]], i el seu germà John se li uniria uns mesos més tard com a [[patge]] del seu marit, [[Jaume II d'Anglaterra|Jaume, Duc de York]].<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 5</ref>
=== Primeres experiències militars ===
[[Fitxer:James II, when Duke of York (1633-1701).png|thumb|170px|Jaume, Duc de York, per [[Peter Lely]], 1665. Jaume, posteriorment el rei Jaume II, va ser el primer patró de Marlborough.]]
La passió del Duc de York per tot allò naval i militar impregnà alel jove Churchill. Sovint acompanyava el Duc en inspeccionar les tropes als parcs reials, i no va passar gaire temps en què el noi resolgué que també volia ser soldat.<ref>Coxe: ''Memoirs of the Duke of Marlborough'', I, 2</ref> El 14 de setembre obtingué el càrrec d'[[alferes]] a la King's Own Company del 1r de Guàrdies, que esdevindrien els [[Guàrdies Granaders]].<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 6</ref> La seva carrera avança ràpidament quan el 1668 embarcà cap al post de [[Tànger]], recentment adquirida com a part del [[dot]] de l'esposa portuguesa de Carles II, [[Caterina de Braganza]]. En un rude contrast a la vida a la cort, Churchill passà 3 anys allà, adquirinton va adquirir el seu entrenament tàctic i experiència de primera classe en batusses contra els moros.<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 5. Although details of this period are sketchy, it is surmised that in 1670 he also served aboard ship in the naval blockade of the [[Barbary Coast|Barbary]] pirate-den of [[Algiers]].</ref>
De tornada a Londres al febrer de 1671, les maneres educades de Churchill (descrites per [[Philip Stanhope, 4t Comte de Chesterfield|Lord Chesterfield]] com ''«irresistibles tant per a homes com per a dones''») van atraure les atencions d'una de les amants del rei, [[Barbara Palmer, 1a Duquessa de Cleveland|Barbara Villiers]], Duquessa de Cleveland.<ref>Hibbert ''The Marlboroughs'', 7. Churchill en tenia 20 i ella 29 quan van esdevenir amants.</ref> Però la seva relació era perillosa. Una narració va ser que l'aparició del Rei va treure als amants del llit i ell s'amagà a l'armari, no trigant a ser descobert pel Rei, el mateix expert en aquestes matèries. El jove Churchill li va caure als peus, i el Rei diguéli va dir: ''«Sou un tunantmurri, però us perdono perquè treballeu per guanyar-vos el pa».''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 60.</ref> La història pot ser apòcrifa (una altra versió téparla ade Churchill saltant per la finestra), però la que és àmpliament acceptada és que era el pare de la filla de Cleveland, [[Lady Barbara FitzRoy|Barbara]], nascuda el 16 de juliol de 1672.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 58. Churchill never formally acknowledged his daughter with Cleveland.</ref>
[[Fitxer:De Velde, Battle Of Solebay.jpg|thumb|left|250px|''[[Batalla de Solebay]]'', per [[Willem van de Velde el Jove]]. Allà Churchill aprengué la incertesa i la duresa de la guerra naval.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 40</ref>]]
El 1672, Churchill tornà al mar. Mentre que lluitava amb la marina holandesaneerlandesa a la [[batalla de Solebay]] davant de la costa de [[Suffolk]] al juny, la seva conducta valerosa a bord del vaixell insígnia del Duc de York, el ''[[HMS Prince (1670)|Prince]]'', li valgué la promoció (tot i el ressentiment d'oficials més veterans) a una capitania al [[Història dels Marines Reials|Regiment de l'Almirallat]].<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'' 9. Malgrat tot, no existeix cap registre de la conducte de Churchill a la batalla de Solebay.</ref> A lL'any següent Churchill guanyà una nova recomanació al [[Setge de Maastricht]], quan el jove capità es distingí com a part d'un grup de 30treinta homes que capturà i defensà amb èxit part de la fortalesa. Durant aquest combat Churchill salvà la vida del [[James Scott, 1r Duc de Monmouth|Duc de Monmouth]],. sentVa ser ferit en l'acte però guanyantva guanyar les lloances d'una agraïda [[Casa de Stuart]], així com el reconeixement de la [[Casa de Borbó]]. El rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] en persona comentà el fet, la qual cosa li donà una envejable reputació per la seva valentia, a més d'adquirir gran estima del soldat comú.<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 7</ref>
Tot i que el Parlament anti-francès de Carles II forçà Anglaterra a retirar-se de la [[guerra francoholandesa]] el 1674, alguns regiments anglesos van quedar en servei francès. A l'abril Churchill va ser nomenat per la coronelia d'un d'aquests regiments, després de servir i aprendre amb el gran [[Henri de La Tour d'Auvergne, vescomte de Turenne|Mariscal Turenne]]. Churchill va estar present a les batalles de [[batalla de Sinsheim|Sinsheim]] al juny de 1674 i d'[[batalla d'Enzheim|Enzheim]] a l'octubre; i podria haver estat també present a [[batalla de Salzbach|Salzbach]] al juliol de 1675, on Turenne va ser mortmorir.<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 8</ref>
=== Casament ===
[[Fitxer:Sarah Churchill Duchess.jpg|thumb|170px|Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough. Atribuït a [[Godfrey Kneller]].]]
Al seu retorn al [[Palau de St. James]], l'atenció de Churchill es dirigí a altres afers, i cap a una cara nova de la cort. ''«Us prego que em deixeu veure-us tan sovint com sigui possible''», demanà Churchill en una carta a [[Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough|Sarah Jennings]].<ref name=hibbert13>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 13</ref> Els orígens socials de Sarah Jenning eren semblants als de Churchill. Després que el seu pare morís quan ella tenia 8vuit anys, Sarah, juntament amb la seva mare i les seves germanes, es traslladaren a Londres. Reialistes, tot i que l'oncle de Sarah, [[James Temple]], va ser condemnat per [[regicidi]]), els Jenning seguien lleials a la corona, i igual que els Churchill, van ser recompensats amb feina a la cort, i el 1673 Sarah seguí a la seva germana al servei de la Duquessa de York, [[Maria de Módena]].<ref>Field: ''The Favourite: Sarah, Duchess of Marlborough'', 8</ref>
Sarah tenia uns quinze anys quan Churchill tornà del continent el 1675, i sembla que va quedar immediatament captiva dels seus encants.<ref name=hibbert13/> Malgrat tot, les missives amoroses de Churchill eren rebudes amb suspicàcia, car la seva primera amant, Barbara Villiers, s'estava traslladant a París, i es dubtava si ell veia a Sarah com una amant substituta més que no pas com una promesa.<ref>Field: ''The Favourite: Sarah, Duchess of Marlborough'', 23</ref> Malgrat tot, la seva persistència va guanyar. Malgrat que Winston volia que es casés amb la poderosa [[Catherine Sedley, Comtesa de Dorchester|Catherine Sedley]] (per poder liquidar els seus deutes), el coronel Churchill es casà amb Sarah durant l'hivern de 1677-78, possiblement a les estances de la Duquessa de York.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 129</ref>
== Anys de crisi (1678-1700) ==
=== Servei diplomàtic ===
Sota el [[Thomas Osborne|comte de Danby]] el govern va prendre una política de realineament, preparanti preparar-se per entrar en guerra contra França. La nova aliança amb els neerlandesos, juntament amb l'expansió de l'exèrcit anglès, obrí importants projectes per a Churchill a les esferes militar i diplomàtica. A l'abril de 1678 Churchill, acompanyat del seu amic i polític en ascens [[Sidney Godolphin]], marxà cap a [[La Haia]] per negociar una convenció sobre el desplegament de l'exèrcit anglès a Flandes. L'assaig del jove diplomàtic sobre habilitat política va tenir èxit, fent que pogués trobar-se amb [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem, Príncep d'Orange]], qui quedà molt impressionat per la perspicàcia i la cortesia de la capacitat negociadora de Churchill.<ref name=barnett43>Barnett: ''Marlborough'', 43</ref> El nomenament ajudà a Churchill a desenvolupar una experiència que altres mers soldats no aconseguien,<ref name=barnett43/> car els múltiples tractes de les negociacions secretes de Carles II amb Lluís XIV (Carles no tenia intenció de declarar la guerra a França), la missió finalment s'avortà. Al maig Churchill va ser nomenat [[Brigadier General]] de Peu temporal, però les esperances d'acció al continent es demostraren il·lusòries quan les faccions oposades signaren el [[Tractat de Nimega (1678)|Tractat de Nimega]].<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 10</ref>
[[Fitxer:The Marlborough Family.jpeg|thumb|250px|left|Els Marlborough, cap a 1694, per [[John Closterman]]. A l'esquerra del Duc estan Elizabeth, Mary, la Duquessa, Henrietta, Anne i John.]]
Quan Churchill tornà a Anglaterra aal finalsfinal de 1678 es trobà dolorosos canvis a la societat anglesa. Les iniquitats del [[Complot Papista]] ([[Titus Oates]] fabricàva teixir una conspiraciótrama dirigida a [[Crisi de l'exclusió|excloure]] el [[catolicisme|catòlic]] Duc de York de la línia de successió) significà l'arraconament temporal de Jaume i un exili de gairebé 3tres anys. Jaume obligà a Churchill a seguir-lo, primer a La Haia i després a [[Brussel·les]] abans que se li permetés anar a [[Edimburg]]. Però no va ser fins al 1682, després de la victòria completa de Carles II sobre els exclusionistes, que el Duc de York va poder tornar a Londres.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 92. Mentrestant Churchill va ser encarregat amb diverses importants missions diplomàtics, incloent viatjar a París per negociar un subsidi de Lluís XIV, que podria ajudar a Carles II a sobreviure sense convocar un altre parlament, i així reduiria el risc d'un Acta d'Exclusió abans que passés.</ref> Pels seus serveis durant la crisi Churchill va ser nomenat Lord Churchill d'[[Eyemouth]] a la [[noblesa d'Escòcia]] el 21 de desembre de 1682, i l'any següent, el 19 de novembre, nomenat coronel del [[1r Els Dragons Reials|King's Own Royal Regiment of Dragoons]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 164</ref>
Els Churchills ara podien gaudir d'un cert estil i confort; a més de mantenir la seva residència a Londres (amb 7set criats), també van poder comprar Holywell House a [[Saint Albans (Hertfordshire)|St Albans]] (la casa familiar de Sarah Jennings), on la seva família podia gaudir dels beneficis d'una vida al camp. Mentre que estava a Edimburg Sarah va donar a llum a [[Henrietta Godolphin|Henrietta]] el 19 de juliol de 1681. Una altra filla, [[Anne Churchill|Anne]], va néixer el 1684, seguida per John el 1686, Elizabeth el 1687, Mary el 1689 i Charles el 1690, que només va viure dos anys.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 102</ref>
Churchill retornà a la vida cortesana amb entusiasme. Al juliol de 1683 va ser enviat al continent per acompanyar al [[Jordi de Dinamarca|Príncep Jordi de Dinamarca]] a Anglaterra pel seu matrimoni amb la [[Anna de la Gran Bretanya|Princesa Anna]], la filla menor del Duc de York. Anna no perdé temps en nomenar a Sarah en [[Dama de Cambra]]. La seva relació continuà molts anys. Pel seu costat, Churchill tractà la princesa amb un respectuós afecte, assumint (en la seva reverència vers la reialesa) el paper cavalleresc de campió.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 135</ref> Des d'aquest moment els Churchill van incrementar la seva presència al cercle interior del catòlic Jaume, i més notablement associat amb la Princesa.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 179</ref>
El Duc, molt més prim i alterat, tornà a Anglaterra al novembre. La seva relació amb Anna havia tingut diversos contratemps en els darrers mesos: la Reina s'havia negat a concedir-li el nomenament de Capità General vitalici que li havia demanat, i havia interferit en els nomenaments militars.<ref>Contra els desigs de Marlborough, i d'acord a la proposta de Harley, la Reina havia nomenat a pel càrrec de [[Conestable de la Torre]], i donà la coronelia dels Oxford Dragoons a Jack Hill, germà d'Abigail Masham.</ref> El dany fet a la posició general de Marlborough va ser substancial perquè era molt visible. Ara, però, la qüestió principal era la Duquessa, car el creixent ressentiment vers Harley i Abigail havien persuadit finalment a la Reina a acomiadar-la. Marlborough visità a Anna el 17 de gener de 1911 en un darrer intent per salvar la seva esposa, però ja no es deixà portà i demanà a Sarah que li tornés la Clau Daurada (el símbol del seu càrrec) en dos dies, advertint-lo "''No parlaré de cap altra cosa fins que no tingui la clau.''"<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 268. Abigail Masham and the [[Elizabeth Seymour, Duchess of Somerset|Duchess of Somerset]] divided between them Sarah's places at court, and in bitterness she retired to her newly built mansion of [[Marlborough House]].</ref>
Tot i aquesta situació, i a la seva salut en declivi, Marlborough tornà a La Haia a finalsla fi de febrer per preparar el que seria la seva darrera campanya, i una de les majors. De nou Marlborough i Villars formaren l'un contra l'altre, aquest cop al sector de [[Avesnes-le-Comte]]–[[Arràs]]. En un exercici de distracció psicològica brillant<ref>Barnett: ''Marlborough'', 259</ref> i una marxa nocturna secreta que cobrí 40 milles en 18 hores, els aliats penetraren en les preteses inexpugnables línies sense perdre ni un sol home. Marlborough estava en situació per [[Setge de Bouchain|assetjar]] la fortalesa de [[Bouchain]].<ref>Lynn: ''The Wars of Louis XIV, 1667–1714'', 343</ref> Villars, enganyat i superat, no podia intervenir, i la fortalesa es rendí incondicionalment el 12 de setembre. Chardler va escriure "''L'art purament militar amb el que repetidament Villars va ser burlat durant la primera part de la campanya té pocs iguals en els annals de la història militar... el subseqüent setge de Bouchain amb totes les seves complexitats tècniques, va ser igualment una gran demostració de la superioritat militar.''"<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 299</ref>
Per Marlborough, però, el temps havia passat. Els seus guanys estratègics el 1711 feien virtualment cert que els aliats marxarien sobre París, però Harley no tenia intenció de deixar que la guerra avancés tant i que comprometés els favorables termes aconseguits en les converses secretes anglo-franceses (basades sobre la idea que Felip V seguiria al tron espanyol) que havien tingut lloc durant l'any.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 339</ref> Marlborough feia molt que dubtava de la política Whig "Cap pau sense Espanya", però no volia abandonar als seus aliats (incloent l'[[Jordi I de la Gran Bretanya|Elector de Hanover]], el presumpte hereu d'Anna), i es posà al costat dels Whigs contra els preliminars de la pau.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 459</ref> Les súpliques personals de la Reina (que feia molt que s'havia cansat de la guerra) no van aconseguir convèncer el Duc. L'Elector va fer públic que ell també estava contra les propostes, i públicament es posà al costat dels Whigs. Malgrat tot això, Anna seguí decidida, i el 7 de desembre de 1711 va anunciar que ''tot i aquells que troben delit en els arts de la guerra'', un desdeny cap a Marlborough, ''el temps i el lloc han arribat per assolir el tractat d'una pau general''.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 347</ref>
== Valoració ==
Per als historiadors militars David Chandler i Richard Holmes, Marlborough és el major comandant britànic de la història, una afirmació compartida per d'altres, incloent el [[Arthur Wellesley|Duc de of Wellington]], qui afirmà que ''no puc concebre ningú major que Marlborough al capdavant d'un exèrcit anglès.'' Però l'historiador Whig, Thomas Macaulay, denigra a Marlborough a les pàgines de la seva ''History of England'', qui segons l'historiador [[John Wilson Croker]], persegueix al Duc amb ''més ferocitat que no pas sagacitat, com un gos.''<ref>Macaulay: ''The History of England'', 32</ref> Macaulay adoptà aquesta lectura desfavorable de Marlborough directament de Swift i dels pamfletistes Tory de la darrera part del regnat d'Anna. D'acord a [[G. M. Trevelyan|George Trevelyan]], Macalulay "«instintivament desitjava fer el geni de Marlborough sembles brillant contra el rerefons de la seva vilania».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 178</ref> Va ser en resposta a la "''History"'' de Macaulay que [[Winston Churchill]] va escriure la seva obra en 6sis volums ''[[Marlborough: His Life and Times]]'', publicat entre 1933 i 1938.
Marlborough era despietadament ambiciós, implacable en la persecució del poder, la riquesa i l'ascens social, la qual cosa li va fer valer una reputació d'avar. Aquests trets poden haver estat exagerats amb els propòsits de la facció de partit però, com afirma Trevelyan, gairebé tots els estadistes d'aquella època es dedicaven a fundar famílies i a acumular finques a expenses del poble; Marlborough només diferí en que donà molt més valor al reconeixement que als diners.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 182</ref> En aquesta recerca per la fama i els interessos personals podia no tenir escrúpols, com així ho demostra la seva deserció de Jaume II. Segons Macaulay això és vist com una mostra de la seva traïció egoista contra el seu senyor; una anàlisi compartida per [[G. K. Chesterton]]: ''«Churchill, com per afegir quelcom ideal per a la seva imitació de l'[[Judes Iscariot|Iscariot]], va anar a Jaume amb una professió d'amor i lleialtat... i després tranquil·lament lliurà l'exèrcit a l'invasor''».<ref>Chesterton: ''A Short History of England'', 137</ref> Per Trevelyan, el comportament de Marlborough durant la revolució de 1688 va ser un signe de la seva "«devoció a les llibertats d'Anglaterra i a la religió protestant"».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 180</ref> Però, la seva posterior correspondència amb Saint-Germain no va ser noble. Tot i que Marlborough no volia una restauració JaacobitaJacobita el seu doble joc va fer que Guillem III i Jordi I no estiguessin mai disposats a confiar plenament en ell.<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 317</ref>
[[Fitxer:Blenheim Column of Victory.JPG|thumb|left|200px|La Columna de la Victòria Blenheim a la finca Blenheim, [[Oxfordshire]]]]
La feblesa de Marlborough durant el regnat d'Anna estava ena l'escena política anglesa. La seva determinació a preservar la independència de l'administració de la Reina del control de la facció del partit gaudí del suport absolut, però un cop el favor reial s'inclinà cap a un altre costat, el Duc, igual que el seu aliat Godolphin, es trobà totalment aïllat; primer convertint-se en poc més que un servidor dels Whigs, després en una víctima dels Tories.<ref>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 321</ref>
=== Capità General ===
|
