Constantí Llombart: diferència entre les revisions

'''Carmel Navarro i Llombart''', més conegut pel seu [[pseudònim]] de '''Constantí Llombart''' ([[Campanar (València)|Campanar]], [[València|Ciutat de València]], [[8 de setembre]] de [[1848]] - [[30 de març]] de [[1893]])<ref name=bv>{{ref-web|url=http://bivaldi.gva.es/imagenesvives/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1001359|consulta=8 setembre 2014|títol=Constantí Llombart|editor=Biblioteca Valenciana}}</ref> foufon un escriptor valencià i activistaactiviste valencianistavalencianiste.

Constantí Llombart foufon un dels escriptors més representatius en llengua catalana del {{segle|XIX}} alen el [[País Valencià]] i impulsor de la [[Renaixença valenciana]]. Va destacar per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic, com la reedició del ''Diccionari Escrig'' amb un assaig nou d'ortografia, un compendi biobibliogràfic d'autors valencians: ''Los fills de la morta viva''; textostexts de caràcter polític, traduccions al castellà de [[Jacint Verdaguer]], epigrames i publicacions periòdiques com ''[[Lo Rat Penat]]'', que destaquen per l'humorisme i la sàtira, a més d'obres de creació com poesia o teatre.

Llombart va ser un personatge molt actiu en la València de finals de segle XIX, amb una dimensió social que cap altre escriptor va poder assolir. Políticament, foufon [[republicanisme|republicà]] i amic personal de [[Vicent Blasco Ibáñez]], a qui va convèncerconvéncer perquè escrivísescrivira en valencià les primeres novel·les.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom = Baydal|nom = Vicent|títol = Vent de Cabylia, històries de la història dels valencians|url = |edició = |llengua = |data = 2015|editorial = [[Llibres de la Drassana]]|lloc = València|pàgines = 75-80|isbn = 978-84-943885-4-5|capítol = Llombart i Blasco Ibáñez, una oportunitat perduda per al valencianisme|enllaçautor = Vicent Baydal i Sala|urlcapítol = http://www.ventdcabylia.com/2014/07/les-relacions-entre-llombart-i-blasco.html}}</ref> Se li deu la creació de l'associació [[Lo Rat Penat]], el primer intent d'aplegar valencianistes de totes les classes interessats per la cultura valenciana, amb un cert deix reivindicatiu.

Nascut alen el si d'una família humil, estudià aen les [[Escoles Pies]], però abandonà molt prompte els estudis per a treballar en un taller d'enquadernació. L'autodidactisme, segurament fomentat per aquestest ofici, i la diversitat i heterogeneïtat dels interessos intel·lectuals són dos trets que marquen des del principi la personalitat del jove Carmel Navarro. A causa dels seus orígens humils, va simpatitzar des de molt jove amb la causa republicana, particularment amb el seu vessant federalistafederaliste, molt actiu durant els anys del [[sexenni revolucionari]], període que coincidí per a ell amb els anys de la joventut.

En referència al conreu literari del valencià, cal dir que, quan Llombart va nàixer, ja havien tingut lloc duesdos importants fites: per un costat, l'aparició d'''[[El Mole]]'' (1837 i 1840) i poc després la dels periòdics ''[[La Donsayna]]'' (1844), ''[[El Tabalet]]'' i ''[[El Sueco]]'' (1847). L'èxit que aquestesestes publicacions tingueren entre el públic valencià de la primera meitatmitat del segle XIX explica l'aparició d'una saó d'escriptors que, després de segles de decadència, i amb l'únic model dels col·loquis i dels diaris esmentats, començaren a fer versos en valencià, primer des de la modèstia de l'àmbit local i després amb unes pretensions literàries de major volada. Alguns d'aquestosestos escriptors, com el mestre [[Andreu Codonyer i Monzó]], tingueren, segons semblapareix, un paper important en la decisió de Llombart de fundar, l'any 1874, el calendari "llemosí" ''[[Lo Rat Penat]]'', que el 1878 donaria pas a la societat homònima. De fet, i segons apunta Joan Gil i Barberà,<ref>{{Ref-llibre|cognom = Gil i Barberà|nom = Joan|títol = Lo Rat Penat|url = |edició = |llengua = |data = 1996|editorial = Generalitat Valenciana i Consell Valencià de Cultura|lloc = València|pàgines = |isbn = }}</ref> l'amistat amb l'impressor Laborda i amb el mestre Codonyer va ser important perquè Llombart publicara els seus primers treballs literaris en la "Gaceta Popular" que dirigia Pelayo del Castillo.

Llombart imanta tota aquestaesta plèiade d'escriptors de curta volada en dos projectes comuns: primer, la seua obra, gairebépràcticament enciclopèdica, ''[[Los fills de la Morta-Viva]]'' (1879), on parla de la vida i de l'obra de més d'un centenar d'autors, la majoria contemporanis seus; després, la creació de ''[[Lo Rat Penat: Calendari llemosí]]'', que naix amb la finalitat de donar a la llum les obres dels escriptors més significats del País Valencià, Catalunya i les Illes. La voluntat de Llombart per vehicular vies de comunicació i expansió per als autors en valencià dónadona com a resultat, uns anys més tard, la creació de [[Lo Rat Penat]], que s'intitularà ''Societat d'amadors de les'' ''glòries de València i son antic reialme''. Mogut per la seua voluntat totalitzadora i pel seu caràcter generós i idealistaidealiste, Llombart va voler donar cabuda, en aquestaesta societat, a tots els autors que conreaven el valencià, fins i tot a aquells que ho feien des de posicions ideològiques de signe contrari a la de l'autor. No podia fer-ho d'una altra manera, carperquè ja en aquella època el prestigi de [[Teodor Llorente]] com a patriarca de la Renaixença valenciana era enorme. La decepció que va causar-li a Llombart el fet que la societat Lo Rat Penat fórafora capitalitzada des de ben prompte pels sectors més conservadors explica que, desenganyat, fundara el 1888 la societat [[L'Oronella]], projecte que no va obtenirobtindre l'èxit cobejat.<ref name=":0" />

Però la tascafaena de Llombart en defensa del valencià anà més enllà dels fronts a què acabems'acaben de fer referència. En molts de sentits, pot considerar-se una tascafaena fortament vertebradora i dignificadora, més aïna en un context com el de finals del XIX, moment en què l'escolarització i la legislació en favor del castellà feien pressentir una ràpida desaparició de la llengua. Llombart, en primer lloc, mamprén la publicació d'una [[Biblioteca Valenciana]] que tindria com a finalitat l'edició i publicació dels clàssics valencians més importants de la història. Així, i seguint aquesteste projecte, vanvaren veurevore la llum les obres ''[[Lo procés de les olives]]'', l'[[Alabanza de las lenguas|''Alabanza de'' ''las lenguas'']]'','' de [[Martí de Viciana]] (1877) i les anomenades ''obres festives'' del pare [[Francesc Mulet]], també l'any 1877.

En una segona direcció, complementària de l'anterior, Llombart es proposà insuflar al valencià la força necessària per a assumir entitat pròpia en tots els gèneres literaris possibles, amb la intenció d'igualar-lo a les altres llengües de cultura europees. Es tractava, en suma, de fer el valencià apte per a tots els usos literaris dels quals havia estat apartat durant segles, o als quals no havia arribat encara. Així ho veiemveem en el cas del gènere de l'epigrama ("Niu d'abelles", 1872, amb [[Andreu Codonyer i Monzó]], "Abelles i abellerols", 1878); el teatre ("La sombra de Carracuca!", 1876, amb [[Lluís Cebrian i Mezquita]]), la premsa ("El pare Mulet" i "El bou solt", ambduesambdós de l'any 1877), el retrat ("Melonar de Valensia", 1877, amb [[Josep Francesc Sanmartín i Aguirre]]), el costumisme ("Tabal y donsayna", 1878, "Tipos d'auca", 1878), la tragèdia historicista ("Lo darrer agermanat", 1882), la llegenda ("La copa d'argent", 1887). També va fer provatures en el terreny de la biografia, la guia turística, la gramàtica, la narrativa, la sarsuela o la traducció d'altres llengües com el gallec.

Constantí Llombart va morir relativament jove, als cinquanta-cinc anys d'edat, i sense massa recursos econòmics. El seu soterrarsoterrament, que a causa de la ideologia laica de l'autor va tindre lloc alen el Cementeri Civil de València, donà lloc a enfrontaments entre els republicans valencians, ja liderats per [[Blasco Ibáñez]], i el sector més dretà, que criticà la "irreligiositat" de l'acte i que, com a senyal de protesta, deposità davant de la imatge de la [[Mare de Déu dels Desemparats]] la corona de flors que tenia reservada per al fèretre de Llombart. <blockquote>"La muerte del conocido escritor D. Constantino Llombart, ocurrida el último día de marzo, dió pretexto para hacer un alarde de irreligiosidad a los partidos avanzados, a los que estaba afiliado el popular poeta. Aprovechando la circunstancia de haber fallecido sin recibir los auxilios de la iglesia, se le preparó un entierro civil, al que invitaban en primer lugar el presidente del Consejo federal de la región valenciana y el comité municipal de este partido, en una esquela desprovista de toda fórmula religiosa. Muchas personas amigas del difunto se retrajeron de asistir al entierro; la sociedad del Rat-Penat, cuya fundación había sido iniciada por él, desistió de prestar el homenaje preparado a su fundador, y la corona destinada a figurar sobre el féretro, fue colocada en el altar de la patrona de Valencia. Al entierro asistieron sólo políticos exaltados, y el cadáver, conducido en hombros, iba cubierto por la bandera tricolor." <ref>{{Ref-publicació|cognom = |nom = |article = |publicació = Calendari de Las Provincias|url = |data = 1894|pàgines = }}</ref></blockquote>

El discurs tradicional sobre la [[Renaixença valenciana]] parteixpartix de la idea que aquestaesta va estar separada en dos sectors: el primer, cultistacultiste i conservador, liderat per [[Teodor Llorente]] i el segon, progressistaprogressiste i popular, liderat per Constantí Llombart. Segons aquestaesta interpretació, el sector progressistaprogressiste aspirava a una recuperació total de la llengua en tots els àmbits, però el triomf del sector conservador deixà anar en orris eixes aspiracions i establí una lectura de la Renaixença limitada a la recuperació de l'ús literari del valencià, tot excloent-ne qualsevol aspiració política o sociolingüística. AquestaEsta interpretació, a hores d'ara, es troba molt discutida: d'una banda, autors com [[Rafael Roca]] han insistit en la revaloració del paper de [[Teodor Llorente]]; de l'altra, s'ha insistit molt des de diverses publicacions en la idea que la separació entre els dos sectors no era tan real com s'ha volgut fet creure.

Sobre la figura de Constantí Llombart, les principals crítiques insisteixeninsistixen en el seu caràcter autodidacte i en el fet que li mancara la preparació cultural i intel·lectual que sí que tenia, posem per cas, Llorente. És evident que, a Llombart, li mancà preparació cultural per a esdeveniresdevindre un intel·lectual de referència; el seu paper més bé va ser el d'un entusiastaentusiaste inquiet, el d'un idealistaidealiste que, no obstant les seues limitacions, va realitzar una importantíssima tascafaena de catalitzador. A hores d'ara, li devem el disseny del primer programa cultural seriós de la Renaixença valenciana i, sobretot, la seua tascafaena de mestratge sobre tota una generació d'escriptors jovesjóvens que l'admiraren i respectaren, i que miraren de seguir-ne l'exemple. Entre altres noms, hi podem destacar els de [[Josep Maria Puig i Torralva]], [[Ricard Cester]], [[Lluís Cebrian i Mezquita]], [[Josep Francesc Sanmartín i Aguirre]], [[Víctor Iranzo i Simon]] o, fins i tot, el jove [[Vicent Blasco Ibáñez]]. D'aquestosestos poetes, mal anomenats ''d'espardenya'', podem dir que encara que no destacaren individualment per la seua obra literària ni ideològica, sí que foren precedent per a la generació de valencianistes de principis del segle XX, on podem destacar, ara sí, figures tan importants com les de [[Carles Salvador]] o [[Faustí Barberà]]. <blockquote>"La preparació de Llombart no era certament la més adequada per a encarar tots els treballs que dugué a terme, perquè en els estudis regulars no havia passat de les primeres lletres. Així, era molt fàcil als seus opositors, que el menyspreaven sempre, mirar-lo per damunt del muscle. ... El que hem de valorar, ara mateix, és l'energia del personatge, la deua decisió d'enfrontar-se sense recursos propis, gairebé sense ajut de ningú, amb una situació adversa. I d'enfrontar-s'hi continuadament, amb tenacitat. </blockquote><blockquote>Fou un home d'una tenacitat envejable, que només es veié recompensada pel bon record que va deixar entre alguns joves que van rebre de Llombart una influència o altra" <ref>{{Ref-publicació|cognom = Ventura|nom = Vicent|article = Als centa anys de la mort de Constantí LLombart|publicació = Caplletra|url = |data = 1994|pàgines = }}</ref></blockquote><nowiki/><nowiki/>