Antonio Lotti: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{inacabat}}
{{Infotaula de músic
<!-- Versió COMPOSITOR CLÀSSIC -->
Linha 50 ⟶ 51:
'''Antonio Lotti''' ([[Venècia]] o [[Hannover]], vers [[1667]] – [[Venècia]], [[5 de gener]] de [[1740]]) fou un [[compositor]] [[Itàlia|italià]] del [[Classicisme]].
Lotti va nàixer l'any 1666 o 1667. No se sap si va nàixer a [[Venècia]] o a [[Hannover]] (on son pare, Matteo, era [[Mestre de capella]]).<ref>{{Ref-publicació|cognom=Dubowy|nom=Norbert|article=Bemerkungen zur Kirchenmusik von Antonio Lotti|publicació=Händel-Jahrbuch 46|url=|data=2000|pàgines=85-99}}</ref> Després d'estudiar amb [[Giovanni Legrenzi]], Lotti va fer la seua carrera a la [[Basílica de Sant Marc]] de Venècia, primer com a cantant [[contralt]], després com a ajudant del segon organista, després com a segon organista, a partir de l'any [[1704]] com a primer organista,
Va tornar a Venècia l'any [[1719]], (hi va romandre fins a la seua mort), Lotti abandonà definitivament el teatre per a dedicar-se solament a la producció sacra (principalment polifònica) i de cambra. Però en el lapsus de temps que va de 1692 a 1719 havia compost una vintena d'òperes, totes elles representades. Lotti no s'apartà mai de les regles fonamentals de l'escola veneciana, ans al contrari continuà l'estil de Legrenzi, donant el màxim relleu a la vocalitat melòdica de les àries. Encara què, conservant rigorosament les formes de la tradició va saber acollir amb gran equilibri les lliçons de l'escola napolitana i, sobre tot, les del seu coetani [[Alessandro Scarlatti]].
Del catàleg de les seves òperes cal treure els títols mes importants: cal recordar davant de tot la primera d'elles:
* ''[[Il trionfo dell'innocenza]]'' (llibret de Ciulli, Venècia, 1692);
* ''[[Sidonio]]'' (Pariati, Venècia, 1706);
* ''[[Teuzzone]]'' (Zeno, Venècia, 1707);
* ''[[Achille placato]]'' (Rizzi, ''amb intermezzo ridicoli'', Venècia, 1707);
* ''[[Il vincitor generoso]]'' (Brianni, Venècia, 1708);
* ''[[Il comando non intenso ed ubbidito]]'' (Silvani, Venècia, 1709);
* ''[[Isacio Tiranno]]'' (Brianni, Venècia, 1709);
* ''[[Il tradimento traditor di se stesso]]'' (Silvani, Venècia, 1711);
* ''[[Irene Augusta]]'' (Brianni, Venècia, 1716).
I finalment les seves tres últimes òperes representades a Dresden:
* ''[[Giove in Argo]]'' (Luchini, amb els intermezzi ''Vespino i Milo'', música respectivament d'A. Scarlatti i [[Francesco Bartolomeo Conti|F. B. Conti]], 1717);
* ''[[Ascanio ovvero Gli odi delusi dal sangue]]'' (idem. amb intermezzo de [[Francesco Gasparini|F. Gasparini, 1718]]);
* ''[[Teofane]]'' ([[Stefano Benedetto Pallavicino|S. B. Pallavicino]], 1719).
El mateix llibret que Pallavicino havia redactat per a ''Teofane'' fou utilitzat poc temps després per [[Nicola Francesco Haym|N. F. Haym]], que va extreure d'aquest el tema per a ''[[Ottone]]'' de [[Georg Friedrich Händel|G. F. Händel]] (Londres, 1723). A més de les òperes citades cal mencionar el carrusel teatral compost i representat a Dresden per les noces del príncep elector Frederic August amb [[Maria Josepa d'Àustria|Maria Josepa]] (1719).
l'any [[1740]] i fou suplit aquest càrrec per [[Antonio Pollarolo]] (1680-1746).<ref name="Enciclopèdia Espasa v. 46">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum núm. 46, pàg. 163'' ({{ISBN|84-239-4546-4}})</ref>
i finalment, a partir de l'any [[1736]] com ''maestro di cappella'', lloc que va ocupar fins a la seua mort.
Va compondre música en diversos gèneres, produint [[missas (música)|misses]], [[cantata|cantates]], [[madrigal (música)|madrigals]], al voltant de trenta [[òpera|òperes]], així com música instrumental. Les seues obres corals sacres són sovint [[a cappella]]. La seua obra es considera un pont entre el [[Música barroca|Barroc]] i l'emergent [[Classicisme]].
| |||