Escultura grega clàssica: diferència entre les revisions

L'escultura grega clàssica ha estat considerada durant molt de temps el punt més alt del desenvolupament de l'escultura|art escultòric de l'[[Antiga Grècia]], va eclipsar d'altres estils que es van cultivar a Grècia en la seva llarga història. Policlet va escriure prop del 450 anys un tractat sobre les proporcions del cos humà, titulat ''Cànon'' que s'acostuma a prendre com a punt de partida d'aquest període, i el seu fi està marcat en la conquesta de [[Grècia]] pels [[regne de Macedònia|macedonis]] a [[Queronea]] el 338 anys, moment en què l'[[art grec]] comença una gran difusió cap a l'orient, d'on rep influències, canvia el seu caràcter i es converteix en cosmopolita en la fase coneguda com a [[hel·lenisme]]. És aleshores, quan es consolida la tradició de l'[[Antiga Grècia|classicisme grec]], prenent l'home com la nova mesura de l'univers, i el reflex d'això a l'escultura és la primacia absoluta de la representació del cos humà nu. L'escultura clàssica va desenvolupar una [[estètica]] que combinava els valors [[idealisme|idealistes]] amb una representació fidedigna de la natura, però va evitar la caracterització i la interpretació excesivament [[realisme|realista]] de les sensacions [[emoció|emocionals]] i va romandre per regla general en un ambient formal d'equilibri i harmonia. També quan els personatges es trobaven representats en escenes de batalla la seva expressió no reflectia la violència dels fets.{{sfn|DDAA|loc= Encyclopaedia Britannica.The Classical period}}{{sfn|Boardman|Griffin|Murray|2001|pp=330-331}}

El classicisme va elevar a l'home a un nivell de dignitat sense precedents, al mateix temps en què se li va donar la responsabilitat de crear el seu propi destí i oferir un model de convivència [[harmonia|harmoniós]], un esperit d'una educació integral per a un civisme exemplar. Aquests valors, juntament amb la seva tradicional associació de la [[bellesa]] amb la [[virtut]], van trobar a l'escultura de l'època clàssica, amb el seu retrat idealitzat de l'ésser humà, un vehicle especialment adequat per expressar-lo i un eficaç instrument d'educació cívica, [[ètica]] i [[estètica]]. Es va inaugurar una nova forma de representar el cos humà que va ser una de les claus per al naixement d'una nova filosofia, l'estètica, a més a més d'haver estat el fonament de moviments posteriors d'enorme importància, com el [[Renaixement]] i el [[Neoclassicisme]], i fins i tot continua sent vàlid al dia d'avui. Per tant, el seu impacte en la cultura occidental és molt important, estant una referència central per a l'estudi de la [[història de l'art]] occidental. Però a més a més del seu valor històric, la seva qualitat artística poques vegades ha estat posada en dubte, la gran majoria dels [[crític|crítics de l'art]] antics i moderns l'enalteix i els [[museu]]s que la conserven són visitats per milions de persones cada any. L'escultura grega clàssica, encara que de vegades ha rebut algunes crítiques relacionades amb les seves ideologies, el dogmatisme estètic i d'altres exclusivitats, encara pot tenir un paper positiu i renovellador a l'exercici de l'art i la societat contemporània.{{sfn|Hersey|1996|loc=Beauty is in the eye of a Greek chisel holder}}{{sfn|Thomas|1988|pp=1-5}}{{sfn|Gardner|2005|pp=353-396}}

La paraula clàssic té un ampli ús, i no hi ha consens a la literatura especialitzada sobre la seva definició exacta. Les [[civilització grega|civilitzacions grega]] i [[Antiga Roma|romana]] en la seva totalitat van ser anomenades clàssiques, per tenir establert patrons culturals que es van tornar en [[Cànon estètic|cànons]] i que encara continuen estant vàlids. En aquest sentit, clàssic és tot el que estableix un model amb què jutjar expressions que pertanyen a una mateixa categoria. El terme s'utilitza amb un sentit més estricte, per referir-se a un breu període, dintre de la llarga història de la cultura grega antiga –de mitjan segle V ane fins a quasi el final del segle IV ane–, quan es va desenvolupar un [[Estil artístic|estil]] i es va crear un grup d'obres que durant segles es consideren el més gran assoliment a l'art de l'escultura de tots els temps, i per tant mereixen la qualificació de clàssica.{{sfn|DDAA|loc=Historia Universal del Arte|1984|p=164}} Com en tots els processos de l'evolució artística, les dates per definir una regla rigorosa resulten inexactes i objecte de controvèrsia, sempre hi ha elements de transició abans i després del període central, fent les fronteres sempre difuses i difícil de catalogar, el que fa necessari per raons pràctiques adoptar els límits establerts per la tradició. El període clàssic es desenvolupà entre els segles V i IV ane, normalment s'accepta com el seu inici el [[480 ane]], durant les [[guerres mèdiques]] quan [[Xerxes I de Pèrsia|Xerxes]] va incendiar l'[[Acròpoli d'Atenes|Acròpolis]], i el seu final cap al [[323 ane]], amb la mort d'[[Alexandre Magne]].{{sfn|DDAA|loc=Historia del Arte Espasa|2004|p=197}}{{sfn|Whitley|2001|pp=3-4}}{{sfn|Tatarkiewicz|2000|pp=47-50}}

L'escultura grega clàssica deriva principalment de l'evolució cultural d'Atenes al segle V ane i la seva expansió s'explica per l'hegemonia d'aquesta ciutat sobre les altres gregues, on la principal figura artística va ser [[Fídies]], amb la col·laboració més o menys aïllada, però essencial, d'un altre gran artista, [[Policlet]], actiu en [[Argos (Argòlida)|Argos]]. A mitjans d'aquest segle, a Grècia es va experimentar un moment d'autoconfiança. Després de la victòria contra els [[Imperi Persa|perses]], Atenes va assumir el lideratge entre les ciutats gregues, amb l'organització de la [[Lliga de Delos]]. Prop del 454 ane el tresor de la Lliga es va traslladar a Atenes, la ciutat es va convertir en una potència i va reduir als seus antics aliats a una condició de tributaris. Però Jerome Pollitt assenyala que aquests factors, ja sigui separadament o alhora, són suficients per explicar els canvis observats en la cultura general. Entre aquests factors estava [[Pèricles]], que va dominar la política d'Atenes entre 460 ane al 429 ane, amb el seu objectiu de transformar la seva ciutat en un model per a tot el món grec. Va incentivar l'imperialisme atenès i va protegir [[artista|artistes]] i [[filòsof]]s que van plasmar en formes concretes els seus ideals. Al mateix temps, va decidir trencar una promesa feta pels atenesos de deixar en ruïnes els monuments que havien estat destruïts pels perses –com si fos un recordatori perpetu de la barbàrie–,{{sfn|DDAA|loc=Historia Universal del Arte|1984|p=163}} iniciant la reconstrucció de la ciutat i l'[[Acròpolis d'Atenes|Acròpolis]], en part amb recursos propis i parcialment amb el superàvit del tresor de la Lliga, del que era dipositari.{{sfn|Pollitt|2006|pp=64-66}}{{sfn|Hemingway|Hemingway|2000}} Pèricles tenia al cap amb això dinamitzar l'[[economia]] d'Atenes, emprant una multitud d'obrers i artesans i al mateix temps deixar un testimoni visible de la nova situació de la ciutat.{{sfn|Richter|1980|p=113}}