Algèria: diferència entre les revisions

|idiomes_oficials = [[Àrab]], [[berber|amazic]]

Algèria és membre de les [[Organització de les Nacions Unides|Nacions Unides]], de la [[Unió Africana]], de la [[Lliga Àrab]] i de l'[[Organització de Països Exportadors de Petroli|OPEP]]. També va contribuir a la creació de la [[Unió del Magrib Àrab]]. Constitucionalment, Algèria es defineix com a un estat [[àrab]] i [[berber|amazic]] (berber).<ref name="CONST-EN">{{ref-web|url = http://www.apn-dz.org/apn/english/constitution96/preambule.htm|títol = Constitució d'Algèria, Art. 11|any = 1996|llengua = anglès}}</ref>

La caiguda de [[Imperi Romà|Roma]] després de la invasió dels [[vàndals]], i la inestabilitat durant el període [[imperi Bizantí|bizantí]], van comportar la reconstitució d'alguns dels principats berbers, que es van resistir a l'ocupació dels [[Omeia (llinatge)|omeies]] musulmans entre els anys 670 i 708.

Els personatges més coneguts d'aquest conflicte van ser el rei cristià [[Kosayla]], que va vèncer Sidi Ocba ibn Nafaa l'any 689, a prop de Biskra, i la reina guerrera Dihya, anomenada "[[Kàhina|la Kàhina]]" que, al capdavant dels [[berbers]], va infligir, en la Batalla de Meskiana de 693, una severa derrota al cos expedicionari de l'emir Hassan Ibn a Noman, que van retirar-se fins a [[Trípoli (Líbia)|Trípoli]].

Després de la conquesta musulmana, els ciutadans del territori van adoptar la religió islàmica (per rebre protecció contra els atacs dels nòmades) i, progressivament, van adquirir la llengua [[àrab]]. El mestissatge lingüístic i el contacte entre el [[berber]], el [[llengua fenícia|fenici]], el [[llatí]], l'[[àrab]], el [[castellà]], el [[turc]] i el [[francès]] va donar lloc a l'àrab algerià (i a l'àrab magrebí en general) que ha evolucionat fins a l'actualitat, així com la llengua [[berber]].

Quant a la immigració àrab a l'[[Àfrica del Nord|Àfrica del nord]], va ser de poca importància excepte en les dues regions exteriors d'Algèria, [[Kairuan]] i [[Tànger]]. Una gran part de la població de llengua àrab és d'origen [[berber]], ja que la contribució demogràfica [[àrab]] hi va ser limitada.

A començaments del {{segle|VIII}}, davant de la dominació omeia de tot el [[Magreb|Magrib]], diverses tribus berbers van començar a unir-se entorn d'Abu Qurra i es van rebel·lar contra l'ocupació àrab. La seva lluita va continuar sota diverses dinasties kharis berbers en un conflicte que va durar prop d'un segle.

El [[segle X]], Ubayd Allah al-Mahdi va fundar la dinastia [[califat fatimita|fatimí]] a la baixa [[Cabília]]. Els fatimites van establir la seva autoritat a l'[[Àfrica del Nord|Àfrica del nord]] entre el 909 i el 1171 i van fundar un califat dissident dels [[califat abbàssida|abbàssides]] de [[Bagdad]].

Algèria estava llavors sota el control dels [[dinastia almoràvit|almoràvits]] en una petita regió de l'oest, sota els hamadites al centre, i sota els zirites a l'est. El 1152, una nova dinastia berber musulmana, els [[dinastia almohade|almohades]], va vèncer definitivament els poders regnants. Estaven dirigits per [[Ibn Túmart|Muhammad Ibn Tumart]], el seu cap espiritual, a qui succeeix [[Abd-al-Mumin ibn Alí|Abd En-mumin]]. Els almohades van formar un dels imperis més poderosos de la [[Mar Mediterrània|Mediterrània]], i unificaren el Magrib i [[Al-Àndalus]] fins al 1269. A través de les grans ciutats del litoral ([[Bejaïa]], [[Annaba]], [[Alger]]...), es van obrir a l'occident cristià amb què van mantenir estrets intercanvis comercials.

La caiguda dels almohades va marcar un gir en les relacions amb els països cristians del nord, que s'organitzaren per a la [[reconquesta|conquesta]] mentre que el mite de la invencibilitat musulmana s'esfondrà. Al Magrib, s'imposen unes dinasties [[zenetes]], com els Merinides de [[Fes]] en l'actual [[Marroc]], i els Abdelwadides de [[Tlemcen|Tilimsen]] en l'Algèria actual. Els Hafsides aconsegueixen [[Tunísia]] i l'est d'Algèria. Aquestes dinasties van ser pròsperes en el {{segle|XIII}} i XIV, però van patir la pressió de l'apogeu d'[[Espanya]] i [[Portugal]] cap a la fi del segle XV. Debilitat, llavors, per lluites internes per a l'accés al tron, l'Imperi almohade va veure'n minvat el poder i els seus dominis es van descompondre progressivament.

Arran de la victòria definitiva de les tropes dels [[Reis Catòlics]] el 1492, una part de la població d'[[Al-Àndalus]] és obligada a fugir de la [[península Ibèrica]]. Si bé els [[mudèjar]]s ja havien començat a emigrar al final del segle XV, l'emigració cap al [[Magrib]] s'intensifica a partir de la Pragmàtica del 1502 que els obligava a convertir-se al [[catolicisme]], però sobretot a partir de la seva [[Expulsió dels moriscos|expulsió]] completa el 1609. Els [[moriscos|moriscs]] es van refugiar majoritàriament tant al Marroc com a Algèria, països que desconeixien per complet.

Durant 300 anys, des del començament del segle XVI, Algèria va ser una província de l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]] sota una regència que tenia [[Alger]] com la seva capital (vegeu [[Dey]]). Durant aquest període, el modern estat algerià va començar a emergir com un territori diferent entre [[Tunísia]] i el [[Marroc]]. Algèria i els seus voltants, coneguts col·lectivament com a [[Barbaria]], van ser bases per a la pirateria del [[mar Mediterrània|mar Mediterrani]], així com per a l'esclavitud dels cristians.

El [[Front Nacional d'Alliberament d'Algèria|Front d'Alliberament Nacional d'Algèria]] va començar una guerra de guerrilles per aconseguir la independència, la [[Guerra d'Algèria|Guerra d'Independència d'Algèria]]; va proclamar [[Ferhat Abbas]] president del Govern Provisional de la República Algeriana, i el [[3 de juliol]] del [[1962]] Algèria va aconseguir la independència.

* [[Reunió per la Cultura i la Democràcia|Rassemblement pour la culture et la démocratie]]

La part septentrional d'Algèria és un gran altiplà allargat, en el qual es formen nombroses depressions, limitades pels alts vorells [[Muntanya|muntanyosos]] al nord i al sud. Les [[Serralada de l'Atles|muntanyes de l'Atles]] s'estenen al nord del país i estan formades per dues [[serralada|serralades]] de plegament: la septentrional, anomenada ''[[Atles Tell|Atles del Tell]]'', i la meridional, anomenada ''[[Atles saharià]]''. Entre ambdues, queda l'altiplà o altiplà interior. Al sud de l'Atles saharià, comença el [[sàhara|desert del Sàhara]], que ocupa la major part del país i presenta un relleu molt variat, per la presència d'antigues muntanyes molt treballades per l'erosió eòlica. Des del litoral a l'interior cal distingir: les petites planes costaneres, molt reduïdes per la proximitat de les muntanyes a la [[MediterraniMar Mediterrània|Mediterrània]], entre les quals destaquen la Mitidja (Alger), la vall del baix [[Chéliff]], i les conques d'[[Orà|Oran]], [[Skikda]] i [[Annaba]]; el Tell; els [[Altiplà|altiplans]], amb les seves depressions, cobertes en part per llacs salats; l'Atles saharià, i la zona desèrtica. Els [[riu]]s algerians conserven un cabal gairebé regular únicament al nord muntanyós i, a l'[[estiu]], pateixen un fort estiatge. Molts rius de l'interior no arriben a desembocar al [[mar]], sinó que desguassen a les depressions del terreny, on formen marjals i [[Llacuna|llacunes]] salobres en evaporar-se. Cap riu d'Algèria no és navegable, ni tan sols els de la zona septentrional, la secció inferior dels quals és coberta de [[Fang (geologia)|fang]]. Tanmateix, s'usen per a la [[Regadiu|irrigació]]. El principal riu d'Algèria és el [[Chéliff]], al nord.

Segons la constitució algeriana, un wilayat és una "col·lectivitat territorial" que gaudeix de certa llibertat econòmica. La APW o L'Assemblée Populaire Wilayale (Parlament Popular de Wilayale), és l'entitat política que regula una província. Un "[[vali (càrrec polític)valí|vali]]" (''prefecte'') dirigeix cada província. Aquesta persona, l'elegeix el president d'Algèria per manejar les decisions de la APW.

<br /><span style="font-size:80%">38</span> [[Província de Sidi Bel Abbès|Província de Sidi Bel Abbes]]

<br /><span style="font-size:80%">44</span> [[Província de Tindouf|Província de Tinduf]]

<br /><span style="font-size:80%">47</span> [[Província de Tizi Uzu|Província de Tizi Ouzou]]

Gran part d'Algèria està ocupada pel [[Desert del Sàhara|Sàhara]], dividit segons la [[WorldFons WideMundial Fundper forla NatureNatura|WWF]] en quatre [[Ecoregió|ecoregions]] de [[desert]]: l'[[estepa del Sàhara septentrional]] al sud de l'Atlas, el [[desert del Sàhara (ecoregió)|desert del Sàhara]] a la meitat sud del país, la [[zona muntanyosa xeròfil·la del Sàhara Occidental]] al massís d'[[Ahaggar]], la meseta del [[Tassili n'Ajjer]], al sud-est, i l'[[estepa i sabana arbrada del Sàhara meridional]] a l'extrem sud. Al nord del país, el [[bioma]] dominant és el [[bosc mediterrani]], amb el [[boscos mediterranis nord-africans|bosc mediterrani nord-africà]] al nord i l'[[estepa arbustiva mediterrània]] al sud, així com un enclavament de [[bosc sec mediterrani d'acàcies i argànies]] a l'extrem oest. La diversitat d'Algèria es completa amb el [[bosc muntanyós nord-africà]] de [[Coníferapinòpsids|coníferes]] a les muntanyes de l'[[Atlas]] i el [[salobrar del Sàhara]] en diverses [[Praderies i sabanes inundades|zones humides]] disperses.

La llengua oficial és l'[[àrab]] (estàndard) i, des de 2002, és llengua nacional l'[[berber|amazic]].<ref>Cf. [http://www.el-mouradia.dz/arabe/symbole/textes/symbolear.htm قانون رقم 02-03 مؤرخ في 27 محرم عام 1423 الموافق 10 أبريل سنة 2002، يتضمن تعديل الدستور] {{ar}} i [http://www.el-mouradia.dz/francais/symbole/textes/symbolefr.htm Loi n° 02-03 du 27 Moharram 1423 correspondant au 10 avril 2002 portant révision constitutionnelle] (en francès)</ref> A Algèria, hi ha un total de 18 llengües, totes aquestes vives en l'actualitat.<ref>[http://www.ethnologue.com/show_country.asp?name=DZ Llengües d'Algèria enumerades pel SIL]</ref>

* [[Chenoua]]: 4.764 parlants a Algèria. Als pobles de [[Sersell|Cherchell]], [[Hamadia]], [[Gouraya]], [[Damous]], [[Oued Damous]], [[Larhat]], [[Marceau]], [[Sidi Amar]], [[Nador (Algèria)]], [[Tipaza]], [[Sidi Mousa]], [[Ain tagourit]]. És una llengua berber.

* [[Cabilenc|Cabil]]: 2.537.000 parlants a Algèria. Parlat sobretot a la zona de la Cabília occidental. També és anomenat ''[[berber|tamazight]]''. És una llengua berber.

* [[Tamahaq]] o tahaggart: 25.000 parlants a Algèria. Es parla a [[Ahaggar|Hoggar]], [[Gat (Líbia)|Ghat]], l'àrea de la muntanyosa àrea al sud de [[Tamanrasset|Tamanghasset]], a prop de la frontera amb el [[Níger]]. És una llengua berber.

* [[Rifeny|Tarifit]]: parlat a la costa, a la zona entre [[Alteria]] i [[Arzeu]]. És una llengua berber.

* [[Tumzabt]]: 70.000 parlants a Algèria. Es parla a la regió de [[Mzab]], a set oasis. La seva zona principal és [[Ghardaïa|Ghardaia]]. És una llengua berber.

Els seus principals recursos són: el [[petroli]], el [[gas]], el [[ferro]], el [[zinc]], la [[argent (element)|plata]], el [[coure]] i els [[fòsfor|fosfats]]. Un 25% de la població activa es dedica a l'[[agricultura]] i la [[pesca]]. L'economia va créixer un 6% l'any 2005. La taxa d'atur és del 17,1% (2005).

Els [[combustible fòssil|combustibles fòssils]] són la principal font d'ingressos d'Algèria, i representen aproximadament un 60% de les rendes de l'estat, un 30% del [[Producte interior brut|PIB]], i un 98% dels ingressos de l'exportació en 2006. En la classificació dels països amb més reserves de petroli, ocupa la posició número 14, emmagatzemant uns 11.800 milions de barrils de cru, però es considera que la quantitat actual de les reserves és fins i tot superior. L'Administració d'Informació de l'Energia dels Estats Units va informar que, el 2007, Algèria tenia unes reserves provades de 161,7 bilions de peus cúbics de gas natural, el vuitè país del món amb més reserves d'aquest combustible.<ref>{{ref-web|títol=Algeria Energy Data, Statistics and Analysis.|url= http://www.eia.doe.gov/emeu/cabs/Algeria/Background.html| editor=Energy Information Administration, Official Energy Statistics from the U.S. Government| consulta = 6- agost 2007|llengua = anglès }}</ref>

Els indicadors econòmics i financers van millorar a mitjans dels anys 1990, a causa, en part, de les reformes polítiques recolzades pel [[Fons Monetari Internacional]], i una renegociació del deute extern amb el [[Club de París]]. L'economia d'Algèria es va beneficiar el 2000 i el 2001 amb l'increment que va patir el preu del cru, i de l'ajustada política fiscal duta a terme pel govern, i donà com a resultat un gran increment dels beneficis en el comerç, rècords elevats en els intercanvis comercials i una reducció del deute. Tanmateix, els continus esforços del govern per diversificar l'economia, atreure les inversions, i augmentar el nivell de vida de la ciutadania van tenir poc d'èxit. El 2001, el govern va signar un tractat d'associació amb la [[Unió Europea]] que li suposaria menors tarifes i que permetria augmentar el comerç. El març del 2006, [[Rússia]] va acceptar perdonar 4.740 milions de dòlars nord-americans de deute de l'època soviètica<ref>{{ref-web|títol = BRTSIS. Brief on Russian defence, trade, security and energy.|url = http://www.brtsis.com/| editor= Russia Intel Brief| consulta = 6 agost 2007 }}</ref> durant una visita del president [[Vladímir Putin]] al país, la primera que realitzava un líder rus en mig segle. En compensació, el president algerià [[Abdelaziz Bouteflika|Bouteflika]] va accedir a comprar avions de combat russos, defenses antiaèries i altres armes per valor de 7.500 milions de dòlars, segons l'agència russa [[Rosoboronexport]].<ref>{{ref-web|títol=La Russie efface la dette algérienne|url= http://www.rfi.fr/actufr/articles/075/article_42379.asp| editor=RFI actualité| consulta=6-08-2007}}</ref>

A mitjans del {{segle|XIX|s}}, es van conrear grans quantitats de [[cotó]] coincidint amb la [[Guerra Civil dels Estats Units|Guerra Civil Americana]], però la seva indústria va patir un retrocés. A principi del {{segle|XX|s}}, es van fer esforços per reprendre el cultiu d'aquesta planta, i una petita quantitat de cotó es cultiva encara als oasis del sud. Es produeixen grans quantitats d'una fibra vegetal feta de les fulles de la [[palmera nana]]. Altres cultius importants són les [[olivera|oliveres]] i el [[tabac]].

Per al cultiu de cereals s'empren més de 30.000&nbsp;km². La zona del [[Tel]] és la de major extensió de cultiu de cereals. Durant l'època d'ocupació francesa, la seva productivitat es va veure incrementada substancialment gràcies als [[pou artesià|pous artesians]]. Els principals cereals hi són el [[blat]], l'[[ordi]] i la [[civada]]. S'exporten una gran varietat de [[fruita|fruites]] i [[verdura|verdures]], especialment cítrics, i també figues, [[dàtilpalmera datilera|dàtils]]s, [[fibra d'espart]] i [[suro]]. Algèria és el major mercat d'Àfrica d'''[[civada|avena sativa]]''.

[[Fitxer:Timgad10.JPG|thumb|250 px|Ruïnes romanes de [[Timgad]], nomenades [[Patrimoni de la Humanitat]] per la [[UNESCO|Unesco]].]]

Malgrat que és un dels estats més moderns d'[[Àfrica]], no té una forta visita turística, ja que des de fa 14 anys el grup terrorista [[Al-Qaida]] hi és una amenaça. No obstant això, l'any 1999, el president algerià va intentar negociar amb aquests grups i va aconseguir disminuir les seves accions terroristes. Avui en dia, encara es mantenen actius uns petits grups, que se situen cap al sud del país. L'actual president va proposar eliminar-los a la darreria de l'any 2007. Tanmateix l'11 d'abril del 2007 van reaparèixer els atemptats. El govern algerià va anunciar que s'uniria al govern [[Marroc|marroquí]] per combatre aquests grups. Addicionalment, compten amb l'ajut dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]] i de la [[Unió Europea]].

El president compta amb l'ajut de l'[[Organització de les Nacions Unides|ONU]], dels tuaregs (militars del desert algerià) i les forces armades algerianes. Les ciutats desèrtiques que no pateixen l'amenaça de la violència són les que estan al nord de [[Tanis|Djanet]]. Algunes de les més turístiques són les següents: [[Província d'Adrar|Adrar]], [[In Aménas|In Amenas]], [[Tindouf]], [[El Oued]], [[Ghardaïa|Ghardaia]], [[El goleja]] i [[Biskra]]. També destaquen les ciutats desèrtiques més modernes de [[Hassi Messaoud]].

Entre els plats algerians més coneguts, cal mencionar el [[cuscús]], la [[chorba]] (sopa de xai, amb tomàquet i fideus), la [[xakhxukha|chekhechoukha]] (guisat de trossos de coca, carn, verdures i cigrons),<ref>Fatima Zohra Bouayed, ''Cuisine algérienne'', Enag, 1994</ref> el [[berkoukes]] (cuscús de grans gruixuts amb llegums i carn), el mthewem, la chtitha, el mderbel, la [[dolma]] i el [[brik]] o [[burek|bourek]] (com una [[tortacoca de gaspatxo|coca]] fina), entre d'altres. Entre postres i pastissos, hi ha els baghrir, khfaf, tcharek, dziriette, knidelette, kalb ellouz o harissa, [[zlabia]] (dolç fregit i banyat en xarop), aarayech, makroude, ghroubiya, mghergchette, etc.