Catarisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
enllaços |
enllaços |
||
Línia 43:
=== La situació a Occitània i gran part del nord de Catalunya (antic Rosselló) ===
En primer lloc, la solidaritat entre els poders laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del [[segle XI]], pel [[papa]] [[Gregori VII]], tendint a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el [[comte]] [[Ramon VI de Tolosa]] ([[1194]]-[[1222]]) va estar en pugna permanent amb els bisbes de [[Carpentras]], [[Vaisson]] i [[Agen]], com també amb els abats de [[Moissac]], [[Montalban]] i [[Sant Gil]]; [[Ramon Roger
En segon lloc, seguint Labal, l'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç; així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien acaparat els delmes de les parròquies. Per altra banda, l'atractiu, a Occitània, de l'Església càtara entre les dones fou, en gran part, per l'absència de monestirs, o convents, femenins a les diòcesis de [[Sant Bertran]], [[Sant Lazier]], Agen, Carcassona o Tolosa; així, quan, en una família nombrosa, es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als càtars, entre els quals, les dones podien accedir també a la categoria de clergues.<ref name=dones>{{ref-llibre|títol=Les Bones Dames |lloc=Barcelona|editorial=[[Institut Català de les Dones]]|any=2013|url= http://dones.gencat.cat/ca/temes/visibilitzacio_dones/cultura/moments_historics/esperit/008_catares|consulta=22 d'agost de 2013}} </ref>
Línia 49:
En tercer lloc, va produir-se la disgregació del poder tolosà, assenyalada per Paul Labal, iniciada arran de la partida cap a [[Terra Santa]] del comte [[Ramon IV de Tolosa|Ramon IV]] el [[1096]]; el [[1177]], el comte [[Ramon V de Tolosa|Ramon V]], del tot fidel al catolicisme, escrigué al capítol del [[Cister]], demanant ajuda per combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer. Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del [[segle XII]] i principis del [[segle XIII|XIII]], al comtat de Tolosa, hi havia vescomtats independents -[[Nimes]], [[Agde]], [[Montpeller]] o [[Narbona]]-, com també escapaven al poder del comte dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, [[Montalban]], [[Sant Antoní]], [[Gaillac]], [[Muret]], Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que poguessin ser heretges.
Per tot això, el catarisme arrelà a Occitània, sobretot a les regions de Tolosa, Carcassona i Albi; a la ruralia, més que a les ciutats: el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a [[Lavaur]], i el d'Albi a [[Lombers]]; també va haver-hi bisbat càtar a Carcassona. A [[Besiers]], la presència càtara fou minoritària, i a Narbona i Montpeller, els mateixos escriptors catòlics reconeixen que no hi havia heretges. Així, des dels seus principals bastions –les àrees de Lombers i Lavaur, a la regió d'Albi, i el Lauragès, a prop de Carcassona- el catarisme s'expandí cap a la [[Garona]] mitjana i el [[Pirineu]], fins a arribar a Catalunya, on Jordi Ventura hi troba nuclis càtars al [[Rosselló]], a l'àrea nord-occidental des d'[[comtat d'Urgell|Urgell]], on el vescomte [[Arnau de Castellbò]] fou dualista, fins a [[Berga]] i, dins de la Catalunya Nova, a [[Lleida]] i al [[Priorat]]; tot i així, en el concili càtar de [[
A Occitània, l'arrelament del catarisme durant els segles XII i XIII no va significar-hi pas la conversió massiva de la gent a la fe dualista, sinó la perpetuació d'una situació de coexistència de les dues esglésies cristianes rivals –la catòlica i la càtara-. En aquella època, hi hagué unes quantes persones identificades clarament amb una de les dues opcions religioses, mentre que la majoria de la gent mostrava, sense decantar-se mai en exclusiva per una de les dues esglésies, una actitud eclèctica, buscant només algú que els oferís un exemple de vida cristiana, d'acord amb les seves exigències espirituals, insatisfetes sovint per l'Església catòlica, allunyada dels ideals evangèlics a causa de la seva riquesa i poder, i representada, sovint, per uns sacerdots ignorants, ineptes i dissoluts, incapaços, gairebé sempre, de rebatre els arguments dels predicadors càtars; els quals, a més d'estar dotats d'una bona formació teològica, per la seva pobresa material, donaven exemple de vida evangèlica. Així, a Occitània, segons explica Labal, l'Església càtara va poder funcionar amb total llibertat, i els seus adeptes podien integrar-se, sense cap problema, en la societat, tal com es desprèn de les actes del [[Concili de Tours|concili catòlic de Tours]] ([[1163]]), on es condemna els qui acullin heretges a les seves terres o hi tinguin relacions comercials.
Línia 62:
Durant la tardor de [[1203]], el papa [[Innocenci III]], evidenciant la seva desconfiança envers les autoritats locals occitanes laiques o eclesiàstiques, envià al país infestat d'heretgia dos germans cistercencs de l'abadia narbonesa de [[Abadia de Fontfreda|Fontfreda]]: [[Raül de Fontfreda]] i [[Pere de Castellnou]], com a legats, amb plens poders per excomunicar, pronunciar [[interdicte]]s i, fins i tot, destituir els prelats locals. Aquests legats cistercencs, als quals, el [[1204]], s'hi afegí [[Arnau d'Amaurí]], abat del Cister i parent dels vescomtes de Narbona, prengueren la mesura de depurar l'alt clergat occità; i així, destituïren els bisbes [[Guillem de Besiers]] i [[Ramon Rabastens de Tolosa]], simoníac i amb massa relacions amb els medis càtars, i conferiren aquestes seus a l'abat [[Ermengol de Sant Ponç]] –la de Besiers-, i a [[Folquet de Marsella]], monjo de [[Thoronet]], la de Tolosa. Tot i així, no aconseguiren cap conversió d'heretges, ni tan sols després d'haver participat en el col·loqui entre sacerdots catòlics i predicadors càtars, presidit a Besiers el [[1204]], pel rei català Pere el Catòlic; a més, els legats tampoc no reeixiren a implicar els prínceps occitans en la repressió de l'heretgia.
A la primavera de [[1206]], a Montpeller, el legats papals, decebuts pel fracàs de la seva missió, es trobaren dos clergues castellans: Dídac, bisbe d'[[Osma]], i el viceprior d'aquesta seu, [[Domènec
Els èxits de Dídac i Domènec es limitaren, però, a certes conversions puntuals. Eradicar el catarisme, tal com es proposaven aquests predicadors castellans, era impossible mentre l'Església càtara pogués actuar amb llibertat, difonent la seva doctrina, amb la qual cosa, contrarestava l'evangelització catòlica i impedia, doncs, una conversió massiva dels heretges. Arran d'aquesta constatació, al mateix temps que els cistercencs desenvolupaven la seva missió, el papa Innocenci III va començar a fer gestions per predicar la croada contra Occitània.
Línia 71:
Poc després de la primera crida del Sant Pare al rei [[Felip II August de França]] per dirigir una croada contra els càtars, desestimada pel monarca francès, urgit més pel conflicte amb el rei anglès [[Joan Sense Terra]], [[Pere el Catòlic]], acabat de casar, acudí a [[Roma]], on [[Innocenci III]] el coronà solemnement, així, el rei d'[[Corona d'Aragó|Aragó]] esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia protegir els seus dominis de l'atac d'una possible croada; per la seva banda, el Sant Pare, recelós de l'actitud del rei català envers els prínceps occitans sospitosos de tolerar l'heretgia –o, fins i tot, de practicar-la-, no va voler conferir mai el comandament de la croada a Pere el Catòlic, sinó, únicament, assegurar-se que no s'hi oposés; segurament per guanyar-se el favor papal, Pere el Catòlic i el seu germà [[Alfons II de Provença]] prengueren mesures contra els càtars provençals.
El [[1207]], al mateix temps que Innocenci III renovava les crides a la croada contra els heretges, adreçades ara no sols al rei de França, sinó també al duc de [[Borgonya]] i als comtes de [[Nevers]], de [[Ducat de Bar|Bar]] i de [[Dreux]], entre d'altres, el legat papal [[Pere de
En aquesta situació tan tensa, l'assassinat del legat papal el [[14 de gener]] de [[1208]], dut a terme per un escuder del comte de Tolosa, que, segons sembla ser, no actuà pas per ordre del seu senyor, va fer decidir Innocenci III, malgrat tot, a predicar la [[croada contra els càtars]], encomanant-ne la direcció al rei Felip II August de França, qui, però, declinà de participar-hi, tot i permetre als seus barons d'unir-se a l'expedició.
Línia 77:
A la primavera de [[1209]], arribaren a la rodalia de Lió els exèrcits croats, compostos per barons francesos sota direcció del legat papal [[Arnau d'Amaurí]]. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els seus dominis, acudí a [[Valença]], va manifestar-hi la seva obediència als legats papals, acceptant de sotmetre's a una cerimònia de penitència pública, celebrada a [[Sant Geli]], i es féu croat.
L'avenç de les forces croades va provocar una situació de guerra civil a [[Occitània]]. Per una banda, arran dels seus contenciosos amb el seu nebot, [[Ramon Roger
El juliol de [[1209]], els croats assetjaren Besiers, ciutat abandonada pel vescomte [[
La massacre de Besiers, que, segons el cronista de l'època [[Guilhem de Tudela|Guillem de Tudela]], obeïa a un pla preconcebut dels croats, d'exterminar els habitants de les viles fortificades que se'ls resistissin, induí les altres ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de rendir-se per falta d'aigua; llavors, els croats, tal com ho havien negociat amb el rei català Pere el Catòlic, no massacraren la població, sinó que l'obligaren a abandonar la ciutat. A Carcassona, va morir-hi Ramon Roger
=== La [[batalla de Muret]] ===
La massacre de Besiers i l'espoliació dels
Per tal de conjurar l'amenaça que la croada anticàtara comportava contra tots els poders occitans, Ramon VI, després d'haver-se entrevistat amb altres monarques cristians –l'emperador romanogermànic [[Otó IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Otó IV]], els reis Felip II August de França i Pere el Catòlic d'Aragó-, va intentar obtenir d'Innocenci III unes millors condicions de reconciliació. El Sant Pare va accedir a resoldre el problema religiós i polític del catarisme en un concili occità; tanmateix, en les reunions conciliars de Sant Geli (juliol de [[1210]]) i Montpeller (febrer de [[1211]]), el legat Arnau d'Amaurí va impedir la reconciliació imposant al comte de Tolosa unes condicions molt dures, com ara expulsar els cavallers de la ciutat, i haver de partir cap a Terra Santa.
Línia 98:
Malgrat tot, potser perquè hi veia l'únic mitjà segur d'eradicar l'heretgia, el papa Innocenci III es posà de banda de Simó de Montfort; i així s'arribà a una situació d'enfrontament armat, resolt en la [[Batalla de Muret]], el [[12 de setembre]] de [[1213]], en què, Pere el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans, hi fou vençut i mort. Tot seguit, Simó de Montfort va entrar a Tolosa, acompanyat del nou legat papal, [[Pietro di Benevento|Pere de Benevento]], i de Lluís, fill de Felip II August de França. El novembre de [[1215]], el quart Concili Laterà reconegué Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint-ne Ramon VI, exiliat a Catalunya després de Muret.
El [[1216]], a la cort de París, Simó de Montfort va retre homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. Fou, tanmateix, un domini efímer. El [[1217]], esclatà al Llenguadoc una revolta dirigida per
=== Integració d'Occitània a França i fi de l'heretgia ===
Semblava, doncs, que la derrota de Muret havia de ser només un fet episòdic, sense conseqüències en el desenvolupament històric d'Occitània. Ara bé, el [[1226]], el pontífex [[Honori III]] ([[1216]]-[[1227]]) dictà sentència d'excomunió contra Ramon VII; a més, es dirigí una nova croada, dirigida ara pel rei [[Lluís VIII de França|Lluís VIII]] de França ([[1223]]-[[1226]]), a favor del qual, Amalric, fill de Simó de Montfort, havia renunciat als seus dominis occitans.
Ramon VII va poder vèncer la croada, que acabà amb la mort de Lluís VIII a [[Montpanchèir|Montpensier]] el [[1226]]. Tanmateix, veient la represa de la Casa de Tolosa com a causa del reviscolament del catarisme, palpable durant els anys vint del [[segle XIII]], en el concili de Montpeller ([[1224]]), els bisbes occitans s'havien manifestat del tot contraris al reconeixement per la Santa Seu de Ramon VII com a legítim comte de Tolosa; a més, el papa [[Gregori IX]] ([[1227]]-[[1241]]) prohibí als comerciants de Tolosa d'acudir a les [[fira|fires]] de Xampanya; per tot això, Ramon VII hagué d'acceptar a Meaux –Xampanya- la pau que li fou imposada: casar la seva única filla i hereva, Júlia, amb Alfons de Poitiers, germà de [[Lluís IX de França]] ([[1226]]-[[1270]]), establint que si Alfons moria sense descendents, Tolosa s'integraria al domini reial francès.
Ramon VII va intentar contraure nous matrimonis per tal de tenir un descendent i evitar l'aplicació de la [[Tractat de Meaux|Pau de Meaux]], com féu, el [[1239]], negociant el seu casament amb Sança, filla de [[Ramon Berenguer V]] de Provença, enllaç que no va poder dur-se a terme per l'oposició de la Santa Seu. Així, no havent reeixit cap dels seus projectes matrimonials, quan va morir Ramon VII, el [[1249]], el comtat de Tolosa fou governat per [[Alfons de Poitiers]] ([[1249]]-[[1271]]), i, a la seva mort, sense descendència, el territori tolosà va integrar-se als dominis del rei Felip III de França.
En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garantia de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del [[castell de Montsegur]] ([[1244]]), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la fe dualista, no pogué considerar-se eradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el [[1321]], de [[Guillem de Belibasta]], el darrer perfecte conegut.
| |||