Diferència entre revisions de la pàgina «John Churchill (1r duc de Marlborough)»

cap resum d'edició
Winston i Elizabeth Churchil van tenir nou fills, dels quals només cinc van sobreviure a la infància<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 42. Winston, Henry, Jasper, and Mountjoy all died in infancy. Theobald died in 1685</ref> La filla gran, [[Arabella Churchill (amant reial)|Arabella]], va néixer el 28 de febrer de 1649;<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 30. Sources vary as to the year Arabella was born: Holmes states 1647, Gregg 1648.</ref> el fill major, John, va néixer el 26 de maig de 1650. Van tenir dos germans petits, [[George Churchill (Royal Navy)|George]] (1654–1710), que esdevindria almirall de la [[Royal Navy]] i [[Charles Churchill (oficial britànic)|Charles]] (1656–1714), que seria general de l'Exèrcit i serviria en campanya a Europa amb John. No se sap gaire de la infantesa de John Churchill car ell mateix no en diu pràcticament res. Créixer en aquestes condicions empobrides a Ashe, amb tensions familiars sorgint a causa d'aliances en conflicte, segur que van tenir una gran impressió en el jove Churchill. El seu homònim, biògraf i descendent, sir [[Winston Churchill]] afirmà que «[Les condicions a Ashe] podrien haver despertat dues grans impressions: primer odi cap a la pobresa... i, en segon lloc, la necessitat d'amagar els seus pensaments i sentiments a persones als que la seva expressió podia ser repugnant''.»''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 31</ref>
 
Després de la [[Restauració anglesa|Restauració]] del Rei [[Carles II d'Anglaterra|Carles II]] el 1660, la fortuna dels Churchills canvià a millor, encara que estava lluny de ser pròspera.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 60</ref> El 1661, Winston esdevingué [[Parlament d'Anglaterra|Membre del Parlament]] per Weymouth. Com a senyal de favor reial rebé recompenses per les pèrdues encorregudes al lluitar contra els Parlamentaris durant la [[Guerra Civil Anglesa|Guerra Civil]], com ara el nomenament com a Comissionat per a les Demandes Territorials Irlandeses a [[Dublín]] el 1661. Quan Winston marxà cap a Irlanda l'any següent, John ingressà a l'[[The King's Hospital|Escola Lliure de Dublín]]; però el 1664, després que el seu pare tornés a la Casa del Rei a [[Palau de Whitehall|Whitehall]], John continuà els seus estudis a l'escola [[St Paul's School (Londres)|St Paul's School]] de Londres. La inòpia del Rei no li permetia donar gaire recompensa financera als vells cavallers però el que sí que podia era oferir coses que no li costaven res – com ara ocupacions a la cort per a la seva progènie. Així, el 1665 Arabella esdevingué Dama d'Honor d'[[Anne Hyde]], la [[Ducat de York|Duquessa de York]], i el seu germà John se li uniria uns mesos més tard com a [[patge]] del seu marit, [[Jaume II d'Anglaterra|Jaume, Duc de York]], el probable successor del rei.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=5</ref>}} John Churchill també va estudiar filosofia, filologia clàssica i matemàtica<ref>{{Cite book|url=https://books.google.ru/books?id=AHZKAAAAYAAJ&q=john+churchill+marlborough+mathematics&dq=john+churchill+marlborough+mathematics&hl=ru&sa=X&redir_esc=y|title=The life of John Churchill Duke of Marlborough to the accession of Queen Anne|last=Wolseley|first=Viscount Garnet Wolseley|date=1894|publisher=R. Bentley & Son|language=en}}</ref> a la [[Universitat d'Oxford]].<ref>{{Cite book|url=https://books.google.ru/books?id=QHBHAAAAYAAJ&dq=john%20churchill%20had%20a%20polite%20education&hl=ru&pg=PA4#v=onepage&q&f=false|title=The History of John, Duke of Marlborough ...: Including a More Exact, Impartial, and Methodical Narrative of the Late War Upon the Danube, the Rhine, and in the Netherlands, Than Has Ever Yet Appeared. Comp. from Authentick Journals ...|last=Bancks|first=John|date=1741|publisher=J. Hodges|language=en}}</ref><ref>{{Cite book|url=https://books.google.ru/books?id=7hwFAAAAYAAJ&dq=Alumni+Oxonienses:+the+Members+of+the+University+of+Oxford&hl=ru&sa=X&ved=0ahUKEwjOu5jJlu3VAhUMJ5oKHezlCh8Q6AEIRDAE|title=Alumni Oxonienses: The Members of the University of Oxford, 1715-1886 : Their Parentage, Birthplace, and Year of Birth, with a Record of Their Degrees : Being the Matriculation Register of the University|last=Oxford|first=University of|last2=Foster|first2=Joseph|date=1887|publisher=Joseph Foster|language=en}}</ref>
 
== Carrera ==
De tornada a Londres al febrer de 1671, les maneres educades de Churchill —descrites per [[Philip Stanhope, 4t Comte de Chesterfield|Lord Chesterfield]] com «irresistibles tant per a homes com per a dones»— van atraure les atencions d'una de les amants del rei, [[Barbara Palmer, 1a Duquessa de Cleveland|Barbara Villiers]], Duquessa de Cleveland.<ref>Hibbert ''The Marlboroughs'', 7. Churchill en tenia 20 i ella 29 quan van esdevenir amants.</ref> Però la seva relació era perillosa. Una narració va ser que l'aparició del Rei va treure als amants del llit i ell s'amagà a l'armari, no trigant a ser descobert pel Rei, el mateix expert en aquestes matèries. El jove Churchill li va caure als peus, i el Rei li va dir: «Sou un murri, però us perdono perquè treballeu per guanyar-vos el pa».<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 60.</ref> La història pot ser apòcrifa (una altra versió parla de Churchill saltant per la finestra), però la que és àmpliament acceptada és que era el pare de la filla de Cleveland, [[Lady Barbara FitzRoy|Barbara]], nascuda el 16 de juliol de 1672.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 58. Churchill never formally acknowledged his daughter with Cleveland.</ref>
[[Fitxer:De Velde, Battle Of Solebay.jpg|thumb|left|250px|''[[Batalla de Solebay]]'', per [[Willem van de Velde el Jove]]. Allà Churchill aprengué la incertesa i la duresa de la guerra naval.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 40</ref>]]
El 1672, Churchill tornà al mar. Mentre que lluitava amb la marina neerlandesa el 28 de maig a la [[batalla de Solebay]] davant de la costa de [[Suffolk]], la seva conducta valerosa a bord del vaixell insígnia del Duc de York, el ''[[HMS Prince (1670)|Prince]]'', li valgué la promoció (tot i el ressentiment d'oficials més veterans) a una capitania al [[Història dels Marines Reials|Regiment de l'Almirallat]].<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'' 9. Malgrat tot, no existeix cap registre de la conducte de Churchill a la batalla de Solebay.</ref> L'any següent Churchill guanyà una nova recomanació al [[Setge de Maastricht]], quan el jove capità es distingí com a part d'un grup de treinta homes que capturà i defensà amb èxit part de la fortalesa. Durant aquest combat Churchill salvà la vida del [[James Scott, 1r Duc de Monmouth|Duc de Monmouth]]. Va ser ferit en l'acte però va guanyar les lloances d'una agraïda [[Casa de Stuart]], així com el reconeixement de la [[Casa de Borbó]]. El rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] en persona comentà el fet, la qual cosa li donà una envejable reputació per la seva valentia, a més d'adquirir gran estima del soldat comú.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=7</ref>}}
 
Tot i que el Parlament anti-francès de Carles II forçà Anglaterra a retirar-se de la [[guerra francoholandesa]] el 1674, alguns regiments anglesos van quedar en servei francès. A l'abril Churchill va ser nomenat per la coronelia d'un d'aquests regiments, després de servir i aprendre amb el gran [[Henri de La Tour d'Auvergne, vescomte de Turenne|Mariscal Turenne]]. Churchill va estar present a les batalles de [[Sinsheim]] al juny de 1674 i d'[[Entzheim]] a l'octubre; i podria haver estat també present a [[batalla de Salzbach|Salzbach]] al juliol de 1675, on Turenne va morir.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=8</ref>}}
 
=== Casament ===
== Anys de crisi (1678-1700) ==
=== Servei diplomàtic ===
Sota el [[Thomas Osborne|comte de Danby]] el govern va prendre una política de realineament i preparar-se per entrar en guerra contra França. La nova aliança amb els neerlandesos, juntament amb l'expansió de l'exèrcit anglès, obrí importants projectes per a Churchill a les esferes militar i diplomàtica. A l'abril de 1678 Churchill, acompanyat del seu amic i polític en ascens [[Sidney Godolphin]], marxà cap a [[La Haia]] per negociar una convenció sobre el desplegament de l'exèrcit anglès a Flandes. L'assaig del jove diplomàtic sobre habilitat política va tenir èxit, fent que pogués trobar-se amb [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem, Príncep d'Orange]], qui quedà molt impressionat per la perspicàcia i la cortesia de la capacitat negociadora de Churchill.<ref name=barnett43>Barnett: ''Marlborough'', 43</ref> El nomenament ajudà a Churchill a desenvolupar una experiència que altres mers soldats no aconseguien,<ref name=barnett43/> car els múltiples tractes de les negociacions secretes de Carles II amb Lluís XIV (Carles no tenia intenció de declarar la guerra a França), la missió finalment s'avortà. Al maig Churchill va ser nomenat [[Brigadier General]] de Peu temporal, però les esperances d'acció al continent es demostraren il·lusòries quan les faccions oposades signaren el [[Tractat de Nimega (1678)|Tractat de Nimega]].<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=10</ref>}}
 
[[Fitxer:The Marlborough Family.jpeg|thumb|250px|left|Els Marlborough, cap a 1694, per [[John Closterman]]. A l'esquerra del Duc estan Elizabeth, Mary, la Duquessa, Henrietta, Anne i John.]]
Per fer front als rebels Monmouth Churchill va rebre el comandament de les tropes a peu de l'exèrcit del Rei, però l'honor d'encapçalar la campanya va ser per al limitat, tot i que molt lleial, [[Louis de Duras|Compte de Feversham]]. Monmouth havia desembarcat a [[Lyme Regis]] l'11 de juny, però la seva [[Revolta Monmouth|revolta]] camperola mal equipada i mal dirigida s'enfonsà al camp de [[batalla de Sedgemoor|Sedgemoor]], [[Somerset]], el 16 de juliol de 1685. Tot i que el paper de Churchill estava subordinat a Feversham, la seva organització administrativa, habilitat tàctica i coratge a la batalla van ser fonamentals a la victòria. L'historiador John Tincey va escriure "''Sedgemoor potser no és la victòria més espectacular de John Churchill, però ha de ser considerada com la primera''".<ref>Tincey: ''Sedgemoor 1685: Marlborough's First Victory'', 158</ref>
 
Churchill va ser promogut a [[Major General]] el 3 de juliol, però va ser Feversham qui rebé la part del lleó de la recompensa. Malgrat tot, Churchill no va ser totalment oblidat, i a l'agost va ser recompensat amb la lucrativa coronelia de la Tercera Tropa dels [[Life Guards]].<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 126</ref> D'acord a l'historiador [[David G. Chandler|David Chandler]], és possible que la campanya de Sedgemoor i les persecucions subseqüents portades a terme pel zel sagnant del [[George Jeffreys, 1r Baró Jeffreys|Jutge Jeffreys]], va entrar en un procés de desil·lusió que culminà en l'abandonament del rei i, durant molt temps, patró i amic, tres anys després.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=22.</ref>}} El seu amo, però, li havia donat causa d'angoixa. ''Si el Rei intentés canviar la nostra religió'' se sap que afirmà a Lord Galway poc després de la successió de Jaume II, ''A l'instant abandonaré el seu servei''.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=12–13</ref>}}
 
=== Revolució ===
{{principal|Revolució Gloriosa}}
Set homes es trobaren per preparar la [[Invitació a Guillem|invitació]] al [[Stadtholder]] neerlandès protestant, Guillem, Príncep d'Orange, per envair Anglaterra i assumir el tron. Els signataris de la carta incloïen [[Partit Whig anglès|Whigs]], [[Partit Tory|Tories]] i el [[bisbe de Londres]] [[Henry Compton (bisbe)|Henry Compton]], qui assegurà al Príncep que ''Dinou parts de vint del poble volen un canvi''.<ref>Miller: ''James II'', 187</ref> Guillem no necessitava més encoratjament. Tot i que la invitació no estava signada per Churchill (de fet no tenia un rang polític suficient per ser un signatari) declarà la seva intenció per ser el principal contacte anglès a La Haia: ''Si creu que hi ha res que pugui fer, només m'ho ha d'ordenar.''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 240</ref> Churchill, igual que d'altres, buscava un moment oportú per desertar de Jaume.
 
Guillem desembarcà a [[Torbay]] el 5 de novembre de 1688, desplaçant el seu exèrcit cap a [[Exeter]]. Les forces de Jaume II, de nou comandades per Lord Feversham, es mogueren cap a [[Salisbury]], però alguns dels seus oficials superiors estaven àvids per lluitar – fins i tot la Princesa Anna va escriure a Guillem per desitjar-li ''bon èxit en aquest enterrament''.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 41.</ref> Promogut a [[tinent general]] el 7 de novembre, Churchill estava encara al costat del rei, però mostrant una gran alegria davant la deserció de [[Edward Hyde, 3r Comte de Clarendon|Lord Cornbury]], van fer que Feversham ordenés el seu arrest. Churchill havia encoratjat la desafecció cap a la causa orangista, però Jaume continuà vacil·lant.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=24.</ref>}} Ben aviat va ser tard per actuar. Després d'una trobada del consell de guerra el matí del 24 de novembre, Churchill, acompanyat de 400 oficials i homes, abandonaren el campament reial i es dirigiren cap al de Guillem a [[Axmisnter]], deixant una carta de disculpa i auto-justificació:
 
{{cita|''...Espero que el gran avantatge que gaudeixo sota la Vostra Majestat, el qual mai esperava en qualsevol altre canvi de govern, potser convencerà Vostra Majestat i al món que he actuat sota un principi més alt...''<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 263</ref> }}
{{principal|Guerra dels Nou Anys}}
[[Fitxer:King William III of England, (1650-1702).jpg|thumb|170px|El rei [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem III]] (1650-1702). Retrat de Godfrey Kneller.]]
Com a part dels honors de la coronació de Guillem i Maria, Churchill va ser fet Comte de Marlborough el 9 d'abril de 1689, a més de ser nomenat membre del [[Consell Privat del Regne Unit|Consell Privat]] i fet Gentilhome de Cambra del Rei. La seva puixança, malgrat tot, comportà rumors acusatoris dels seguidors de Jaume II segons els quals Marlborough havia traït el seu rei només pel benefici personal; i el mateix Guillem mostrà les seves reserves sobre l'home que havia desertat de Jaume.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 46</ref> Els apologistes de Marlborough pensen, incloent el seu descendent més notable i biògraf [[Winston Churchill]], han donat un atribut patriòtic, moral i religiós a la seva acció; però en paraules de Chandler, és difícil absoldre a Marlborough de crueltat, ingratitud, intriga i traïció contra un home de qui ho havia rebut virtualment tot en la seva vida i en la seva carrera fins aquell moment.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=25</ref>}}
 
[[Fitxer:John Churchill in his thirties.jpg|left|thumb|170px|Marlborough cap a la trentena, atribuït a [[John Riley (pintor)|John Riley]]. L'Estrella de l'[[Orde de la Lligacama]] va ser afegida després de 1707.]]
El primer acte oficial de Marlborough va ser assistir a la remodelació de l'exèrcit: el poder de confirmar o de purgar els oficials i homes donà al Comte l'oportunitat de construir una nova xarxa de patronatges que el beneficiarien durant les dues dècades següents.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'',|1993|p= 41</ref>}} La seva tasca era urgent, car sis mesos després de la marxa de Jaume II, Anglaterra s'uní a la guerra contra França en una poderosa coalició destinada a tallar les ambicions de Lluís XIV. Amb la seva experiència va ser lògic que Marlborough comandés els 8.000 britànics enviats als [[Països Baixos]] durant la primavera de 1689; encara que durant la [[Guerra dels Nou Anys]] (1688-97) només va tenir 3 anys de servei al camp, i encara subordinat la major part. Malgrat això, a la [[batalla de Walcourt]] el 25 d'agost de 1689 Marlborough guanyà la lloança del comandant aliat, el [[Georg Friedrich de Waldeck|Príncep Waldeck]]: "''malgrat la seva joventut mostrà una gran capacitat militar com la que tenen la majoria dels generals després d'una llarga sèrie de guerres... És un dels homes més galants que conec''".<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 48</ref> En reconeixement a la seva habilitat i valor Guillem el recompensa amb la lucrativa coronelia del 7è a Peu (posteriorment els [[Fusellers Reials]]).
 
Des de Walcourt, però, la popularitat de Marlborough a la cort s'esvaí.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler35>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 35</ref>}} Guillem i Maria desconfiaven de la influència de Lord i Lady Marlborough car eren confidents i seguidors de la Princesa Anna (la reclamació del tron de la qual era més forta que la de Guillem). Sarah havia fet costat a Anna a una sèrie de disputes a la cort amb els monarques, enfurismant a Maria i fent que el comte també caigués del seu favor.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 35. |2003|«Anne wished to have her own [[Civil list]] income granted by Parliament, rather than a grant from the [[Privy Purse]], which meant reliance on William&nbsp;III. In this, and other matters, Sarah supported Anne.</ref>»|p=35}} Encara que de moment la topada de caràcters s'esfumà per la pressió dels [[Guerra Guillermita d'Irlanda|successos a Irlanda]], on Jaume havia desembarcat al març de 1689 intentar reobtenir les seves corones. Quan Guillem marxà cap a Irlanda al juny de 1690 Marlborough esdevingué comandant de totes les tropes i milícies a Anglaterra, i va ser nomenat membre del Consell dels Nou per donar consell a Maria en afers militars durant l'absència del rei, però ella no va escatimar esforços per amagar el seu enuig per aquest nomenament – "''No puc confiar ni estimar en ell''" va escriure a Guillem.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler35/>35}}
 
La victòria de [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem III]] a la [[batalla del Boyne]] l'1 de juliol de 1690 obligà a Jaume II a abandonar el seu exèrcit i tornar a França. A l'agost, Marlborough també marxà cap a Irlanda amb el seu primer comandament independent: una operació naval i terrestre sobre els ports meridionals de [[Cork]] i [[Kinsale]]. Era un projecte imaginatiu dirigit a anul·lar les rutes de subministrament [[Jacobitisme|jacobites]], i una que el comte va concebre i executar amb un èxit remarcable.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=44</ref>}} [[Setge de Cork|Cork va caure]] el 27 de setembre, i Kinsale a mitjans d'octubre. Tot i que la campanya no acabà la guerra a Irlanda tal com esperava Marlborough, l'ensenyà sobre com s'havia de ser minuciós amb la logística, així com la importància de la cooperació i del tacte quan treballava amb altres comandants aliats. Però passarien més de deu anys abans no tornés a tenir un comandament al camp.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=44</ref>}}
 
=== Dimissió i desgràcia ===
[[Fitxer:Anne, Queen of Great Britain.jpg|thumb|170px|La Princesa Anna, al 1683, per [[Willem Wissing]]. Quan Mary va morir al 1694, Anne, la seva germana, esdevingué l'hereva.]]
Guillem III reconegué les qualitats de Marlborough com a soldat i estrateg, però la negativa a concedir-li l'[[orde de la Lligacama]] i a nomenar-lo [[Mestre General de l'Ordenança]] van causar rancúnia en l'ambiciós comte, tot i que amagà la seva amarga decepció darrera la seva habitual discreció.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 22</ref> Mitjançant la seva influència al Parlament i a l'exèrcit, Marlborough creà una desafectació cap a les preferències de Guillem cap als comandants estrangers, un exercici destinat a forçar la mà del rei.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=46</ref>}} Conscient d'això, Guillem començà a parlar obertament del seu disgust vers Marlborough; l'enviat de l'[[Frederic I de Prússia|elector de Brandenburg]] a Londres sentí que el rei remarcava que s'havia sentit tractat ''de manera tan infame per Marlborough que, si no hagués estat rei, l'hagués desafiat a un duel si fos necessari''.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 57</ref>
 
Des de gener de 1691 Marlborough havia estat en contacte amb l'exiliat Jaume II a [[Château de Saint-Germain-en-Laye|Saint-Germain]], ansiós d'obtenir l'antic perdó del rei per desertar el 1688, un perdó essencial per l'èxit de la seva futura carrera en el cas probable d'una restauració jacobita.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 327</ref>
 
[[Fitxer:Sidney Godolphin, 1st Earl of Godolphin by Sir Godfrey Kneller, Bt (2).jpg|thumb|left|170px|Sidney Godolphin, [[Lord Alt Tresorer|Lord Tresorer]], Ministre en Cap i company Tory i amic de Marlborough]]
Quan Guillem i Marlborough tornaren d'una fallida campanya als [[Països Baixos del sud|Flandes espanyol]] a l'octubre de 1691, la seva relació estava molt deteriorada. Al gener de 1692, la Reina, airada per les intrigues de Marlborough al Parlament, a l'exèrcit i amb Saint-Germain, ordenà a Anna que acomiadés a Sarah de casa seva (Anna es negà). Aquesta disputa personal precipità l'adéu de Marlborough.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=47</ref>}} El 20 de gener, el [[Daniel Finch, 2n Comte de Nottingham|Comte de Nottingham]], [[Secretari d'Estat (Regne Unit)|Secretari d'Estat]], ordenà a Marlborough que renunciés a tots els seus càrrecs i oficis, tant civils com militars, i que es considerés acomiadat de tots els nomenaments i de la cort. No se li donaren motius, però els associats a Marlborough van ser ultratjats: Shrewsbury va fer pública la seva desaprovació i Godolphin amenaçà de retirar-se del govern. L'[[Edward Russell, 1r Comte d'Orford|Almirall Russell]], comandant en cap de la Marina, acusà personalment al Rei d'ingratitud vers l'home que li ''havia posat la corona al cap.''<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 12</ref>
 
=== Alta traïció ===
Però encara no s'havia assolit el punt més baix de la fortuna de Marlborough. La primavera de 1692 portà noves amenaces d'una invasió francesa i noves acusacions de traïció jacobita. Actuant sota el testimoni de Robert Young, la Reina va fer detenir tots els signataris d'una carta que demanava la restauració de Jaume II i la detenció de Guillem III. Marlborough, com un dels que la signava, va ser enviat a la [[Torre de Londres]] el 4 de maig, on va passar 5 setmanes; i on s'assabentà de la mort del seu fill Carles el 22 de maig. Les cartes de Young van ser desacreditades com a falsificacions, i Marlborough va ser posat en llibertat el 15 de juny, però continuà la seva correspondència amb Jaume, encapçalant el celebrat incident de la "Carta de la badia Camaret" de 1694.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=47</ref>}}
 
Durant diversos mesos els aliats havien estat planejant [[Atac sobre Brest|atacar Brest]], el port francès de la [[badia de Biscaia]]. Els francesos havien estat alertats de l'assalt imminent, fent que el [[Mariscal de França|Mariscal]] [[Sébastien Le Prestre de Vauban|Vauban]] pogués enfortir les seves defenses i reforçar la guarnició. Inevitablement, l'atac llançat el 18 de juny per [[Thomas Tollemache]] acabà en desastre, amb la majoria dels seus homes morts o capturats i el mateix Tollemache morint poc després a causa de les ferides rebudes. Malgrat no tenir proves, els detractors de Marlborough afirmaren que havia estat ell qui havia alertat l'enemic. Macaulay afirma que en una carta del 3 de maig de 1694 Marlborough traí els plans aliats a Jaume, assegurant-se que el desembarcament fracassés i que Tollemache, un rival amb talent, resultés mort o quedés desacreditat com a resultat directe. Historiadors com John Paget o C.T. Atkinson conclouen que possiblement va escriure la carta, però que ho va fer només quan sabia que seria rebuda massa tard perquè la informació pogués tenir un ús pràctic (el pla de l'atac sobre Brest era àmpliament conegut, i els francesos havien començat a reforçar les seves defenses a l'abril). Segons [[Richard Holmes (historiador)|Richard Holmes]] la prova que lliga a Marlborough amb la carta de la Badia Camaret (avui inexistent) és molt feble, concloent que ''és molt difícil imaginar que un home acurat com Marlborough, que feia poc que havia estat alliberat de la sospita de traïció, escrigués una carta que l'hagués matat si queia en les mans equivocades.''<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 184</ref> Malgrat això, David Chandler conjectura que ''tot l'episodi és tan obscur i inconclus que encara no és possible prendre una decisió definitiva. En suma, potser, hauríem de concedir a Marlborough el benefici del dubte.''<ref name=chandler48>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=48</ref>}}
 
=== Reconciliació ===
La mort de Mary el 28 de desembre de 1694 portà a una reconciliació formal però freda entre Guillem III i Anna, ara la seva hereva al tron. Marlborough confià que aquest apropament comportaria el seu retorn a l'ofici, però tot i que ell i Lady Marlborough van poder tornar a la cort, el comte no va rebre cap tasca.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler48/>48}}
 
El 1696, Marlborough, conjuntament amb Godolphin, Russell i Shrewsbury va ser implicat de nou en un complot de traïció amb Jaume II, aquesta vegada instigat pel militant jacobita Sir [[John Fenwick]]. Les acusacions van ser eventualment rebutjades com una invenció i Fenwick va ser executat (el mateix rei s'havia mostrat incrèdul) però no va ser fins al 1698, un any després del [[Tractat de Ryswick]] que comportà el final de la [[Guerra dels Nou Anys]], que s'arreglà la relació entre Guillem i Marlborough.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler48/>48}} A recomanació de [[Robert Spencer, 2n Comte de Sunderland|Lord Sunderland]] (l'esposa del qual era amiga de Lady Marlborough), William oferí a Marlborough el càrrec de governador pel [[Príncep Guillem, Duc de Gloucester|Duc de Gloucester]], el fill gran d'Anna; a més va tornar al Consell Privat, així com se li retornà el seu ranc militar.<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 80. John, el fill de Marlborough, va ser nomenat [[Senyor del Cavall]] amb un salari de £500 anuals.</ref> Quan Guillem marxa a Holanda al juliol Marlborough era un dels Lords Jutges encarregats d'administrar el país en la seva absència; però intentant reconciliar-se amb els Tory va ser més difícil, fent que Marlborough es lamentés ("''La fredor del Rei cap a mi continua''")<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=49</ref>}}
 
== Darrers anys ==
 
==== Primeres campanyes ====
El 4 de maig de 1702 Anglaterra declarà formalment la guerra a França. Marlborough va rebre el comandament de les tropes angleses, holandeses i alemanyes, però encara no havia comandat un gran exèrcit al camp de batalla, i tenia molta menys experiència que una dotzena de generals alemanys i neerlandesos que serien els seus subordinats; així que el seu comandament tenia les seves limitacions. Com a comandant de les forces angloholandeses tenia el poder per donar ordres als generals holandesos només quan les seves tropes estaven en acció juntament amb les angleses; i en tota la resta d'ocasions havia de confiar en el seu tacte i la seva capacitat de persuasió, guanyant el consentiment dels representants de camp o polítics de l'[[Estat General dels Països Baixos|Estat General]].<ref>Barnett: ''Marlborough'', 31. Els generals holandesos estaven preocupats per l'amenaça d'una invasió d'un enemic poderós. </ref> Això no obstant, malgrat la laxitud inicial dels Aliats cap a la campanya als Països Baixos (el teatre principal de la guerra) començà bé pel Duc. Després de sobrepassar al [[Louis François de Boufflers|Mariscal Boufflers]], capturà [[Venlo]], [[Roermond]], [[Stevensweert]] i [[Lieja]], sent proclamat [[Ducat de Marlborough|duc]] al desembre per la Reina en gratitud pels seus serveis.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 107. |2003|La Reina també li concedí una pensió de anuals de per vida; però el Parlament es negà. Sarah, indignada per la seva ingratitud, suggerí que rebutgés el títol.</ref>|p=107}}
 
El 9 de febrer de 1703, poc després de l'ascens de Marlborough, la seva filla Elisabet es casà amb Scroop Egerton, [[Scroop Egerton|comte de Bridgewater]]. A l'estiu Mary es va prometre amb John Montagu, hereu del comte, i posteriorment, [[John Montagu, 2n Duc de Montagu|Duc de Montagu]] (es van casar el 20 de març de 1705). Les seves dues filles grans ja estaven casades: Henrietta amb [[Francis Godolphin, 2n comte de Godolphin|Francis]], fill de Godolphin, a l'abril de 1698; i Anne, amb Charles Spencer, [[Charles Spencer, 3r comte de Sunderland|comte de Sunderland]] el 1700.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 118. Marlborough himself was not keen on the marriage but Sarah, enchanted by Sunderland's Whig ideology and intellectual prowess, was decidedly more enthusiastic.</ref> Les esperances de Marlborough per fundar una gran dinastia reposaven en el seu únic fill, John, que des que el seu pare rebé el ducat, havia rebut el títol de cortesia de Marquès de Blandford. Però mentre que estudiava a [[Universitat de Cambridge|Cambridge]] a inicis de 1703, va contraure la [[verola]]. Els seus pares es desplaçaren immediatament al seu costat, però el 20 de febrer, el noi va morir, enfonsant al duc en el "dolor més profund al món".<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 115</ref>
 
Malgrat el seu dolor, i deixant sola Sarah, el duc tornà a La Haia a inicis de març. En aquells moments, el [[François de Neufville de Villeroy|Mariscal Villeroi]] havia substituït Boufflers com a comandant als [[Països Baixos del sud|Països Baixos espanyols]], però malgrat això Marlborough va poder capturar [[Bonn]], [[Huy]] i [[Limburg (ciutat)|Limburg]] el 1703, la contínua indecisió holandesa evità que pogués portar als francesos a una batalla decisiva.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 247</ref> Domèsticament, el duc també va trobar resistència. El ministre moderat Tory de Marlborough, el Lord Tresorer Godolphin, i el [[Portaveu de la Cambra dels Comuns (Regne Unit)|Portaveu de la Cambra dels Comuns]], [[Robert Harley, 1r comte d'Oxford i comte Mortimer|Robert Harley]], van ser obstaculitzats pels seus col·legues Tories, la política estratègica dels quals afavoria l'ús absolut de la [[Royal Navy]] en perseguir les línies comercials i l'expansió colonial d'ultramar.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 133</ref> Pels Tories una acció al mar era preferible que una a terra, i la conquesta d'una ciutat costanera era preferible a capturar-ne una a l'interior. En contrast amb els Whigs, encapçalats per la seva [[Junta Whig|Junta]], que donaven un suport entusiasta a l'estratègia continental del Ministeri en la que l'exèrcit s'obrís camí cap al cor de França. Aquest suport va marcir-se per la recent campanya Aliada, però el duc era un general de fama internacional, i els èxits limitats de 1703 van ser eclipsats ben aviat per la campanya de Blenheim.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=122</ref>}}
 
==== Blenheim i Ramillies ====
Pressionat pels francesos i els bavaresos a l'oest i pels [[Francis II Rákóczi|rebels hongaresos]] a l'est, Àustria va haver de fer front a la possibilitat real d'haver de sortir de la guerra.<ref name="ReferenceA">Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 286</ref> Preocupat per la situació a [[Viena]] i al sud d'Alemanya van convèncer a Marlborough de la necessitat d'enviar socors al [[Danubi]]; però l'esquema de prendre la iniciativa a l'enemic era molt audaç. Des de l'inici el Duc decidí deixar de costat als holandesos, que mai haurien permès un afebliment de les tropes aliades als Països Baixos espanyols. Amb aquesta finalitat, Marlborough va moure les seves tropes angleses al [[Mosel·la]] (pla aprovat per La Haia), però un cop allà planejava esmunyir-se dels holandesos marxant cap al sud per enllaçar amb les tropes austríaques al sud d'Alemanya.<ref name="ReferenceA"/>
 
Una combinació de diversió estratègica i administració brillant van permetre que Marlborough aconseguís el seu propòsit.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=128</ref>}} Després de marxar 400km des dels Països Baixos, els aliats van lluitar contra les forces franco-bavareses al Danubi. El primer gran encontre va tenir lloc el 2 de juliol de 1704 quan Marlborough i el Príncep [[Lluís Guillem de Baden-Baden]] [[Batalla de Schellenberg|s'enfrontaren als turons de Schellenberg]], a [[Donauwörth]]. Però l'esforç principal va tenir lloc el 13 d'agost quan Marlborough, assistit pel comandant imperial, l'hàbil príncep [[Eugeni de Savoia]], aconseguiren derrotar l'exèrcit del [[Camille d'Hostun de La Baume|Mariscal Tallard]] i de l'[[Maximilià II Manuel de Baviera|Elector de Baviera]] a la [[batalla de Blenheim]]. Tota la campanya, que l'historiador John Lynn descriu com un dels majors exemples de marxar i combatre anterior a [[Napoleó Bonaparte|Napoleó]], ha estat un model de planificació, logística, tàctica i habilitat operativa, l'èxit de la qual alterà el curs de la guerra ([[Electorat de Baviera|Baviera]] va haver de sortir de la guerra i les esperances de Lluís XIV d'una victòria primerenca van quedar destruïdes.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 294</ref> Amb la subseqüent caiguda de [[Landau]] del [[Rin]], i de [[Trier]] i [[Trarbach]] al Mosel·la, Marlborough era el soldat més destacat de l'època. Fins i tot els Tories, que havien declarat que si fracassava el ''destrossarien com els gossos a una llebre'', no van poder negar la seva admiració patriòtica.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 44</ref>
 
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough by Sir Godfrey Kneller, Bt (2).jpg|thumb|200px|left|John Churchill, 1r Duc de Marlborough, per Godfrey Kneller. L'oli mostra a Marlborough, guanyador a Blenheim i a Ramillies, en triomf.]]
La Reina lliurà al seu favorit la mansió reial de [[Woodstock, Oxfordshire|Woodstock]] i la promesa d'un [[Palau de Blenheim|palau]] commemoratiu de la seva gran victòria a Blenheim; però des del seu ascens al tron la seva relació amb Sarah s'havia distanciat progressivament.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 192</ref> Els Ducs havien ascendit a la grandesa gràcies a la seva intimitat amb Anna, però la recent campanya de la Duquessa contra els Tories (Sarah era Whig convençuda), l'aïllaren de la Reina i de les seves inclinacions naturals cap als Tories, suport principal de l'[[Església d'Anglaterra]]. Per la seva part, Anna, ara ja Reina i no aquella adolescent tímida fàcilment dominada per la seva amiga, s'havia cansat de la falta de tacte polític de Sarah que a poc a poc destruiria la seva amistat i soscavaria la posició del seu marit.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 181</ref>
 
Durant la marxa del Duc pel Danubi l'Emperador Leopold I oferí fer a Marlborough príncep del Sacre Imperi Romanogermànic al petit principat de [[Mindelheim]]<ref>L'estat bavarès havia estat confiscat a l'Elector i ocupat després de Blenheim.</ref> La Reina acceptà entusiasmada la proposta, però després dels èxits de 1704, la campanya de 1705 portà pocs motius de satisfacció al continent. La planejada invasió de França a través de la vall del Mosela va ser frustrada per amics i enemics, forçant al Duc a retirar-se de nou cap als Països Baixos. Tot i que Marlborough penetra les línies de Brabant a [[batalla d'Elixheim|Elixheim]] al juliol, la falta de decisió i la vacil·lació neerlandesa (amoïnats per la seguretat del seu país) van evitar que el Duc aprofités el seu avantatge.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=164</ref>}} Els francesos i els Tories presentaren arguments segons els quals només l'obstuccionisme holandès havia robat una gran victòria a Marlborough el 1705, confirmant la seva creença que Blenheim havia sigut només un cop de sort i que Marlborough no era el general que es temien.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', 109–10</ref>|1993|p=109-110}}
 
Els primers mesos de 1706 també van ser frustrants pel Duc, car els generals de Lluís XIV van tenir diversos èxits a Itàlia i a l'[[Alsàcia]]. Aquests contratemps amenaçaren els plans originals de Marlborough per a la propera campanya, però aviat ajustà els seus esquemes i marxà cap a territori enemic. Lluís XIV, també decidit a combatre i a venjar Blenheim, ordenà al seu comandant, el Mariscal Villeroi, que expulsés a ''Monsieur Marlbrouck''.<ref>{{sfn|Chandler: ''A Guide to the Battlefields of Europe'', |1998|p=28</ref>}} La subseqüent [[batalla de Ramillies]], que va tenir lloc el 23 de maig al Flandes espanyol, potser va ser l'acció de més èxit de Marlborough, i una en la que ell mateix empunyà la seva espasa en el moment circumstancials. Amb la pèrdua de 3.000 homes entre morts i ferits (molts menys que a Blenheim), la victòria va tenir un cost de 20.000 baixes enemigues, sent segons les paraules del Mariscal Villars, "''la més vergonyosa, humiliant i desastrosa de totes''". La campanya va ser un triomf operatiu sense contemplacions pel general anglès. Ciutat rere ciutat van caure en mans aliades. "''Sembla més un somni que una realitat''", va escriure a Sarah. Amb la [[Setge de Torí (1706)|derrota francesa]] a mans del [[Eugeni de Savoia|Príncep Eugeni]] a [[Torí]] al setembre, el 1706 es mostrà com un any miraculós pels exèrcits aliats.
 
==== Caiguda de favor ====
Mentre que Marlborough lluitava als Països Baixos, una sèrie de rivalitats personals i partidistes instigaren que la fortuna li girés l'esquena.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 2'', 193</ref> Els Whigs, que eren el suport principal a la guerra, havien esperat assetjat Godolphin. Com a preu per donar suport al govern en la següent sessió parlamentària, els Whigs exigiren una quota de càrrecs públics amb el nomenament d'un dels principals membres de la seva junta, el [[Charles Spencer, 3r Comte de Sunderland|comte de Sunderland]] (gendre de Marlborough) al càrrec de [[Secretari d'Estat del Departament Meridional|Secretari d'Estat]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 2'', 196</ref> La Reina, que detestava a Sunderland i a la Junta i que es negava a veure's dominada per un únic partit, s'oposà al moviment, però Godolphin, cada cop més dependent del suport Whig, tenia poca capacitat de maniobra. Amb la manca de tacte de Sarah, Godolphin demanà a la Reina que acceptés les peticions dels Whig. Desesperada, Anna finalment va cedir i lliurà a Sunderland els segells del càrrec, però la relació especial entre Godolphin, Sarah i la Reina patí un cop dur i la Reina començà a inclinar-se cap a una nova favorita, la cosina de Sarah, [[Abigail Masham]]. Anna també començà a desconfiar més dels consells de Harley, que convençut que una política d'apavaigament de la Junta Whig no era necessària, es convertí en una font de consell alternatiu per la Reina.<ref>Barnet: ''Marlborough'', 195</ref>
 
Després de la seva victòria a Ramillies Marlborough tornà a Anglaterra per rebre l'aclamació del Parlament; els seus títols i propietats van fer-se perpetus als seus hereus, homes o dones, per tal que la "memòria d'aquestes fites mai no es dissolgui".<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times Bk. 2'', 214</ref> Malgrat això, els èxits aliats van ser seguits el 1707 per un resurgiment francès en tots els fronts, i tornà a una política d'indecisió entre la Gran Aliança. La [[Gran Guerra del Nord]] també amenaçava amb conseqüències directes: els francesos esperaven que [[Carles XII de Suècia|Carles XII]], rei de Suècia, ataqués l'Imperi davant els desacords sobre la successió polonesa, però en una visita de precampanya al quarter general del Rei a [[Altranstädt]], la diplomàcia de Marlborough aconseguí aplacar Carles i evitar que interferís en la successió espanyola. Però desfetes a [[Batalla d'Almansa|Almansa]] i al Rin van causar una gran ansietat en Marlborough i van fer que els holandesos fossin encara menys col·laboradors, vetant els plans del Duc per a qualsevol gran acció als Països Baixos.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=195</ref>}} La [[Setge de Toló (1707)|retirada de Toló]] del Príncep Eugeni, el principal objectiu de Marlborough pel 1707, frustrà tota esperança de guanyar la guerra aquell any.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=199</ref>}}
 
Marlborough tornà d'aquestes tribulacions a una tempesta política mentre que els crítics del Ministeri atacaven la conducció de la guerra. El Duc i Godolphin havien acordat explorar un "esquema moderat" amb Harley i reconstruir el govern, però van enutjar-se quan Harley criticà en privat a la Reina la conducció de la guerra a Espanya, juntament amb el seu associat el [[Henry St John|vescomte Bolingbroke]], Secretari de la Guerra, plantejant la qüestió al Parlament. Convençut de les càbales de Harlery, els duumvirs amenaçaren la Reina amb la dimissió a no ser que l'acomiadés. Anne lluità per mantenir el seu ministre favorit, però quan el [[Charles Seymour|Duc de Somerset]] i el [[Thomas Herbert, 8è Comte de Pembroke|Comte de Pembroke]] es negaren a actuar sense "el General ni el Tresorer", Harley dimití: [[Henry Boyle, 1r Baró Carleton|Henry Boyle]] el substituí i el seu col·lega Whig, [[Robert Walpole]], substituí a St John com a Secretari de la Guerra.<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 2'', 313</ref> La lluita havia allunyat a Marlborough del poder però era una victòria Whigh, i ell s'havia allunyat de la Reina.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 58</ref>
 
==== Oudenaarde i Malplaquet ====
[[Fitxer:Marlborough Gains.jpg|thumb|250px|Principals batalles i setges de Marlborough a la Guerra de Successió Espanyola. Durant la dècada que ostentà el comandament, entre 1702 i 1711, Marlborough va lluitar 5 grans batalles i assetjà i capturà més de 30 fortaleses enemigues.]]
Els fracassos militars de 1707 continuaren durant els primers mesos de 1708, amb la deserció de [[Bruges]] i [[Gant]] als francesos. Marlborough quedà abatut per la situació general, però el seu optimisme es reforçà amb l'arribada del Príncep Eugeni, el seu co-comandant a Blenheim. Animat per la confiança del Príncep Marlborough es preparà per tornar a obtenir la iniciativa estratègica. El pla era en principi una repetició de la doble invasió de l'any passat; aquest cop amb el cop principal als Països Baixos. Després d'una marxa forçada, els aliats travessarien el riu [[Escalda (riu)|Escalda]] a [[Oudenaarde]], mentre que l'exèrcit francès, comandat pel [[Lluís Josep de Borbó-Vendôme|Mariscal Vendôme]] i pel [[Lluís de França (duc de Borgonya)|Duc de Borgonya]], el travessava més al nord amb la intenció d'assetjar la plaça. Marlborough, de nou segur d'ell mateix, es mogué decisivament per enfrontar-se a ells.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 319</ref> La seva victòria a Batalla d'Oudenaarde l'11 de juliol de 1708 desmoralitzà l'exèrcit francès a Flandes; el seu ull pel terreny, el seu sentit del temps i el seu coneixement de l'enemic van tornar a quedar demostrat.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=222</ref>}} Ara Marlborough desitjava marxar directament sobre París, però aconsellat per un Eugeni més prudent, els aliats es dirigiren a assetjar [[Setge de Lilla (1708)|Lilla]], la fortalesa més forta d'Europa. Mentre que el Duc comandava la força de cobertura, Eugeni supervisava el setge de la ciutat, que es rendí el 22 d'octubre; però no va ser fins al 10 de desembre que [[Louis François de Boufflers|Boufflers]] rendí la [[Ciutadella (arquitectura)|ciutadella]]. Encara per totes les dificultats del setge d'hivern, la campanya de 1708 havia tingut un remarcable èxit, requerint una habilitat logística i d'organització superior.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', 170–71</ref>|1993|p=170–171}} Els aliats reconqueriren Bruges i Gant, i els francesos van ser pràcticament expulsats delde [[Flandes espanyol]]. "''«Qui no hagi vist això''"», va escriure Eugeni, "''«no ha vist res''"».<ref>McKay: ''Prince Eugene of Savoy,'' 117</ref>
[[Fitxer:Prince Eugene of Savoy.png|170px|left|thumb|El Príncep [[Eugeni de Savoia]], per [[Jacob van Schuppen]]. Llevat de Ramillies, Eugeni compartí les grans victòries de Marlborough a la Guerra de Successió Espanyola.]]
Mentre que Marlborough aconseguia honors al camp de batalla, els Whigs, ara ascendents, expulsaven als Tories que quedaven al govern. Marlborough i [[Sidney Godolphin, 1r Comte de Godolphin|Godolphin]], ara distanciats d'Anna, haurien de conformar-se amb les decisions d'un gabinet Whig, mentre que els Tories, venjatius, esperaven la caiguda dels seus antics líders. Per agreujar els seus problemes la Duquessa, moguda pel seu odi vers Harley i Abigail, finalment havia destruït el que quedava de la seva amistat amb la Reina. Sarah va ser retinguda al seu càrrec a la cort com a preu a pagar per mantenir el seu marit victoriós al capdavant de l'exèrcit.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 278</ref>
Després de les recents derrotes i d'un dels pitjors hiverns de l'època, França estava al llindar del col·lapse.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 279</ref> Però les peticions aliades de converses de pau a La Haia a l'abril de 1709 (principalment sobre l'article 37 que obligava a Lluís XIV a abandonar Espanya en dos mesos o a tornar a la guerra) van ser rebutjades pels francesos al juny. Els Wighs, els holandesos, Marlborough i Eugeni no aconseguiren per motius personals i polítics assegurar una pau favorable, adherint-se al lema incomprensible "No hi ha pau sense Espanya", sense saber com aconseguir-lo. Tot mentre que Harley, mantingut en un segon pla per Abigail, reunia els moderats al seu voltant, preparant-se per jugar un paper ambiciós i poderós.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 64</ref>
 
Marlborough tornà a la campanya als Països Baixos al juny de 1709. Després de burlar al [[Claude Louis Hector de Villars|Mariscal Villars]] al prendre la ciutat de [[Tournai]] el 3 de setembre, els aliats es dirigiren cap a [[Mons]], decidits a mantenir la pressió sense fi sobre els francesos.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=251</ref>}} Amb ordres directes d'un Lluís XIV cada cop més desesperat per salvar la ciutat, Villars avança cap al poble de [[Batalla de Malplaquet|Malplaquet]] el 9 de setembre de 1709 i s'atrinxerà. Dos dies després va tenir lloc la batalla. Al flanc esquerre Aliat el [[Joan Guillem d'Orange-Nassau|Príncep d'Orange]], dirigí la seva infanteria holandesa en càrregues desesperades només per ser exterminats. A l'altre flanc, Eugeni atacà i patí un gran nombre de baixes. Però al reforçar els seus flancs Villars va haver d'afeblir el seu centre, permetent l'avanç de Marlborough i que reclamés la victòria. Malgrat això, el cost va ser molt alt: les xifres de les baixes aliades eren aproximadament el doble que les de l'enemic, fent que Marlborough hagués d'admetre "''Els francesos s'han defensat millor en aquesta acció que en cap altre batalla que hagi vist''".<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=266</ref>}} El Duc va prendre Mons el 20 d'octubre; però al seu retorn a Anglaterra els seus enemics van fer servir les xifres de baixes de Malplaquet per sotscavar la seva reputació. Harley, ara senyor del partit Tory, va fer tot el que va poder per convèncer els seus col·legues que els Whigs pro-guerra, i aquells que aparentment estaven d'acord amb la política Whig (Marlborough i Godolphin), estaven portant el país a la ruïna.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 229</ref>
 
==== Final del joc ====
[[Fitxer:Anne1705.jpg|thumb|170px|La [[Anna de la Gran Bretanya|Reina Anna]], per [[Michael Dahl]]]]
Els Aliats confiaven que la victòria en una gran batalla faria que Lluís XIV acceptés les exigències de pau Aliades, però després de Malplaquet, la batalla més sagnant de la guerra, aquesta estratègia va perdre la seva validesa: Villars només havia d'evitar la derrota per haver d'acceptar una pau de compromís que seria inevitable.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=185</ref>}} Al març de 1710 es reprengueren les converses de pau a [[Geertruidenberg]], però de nou Lluís XIV no acceptaria les exigències Whig a retirar el seu nét, [[Felip V d'Espanya|Felip V]], d'Espanya. Públicament Marlborough es mostrava d'acord amb la línia del govern, però en privat tenia seriosos dubtes sobre pressionar als francesos a acceptar una pau deshonrosa.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=215</ref>}}
 
Tot i que el Duc només era un observador a Geertruidenberg, el fracàs de les negociacions donà arguments als seus detractors conforme estaca prolongant deliberadament la guerra per al seu propi profit. Tot i que no volia, tornà a estar en campanya a la primavera, capturant [[Douai]] al juny, abans de capturar [[Béthune]], [[Saint-Venant]], i [[Aire-sur-la-Lys]] al novembre. Malgrat això, el suport a la política probèlica dels Whigs s'esfumava en aquells moments. El govern no havia tingut temps per cohesionar-se i per tenir confiança mútua (particularment després de l'[[Henry Sacheverell|afer Sacheverell]]), quan al juny el pla preparat per Harley per trencar-la va ser portada a la Reina.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', III, 40</ref> Sunderland va ser acomiadat al juny, seguit per Godolphin (que s'havia negat a tallar els seus lligams amb Sarah) a l'agost. En seguiren més. El resultat de les eleccions generals de l'octubre va ser una victòria aclaparadora dels Tory, així com una victòria de la política pacifista. Malgrat tot, Marlborough continuà al capdavant de l'exèrcit. Juntament als derrotats, els holandesos, Eugeni i l'Emperador, li demanaren que es quedés en la causa comuna, mentre que els nous ministres, sabent que haurien de portar a terme una nova campanya, li requerien que mantingués la pressió sobre l'enemic fins que fessin els seus preparatius per la pau.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', III, 69</ref>
El Duc, molt més prim i alterat, tornà a Anglaterra al novembre. La seva relació amb Anna havia tingut diversos contratemps en els darrers mesos: la Reina s'havia negat a concedir-li el nomenament de Capità General vitalici que li havia demanat, i havia interferit en els nomenaments militars.<ref>Contra els desigs de Marlborough, i d'acord a la proposta de Harley, la Reina havia nomenat a pel càrrec de [[Conestable de la Torre]], i donà la coronelia dels Oxford Dragoons a Jack Hill, germà d'Abigail Masham.</ref> El dany fet a la posició general de Marlborough va ser substancial perquè era molt visible. Ara, però, la qüestió principal era la Duquessa, car el creixent ressentiment vers Harley i Abigail havien persuadit finalment a la Reina a acomiadar-la. Marlborough visità a Anna el 17 de gener de 1911 en un darrer intent per salvar la seva esposa, però ja no es deixà portà i demanà a Sarah que li tornés la Clau Daurada (el símbol del seu càrrec) en dos dies, advertint-lo "''No parlaré de cap altra cosa fins que no tingui la clau.''"<ref>Hibbert: ''The Marlboroughs'', 268. Abigail Masham and the [[Elizabeth Seymour, Duchess of Somerset|Duchess of Somerset]] divided between them Sarah's places at court, and in bitterness she retired to her newly built mansion of [[Marlborough House]].</ref>
 
Tot i aquesta situació, i a la seva salut en declivi, Marlborough tornà a La Haia a la fi de febrer per preparar el que seria la seva darrera campanya, i una de les majors. De nou Marlborough i Villars formaren l'un contra l'altre, aquest cop al sector de [[Avesnes-le-Comte]]–[[Arràs]]. En un exercici de distracció psicològica brillant<ref>Barnett: ''Marlborough'', 259</ref> i una marxa nocturna secreta que cobrí 40 milles en 18 hores, els aliats penetraren en les preteses inexpugnables línies sense perdre ni un sol home. Marlborough estava en situació per [[Setge de Bouchain|assetjar]] la fortalesa de [[Bouchain]].<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 343</ref> Villars, enganyat i superat, no podia intervenir, i la fortalesa es rendí incondicionalment el 12 de setembre. ChardlerChandler vaescriu escriure "''«L'art purament militar amb el que repetidament Villars va ser burlat durant la primera part de la campanya té pocs iguals en els annals de la història militar...militar… el subseqüent setge de Bouchain amb totes les seves complexitats tècniques, va ser igualment una gran demostració de la superioritat militar.''"<ref>»{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=299</ref>}}
 
Per Marlborough, però, el temps havia passat. Els seus guanys estratègics el 1711 feien virtualment cert que els aliats marxarien sobre París, però Harley no tenia intenció de deixar que la guerra avancés tant i que comprometés els favorables termes aconseguits en les converses secretes anglo-franceses (basades sobre la idea que Felip V seguiria al tron espanyol) que havien tingut lloc durant l'any.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 339</ref> Marlborough feia molt que dubtava de la política Whig "Cap pau sense Espanya", però no volia abandonar als seus aliats (incloent l'[[Jordi I de la Gran Bretanya|Elector de Hanover]], el presumpte hereu d'Anna), i es posà al costat dels Whigs contra els preliminars de la pau.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 459</ref> Les súpliques personals de la Reina (que feia molt que s'havia cansat de la guerra) no van aconseguir convèncer el Duc. L'Elector va fer públic que ell també estava contra les propostes, i públicament es posà al costat dels Whigs. Malgrat tot això, Anna seguí decidida, i el 7 de desembre de 1711 va anunciar que ''tot i aquells que troben delit en els arts de la guerra'', un desdeny cap a Marlborough, ''el temps i el lloc han arribat per assolir el tractat d'una pau general''.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 347</ref>
Per evitar una renovació de la guerra a la primavera es considerà essencial substituir a Marlborough per un general més d'acord amb els ministres de la Reina i menys en contacte amb els aliats. Per assolir-ho, Harley (fet [[comte d'Oxford i comte Mortimer|comte d'Oxford]]) i St John, primer necessitava presentar càrrecs de corrupció contra el Duc, completant el quadre anti-Whig i anti-guerra que [[Jonathan Swift]] ja havia presentat a un públic crèdul mitjançant els seus pamflets, notablement "Conducta dels Aliats" (''Conduct of the Allies'' - 1711).<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', III, 198</ref> Els mitjans per aconseguir la caiguda de Marlborough havien estat preparats quan el Ministeri va emplaçar una "Comissió Parlamentària per examinar i declarar els comptes públics del Regne", per examinar les presumptes irregularitats durant la guerra.
 
Es presentaren dues acusacions principals contra Marlborough a la Cambra dels Comuns: primer, l'acusació que durant els 9 anys de guerra havia rebut il·legalment més de £63,000 dels contractistes de transport i pa als Països Baixos; i segon, d'haver agafat el 2,5% de la paga de les tropes estrangeres a sou angles, sumant £280,000.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=302</ref>}} Malgrat les refutacions de Marlborough (reclamant un antic precedent per a la primera acusació, i, per la segona, mostrant una ordre signada per la Reina el 1702 autoritzant-lo a fer deduccions en lloc de lliurar-li diners del servei secret per a la guerra), les troballes van ser prou per Harley per convèncer la Reina que el substituís com a Capità General. El 29 de desembre de 1711, abans que les acusacions haguessin estat examinades, Anne, que li devia l'èxit i la glòria del seu regnat, li envià una carta d'acomiadament: ''Ho lamento però pel teu propi bé els motius s'han fet públics la qual cosa fa que et faci saber que és impossible que continuïs al meu servei''.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 349. Marlborough, enutjat, llençà la carta al foc, però als arxius d'Oxford es guarda un esborrany. </ref> Els Tory dominaven el Parlament assolint una substancial majoria, celebrant que "''l'apropiació de grans quantitats de diners anualment pel Duc de Marlborough del contractista del pa i dels carros... ha estat injustificada i il·legal''", i que el 2,5% deduït de la paga de les tropes estrangeres "''són diners públics i han de ser comptabilitzats''".<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 463</ref> Quan el seu successor, el [[James Butler, 2n Duc d'Ormonde|Duc d'Ormonde]], abandonà Londres per marxar a La Haia per prendre el comandament de les tropes britànics, el bisbe [[Gilbert Burnet|Burnet]] va advertir que ''"va amb les mateixes atribucions que darrerament han estat votades com a criminals pel Duc de Marlborough''."<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 356</ref>
 
Els Aliats van quedar bocabadats per l'acomiadament de Marlborough. Els francesos, en canvi, s'alegraren de la retirada del principal obstacle per a les converses anglo-franceses. Harley i St John no tenien cap intenció de deixar que el nou Capità-General emprengués cap acció, i van donar a Ormonde unes ordres de manteniment al maig, prohibint-li que usés tropes angleses en cap acció contra els francesos; un pas infame que arruïnà la campanya d'Eugeni a Flandes.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=304</ref>}} Marlborough continuà fent saber les seves opinions, però tenia problemes: atacat pels seus enemics i per la premsa del govern; amb la seva fortuna en perill i el Palau de Blenheim encara sense acabar i curt de diners; i amb Anglaterra dividida entre les faccions [[Jacobitisme|Jacobita]] i [[Dinastia Hannover|Hanoveriana]], Marlborough pensà que seria sensat abandonar el país. Després d'assistir al funeral de Godolphin el 7 d'octubre, marxà a l'exili voluntari al Continent l'1 de desembre de 1712.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=222</ref>}}
 
=== Retorn del favor ===
 
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough (1650-1722).jpg|thumb|left|170px|Marlborough per Enoch Seeman. Aquest darrer retrat mostra a Marlborough durant el seu retir, possiblement entre 1716/17, després del seu infart.]]
Els representants de França, la Gran Bretanya i la República Holandesa van signar el [[Tractat d'Utrecht]] l'11 d'abril de 1713; mentre que l'Emperador i els seus aliats alemanys, incloent l'Elector de Hanover, continuaren la guerra abans d'acceptar l'acord general de l'any següent. El tractat marcà l'emergència britànica com a gran potència internacional. A nivell domèstic, però, el país seguí dividit entre els Whig i els Tory, les faccions Jacobita i Hanoveriana. Ara Oxford i St John (vescomte Bolingbroke des de 1712) absorts completament per la seva enemistat pública i les seves trifulques polítiques, havien destruït el govern Tory.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=224</ref>}} Marlborough estava ben informat del que succeïa mentre que es trobava a l'exili i continuà com una poderosa figura a l'escena polícia, almenys perquè l'adhesió personal de la Reina continuava.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 389</ref> Després de la mort de la seva filla Elizabeth a causa de la verola al març de 1714, Marlborough contactà amb la Reina. Tot i que el contingut de la carta és desconegut és possible que Anna el cridés de nou. Fos com fos, sembla que s'arribà a un acord per restaurar al Duc en els seus anteriors càrrecs.<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 469</ref>
 
El període de domini d'Oxford havia arribat al final, i Anna s'inclinà cap a Bolingbroke i Marlborough perquè assumissin les regnes del govern i asseguressin una successió. Però sota el pes de l'hostilitat la salut de la Reina, ja fràgil, es deteriorà ràpidament i, l'1 d'agost de 1714, el dia en què Marlborough tornà a Anglaterra, ella va morir.<ref>Gregg: ''Queen Anne'', 397</ref> El Consell Privat proclamà a l'Elector de Hanover Rei [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi I d'Anglaterra]]. Els Jacobites es van trobar incapaços d'actuar, triomfant el que [[Daniel Defoe]] anomenà la "solidesa de la constitució"; i els regents escollits per Jordi prepararen la seva arribada.<ref>Hamilton: ''The Backstairs Dragon: The Life of Robert Harley, Earl of Oxford'', 264</ref> L'ascens no presagiava res de bo pels "homes d'Utrecht" ([[Henry St John, 1r Vescomte Bolingbroke|Bolingbroke]] i [[Robert Harley, 1r Comte d'Oxford i Comte Mortimer|Oxford]]). Bolingbroke marxà cap a França, mentre que Whigs venjatius perseguiren a Oxford fins a la Torre. En canvi, Marlborough va ser rebut amb una gran cordialitat. El nou rei, però, no havia oblidat els seus flirteigs amb Saint-Germain, i no tenia intenció de nomenar-lo per cap càrrec, llevat dels militars. El nomenà de nou Capità General, Senyor General de l'Ordenament i Coronel del 1r Regiment de Guàrdies a Peu, fent que Marlborough tornés a ser una persona d'influència i respecte a la cort.
Per als historiadors militars David Chandler i Richard Holmes, Marlborough és el major comandant britànic de la història, una afirmació compartida per d'altres, incloent el [[Arthur Wellesley|Duc de of Wellington]], qui afirmà que ''no puc concebre ningú major que Marlborough al capdavant d'un exèrcit anglès.'' Però l'historiador Whig, Thomas Macaulay, denigra a Marlborough a les pàgines de la seva ''History of England'', qui segons l'historiador [[John Wilson Croker]], persegueix al Duc amb ''més ferocitat que no pas sagacitat, com un gos.''<ref>Macaulay: ''The History of England'', 32</ref> Macaulay adoptà aquesta lectura desfavorable de Marlborough directament de Swift i dels pamfletistes Tory de la darrera part del regnat d'Anna. D'acord a [[G. M. Trevelyan|George Trevelyan]], Macalulay «instintivament desitjava fer el geni de Marlborough sembles brillant contra el rerefons de la seva vilania».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 178</ref> Va ser en resposta a la ''History'' de Macaulay que [[Winston Churchill]] va escriure la seva obra en sis volums ''[[Marlborough: His Life and Times]]'', publicat entre 1933 i 1938.
 
Marlborough era despietadament ambiciós, implacable en la persecució del poder, la riquesa i l'ascens social, la qual cosa li va fer valer una reputació d'avar. Aquests trets poden haver estat exagerats amb els propòsits de la facció de partit però, com afirma Trevelyan, gairebé tots els estadistes d'aquella època es dedicaven a fundar famílies i a acumular finques a expenses del poble; Marlborough només diferí en que donà molt més valor al reconeixement que als diners.<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 182</ref> En aquesta recerca per la fama i els interessos personals podia no tenir escrúpols, com així ho demostra la seva deserció de Jaume II. Segons Macaulay això és vist com una mostra de la seva traïció egoista contra el seu senyor; una anàlisi compartida per [[G. K. Chesterton]]: «Churchill, com per afegir quelcom ideal per a la seva imitació de l'[[Judes Iscariot|Iscariot]], va anar a Jaume amb una professió d'amor i lleialtat... i després tranquil·lament lliurà l'exèrcit a l'invasor».<ref>Chesterton: ''A Short History of England'', 137</ref> Per Trevelyan, el comportament de Marlborough durant la revolució de 1688 va ser un signe de la seva «devoció a les llibertats d'Anglaterra i a la religió protestant».<ref>Trevelyan: ''England Under Queen Anne'', I, 180</ref> Però, la seva posterior correspondència amb Saint-Germain no va ser noble. Tot i que Marlborough no volia una restauració Jacobita el seu doble joc va fer que Guillem III i Jordi I no estiguessin mai disposats a confiar plenament en ell.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=317</ref>}}
 
[[Fitxer:Blenheim Column of Victory.JPG|thumb|left|200px|La Columna de la Victòria Blenheim a la finca Blenheim, [[Oxfordshire]]]]
La feblesa de Marlborough durant el regnat d'Anna estava a l'escena política anglesa. La seva determinació a preservar la independència de l'administració de la Reina del control de la facció del partit gaudí del suport absolut, però un cop el favor reial s'inclinà cap a un altre costat, el Duc, igual que el seu aliat Godolphin, es trobà totalment aïllat; primer convertint-se en poc més que un servidor dels Whigs, després en una víctima dels Tories.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=321</ref>}}
 
=== Capità General ===
Com a gran estrateg Marlborough tenia un coneixement poc habitual de les àmplies qüestions relacionades, i era capaç des de l'inici de la guerra de Successió Espanyola de veure el conflicte en tota la seva dimensió. Va ser un dels pocs que treballà cap a una genuïna unitat cap a la Gran Aliança, però l'extensió de la guerra amb l'objectiu de substituir Felip V com a rei d'Espanya va ser un error fatal.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler320>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 320–321</ref>}} Marlborough ha estat acusat, possiblement per motius polítics i diplomàtics, de no mostrar els seus dubtes privats sobre el fracàs de reforços. Espanya es demostrà un drenatge continuat d'homes i recursos, i finalment obstaculitzà les seves oportunitats d'un èxit absolut a Flandes, el teatre principal de la guerra.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler320/>320–321}} Els Aliats van tenir a tocar en diverses ocasions una victòria completa, però les condicions cada cop més severes imposades sobre Lluís XIV evitaren un final proper de les hostilitats. Tot i que el Duc va perdre la seva influència política en les darreres etapes de la guerra encara tenia un gran prestigi arreu, tot i que el seu fracàs per comunicar les seves conviccions més profundes als seus aliats o als seus caps polítics significà que havia d'assumir alguna responsabilitat per la continuació de la guerra més enllà de la seva conclusió lògica.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler320/>320–321}}
 
Com a comandant, Marlborough preferia la batalla sobre una guerra lenta de setges. Recolzat per un estat major expert (en particular pels seus ''aides-de-camp'' triats amb molta cura, com Cadogan), així com per una relació personal propera amb el talentós comandant Imperial, el Príncep Eugeni, Marlborough demostrà una visió de futur, sovint molt més lluny en les seves concepcions que els seus contemporanis, i era un mestre senyalant les característiques dels seus enemics en batalla.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=324</ref>}} A Marlborough li agradava més la maniobra que als seus adversaris, i era millor en mantenir el tempo operatiu en els moments crítics, encara que el Duc ho qualificava més com una gran pràctica dins de les limitacions de la guerra a inicis del segle XVIII, més que un gran innovador que redefinís radicalment la teoria militar.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 273</ref> Malgrat això, la seva predilecció pel foc, el moviment i els atacs de [[armes combinades|totes les armes]], estaven a l'arrel dels seus grans èxits al camp de batalla.<ref>{{sfn|Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', |2003|p=327</ref>}}
 
Com a administrador Marlborough també es demostrà sense igual; la seva atenció pel detall va fer que les seves tropes rarament no tinguessin subministrament (quan el seu exèrcit arribava al seu destí estava intacte i en plenes condicions per lluitar).<ref name=barnett264>Barnett: ''Marlborough'', 264</ref> La seva preocupació pel benestar del soldat comú juntament amb la seva habilitat per inspirar confiança i seguretat, i la seva voluntat per compartir els perills del combat, va fer que els seus homes l'adulessin: ''el món sap que no es pot fer un home amb més humanitat'', observà el caporal Matthew Bishop.<ref name{{sfn|Chandler|2003|p=chandler314>Chandler: ''Marlborough as Military Commander'', 314</ref>}} Va ser aquesta àmplia gamma de qualitats el que va fer destacar a Marlborough.<ref name="barnett264"/> Fins i tot els seus antics adversaris reconegueren les qualitats del Duc. A les seves "Cartes sobre l'Estudi de la Història" (1752), Bolingbroke afirmà: "''Tinc plaer per aquesta oportunitat de fer justícia cap a aquest gran home... [la memòria del qual] com el major general, i com el major ministre que el nostre país, o potser qualsevol altre hagi fet, honoro.''"<ref>Holmes: ''Marlborough: England's Fragile Genius'', 482</ref> El seu èxit va ser possible gràcies a les seves reserves enormes d'energia, força de voluntat i autodisciplina; la seva capacitat per mantenir l'Aliança contra França van fer possibles les seves victòries, no pot ser subestimada.<ref>{{sfn|Jones: ''Marlborough'', |1993|p=227</ref>}} Com a descendent directe, Winston Churchill declara: ''Comandà els exèrcits d'Europa contra França durant 10 campanyes. Lluità 4 grans batalles i diverses accions importants... Mai no lluità una batalla que no podia guanyar, ni assetjà una fortalesa que no podia conquerir... Sortí de la guerra invencible.''"<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 15</ref> Cap altre soldat britànic mai ha portat al damunt un pes tan gran ni variat de responsabilitat.<ref name=barnett264/>
 
== Armes de John Churchill, 1r Duc de Marlborough ==
97.583

modificacions