Viquipèdia

Història de l'antic Israel: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m Robot: Afegint la categoria Articles amb interviquis dins del text
m Petites qüestions d'ortografia
Línia 5:
 
== Introducció ==
La història de la regió ocupada més endavant pels regnes d'Israel i [[Judà (fill de Jacob)|Judà]] ofereix problemes particulars per a l'historiador modern. A causa de l'associació d'aquesta àrea amb el relatat en la Bíblia, hi ha una tendència a veure la història del [[Xam|Llevant mediterrani]] des d'una perspectiva gairebé purament [[Bíblia|bíblica]], prestant escassa atenció al període posbíblicpostbíblic. Els estudis arqueològics han tendit a veure's a través del relat bíblic, fent difícil d'entendre la història d'aquesta important zona dins del context arqueològic de la totalitat de l'Orient Mitjà.<ref>{{ref-llibre|autor=Whitelam, Keith|títol=La invención del antiguo Israel: el silencio de la historia de Palestina. (en inglés)|any=1997|editorial=Routledge}}</ref>
 
Alguns escriptors consideren que les diverses fonts estan en conflicte, la qual cosa converteix l'estudi en un tema polèmic, amb implicacions en els camps de la religió, la política i la diplomàcia.
Línia 23:
 
== Prehistòria ==
Excavacions al sud del [[Llacllac de Tiberíades|llac de Tiberiades]] i en altres parts de la vall del JordánJordà han permès treure a la llum rastres d'homínids que es remuntaven al [[paleolític inferior]], o sigui datades fa més d'un milió d'anys. Altres [[Fòssil|fòssils]] descoberts tenen una edat aproximada de 300 000 anys, i l'ús de coves per l'home sembla començar en l'[[Acheulià|Acheulià superior superior.]] El fòssil de l'home de Galilea té una antiguitat de prop de 140 000 anys.
* Entre l'onzè mil·lenni a. C. i el [[Mil·lenni IX aC|novè]] es desenvolupa en [[Canaan]] la ''civilització'' ''[[Natufià]]'', segurament [[nòmada]], de la qual es troben alguns vestigis. Aquesta civilització estaria composta per dos grups de poblacions lleugerament diferents, d'una banda els avantpassats de pobles del tipus eurafricàeuroafricà (els que serien Canaan, [[Mesopotàmia]], [[Iran]] i [[Anatòlia]] en temps històrics) i els ancestres de pobles proto-mediterranisprotomediterranis, també nombrosos en Canaan.
* A partir del [[mil·lenni IX aC]] les [[Neolític|tribus neolítiques]] van domesticar plantes, animals, es sedentaritzaren i van practicar l'[[agricultura]] i la [[ramaderia]]. Entre els anys 10 000 i 8000 aC, les eines d'os adquireixen importància i els [[Talla lítica|útils de pedra]] un desenvolupament característic. Durant aquest període les condicions climàtiques són favorables als assentaments humans, amb més precipitacions i temperatures suaus.
* A partir del [[Mil·lenni VII aC|setè mil·lenni]] aC la ciutat de ''Er Riha'' ([[Jericó]]) s'alça com una de les més antigues del món, és l'època en què es constitueixen les primeres ciutats. Durant l'última cambra d'aquest mil·lenni apareix la [[ceràmica]], així com altres formes d'artesania.
Línia 34:
** En la segona meitat de l'IV mil·lenni comença la influència egípcia sobre la regió.
** Cap al final, la civilització dels agricultors i ramaders desapareix sense que sigui possible establir vincles amb la formació de la civilització cananea del III mil·lenni aC. Fins a 2400 aC el clima va ser una mica més humit que avui dia.
: El començament d'intercanvis entre Canaan i [[Egipte]] gràcies a la [[Ruta dels Reis]] que creuava el desert de Sinaí, cap al final de l'IV mil·lenni aC, és un esdeveniment de primera importància ja que fins llavors Canaan havia estat un "atzucac" subjecte solament a influències asiàtiques. Aquestes relacions van prendre una amplitud considerable, gràcies a la utilització de bous com a animals de tir, capaços de creuar els aproximadament 200 quilòmetres de gairebé desert que separen el sud Cananeucananeu del delta del Nil. Per tant, el Llevant comença a exercir el paper de zona de pas, on es creuaven les influències, i sovint les armes, dels grans imperis d'Egipte i l'Orient Pròxim asiàtic.
* El [[III mil·lenni aC]] és el de la civilització cananea que s'estén fins a temps històrics. Encara que l'escriptura no aparegui a la regió abans de la segona meitat del [[Mil·lenni II aC|segon mil·lenni]], tenint en compte de l'estat de superproducció, centralització i redistribució dels excedents alimentaris, els historiadors consideren que aquest nou ordre econòmic, social i polític assenyala l'entrada en la història en el transcurs del III mil·lenni. A causa dels intercanvis amb Egipte, la regió es desenvolupa i s'enriqueix, especialitzant-se en el comerç de ceràmica, mentre nombroses ciutats es desenvolupen i consoliden.
 
Línia 42:
Al final del III les poblacions seminòmades van creuar el Jordà i van penetrar en Canaan, causant l'enfonsament de les estructures socioeconòmiques existents: es van destruir i van abandonar les ciutats, i l'economia va tornar a la ramaderia. A partir del [[Segle XIX aC|segle XIX]] aC va començar un augment dels assentaments permanents i una disminució del nombre de tribus, però romanent encara molt prop de l'organització tribal. Aquest període durant el qual els desplaçaments entre Àsia, des de Mesopotàmia, i Egipte eren intensos, correspon a un moment d'agitació intern que va servir de preludi a la invasió d'Egipte pels [[hikses]] (Prínceps dels països estrangers). Durant aquest mateix període, les ciutats cananees van començar a envoltar-se amb [[Muralla|muralles.]] L'existència de la ciutat cananea de ''Ourousalim'' ([[Jerusalem]]) se certifica en escrits que daten del [[segle XXI aC]].
 
Els atacs i infiltracions repetits van obrir als hikses el camí cap a la part oriental del delta del [[Nil]], on es van instal·lar i van fer d'[[Avaris]] la seva capital al [[segle XVI aC]]. En aquesta època, Canaan, part d'un imperi col·locat sota l'autoritat de Avaris, va aconseguir un nivell de civilització notable: potents fortificacions envoltaven les residències dels reietons cananeus, en guerra permanent uns contra uns altres i que recorrien als carros de guerra arrossegats per cavalls. Les desigualtats socials es mostren clarament: Es construïen espaioses residències que contrastaven amb les cofurnes que els seus contemporanis ocupaven. Les tombes, cavades en la roca, eren sepultures generalment familiars; armes i joies de bona qualitat acompanyaven les restes dels difunts afortunats. En l'àmbit de la ceràmica, les formes imiten al metall. Es veu estendre's per la regió una [[Terrissa|terrisseria]] hiksa: negra, polida i incrustada de pasta de calcària blanca, així com treballs sobre ivori de gran qualitat; també són prestigiosos els cananeus del nord (proto-fenicisprotofenicis) pel tint en porpra.
* Cap a 1850 aC la ciutat de [[Ascaló]] es va convertir en capital d'un regne i en port molt actiu sobre el [[Mar Mediterrània|Mar Mediterrani]], des d'on s'exportaven els productes de l'interior. Envoltada d'una muralla de 2 km de circumferència, la ciutat havia de comptar amb prop de 15 000 habitants.
* En aquesta època comença la migració de les [[tribus d'Israel]] cap a [[Canaan]], possiblement des del sud de la regió caucàsica. No existeix documentació històrica verificable. Segons l'Antic Testament, és el període corresponent a [[Abraham]], [[Isaac]] i [[Jacob]], que abastaria fins a [[Segle XVII aC|1650]] aC aproximadament.
* Completant l'alliberament nacional emprès pels faraons de la desè setena dinastia, [[Amosis I]] es va apoderar de Avaris i va expulsar als hikses fins a Àsia. [[Segle XVI aC|A]]<nowiki/>ixí doncs, cap a mitjan [[segle XVI aC]]. Egipte va conquistar Canaan on el protectorat egipci es va mantenir durant tres segles i mitjà, durant els quals la situació internacional sofreix nombroses modificacions: els conflictes amb els [[hittites]] i les freqüents rebel·lions dels [[Beduí|beduïns]] acampats en el Negev i Sinaí van implicar destruccions, saquejos, i deportacions.
 
== Domini egipci ==
Línia 54:
Cronologia aproximada:
* 1440 aC: regnat de [[Amenofis II]] (circa 1450-1424 aC), durant el qual es troba en els textos egipcis el primer esment del poble [[Habiru]] (possiblement hebreus).<ref>Se menciona a los habiru en las [[Cartes d'Amarna|cartas de Amarna]], que incluyen muchas de gobernantes cananeos vasallos, escritas en [[Accadi|acadio]] (la lengua diplomática de la época) a los faraones egipcios en el [[Segle XIV aC|siglo XIV&nbsp;a.&nbsp;]]</ref> L'evidència recentment descoberta sembla indicar que molts habirus parlaven hurrita; possiblement era una casta social més que un [[Ètnia|grup ètnic]], i fins i tot poden haver estat incorporats en els grups tribals dels primers israelites.<ref>(Se ha encontrado el llamado ''prisma de Tikunani'', un artefacto de arcilla con una inscripción cuneiforme en acadio, que enumera los nombres de los soldados ''Habiru'' del rey Tunip-Teššup de Tikunani (un reino pequeño del norte mesopotámico). </ref><ref>{{ref-llibre|autor=Finkelstein, Israel y Silberman, Neil Asher|títol=The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of its Sacred Texts|any=2001|id=ISBN {{ISBN|0-684-86912-8}}}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Mieroop, Marc van|títol=Historia del Oriente Próximo, 3.000-323&nbsp;a.&nbsp;C.|any=2003|id={{ISBN|0-631-22552-8}}}}</ref><ref name="autogenerated2">{{ref-llibre|autor=Redford, Donald|títol=Egipto, Canaan e Israel en los tiempos antiguos|any=1992|editorial=Princeton University Press}}</ref>
* Circa 1400 aC: primer esment als [[shasu]] en expedients egipcis oposats en el sud del [[Mar Morta|Mar Mort.]] Shasu és un nom que conté un grup yavista, encara que la inscripció egípcia de d'[[Amenofis III|Amenhotep III]], en el temple de Soleb, "Yhw a la terra del Shasu", no utilitza el determinatiu per a un déu ni per a la gent, sinó per al nom d'un lloc.
* 1350-1330 aC: la correspondència de d'[[Al-Amārna|Amarna]] adona detallada de les [[Cartes d'Amarna|cartes]] intercanviades durant el període de dominació egípcia en Canaan durant el regnat de d'[[Akhenaton]]. Els alcaldes locals, tals com Abdi Khepa de Jerusalem i Labaya de Siquem, eren delegats del faraó, i actuaven a favor seu. Akhenaton els informa d'haver enviat a la regió a un regiment de Medjay ([[Núbia]]) per mantenir ordre. En aquest període comença l'expansió hittita en el nord de Síria, i es coneix la propagació d'una epidèmia a la regió.
* 1300 aC: alguns comentaristes de la Bíblia calculen el naixement de [[Moisès]] al voltant d'aquesta data. Però uns altres ho col·loquen abans del 1500 aC.
[[Fitxer:Hititas_1300_adC.svg|thumb|193x193px|Imperi hittita entre 1560 i 1300 a. C.]]
Línia 67:
L'Èxode d'Egipte dels israelites i la seva cronologia estan en permanent debat. No obstant això, atès que la Bíblia indica que els hebreus van partir de la ciutat anomenada [[Avaris|Ramesès]] i a cap a [[Sukkot]], ciutats que són datades al segle XIII aC, durant el període en què [[Ramsès II]] governava Egipte, en el camp de la recerca es considera l'any '''1250 a'''.I.C. H.W.F. Saggs observa en els seus escrits acadèmics que:<ref>Simón Dubnow, ''Manual de la Historia Judía'', Buenos Aires: Sigal, 1977, pp. 34 y 673; Gabrielle Sed-Rajna, ''Abecedaire du Judaïsme'', París: Flammarion, 2000, p. 116; Philip Wilkinson, ''Religiões'' (Religions, 2008), Río de Janeiro: Zahar, 2011, p. 62.</ref>
 
Evidencia extra-bíblica de la presència israelita en Canaan es troba sis anys després de la mort de Ramsès II, ena l'[[Estela de Merneptah]], en una inscripció realitzada per aquest faraó sobre la seva campanya militar en terres de Canaan cap a 1210-1208 aC.
 
== Dificultats amb la cronologia bíblica ==
Línia 74:
Atès que Salomó va regnar aproximadament des de l'any 970 aC, l'edificació del Temple queda fixada al voltant d'aquesta data. Això suggeriria que l'edificació del Temple va ocórrer prop de l'any 967 o 966 aC.
 
Segons la Bíblia (Reis 6:1), entre aquesta construcció i l'èxode havien trancorregut un total de 480 anys, la qual cosa dóna la data de 1447 aC aproximadament per a l'èxode, apropant-ho suggestivament al final del regnat de [[Tuthmosis III]].<ref name="autogenerated2">{{ref-llibre|autor=Redford, Donald|títol=Egipto, Canaan e Israel en los tiempos antiguos|any=1992|editorial=Princeton University Press}}</ref> Segons Èxode 12:40, el desterrament a Egipte havia durat 430 anys, amb el resultat que l'arribada dels israelistesisraelites al Nil hauria d'haver ocorregut en el regnat de [[Senusret I]], que va començar cap a 1920 aC. Agregant les llargues vides d'Abraham, [[Isaac]] i [[Jacob]], caldria datar l'arribada d'Abraham a Canaan en el 2141 aC, i l'arribada a Egipte en 2116 aC, durant la [[Dinastia X d'Egipte|desena dinastia]] la capital de la qual estava en [[Heracleòpolis Magna]]. La "servitud" a Egipte hauria ocupat el període entre les [[Dinastia XII d'Egipte|dinasties XII]] a la [[Dinastia XVIII d'Egipte|XVIII]].
 
Com en Nombres 32:13 s'assignen 40 anys a vagar pel Sinaí, ''les'' conquestes de [[Josuè]] han d'haver ocorregut durant el regnat de [[Amenofis II]], quan tot Canaan estava en poder d'Egipte però els egipcis ''“havien conegut el poder del Déu hebreu Jahvè”'' “Tan bon punt em cobreixi de glòria a costa del faraó i els seus guerrers, els egipcis sabran que sóc el Senyor” (Éx 14:18) (pel que des del desastre de l'exèrcit egipci ja no els haurien tornat a perseguir, perquè les proeses del Déu d'Israel es van difondre profusament, fins i tot entre els filisteus (1ª Sam 4:8; 6:6).
Línia 83:
[[Fitxer:Lilian002.jpg|thumb|283x283px|Ephraim Moses Lilien, ''Josuè'', 1908]]
[[Fitxer:12_tribus_de_Israel.svg|thumb|381x381px|Mapa amb les [[Tribus d'Israel|dotze tribus d'Israel]], 1200-1050 aC.]]
Clarament, el procés de la infiltració israelita en Canaan és més complicat que el narrat en la Bíblia. El patró de l'establiment i la gènesi d'Israel com a poble va ser un procés complex que implicava principalment a grups natius de pastors de Canaan (potser incloent habiru i shasu), amb una certa infiltració de grups exteriors, tals com a [[hittites]] i [[arameus]] del nord així com grups meridionals de shasus tals com els keinites, algun dels quals pugues haver vingut d'altres zones controlades per Egipte. Quan Israel conquistava Canaan, Egipte estava nominalment en control de la regió.<ref>''Conquest of Canaán in Biblical Archeology'' (www.truthnet.org)</ref>
 
Genèticament, els jueus demostren tenir connexions amb el poble [[Kurds|kurd]] i altres grups del nord de [[Iraq|l'Iraq]], suggerint aquesta com l'àrea de la qual la majoria dels seus avantpassats van venir originalment, un fet confirmat arqueològicament a partir del període Khirbet Kerak, període mitjà de l'Edat del Bronze, amb l'expansió dels [[hurrites]] (horreus en el [[Tanakh]]), i amb la dels shasu (= egipci) i de ahlamu (= en accadi assiri, arameus) al principi de l'[[Edat del Ferro]].<ref>{{ref-llibre|autor=Dever, William G.|títol=What Did the Biblical Writers Know and When Did They Know It?|any=2001|id={{ISBN|0-8028-4794-3}}}}</ref><ref>{{ref-llibre||autor=Dever, William G.|títol=Who Were the Early Israelites and Where Did They Come from?|any=2003|id={{ISBN|0-8028-0975-8}}}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Mazar, Amihai|títol=Arqueología de las tierras bíblicas, 10.000 - 586 adC.|any=1990|id={{ISBN|0-385-42590-2}}}}</ref>
Línia 106:
 
Segons el permès en el capítol 7 del [[Deuteronomi]], Israel va decidir triar un rei per lluitar amb eficàcia ([[Primer llibre de Samuel|I Samuel]] 8:6, 20) contra l'amenaça dels seus veïns. Segons els llibres de Samuel, l'últim dels jutges, la nació va demanar un rei perquè els fills de Elí (El summe sacerdot de l'època), que havien estat designats com a jutges, van emprar malament el seu càrrec.
Encara que ell va intentar dissuadir-los, els israelites estaven resolts, per la qual cosa SaúlSaül ben Qish, de la tribu de Benjamí, va ser ungit com a rei per Samuel. Desafortunadament no s'ha trobat cap evidència independent sobre l'existència de SaúlSaül, encara que el primer període de l'Edat del Ferro era una fase d'expansionisme filisteofilisteu, la qual cosa està d'acord amb el relat bíblic.
 
== Regne unit d'Israel ==
Línia 117:
El regnat de Saül va ser curt, va governar relativament pocs anys i va ser acusat de corrupte, encara que alguns manuscrits antics donen la xifra de 40 anys (cf. [[Nou Testament]], que li dóna un regnat de quaranta anys); encara que basant-se en el nombre de les batalles que se li atribueixen, és probable que regnés vint-i-dos anys. Va morir en batalla contra els filisteus; (combat de Gilboà) batalla en la qual David no participa, doncs, sent perseguit, va haver de refugiar-se al costat d'un líder filisteu (Aquis).
 
Segons les fonts, David i Saül s'havien convertit en enemics, almenys des del punt de vista de Saül. Les fonts descriuen a Jonatan, fill de Saül, o bé a Michal, la seva filla, (font anti-monàrquicaantimonàrquica i monàrquica respectivament) com qui va ajudar a David a escapar de Saül, encara que assumint la reconciliació abans de la seva mort.
 
David ja havia estat "ungit" com a rei per Samuel (abans de la mort de Saül), però un hereu, Ishbaal ben Saül, va assumir el control d'Israel. Aquest va governar solament dos anys abans que ho l'assassinessin.<ref>[[Segon de Samuel|2 Samuel]] 2:10</ref>
 
=== 1007 aC: David regna a Judà ===
David es va convertir en rei (però únicament de la tribu meridional: Judà). Governaria des de la ciutat d'[[Hebron]] durant set anys, per recentment després ser designat rei de tota la nació (Israel i Judà).
 
Cert nombre de crítics i erudits bíblics han suggerit que David va aconseguir aquesta anhelada '''unificació de les 12 tribus''' amb base en el seu carisma, però el que realment sembla legitimar-ho és la seva fèrria determinació de fer complir la ''Llei de Jahvè'' ([[Jehovà]]). Els líders de les tribus li van dir: ''“os i carn teva som”'' (2ª Sam 5:1-3).
 
El líder jueu seria –amb la seva valentia i pietat- l'unificador de les tribus israelites. Va aconseguir també fer de Jerusalem la capital de la nació i alguna cosa llargament enyorat pels fidels: recuperar i portar l'Arca de l'Aliança (que el seu culte havia perdut intensitat en temps dels Jutges ) (Jos 7:6; 2ª Sam 6:2)
D'acord aamb les Escriptures, en la segona meitat del seu regnat apareixen desviaments, alguns crims i certes conjures que culminen amb [[Absalom]], fill de David, proposat com a nou rei.
La Bíblia llavors descriu com un gran sector del poble es rebel·la i assumeix el control de la Judea, forçant a David a l'exili a l'est del Jordà.<ref>Esta sección del texto bíblico, y el resto de los libros de Samuel parece pertenecer a una sola fuente, que retrata a Israel y Judea como reinos absolutamente distintos.</ref>
 
Segons Samuel, David va llançar un contraatac i va triomfar, encara que amb la pèrdua de Absalom, el seu fill. Reconquistada la Judea, i afirmat el control sobre Israel, David torna a l'oest del Jordà, encara que continua sofrint rebel·lions per part d'Israel, superant amb èxit cadascuna.
 
=== 1000 aC: David regna a Jerusalem ===
Línia 147:
A la mort de David li va succeir el seu fill [[Salomó d'Israel|Salomó]], que va obtenir el regne sobre el seu germà major, [[Adonies]], a qui va haver d'eliminar més endavant. El regnat de Salomó va portar una pau sense precedents.
 
Tant David com Salomó van signar aliances amb el rei Hiram I de Tir, i a canvi del lliurament de terres van arribar en gran nombre artesans, treballadors experts, diners, joies, fusta de cedre i altres mercaderies. El palau de David i el temple de Salomó se suposen construïts amb l'ajuda de recursos tiriostiris i gràcies als seus arquitectes, com Hiram.
 
Salomó va reconstruir gran nombre de ciutats importants, com Meguidó, Hazor, i Gazer (aquesta ha estat excavada per arqueòlegs, i s'han descobert grans construccions, com els estables per als cavalls de Salomó, juntament amb fonts per abeuradors).
Línia 165:
[[Fitxer:Stamp_of_Israel_-_Festivals_5718_-_160mil.jpg|thumb|553x553px|'''Antic segell israelita.''' Lleó de Judà i segell israelita amb lleó rugent i inscripció en hebreu; empleat durant el regnat de Jeroboam, el segell té per destinatari a un alt oficial anomenat "Xemà".<ref>Estampilla israelí diseñada por Miriam Karoly en 1957. </ref>]]
[[Fitxer:Jehu-on-black-obelisk.jpg|dreta|thumb|250x250px|Relleus del segon registre de l'Obelisc negre, en el qual apareix un emissari del rei [[Regne d'Israel|israelita]] [[Jehú]] o [[Oixea]], o per ventura un d'ells, prostrant-se davant el monarca assiri [[Salmanassar III|Salmanasar III]]. El text cuneïforme assiri expressa: "El tribut de Oixea, fill de la Casa de Omri", cosa que no implica que la figura prostrada sigui necessàriament un rei.<ref>Alan Millard, ''Discoveries from Bible Times'', Oxford: Lion, 1997, p. 121</ref><ref>El nombre en cuestión lejos está de haber sido único o extraordinario entre los judíos de la Antigüedad.</ref>]]
Amb la mort de Salomó en 928 aC, deixant com a hereu al seu fill [[Roboam]], les tensions entre les deu tribus israelites del nord i aquelles de Judà i Benjamí en el sud van aconseguir un punt de crisi.<ref>En un estudio llevado a cabo dentro del Programa Científico Israelí y dedicado a la historia del pueblo judío se afirma que el Reino de Judá emergió luego de la muerte de Salomón (''The Jewish People'', Jerusalén: Keter, 1973, sección 7); reafirmado por Sarah Kochab, ''Israel'', Barcelona: Folio, 2005, p. 26.</ref> Quan Roboam va desoir les queixes econòmiques, el territori d'Israel va ser dividit en dues entitats hebrees: el Regne d'Israel en el nord i el Regne de Judà en el sud. El primer va incloure al seu territori a Siquem i [[Samaria]]; el segon va conservar Jerusalem. La majoria de les altres províncies vassalles no-hebrees es van perdre.
 
El [[Regne d'Israel]] es va mantenir independent des de l'any 928 aC fins a 722 aC, quan va ser conquistat per l'imperi assiri. El [[Regne de Judà]] va tenir una vida més llarga que el seu rival, existinti va existir fins ael 586 aC, quan va ser conquistat per l'imperi babilònic.<ref>[[Primer llibre dels Reis|I Reyes]]</ref><ref>[[Segon llibre de les Cròniques|II Crónicas]]</ref>
 
Respecte a la monarquia dividida, la [[septuaginta]], els [[Masoreta|masoretes]] i [[Flavi Josep]] esmenten diferents figures. Es desconeix si els dos regnes van utilitzar el mateix calendari, a més de si els anys dels regnats són complets o en part, i s'ignora si va haver-hi corregenciescorregències.
[[Isaïes (profeta)|Isaïes]] va expressar que els regnes de "Israel i Judà persegueixen solament el lucre" (Is 9:18-21). Aquelles pràctiques corruptes que es trobaven als pobles veïns (ambició, enveja, opressió dels més febles…) van ser introduïdes a Israel contrariant la Llei de Jahvè. L'antic advertiment (viure a part… no imitar els costums de les altres nacions) (Deuteronomi 12:29,30) s'havia tirat a l'oblit. Es va deixar de costat aquell sentit de ‘poble religiós’(Dt 12:5,14) i les tribus es van dividir a causa d'un problema d'índole econòmic (els tributs) (1ª Re 12:15, 18)
 
Línia 211:
Li va succeir el seu fill Rosteix, que va prohibir el culte als ídols, va rebutjar als madianites i als [[Etiòpia|etíops]] que havien envaït Judà, i va lluitar contra [[Base (arquitectura)|Basa]], rei d'Israel, amb l'ajuda de Ben-Hadad, rei de [[República Àrab Siriana|Síria]].
 
La dinastia de Omri va extremar la guerra contra JudáJudà, ajudada per la seva aliança dinàstica amb Tir. El rei [[Ahazià de Judà|Ocozías]], fill de Joram, va ser assassinat l'any 846 aC, la seva mare [[Atalia|Atalía]] va prendre el poder i va iniciar a Jerusalem una persecució contra els quals s'oposaven al culte del déu [[Baal]]. Sis anys després, Atalía va ser assassinada.
 
En 838 aC. JoásJoaix, fill de Ocozías[[Ahazià de Judà|Ocozies]], va ser coronat rei de JudáJudà i a Jerusalem es va destruir el temple de Baal, expulsant-se als seus sacerdots. Es va restaurar la religió de YahvéJahvè, la mateixa actitud que pren Yehú a Israel destruint el temple de Baal en Samaria. JoásJoaix va acceptar pagar un tribut a Salmanassar III per defensar-se dels arameos de Damasc, i en el 800 aC. Damasc va ser vençuda pel rei assiri [[Adadnirari III|Adadnarari III]], conquistant JoásJoaix l'any 802 aC les zones que havien dominat els arameosarameus ena [[Galilea]].
 
Durant el regnat de [[Acaz]], la població de Jerusalem va créixer enormement com a resultat de l'arribada de molts refugiats israelitasisraelites que fugien del nord, passant de ser un petit mercat local a una ciutat important. Durant el regnat de [[Ezequies|Ezequías]] (725-697 aC), el seu fill, la població havia crescut al voltant d'un 500%.<ref>Finkelsetein, Israel, and Silberman, Niel Asher (2002), "The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts" (Free Press)</ref> Ezequías va realitzar grans obres, incloent l'ampliació de les muralles per incloure la nova població tant a Jerusalem com en [[Tel Laquix|Lakís]], va construir la piscina de Siloé per donar a la ciutat una font independent d'aigua a l'interior de la ciutat i també va ampliar el [[Temple de Jerusalem|Temple.]]
 
Phillip Davies i uns altres suggereixen que en aquest temps Jerusalem va establir la seva pròpia escola d'escriguis, reunint les fonts de tradició oral que es coneixen com a ''Tradició yavista.''<ref>Davies, Phillip R. (1998), "Scribes and Schools: The Canonization of the Hebrew Scriptures" (Westminister John Knox Press)</ref> La Bíblia també explica que Ezequías[[Ezequies]] va emprendre importants reformes religioses, procurant sense èxit centralitzar les pràctiques religioses en el Temple i eradicar l'adoració a la ''serp Nehustan'', culte que durava des dels temps de [[Moisès|Moisés.]] Sembla haver seguit el camí de Salomón, recopilant la '''saviesa''' (la qual cosa es basava a “seguir els manaments del Senyor” (Dt 4:6; Sal 119:98; Baruc 4:1) atribuïda a aquest monarca.
 
Potser incitat pels faraons de la [[Dinastia XXVI d'Egipte|dinastia vintè sisena egípcia]] va formar i va dirigir una coalició amb els filisteosfilisteus intentant unificar JudáJudà i Israel. Els assiris, que dominaven la zona filistea van imposar el famós setge de Laquis i després de prendre la segundadsegona ciutat més importenteimportant del regne jueu i la van passarreduir a cendres. Després van procedir a voltar els voltants de Jerusalem. [[Sennàquerib|Senaquerib]] es va vanar d'haver "tancat a EzequíasEzequies a Jerusalem com a un ocell en una gàbia", però la Bíblia parla de l'àngel del senyor que copeja violentament als sitiadores assiris, relat que sembla assenyalar algun tipus d'epidèmia. Els assiris van haver de retirar-se, però van poder imposar un tribut que va empobrir a la població de JudáJudà durant una generació i va conduir a la total revocació de les reformes de EzequíasEzequies.
 
Durant el regnat del seu fill [[Manassès de Judà|Manasés]] (697-642 aC), sota la més suau dominació dels reis [[Assarhaddon|Asarhaddón]] i [[Assurbanipal|Asurbanipal]], es va produir una recuperació econòmica, encara que en desmedro de la justícia i rectitud. Se sap que va passar cert temps amb Asarhaddón en [[Babilim|Babilònia]] i que va acompanyar a Asurbanipal en la invasió a [[Egipte]].
 
El fill de Manasés, Amón, va tenir un regnat insignificant abans que fos assassinat l'any 639 i passés el tron al seu fill [[Josies|Josías]], encara un nen. En 633 aC el sacerdot HelcíasHelcies, pare de [[Jeremies (profeta)|JeremíasJeremies]], va trobar un llibre de la Torà perdut (II Reis 22:8) que va atribuir a MoisésMoisès, possiblement el [[Deuteronomi|Deuteronomio]], la qual cosa va conduir a reformes importants del culte.<ref>Martin Noth demostró que el Deuteronomio difiere de los otros cuatro libros del Pentateuco, y que fue compuesto en gran parte durante el reinado de Josías convirtiendo al rey en un héroe conectado de cerca con el sacerdocio de Siloé</ref> Aquest regnat va veure l'eclipsi i esfondrament de l'imperi assiri, la qual cosa va portar a JosíasJosies a seguir la trajectòria de EzequíasEzequies centralitzant tota el culte a Jerusalem, i instituint el [[Péssah|Pésaj.]] Va intentar unificar els regnes jueus i va lluitar per alliberar-se d'Assíria, i després de la caiguda d'aquesta (612 aC), per alliberar-se d'Egipte. Va morir en batalla, resistint l'avanç del faraó [[Necó II|Necao II]] en 609 aC.
En el 608 aC Necao II va imposar com a rei a Eliaquim, amb el nom de [[Joiaquim|Joaquim.]] Els egipcis van ser derrotats pels babilonis el [[Dècada del 600 aC|605 aC]] en ''Karkemish'', i Egipte va quedar sotmès pel rei babiloni [[Nabucodonosor II]], que influenciava també sobre JudáJudà.
 
L'any 598 aC Nabucodonosor II va eliminar a Joaquim, que es negava a pagar tribut. El seu fill Joaquín tampoc col·laborava, així que l'exèrcit babiloni va empresonar a [[Jeconies|Joaquín]] i a tota l'aristocràcia del regne de Judá.
Línia 245:
 
=== Captivitat assíria dels israelitas del nord ===
L'any 853 aC [[Salmanassar III|Salmanasar III]] d'Assíria i posteriorment [[Sargon II|Sargón II]] en el 722 aC van conquistar les deu tribus del nord d'Israel destruint la seva capital, Samaria, i enviant a la població a l'exili i captivitat. La majoria dels habitants, incloent la classe dirigent, va ser deportada a altres terres ocupades per l'imperi assiri i es va portar gent d'aquests llocs a Samaria. Així, dispersats entre altres nacions, assimilats en noves cultures, van arribar a perdre la seva identitat original. Mai van tornar, com a poble, a la terra d'Israel, se'ls va cridaranomenar ''les deu tribus perdudes''.
 
=== Captivitat babilònica dels jueus ===
[[Fitxer:Tissot_The_Flight_of_the_Prisoners.jpg|thumb|300x300px|L'exili babilònic: deportació dels [[hebreus]] del [[Regne de Judà|Regne de Judá]] a [[Captiveri Babiloni|Babilònia]] després de la destrucció del [[Temple de Jerusalem]], [[Segle VI aC|segle VI a]].I.C. (Tissot, 1896-1902).]]
* 605 aC: primera [[diàspora]]. La “part noble” del poble jueu (entre ells el profeta Daniel) es veu forçada a viure en territori imperial i sota els seus lineamientosalineaments.
 
* 586 aC: Babilònia conquista JudáJudà i la seva capital, [[Jerusalem]]. Gran part de la població, sobretot la noblesa, va ser deportada a Babilònia. A això es refereix comunament l'expressió [[Captiveri Babiloni|Captivitat de Babilònia]].▼
 
▲* 586 aC: Babilònia conquista Judá i la seva capital, [[Jerusalem]]. Gran part de la població, sobretot la noblesa, va ser deportada a Babilònia. A això es refereix comunament l'expressió [[Captiveri Babiloni|Captivitat de Babilònia]].
Molts van aconseguir fugir a Egipte, Síria, Mesopotàmia, o Pèrsia.
El rei de JudáJudà (cec i sotmès) conservava el seu títol nominal (Jer 52:31) i els hebreus “valuosos” eren situats en càrrecs importants de l'administració imperial (Dn 1:19; 2:49). No obstant això, els jueus se sentien "esclaus", ja que qui impartia els dictàmens en relació a la vida, el ritual i culte era el monarca babilònic (Daniel 3:10; 37).
Els jueus estaven captivats… (Jer 50:33). Ja no podrien regir les seves vides doncs les forces imperials els conduirien cap a la [[idolatria]], forma de vida en la qual es prioritzava el materialisme (Je 52:30).
EnA [[Babilim|Babilònia]], els jueus hi van romandre gairebé 50 anys.<ref>De hecho 49 años, ya que se vieron obligados a permanecer allí entre 586 y 537 a.</ref>
 
=== Domini persa ===
[[Fitxer:Cyrus_II_le_Grand_et_les_Hébreux.jpg|thumb|272x272px|[[Cir II el Gran|Ciro II el Gran]] permet la tornada dels hebreus a [[Terra Santa]]. Miniatura francesa de [[Jean Fouquet]] c. 1470-75 (il·lustració per [[Flavi Josep|Flavio Josefo]], ''[[Antiguitats judaiques|Antiguitats jueves]]'', llibre XI).<ref>París, Bibliothèque nationale de France, ''Jean Fouquet, peintre et enlumineur du XVe siècle'', 2003.</ref>]]
Set decennis després, Déu transmetia al rei de Babilònia: ''“El teu imperi... serà donat als perses”'' (Dn 4:24; 5: 20-28).
* 559 aC: [[Cir II el Gran|Ciro II el Gran]] es va convertir en rei de Pèrsia, conquistant Babilònia en el [[Dècada del 530 aC|539 aC]]. L'imperi persa va governar Àsia occidental, incloent a Israel, fins a 332 aC.
 
Com la majoria dels grans emperadors de l'Antiguitat, CiroCir va permetre als seus súbdits practicar la seva pròpia religió mentre que incorporessin al monarca i li fessin ofrenes. Respecte als jueus, CiroCir va prendre la mesura d'acabar amb el seu estatus de nació esclava, encara que la relació seguióseguia sent una de dependència. Aquestes reformes es reflecteixen en el [[Cilindrecilindre de Cir|cilindre de Ciro]] i en els llibres bíblics d'I Cròniques i de [[Llibre d'Esdres|Esdras]], que indiquen que CiroCir va treure als israelitasisraelites de la servitud en Babilònia i, per decret, en 537 a.I.C., els va atorgar lael permisiónpermís per tornar a la terra d'Israel i reedificar el [[Temple de Jerusalem]], cosa que parteixuna part d'ells va dur a terme.<ref>Parte considerable del pueblo judío dejó Babilonia, mas otra parte permaneció en ella desde entonces.</ref>
 
== Segon Temple ==
Linha 268 ⟶ 270:
[[Fitxer:Jerusalem_Ugglan_1.jpg|thumb|230x230px|Reconstrucció del [[Temple de Jerusalem]] segons la concepció de [[Zorobabel]].<ref>Perspectiva decimonónica.</ref>]]
[[Fitxer:Aert_de_Gelder_-_Esther_y_Mardoqueo_escribiendo_la_primera_carta_del_Purim.jpg|thumb|300x300px|A [[Pàrtia|Mesopotàmia]]: [[Purim]]. ''[[Ester|Esther]]'' ''i'' ''Mordecai'' ''escriuen les cartes als jueus'', segle V a.<ref>Óleo por [[Aert de Gelder]], 1675; cuadro preservado y exhibido en el Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires; donación de Mario Hirsch, 1983 (Jorge Glusberg, ''Obras maestras del Museo Nacional de Bellas Artes'', Buenos Aires: MNBA, 1996, p. 38). </ref>I.C.<ref>Siendo identificados a partir de la cronología de los reyes de Persia, y a través de [[Xerxes I de Pèrsia|Jerjes I]] en particular, Ester y Mardoqueo pertenecen al siglo V a.</ref>]]
CiroCir va permetre que Sesbasar, príncep de la tribu de JudáJudà, i [[Zorobabel]] portessin als jueus de Babilònia a Jerusalem. Se'ls va permetre tornar amb els objectes del Temple que els babilònics havien pres, i van començar la construcció del segon temple ([[Esdres|Esdras]] 1 et seq., ([[Llibre d'Isaïes|Isaías]]) 44 i 45), que es conclourà en 525 aC sota la direcció espiritual dels profetes Ageo i [[Profeta Zacaries|Zacarías.]] En aquest temps Terra Santa era una [[Sàtrapa|satrapía]] persa coneguda com a Yehud.
 
Els papirs de d'Elefantina (circa 450 - 419 aC) de la colònia militar mongeta a Egipte demostren que en aquest temps alguns jueus seguien sent politeistes, i consideraven que Yahveh tenia com a esposa a la deessa [[Anat (deessa)|Anat.]]
 
En 445 aC Artaxerxes va nomenar virrei de Judà [[Nehemies]], que va fortificar Jerusalem per defensar-se del governador de Samaria.
Els pocs milers de jueus retornats estaven despullats de les riqueses materials. La vida se'ls tornava difícil sota el domini persa. La reformada vida israeliana va ser conduïda pels escriguis jueus NehemíasNehemies ([[Nehemies|Nehemías]] 1-6) i [[Esdres|Esdras]]; aquest últim va instituir la sinagoga i els seus serveis de resos, i va coronar la ToráhTorà llegint-la en públic davant la gran assemblea que va instal·lar a Jerusalem. Començava a renéixer l'impuls de '''comunitat religiosa''', aconseguint que ''Déu tornés a estar enmig d'ells'' (Ageo 2:5,6,20)
 
Per la seva banda els samaritanossamaritans van construir el seu propi Temple a la muntanya Garizim el 428 aC ([[Segon llibre dels Macabeus|II Macabeos]] 6,2).
 
=== L'herència d'AlejandroAlexandre Magne ===
[[Fitxer:Palestine_under_the_Persians_Smith_1915.jpg|thumb|288x288px|[[Terra Santa]] en el [[Imperi aquemènida|període persa]], 538-332 a.I.C.<ref>George Adam Smith, ''Atlas of the Historical Geography of the Holy Land'', 1915).</ref>]]
[[Fitxer:Palestine_under_the_Maccabees_Smith_1915.jpg|thumb|285x285px|Idem. en època dels [[Macabeus|macabeos]], 168-135 a.I.C.<ref>Smith, ''Atlas'', 1915.</ref>]]
Els perses van ser derrotats per [[Alexandre el Gran|AlejandroAlexandre Magne]], en el [[331 aC]], en l'imperi del qual estava inclòs Israel. Es diu que no va atacar Jerusalem després que una delegació de jueus ho convencessin de la seva lleialtat, mostrant-li les profecies contingudes en les escriptures que això havia d'ocórrer.
{| class="wikitable"
 
Linha 289 ⟶ 291:
| Daniel 8:8-9 I el boc es va engrandir en gran manera; però estant en la seva major força, aquella gran banya va ser fet fallida, i en el seu lloc van sortir altres quatre banyes notables cap als quatre vents del cel. I d'un d'ells va sortir una banya petita, que va créixer molt al sud, i a l'orient, i cap a la terra gloriosa.
|}
En el 323 aC moria Alexandre, i en la lluita pel poder Israel va canviar de mans almenys cinc vegades en amb prou feines vint anys. [[Babilim|Babilònia]] i Síria van ser governades pels [[Imperi Selèucida|seléucidasselèucides]], i Egipte pels [[Dinastia ptolemaica|ptolomeosptolomeus.]] Durant el regnat de [[Ptolemeu II Filadelf|Ptolemeu II]] (281-246 aC) es va traduir la Septuaginta a [[Alexandria]]. En aquesta època van començar a prendre importància algunes sectes, com els [[Fariseus|fariseosfariseus]], [[Saduceus|saduceossaduceus]] i [[Essenis|eseniosesenis]].
 
El rei seléucidaselèucida [[Antíoc IV|AntíocoAntíoc IV Epífanes]] va atacar i va vèncer als ptolomeosptolomeus i va conquistarconquerir el seu imperi, saquejant Jerusalem per usar els fons del Temple. Entre 174-163 aC va promulgar diverses ordenances per aconseguir la helenizaciónhel·lenització dels jueus: va tractar de suprimir el culte a Yahveh, va prohibir el judaisme suspenent tota classe de manifestació religiosa i va tractar d'establir el culte als [[Mitologia grega|déus grecs.]] Les imposició d'idees gregues feia sentir ‘esclavitzats’ als jueus (1ª Mac 8:18).
 
“...els sacerdots ja no mostraven zel pel servei de l'altar; sinó que ...descurant els sacrificis, ...eren convidats a llançar el disc”(2ª MacabeosMacabeus 4:14,15).
Però el sacerdot jueu [[Mataties|Matatías]] i els seus dos fills (els [[Macabeus|Macabeos]]) van aconseguir aixecar als "jueus piadosos" (jasidim) en contra seva i ho van expulsar. La festa jueva de la [[Hanukkà|Jánuca]] commemora aquest fet ([[Primer llibre dels Macabeus|I MacabeosMacabeus]]).
 
=== Regne asmoneoasmoneu ===
[[Judes Macabeu|Judes Macabeo]] va recuperar Jerusalem en 164 aC, purificant el Temple, reprenent els sacrificis; en [[150 aC]] es va expulsar als sirians de Jerusalem, formant-se Judá com a Estat jueu independent. Començava el regnat dels [[Asmoneus|Asmoneos]], recolzat pels [[Fariseus|fariseos]] (168-142 aC). quan l'imperi seléucida va caure en [[129 aC|129]] aC, l'estat jueu va adquirir plena autonomia.
 
Linha 308 ⟶ 310:
[[Fitxer:Silver_shekel_-_First_Jewish_Revolt,_2nd_year.jpg|thumb|180x180px|Antic [[Sicle|shéquel]] de plata d'Israel, amb calze de kidush i [[Magraner|tres magranes]] simbòliques de la Judea, Samaria i Galilea, forjat en el segon any de la [[Primera Guerra Judeoromana|Primera Guerra Jueva contra Roma]], 66-73 I.C.]]
[[Fitxer:Roberts_Siege_and_Destruction_of_Jerusalem.jpg|thumb|180x180px|Lloc i destrucció de Jerusalem pels romans sota les ordres de Tito, 70 I.C.<ref>Óleo del pintor escocés David Roberts, realizado en 1850.</ref>]]
L'any [[63 aC]]. [[Gneu Pompeu Magne|PompeyoPompeu]] va conquistar la regió, convertint-la en regne tributari de [[Antiga Roma|Roma]], i entre 57 i 55 aC. [[Aule Gabini (cònsol)|Aulo Gabinio]], procònsol de Síria, va repartir el regne asmoneoasmoneu en Galilea, Samaria i la Judea, amb 5 districtes sota la jurisdicció del [[Sanedrí|Sanedrín.]] Va reprimir una revolta popular i va restituir a Juan Hircano II com a summe sacerdot. Durant la seva campanya a Egipte, Alejandro, fill de Aristóbulo II, va arrabassar a Hircano II el títol de summe sacerdot, però l'any 54 aC. Gabinio va restablir l'ordre.
 
En 40 aC [[Herodes el gran|Herodes el Gran]] va ser designat rei dels jueus pel [[Senat romà]], la qual cosa no indicava independència però sí una certa autonomia, i una total exempció d'impostos. Durant el seu regnat van néixer [[Jesús de Natzaret|Jesús de NazarethNazaret]] i [[Joan Baptista|JuanJoan Bautista.]] Li v[[4 aC|a]] succeir [[Herodes Antipas]], nomenat tetrarca de Galilea i Perea l'any [[4 aC|4]] a.[[4 aC|I.C.]]
 
L'any 6, [[Arquelau|Arquelao]], etnarca de Samaria, la Judea i Idumea va ser deposat per [[August|Augusto]], i el territori es va annexionar a Síria com a [[Judea|Província de la Judea]], amb capital en Cesària, sota govern directe de Roma. [[Publi Sulpici Quirí|Quirino]], llegat de Síria, va organitzar el primer [[Cens de població|cens]] de la Judea al que s'oposaven els [[zelotes]] dirigits per [[Judes el Galileu]].<ref>Josefo en Antigüedades judías, libro XVIII.</ref>
 
Va seguir un breu període de pau en JudáJudà i Galilea durant els anys 7-26, durant els quals va morir (l'any [[9]]) Hillel, president del SanedrínSanedrí i oposat a la rigidesa religiosa de Shammai, i l'any [[18]] el prefectoprefecte ValerioValeri Grat va nomenar Summe Sacerdot a Caifás, que seria deposat en el [[36]] pel llegat sirià [[Vitel·li|Vitelio]].
 
L'any [[26]] [[Ponç Pilat|Poncio Pilatos]] va ser nomenat governador de la Judea. Durant el seu mandat (26 - [[36]]) va ser decapitat Juan Bautista i crucificado Jesús. També va ser deposat per Vitel·le.
 
Després de la mort de Herodes Antipas l'any [[39]], [[Claudi|Claudio]] designa com a rei dels jueus a [[Herodes I Agripa|Herodes Agripa I]] (41-44), a Herodes de Calcis i posteriorment a [[Herodes II Agripa|Herodes Agripa II]], (48-100), setè i últim rei de la família Herodes.
 
== Guerres judeo-romanes ==
 
=== [[Primera Guerra Judeoromana|Primera Guerra Judeo-Romana]] ===
Va començar l'any [[66]], quan Eleazar ben AnaníasAnanies, va cessar els resos i els sacrificis en el Temple en honor a l'emperador romà i va manar atacar a la guarnició de Jerusalem, tot això a causa del robatori del tresor del Temple. Herodes Agripa II va fugir i els jueus van aconseguir fer front al llegat de Síria fins a l'arribada del general [[Vespasià|Vespasiano]] l'any 67, que va aconseguir conquistar el nord. En el [[69]] va ser nomenat emperador, deixant al seu fill [[Tit Flavi Sabí Vespasià|Tito]] l'encàrrec de prendre Jerusalem.
 
=== Destrucció de Jerusalem ===
[[Tit Flavi Sabí Vespasià|Tito]] va aconseguir prendre la ciutat i arrasar amb la població l'any [[70]], destruint el segon Temple, del qual solament es va mantenir parcialment en peus la paret occidental, coneguda actualment com el "mur dels laments". L'última fortalesa rebel, [[Masada]], va caure l'any 73. A continuació, els romans van substituir la figura del procurador per un [[pretor]], i van estacionar de forma permanent la X [[Legió]].
 
El rabinorabí Yochanan ben Zakai, fugit de Jerusalem, va obtenir el permís del general romà per establir un centre d'aprenentatge jueu i formar el SanedrínSanedrí a la ciutat de [[Jamnia|Yavne]], la qual cosa es considera el començament del judaisme rabínicorabínic, quan es va recopilar la [[Halacà|Halajá.]]<ref>[http://www.jewishencyclopedia.com/view.jsp?artid=362&letter=J Enciclopedia Judía, Yochanan ben Zakai]</ref> El SanedrínSanedrí es va convertir en el cos religiós, polític i judicial suprem per als jueus per tot el món fins al [[425]], quan va ser dissolt per l'emperador [[Marcià]].
 
=== Segona Guerra Judeo-Romana ===
Cridada [[Guerra de Kitus|Guerra de Kitos]], va començar en el [[113]] deguda a les mesures de [[Marc Ulpi Trajà|TrajanoTrajà]] contra els jueus: prohibició de l'estudi de la [[Torà (llei jueva)|Torà]] i l'observança del [[Sàbat|Shabat]], mesures preses per assegurar-se la rereguarda mentre lluitava contra l'Imperi ParteixoPart. La revolta es va produir en diversos llocs a causa de la diàspora: ena [[Cirene]], des d'on es va estendre a Alexandria, a [[Xipre]], i a Mesopotàmia, sent durament reprimida pels romans. En el [[118]] va ser nomenat emperador [[Adrià|Adriano]], que va prometre autoritzar la reconstrucció del Temple, la qual cosa va portar la pau a la regió.
 
=== Tercera Guerra Judeo-Romana ===
En [[132]] va esclatar la [[Revolta de Bar Kokhebà|rebel·lió de Bar Kojba]], deguda a diverses raons, però sobretot als decrets dictats per Adriano que prohibien el [[Brit Milà|Brit Milá]], la celebració del [[Sàbat|Shabat]], i les lleis de puresa en la família, així com per les notícies que pretenia aixecar un temple en honor de [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]] sobre les ruïnes del de Jerusalem.
 
Akiva ben Iosef, que presidia el SanedrínSanedrí, va convèncer a la resta dels seus membres de nomenar nasí (príncep) a [[Ximon bar Kokhebà|Simón bar Kojba]], que va declarar la independència enfront de l'Imperi romà, mantenint a Israel durant tres anys com a estat independent i arribant a emetre la seva pròpia [[Moneda (peça de metall)|moneda.]] Els romans van enviar nou legions per reconquistar Israel, adoptant una estratègia de terra cremada: segons [[Cassi Dió|Dión Casio]], van morir 580.000 persones i es van arrasar 50 pobles fortificats i 985 llogarets. Bar Kojba es va refugiar en la fortalesa de Betar, on va ser capturat i mort pels romans en el 135.
 
Jerusalem també va ser arrasada, i per evitar la tornada dels jueus es va construir una ciutat romana, [[Aelia Capitolina]], i es va allotjar una guarnició en el lloc on s'havia aixecat el Temple. Per completar la humiliació, es va dir des de llavors a la regió Província de Palestina, triant el nom dels filisteus als quals Roma va identificar com a enemics dels jueus. La majoria de la població jueva va ser assassinada, esclavitzada o exiliada i la religió jueva prohibida, amb el que el centre de la vida religiosa mongeta va passar a Babilònia. Al [[segle IV]], [[Constantí I el Gran|Constantino I el Gran]] va permetre als jueus tornar a Jerusalem a lamentar la seva derrota una vegada a l'any, el [[Tixà be-Av|9]] de Av, en el Mur de les Lamentacions.
 
== Vegeu també ==
Linha 348 ⟶ 350:
* [[Regne d'Israel]]
* Reyes d'Israel
* [[Regne de Judà|Regne de Judá]]
* ReyesLleó de JudáJudà
* León de Judá
* Sion
* [[Judea|la Judea]]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_l%27antic_Israel»