Imperi Espanyol: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Columnas Plus Ultra.png|thumb|325px|[[Columnes d'Hèrcules]] i ''[[Plus Ultra]]'', del llatí «Més enllà» <br />Aquest lema i icona foren adoptats per l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] com a simbolisme de l'[[imperi Espanyol|imperi espanyol]]. El lema pretenia simbolitzar el desafiament a l'antic [[mitologia romana|mite romà]] de les [[Columnes d'Hèrcules]] ([[Estret de Gibraltar]]), que es creia que eren els límits del món, i l'advertència ''Non Terrae Plus ultra'' (No existeix terra mes allà)]]

{{Campanyes de l'imperi colonial espanyol}}L''''Imperi Espanyol''' fou al conjunt de territoris a [[Europa]], [[Amèrica]], [[Àsia]], [[Àfrica]] i [[Oceania]] que estigueren sota el domini de la Monarquia Hispànica al llarg de la història. L'Imperi Espanyol va ser un dels primers imperis globals —un [[imperi]] que abastava possessions a tots els [[continentscontinent]]—s— a diferència dels imperis de l'[[edat antiga]] i [[Edat mitjana|medievals]]. Altres imperis globals posteriors o contemporanis foren l'[[Imperi portuguès]] i l'[[Imperi Britànic|Imperi britànic]], i va arribar a tenir una extensió de gairebé 20 milions de km², si bé en alguns territoris com per exemple les grans planes d'[[Amèrica del Nord]] o la part més austral d'[[Amèrica del Sud]]— la presència estable espanyola fou moltes vegades nominal, i en tot cas més teòrica que real. La zenit territorial de l'imperi arribà amb la [[Unió Ibèrica]], moment pel qual els imperis espayol i portuguès s'uniren sota la [[Monarquia d'Espanya|Monarquia Hispànica]].

Durant els segles XVI i XVII, l'imperi funcionà amb un estructura territorial pròpia, [[Virregnatvirrei|virregnal]] i no pas [[Colonialisme|colonial]]. Aquest sistema, molt diferent al d'altres imperis europeus, basat en la consideració del territòris d'ultramar com extensions de la metròpoli, y per tant amb els mateixos drets que la península, va funcionar fins a l'any 1768.

Al principi de l'[[edat moderna]], la [[Corona de Castella]], en competència amb [[Portugal]], havia intervingut a l'Atlàntic en allò que seria el començament del seu expansionisme extra-peninsular. [[Enric III de Castella]] començà la colonització de les [[Illes Canàries]] el [[1402]] en enviar-hi l'explorador francès [[Jean de Bethencourt|Jean de Béthencourt]]. Mentrestant, exploradors portuguesos com [[Gonçalo Velho Cabral]] havien colonitzat les [[Açores]], [[Cap Verd]] i l'[[madeira|arxipèlag de Madeira]]. El [[tractat d'Alcaçovas]] de [[1479]], que va portar la pau a la guerra civil castellana, va delimitar també les zones d'influència de cada país a l'Àfrica i a l'Atlàntic. El text reservava per a Portugal les terres africanes situades per dessota del [[Cap Verd]], i concedia a Castella la sobirania de les [[Illes Canàries]], mentre que el regne [[dinastia wattàssida|wattàssida]] es repartia entre ambdues potències.

Anys més tard, just quan s'acabà la Reconquesta ([[1492]]), la Corona de Castella va recolzar [[Cristòfor Colom]], l'origen del qual és molt discutit, en la seva expedició. Colom creia que la circumferència de la Terra era menor que la real, i va voler arribar a Cipango ([[Japó]], [[Xina]], les Índies i l'Orient) navegant cap a l'oest, en comptes de circumnavegar l'Àfrica. Però no comptava amb l'existència d'[[Amèrica]], continent del qual Cristòfor Colom ha passat a la història com a descobridor. Amb tres embarcacions, ''[[la Pinta]]'', ''[[la Niña (caravel·la)|la Niña]]'' i ''la [[Santa María (nau)|Santa María]]'', un pressupost d'uns dos milions de ''[[maravedímorabatí (moneda)|maravedisos]]'' sufragat per [[Isabel I de Castella]] a través de banquers i burgesos [[País Valencià|valencians]], de la resta d'Espanya i italians, i al voltant de 90 homes, reclutats amb l'ajuda inestimable i primordial dels [[germans Pinzón]]: [[Martín Alonso Pinzón|Martín Alonso]] i [[Vicente Yáñez Pinzón|Vicente Yáñez]], els quals eren copropietaris de ''la Pinta'' i ''la Niña'', formaren una flota descobridora que seria de les més transcendentals de la història i s'inicià el [[Primer viatge de Colom|primer viatge]].

El seu objectiu era ''Cipango'' (l'actual [[Japó]]). El dia [[13 de setembre]], descobrí la [[declinació magnètica]] de la [[terra]], i el [[16 de setembre]] arribaren a la [[mar dels Sargassos]]. El [[24 de setembre]] va haver a bord de les naus un intent de motí, però la crisi va ser superada. A partir de l'[[1 d'octubre]] s'adona que alguna cosa no va bé. El [[6 d'octubre]] ja havien sobrepassat les 800 llegües sense indicis de terra, tot i que segons les seves estimacions haurien hagut de tocar terra després d'haver navegat 700 [[llegua|llegües]]. Durant la nit del 6 al [[7 d'octubre]], es produí el primer motí entre els mariners de ''la Santa María''. Els germans Pinzón feren costat a Colom i sufocaren el motí. No obstant això, la nit del 9 al [[10 d'octubre]] el malestar s'estengué a tots, inclosos els mateixos Pinzón. Llavors, acordaren de navegar tres dies més i al cap d'aquest temps, si no trobaven terra, tornarien. El dia 10 van veure ocells, i finalment l'11 a la nit, el grumet [[Rodrigo de Triana]] cridà des de La Pinta: "Terra a la vista". Desembarcaren el [[12 d'octubre]], havent trigant 36 dies de viatge, a una illa coneguda pels natius com [[Guanahani]], que rebatejà amb el nom de [[San Salvador (Bahames)Guanahani|San Salvador]], a l'arxipèlag de les [[Bahames]]<ref>[[#GÓMARA|LÓPEZ DE GÓMARA, Francisco.]] cap. XVI, pàg. 43.</ref><ref name="oviedo1">[[#OVIEDO|FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Gonzalo.]] [http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/05816284255727262232268/ima0122.htm Cap. VI.]</ref> També desembarcà a l'illa de [[Cuba]], a la qual va anomenar Joana, i a de la [[Hispaniola]]. En aquesta, el [[25 de desembre]] de 1492, s'enfonsà la nau capitana, la Santa Maria.<ref name="oviedo1" /><ref>[[#VERLINDEN|VERLINDEN, Charles; PÉREZ-EMBID, Florentino.]] [http://books.google.cat/books?id=973rHUc_q_0C&printsec=frontcover&client=firefox-a&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA81,M1 pàg 81].</ref> Les seves restes van ser usades per construir el fort de ''La Nativitat'', constituint així, el primer assentament espanyol a Amèrica.<ref>[[#VERLINDEN|VERLINDEN, Charles; PÉREZ-EMBID, Florentino.]] [http://books.google.cat/books?id=973rHUc_q_0C&printsec=frontcover&client=firefox-a&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA82,M1 pàg 82].</ref><ref>[[#GÓMARA|LÓPEZ DE GÓMARA, Francisco.]] cap. XVI, pàg. 45.</ref> En la travessia de tornada, una tempesta separà les dues naus que quedaven, la Pinta, amb [[Martín Alonso Pinzón]], desembarcà a [[Baiona (GalíciaPontevedra)|Baiona]]; així mateix la Niña, amb Colom a bord, arribà el [[4 de març]] a [[Lisboa]] on s'entrevistà amb el rei de Portugal, convencent-lo que l'expedició no interferia amb les seves propietats ''allen mar''. Després de la descoberta d'Amèrica, la corona castellana va ser la primera a afirmar-ne el dret de possessió, d'acord amb les [[butlla|butlles]] pontifícies d'[[Alexandre VI]] ([[1493]]-94). El [[tractat de Tordesillas]] (1494) va significar el repartiment del Nou Món entre el [[regne de Castella]] i [[Portugal]], deixant a aquest últim la part més oriental del [[Brasil]].

El [[1493]] Colom inicià el segon viatge emparat pel Papa [[Alexandre VI]] que havia donat a través de les seues [[butlla|butlles]] tots els poders pontificis per erigir esglésies, predicar i aplicar les penitències que trobara convenients.<ref>Leandro Tormo Sanz, ''Les butlles alexandrines. Els Borja a Amèrica'', dins de AAVV ''El temps dels Borja'', Ajuntament de Xàtiva, Generalitat Valenciana, València, 1996.</ref> Un altre destacat acompanyant de Colom fou el català [[Pere Margarit]],<ref>[[#CASAS|De Las Casas, Bartolomé.]] «[http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/p244/12033856617830495876213/index.htm Tomo I.] [http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/p244/12033856617830495876213/ima0514.htm Capítulo LXXXII, pág. 499.]»</ref> L'objectiu d'aquest viatge fou explorar, colonitzar, i predicar la [[fe]] [[catolicisme|catòlica]] pels territoris els quals havien descobert, sota l'aixopluc de les [[butlla alexandrina|butlles alexandrines]] que protegien els territori descoberts de les reclamacions portugueses.<ref>{{Ref-llibre |autor= DIEGO FERNÁNDEZ, Rafael|títol= Capitulaciones colombinas (1492-1506) |capítol= Etapa Colombina, pág. 75|urlcapítol= http://books.google.cat/books?id=4ouNv6ZaRZQC&printsec=frontcover&client=firefox-a&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA75,M1|editorial= Colegio de Michoacan|data= 1987|isbn= 978-9687-23030-6}}</ref><ref>{{Ref-llibre |autor= PATIÑO FRANCO, José Uriel|títol= La Iglesia en América Latina : una mirada histórica al proceso evangelizador eclesial en el continente de la esperanza : siglos XV-XX |capítol= Las bulas alejandrinas, pàg. 57|urlcapítol= http://books.google.cat/books?id=NwN7O38ZVHcC&printsec=frontcover&client=firefox-a&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA57,M1|editorial= Editorial San Pablo, Bogotá (Colombia)|data= 2002|isbn= 9789586923262}}</ref> A finals de 1493 arribà al fort de Nativitat, a l'illa Hispaniola, trobant el fortí destruït i tots els companys morts. A meitats de febrer fa tornar dotze vaixells cap a la peninsula, sota el comandament d'Antonio de Torres, qui portà un Memorial als reis catòlics reclamant ajut desesperadament,<ref>[http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/mcp/91348286998794384188868/019985_3.pdf Carta de Colom als reis de 20 de gener de 1494]</ref><ref>[http://www.biblioteca.tv/artman2/publish/1494_259/El_segundo_viaje_a_las_Indias_Memorial_de_Crist_ba_442.shtml Memorial de Colom de 30 de gener de 1494]</ref> especialment menjar i que es paguessin els sous de la gent.

El [[1514]] l'almirall i governador de les illes del mar Carib [[Diego Colón Moniz]] havia estat cridat a comparèixer davant el rei Ferran el Catòlic acusat de la seva mala administració. El [[1516]] va morir [[Ferran el Catòlic]] i a causa de la impossibilitat per governar de la seva filla [[Joana I de Castella]], havia nomenat successor al seu nét l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]].<ref name="Thomas 6 "> Thomas, op.cit. cap.6, p.99-114 </ref> La regència fou assumida pel cardenal [[Francisco Jiménez de Cisneros]] que va exercir breument el govern a [[Castella]],<ref name="Solís III"> Solís, op.cit. llibre I, cap. III, p.28-30 </ref> on ja s'havien estès les notícies sobre pobles "molt rics en [[or]] i altres metalls preciosos".<ref> Colom, op.cit. «Carta de Colom a Lluís de Santàngel» p.245-253 </ref> Com a mitjà per fer-se d'aquestes riqueses, es va proclamar una llei que autoritzava l''' rescat d'or ''<ref> Glantz, op. cit. «Rescat és el simple acte de comerciar, intercanviar quincalla per or» ''; <br /> [[Diccionario de la lengua española|DRAE]], «Rescat és canviar o trocar or o altres objectes preciosos per mercaderies ordinàries» </ref>

amb la qual es promovia que els castellans viatgessin a [[Amèrica]] per comerciar amb els nadius, pagant un impost sobre els seus guanys del 20% o «[[Quint reial|Cinquè del Rei]]»<ref> Díaz, ''op.cit.'' tom I, cap.LIV, p.195-199 </ref> i per tal d'aconseguir aquest propòsit i regular el comerç de les [[Índies Occidentals]], es va crear la [[Casa de la Contractació d'Índies|Casa de Contractació]] a [[1503]]. Aquesta va ser controlada pel [[bisbat de Burgos|bisbe de Burgos]], [[Juan Rodríguez de Fonseca]], que al seu torn va designar com a tresorer a Sancho de Matienzo i com comptador a Juan López de Recalde. A la mort del cardenal Jiménez l'octubre de 1517 van recaure els assumptes transoceànics en el bisbe de Burgos.<ref name="Thomas 6"/>

Els [[Reis Catòlics]] designaren a [[Juan Rodríguez de Fonseca]] per a estudiar els problemes de la colonització de les Índies amb [[Cristòfor Colom]]. Al morir Ferran d'Aragó es fa càrrec de la Corona de Castella en qualitat de regent el [[Francisco Jiménez de Cisneros|Cardenal Cisneros]], qui no tenia bones relacions amb Rodríguez de Fonseca, de tal manera que el separa de les seves funcions i encarrega a dos membres del Consell de Castella: [[Luis de Zapata]] i [[Lorenzo Galíndez de Carvajal]], que formessin un petit consell, que es va passar a cridar "Junta d'Índies". En [[1516]] quan el futur [[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] es fa càrrec de la [[Corona de Castella]] continuà existint aquesta junta i ja en 1524 passa a anomenar-se definitivament Consell d'Índies. El seu primer president va ser fra [[Juan García de Loaysa]]. Tota l'administració governativa de l'imperi espanyol esdevingué competència del Reial i Suprem Consell d'Índies, que s'encarregava de planejar i proposar al monarca les polítiques relatives a les Índies -població, relació amb els aborígens, comerç-, organització administrativa, ja fos amb la creació de nous Virregnats o noves Governacions, proposar al monarca els noms de les persones més adients per als càrrecs de grans autoritats americanes: virreis, governadors, oïdors, etc.

A [[Cuba]] els espanyols basaven la seva riquesa en les [[comanda|comandes]] i en l'explotació dels nadius a qui es permetia esclavitzar, però pel fet que la població nativa havia estat delmada per les campanyes de [[conquesta]] i les malalties, amb la [[Colonització espanyola d'Amèrica]] estaven ansiosos d'aconseguir noves oportunitats de prosperar. Va ser així com [[Francisco Hernández de Córdoba, (descobridor de Yucatán)|Francisco Hernández de Córdoba]], Lope Ochoa de Caicedo, i Cristóbal de Morante, es van organitzar per comprar dues naus amb la intenció de viatjar cap occident.<ref name="Thomas 7"> Thomas, op.cit. Cap.7, p.115-128 .. «L'expedició tenia com a principal objectiu, sobretot en el cas del governador Velázquez, trobar esclaus. No obstant això, els que encapçalaven aquesta petita armada desitjaven també "buscar i descobrir terres noves, per a elles emprar les nostres persones", amb aquesta finalitat van contractar al "astut i experimentat" Antonio de Alaminos, de Palos .. »'' </ref> El governador Velázquez va pagar un [[bergantí]], aconseguint també els permisos necessaris davant els [[Orde de Sant Jeroni|frares jerònims]] per realitzar l'expedició, ja que era requisit comptar amb el seu vistiplau.<ref name = " Thomas 7 "/> L'objectiu del viatge va ser trobar esclaus,<ref> Díaz, op.cit. tom I, cap. I, p.53 «que havíem d'anar amb aquells tres vaixells a unes illetes que estaven entre l'illa de Cuba i Hondures, que ara es diuen les illes dels Guanaxes, i que havíem d'anar de guerra i carregar els vaixells de indis d'aquelles illes, per pagar amb indis el vaixell, per servir-se'n per esclaus. I des que vam veure els soldats que allò que ens demanava el Diego Velázquez no era just, li vam respondre que el que deia no ho mana Déu ni el rei, que féssim als lliures esclaus ... »'' </ref> però els que van encapçalar les naus pretenien descobrir noves terres per a poblar i governar.<ref name="Cervantes 1"> Cervantes, op.cit. llibre II, cap. I «Hi destaca manera va sortir Francisco Hernández del port de Santiago de Cuba, el qual, estant ja en alta mar, declarant el seu pensament, que era un altre del que parescía, digué el pilot:« No vaig jo a buscar Lucayos (Lucayos són indis de rescat), sinó per demanar alguna bona illa, per poblar i ser Governador della, perquè si la descobrim, sóc cert que anhela pels meus serveis com pel favor que tinc a Corte amb els meus parents, que el Rei em farà mercè de la governació della, per això, busqueu-amb compte, que jo us ho gratificaré molt bé i us faré en tot avantatges entre tots els altres de la nostra companyia ... »'' (Nota: A les illes [[Bahames]] se'ls va nomenar illes Lucayas, i als arahuacos es va anomenar Lucayos '') </ref> El [[1517]] va salpar la primera expedició dirigida per [[Francisco Hernández de Córdoba, (descobridor de Yucatán)|Francisco Hernández de Córdoba]] i van arribar a [[Champotón]], va descobrir i explorar la península de [[Estat de Yucatán|Yucatán]]. El [[1518]] es va iniciar una segona expedició dirigida per [[Diego Velázquez]], governador de Cuba. Els expedicionaris van vorejar la costa i van passar pels rius [[Tonalá]] i [[Coatzacoalcos]]. En arribar al riu Papaloapan, [[Pedro de Alvarado]], un dels capitans, va navegar per les seves aigües i va tornar admirat del que havia vist. L'expedició va seguir fins al riu Jamapa, al costat del poblat de Boca del Río. Allí els esperaven uns emissaris del [[hueyi tlatoani|tlatoani]] [[Moctezuma II]], que creia que els espanyols eren enviats del déu [[Quetzalcóatl]] i venien a ocuppar el govern de Mèxic. [[Pedro de Alvarado]] va tornar a Cuba amb regals pel rei de Castella i [[Juan de Grijalva]] va seguir explorant la costa de [[Veracruz]]. Va arribar a [[Nautla]], [[Tuxpan de Rodríguez Cano|Tuxpan]], la llacuna de [[Tamiahua]] i riu [[Pánuco]], on va posar fi al seu viatge i retornar a [[Cuba]].

El [[1519]] [[Hernán Cortés]] va iniciar la tercera que enviava Diego de Velázquez, governador de Cuba, amb fins d'exploració i comerç i que realitzaria la conquesta del que més tard es va anomenar la [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]]. Els capitans designats per Cortés van ser: [[Pedro de Alvarado]], [[Alonso Dávila|Alonso de Ávila]], [[Alonso Hernández Portocarrero]], [[Diego de Ordás]], [[Francisco de Montejo]], [[Francisco de Morla]], [[Francisco de Salcedo]], [[Juan de Escalante]], [[Juan Velázquez de León]], [[Cristóbal de Olid]] i [[Gonzalo de Sandoval]]. Com a pilot major va nomenar [[Antón de Alaminos]] qui coneixia la zona per haver participat en les expedicions d'[[Francisco Hernández de Córdoba, (descobridor de Yucatán)|Hernández de Córdoba]] a [[1517]], de [[Juan de Grijalva]] a [[1518]] i de [[Juan Ponce de León]] a la Florida a [[1513]].<ref> Díaz, op.cit. tom I, cap.XXI, p. 102-104 </ref> [[Hernán Cortés]] i els seus homes van arribar a l'illa de [[Cozumel]] i d'allí van anar a la Costa de [[Estat de Yucatán|Yucatán]]. Van trobar a Jerónimo de Aguilar, un soldat espanyol que, juntament amb un reduït grup d'espanyols mariners, havien naufragat a 1511. Vuit anys després parlava maia, per la qual cosa els va servir d'intèrpret. Van seguir pagant la península de Yucatán. En arribar al riu Grijalva van combatre contra els indígenes de la regió i després de derrotar-los va rebre presents i esclaus. D'allí es van dirigir cap a la costa de l'actual ciutat de [[Veracruz]], ciutat que va fundar. En aquest lloc Cortés va rebre la primera ambaixada de [[Moctezuma II]] Xocoyotzin, governant de [[Tenochtitlán|Tenochtitlan]], que li va demanar que no continués. Després va avançar cap a l'interior i allí s'adonà de les fortes rivalitats entre els indígenes. En arribar a Tlaxcala derrotà a Xicoténcatl i establí una aliança amb els tlaxcaltecas, que fins aleshores eren tributaris de [[Moctezuma II]].

[[Fitxer: Cortés Ruta Cuba-Tenochtitlan.png|thumb|Ruta [[Hernán Cortés]] en la conquesta de [[Tenochtitlán|Tenochtitlan]].]]

Cortés continuà avançant amb cada volta més tropes indígenes revoltades conta [[Moctezuma II]] fins que arribà a [[Tenochtitlán|Tenochtitlan]], on Moctezuma el rebé creient que eren semidéus. Arriba a Mèxic un missatger de Veracruz que l'avisava d'una expedició capitanejada per [[Pánfilo de Narváez]] amb ordres d'apresar-lo i tornar-lo a Cuba. Cortés féu presoner a Moctezuma, deixà a [[Pedro de Alvarado]] el govern de ciutat, i atacà a Narváez. Mentrestant Alvarado va fer una celebració religiosa i intentà desposseir als indígenes de les seves joies cerimonials, desencadena una matança del temple major i provocant l'aixecament dels mexiques a Tenochtitlan. Cortés tornà a Mèxic enmig de la revolta dels mexiques. Els mexiques tenien assetjats als espanyols que es va atrinxerar al palau de Moctezuma. Cortés intentà apaivagar la revolta utilitzant Moctezuma però els asteques se sentiren traïts pel seu emperador i això culminà en l'assassinat de Moctezuma. Els espanyols superats pels mexiques van fugir per mitjà de ponts portàtils, perden molta gent i gairebé tot el botí anomenat aquella jornada ''es la derrota, la noche triste''. Cortés es refugià a Tlaxcala mentre en la fugida era atacat per grups indígenes aconseguint derrotar-ne a alguns a Otumba. Els mexiques es dedicaren a reconstruir la ciutat pensant que els espanyols ja no tornarien. Però esclatà una pesta de verola a la ciutat i morí el successor de Moctezuma. La pesta delmà a la població i els espanyols aprofitaren per tonrar sobre la ciutat. Cortés tallà els proveïments i establí aliances amb altres pobles contra els mexiques. Iniciat el setge se succeïren les dissensions internes i foren assassinats tots els prínceps i els fills de Moctezuma. Els mexiques resistents, fortament desmoralitzats, es feren forts a Tlatelolco i s'enfronten als espanyols, capturant-ne diversos així com a indígenes aliats, que foren sacrificats davant de Cortés. La fam castigà la ciutat mentre que els espanyols i els seus aliats formen un nombrós exèrcit. Finalment va morir Tlatelolcatl un dels últims caps mexiques i la revolta començà a extingir-se. Finalment fou capturat [[Cuauhtémoc]], últim emperador mexiques, el [[13 d'agost]] de [[1521]], i amb aquest l'episodi final de la conquesta de [[Tenochtitlán|Tenochtitlan]].

D'una importància comparable fou la conquesta de l'[[imperi inca|imperi Inca]] el [[1531]], per [[Francisco Pizarro]], territori que es convertiria en el [[Virregnat del Perú]]. Les primeres notícies sobre l'existència del fabulós regne del Birú, van arribar a oïdes dels espanyols assentats a Castilla de Oro des de començaments del [[segle XVI]]. Les autoritats d'aquesta governació Pedrarias Dávila i Pedro de los Ríos van enviar expedicions de reconeixement al [[Oceà Pacífic|Pacífic]] sud a partir de la dècada de [[1520]]. Entre totes elles, sobresortir les que va realitzar una societat composta per dos veterans soldats: [[Diego de Almagro]] i [[Francisco Pizarro]]. Francisco Pizarro es va associar amb Diego de Almagro i amb el clergue [[Hernando de Luque]] amb la pretensió d'arribar a les terres del [[Perú]]. En el primer intent ([[1524]]) van haver de tornar per falta de mitjans. També es va frustrar la segona expedició, va quedar Pizarro, amb altres 13 homes. Quan van tornar a [[Panamà]] amb mostres de riquesa, el Governador no els va prestar molta atenció i Pizarro va tornar a Castella. La [[Capitulació de Toledo]] és el document legal emès el [[1529]] per l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] pel qual es concedia a [[Francisco Pizarro]] el permís per colonitzar i poblar les Índies. Francisco Pizarro negocià amb el [[Consell d'Índies]] i va sol·licitar la governació del Perú per a ell i per a [[Diego de Almagro]], però el president del Consell s'hi va oposar per l'experiència de Santa Marta, on dos conqueridors que havien ocupat el mateix càrrec s'havien enemistat i un d'ells havia acabat assassinat a l'altre. Per això Pizarro va acabar acceptant la governació per a ell desplaçant a Diego de Almagro. Acabada la negociació amb el Consell d'Índies [[Francisco Pizarro]] i l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] acordaren la [[Capitulació de Toledo]] per la qual aconseguí la franquícia reial per continuar l'exploració i la conquesta.

Aquest fou acusat de trair l'acord i va ser condemnat a mort el [[23 de juliol]] de [[1533]]. A partir d'aleshores l'avanç va ser ràpid i el novembre de [[1533]] les tropes espanyoles es va trobar a les portes de la capital del Tahuantinsuyo, [[Cusco|Cuzco]]. El rancor dels cuzqueños tenien per l'Inca executat va permetre que els espanyols ingressessin a la ciutat sense oposició. Fins i tot van ser rebuts per [[Manco II]], qui es va convertir en Sapa Inca amb el beneplàcit dels nouvinguts. La feble resistència de [[Quisquis]] no va poder impedir l'ascens de Manco II ni la consolidació de la presència espanyola a la regió. Aviat, Manco Inca II es va adonar que només era utilitzat pels invasors per controlar la població indígena. Això, sumat a problemes personals amb els germans Pizarro qui en el fons no respectaven la seva alta jerarquia va contribuir a un canvi d'actitud. Secretament [[Manxol]] va iniciar els preparatius per sortir del Cuzco i iniciar un aixecament contra els espanyols que va esclatar el [[1536]] aprofitant la partida d'una expedició encapçalada per Almagro cap a [[Xile]].

La [[Governació de Nova Castella]] començava al nord al poble de Santiago i, pel sud, acabava a les 270 llegües. D'aquí cap al sud, començava la [[Governació de Nova Toledo]] i s'estenia per 200 llegües. [[Diego de Almagro]], governador de Nova Toledo, va realitzar un viatge pel sud cap a [[Xile]] que va durar al voltant de dos anys, des del [[1535]] fins a va acabar en [[Arequipa]] el [[1537]]. El viatge per Xile va ser dur i penós i no va trobar res que satisfés els seus interessos, tot i haver arribat fins a l'altura de l'actual [[Valparaíso]]. A la seva tornada s'assabentà de l'aixecament de [[Manco Inca|Manco Inca Yupanqui]]. D'una banda descoratjat pels resultats del seu viatge a Xile i de l'altra en la creença que pertanyia a la seua governació, decidí fer-lo personer. Després de la captura i derrota dels inques, Almagro va empresonar a Gonzalo i [[Hernando Pizarro]] i es proclamà governador. Llavors anà cap ​​a la costa fins a [[Lima]]. En el seu trajecte fundà la ciutat de [[Chincha]] amb la intenció de convertir-la en la capital de la [[Governació de Nova Toledo]], batejant-la amb el nom de Vila de Almagro. Després, aquesta capital seria traslladada a Sangallo. Almagro va avançar sobre [[Lima]] per la costa mentre [[Francisco Pizarro]] ho feia per Mala, on tots dos ''[[conquistador]]es'' acordaren una treva fins a l'arribada d'un emissari de l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]]. Un altre dels acords fou que mentre es resolgués el desacord [[Diego de Almagro]] continuaria sent governador a [[Cusco]] i deixaria en llibertat a Gonzalo i Hernando Pizarro. Després dels acords Diego de Almagro reprengué el seu camí cap a Cusco. Per la seva part [[Francisco Pizarro]] ordenà a [[Hernando Pizarro]], ja alliberat, que retornés a [[Cusco]] a marxes forçades pel camí de Huaytará, portant tropes lleials. Finalment tots dos exèrcits espanyols s'enfrontaren a prop del Cusco el [[6 d'abril]] de [[1538]] a la [[Batalla de Las Salinas|Batalla de les Salines]]. Les tropes d'Almagro foren derrotades i ell va ser fet presoner i captiu, dut a Cusco. Allí fou jutjat i condemnat a mort per estrangulament. [[Diego de Almagro]] fou executat el [[8 de juliol]] de [[1538]], i el seu fill mestís, del mateix nom, jurà venjança. Dotze almagristes encapçalats per [[Juan de Rada]] pararen una emboscada a [[Francisco Pizarro]] a [[Lima]] i allí el mataren el [[26 de juny]] de [[1541]]. Mentrestant, la colonització americana seguia avançant. [[Nova Granada]] fou fundada durant la dècada del 1530 i [[Juan de Garay]] fundà [[Buenos Aires]] el [[1536]]. En la dècada de [[1540]], [[Francisco de Orellana]] explorava la selva i arribava al [[riu Amazones]]. El 1541, [[Pedro de Valdivia]] continuà les exploracions de [[Diego de Almagro]] des del [[Perú]] cap al sud i hi instaurà la [[Capitania General de Xile]]. En aquest mateix any, l'[[imperi Muisca]], que ocupava el centre de Colòmbia, fou finalment conquerit.

[[Fitxer:Zumarraga - Plaza de Euskadi, monumento a Legazpi 2.jpg|thumb|Monument a [[Miguel López de Legazpi]] a [[Zumarraga|Zumárraga]] ([[Guipúscoa]]) ]]

A l'[[Àsia]] el [[1521]] el navegant [[Fernão de Magalhães|Fernando de Magallanes]] va arribar a l'arxipèlag filipí i va prendre possessió jurídica de les illes, sota el tron espanyol, però sense deixar un sol soldat. Encara que se sabia que els indígenes eren summament dòcils i més es volia arrabassar el poder de Portugal a les Índies Orientals, [[Hernán Cortés]] va enviar tres vaixells rumb a Àsia que van salpar de [[Zihuatanejo]] a [[1527]]. En el camí dos d'ells van naufragar, i el tercer va arribar, però no va tornar per no haver trobat el corrent del retorn. Després el [[1541]], [[López de Villalobos]] va ser enviat pel virrei [[Antonio de Mendoza]] per encapçalar una expedició cap a les [[Índies Orientals]] a la recerca de noves rutes comercials. El [[1543]] la flota va tocar la costa sud de l'illa de [[Luzon|Luzón]] ([[Filipines]]), on van explorar la costa i van fer contacte amb els indígenes de l'arxipèlag. D'allí van partir més a l'orient fins a arribar a l'illa de [[Leyte]] i les van nomenar illes Filipines en honor al rei Felip II. A causa de la fam i d'un vaixell que es va arruïnar per un accident de navegació, l'expedició va ser desastrosa i es van haver d'anar a buscar refugi a les [[Moluques]], domini portuguès, i després d'algunes escaramusses van ser presos presos. L'intent de colonització de Filipines no va acabar aquí.

El virrei Luis de Velasco va encarregar a [[Miguel López de Legazpi]] fer-se a la mar en una nova expedició. Va salpar del [[Nuevo Reino de Galícia]] (actualment [[Jalisco]]), el [[1564]] i en el viatge va conquistar [[Guaján]], les Illes de Saavedra ([[Illes Marshall]]) i les [[Illes Mariannes]]; també es va expandir el domini espanyol a diversos punts de l'illa de [[Taiwan|Formosa (Taiwan)]], les [[Moluques]] i el nord de [[Borneo]]. Per l'escassetat de productes, Legazpi es va veure forçat a traslladar d'illa en illa i expandir els dominis allà. El moviment va ser fàcil, ja que a les illes, igual que a Mèxic, els clans estaven enfrontats i Legazpi va establir fàcilment lligams d'amistat que li van permetre moure's d'illa en illa. La conquesta de les Filipines va fer possible que en 1565 visités per primera vegada terres novohispanes el Galió de Filipines. Amb el temps aquesta ruta seria el principal llaç que uniria les possessions de la Monarquia d'Espanya a Amèrica amb els seus baluards a Àsia. Un dels principals llocs on s'emmagatzemaven els béns portats d'Orient era [[Nova Orleans]], a la costa del Golf de Mèxic. Les rutes van ser establertes per més de dos segles, però els camins de l'Orient al port d'[[Acapulco]], on solien descarregar les mercaderies, estaven plens de riscos, malalties i atacs pirates.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Colín |nom=Ostwald Sales |títol=El Movimiento Portuario de Acapulco: El Protagonismo de Nueva España en la Relación con Filipinas, 1587-1648 |url=http://books.google.cat/books?id=c55kVqG-MdUC&pg=PA64&dq=acapulco+piratas&hl=ca&sa=X&ei=pPDdUKCPHtKwhAff4oC4BQ&ved=0CDMQ6AEwAA#v=onepage&q=acapulco%20piratas&f=false |llengua=castellà |editorial=Plaza y Valdes |data=2000 |pàgines=p.64 |isbn=9688568201}}</ref> Els productes manejats eren seda, espècies i or.

[[Fitxer:Locationklein-venedig.png|thumb|Territori concedit entre 1528 i 1545 per l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] a la família alemanya dels [[Welser]], banquers d'Habsburg.]]

L'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]], en peremne necessitat de recursos financers per a les seves campanyes militars contra els [[protestantprotestantisme|protestants]]s i l'[[Islam]] a [[Europa]] va decidir atorgar a la casa de banquers dels alemanys [[Família Welser|Welser]] l'explotació de la província de [[Veneçuela]]. Els següents anys serien coneguts com els temps de la colònia alemanya a Veneçuela. En realitat l'activitat dels [[Família Welser|Welser]] es va concentrar en la recerca d'[[or]] i el [[esclavitud|comerç d'esclaus]] i durant ella els espanyols van continuar realitzant exploracions i fundacions. [[Ambrosius Ehdingern]], originari d'[[Ulm]] ([[Alemanya]]) es va convertir en el primer governador de la província. Va arribar a [[Santa Ana de Coro|Coro]] el [[1529]] i des d'allí va marxar cap a l'Occident. A l'entrada d'un llac va atacar a les tribus de la zona i va realitzar la primera fundació oficial de la ciutat de [[Maracaibo]] el [[8 de setembre]] de [[1529]]. D'allí, Ehdingern tornar amb malària a [[Santa Ana de Coro|Coro]]. Una vegada en aquesta ciutat, va deixar a [[Niklaus Federmann]] com el seu representant el 30 de juliol de 1530 i va partir a [[Santo Domingo]] per recuperar-se. El novembre Alfinger va partir de [[Santa Ana de Coro|Coro]] amb 40 homes de cavall, 130 del carrer i alguns soldats a una expedició a la recerca d'[[El Dorado]] cap a l'oest. La seva expedició va tornar pel camí de la costa, va creuar el llac de [[Maracaibo]] i les muntanyes d'Oca fins a entrar a Valledupar. Finalment van decidir demanar ajuda. Una expedició va tornar per buscar ajuda a [[Santa Ana de Coro|Coro]], però en comptes de seguir al llarg del [[Llac Maracaibo|Llac de Maracaibo]], es va internar en els pantans i es va perdre. Oviedo relata que aquest grup va començar a morir de fam i cansament i al final va començar a practicar el canibalisme amb els indígenes que els servien de guia. Alfinger va acabar morint el [[31 de maig]] de [[1533]] en [[Chinácota]], entre Pamplona i Cúcuta, per les fletxes dels indígenes chicarateros. La resta de la tropa, atès que l'expedició de recerca de rescat no tornava, va decidir prendre el camí de tornada.

La presència espanyola a les costes de Veneçuela era precària. Després que l'explotació de perles comencés a col·lapsar en Margarida i es descobrissin noves fonts de riquesa a Mèxic, el govern espanyol es va enfocar en aquestes altres regions. És així com el [[1561]], quan el conqueridor rebel [[Lope de Aguirre]] va arribar a Margarida, va aconseguir prendre l'illa amb facilitat. La seva tropa va realitzar matances a l'illa. D'allí va navegar a Borburata el 7 de setembre. Des Borburata va començar un viatge per terra que el portaria a Barquisimeto, on va arribar el 22 d'octubre. En els següents dies es va produir una sèrie d'escaramuces amb els espanyols de la regió que el volien sotmetre. El 27 seria mort per un dels seus seguidors, no abans que hagués matat a la seva pròpia filla, que l'havia acompanyat en la seva travessia des del Perú. El [[1567]] [[Diego de Losada]] va entrar a la vall dels Caracas. Les tropes castellanes van tenir un enfrontament amb les tribus indígenes el 25 de juliol d'aquest any, la Batalla de Maracapana. Aquest es considera com el dia de fundació de la ciutat de [[Caracas|Santiago de León de Caracas]]. El 8 de setembre del mateix any,[[Diego de Losada]] va fundar el port de Nuestra Señora de Carballeda a la costa. El [[1569]] Pedro Malaver de Silva va partir de Castella amb sis-cents soldats, dels quals uns 100 anaven amb les seves dones i fills, 300 esclaus, 200 cavalls, 500 vaques, 1000 ovelles i 200 cochinos i cabres per a colonitzar Veneçuela. Després d'un difícil viatge, va desembarcar a Margarita al maig de 1569. Allà es van quedar 150 colons. D'allí va partir a Borburata. Va passar a València i allà el van abandonar molts colons que venien amb les seves famílies. El [[1576]] [[Juan de Pimentel]] va arribar a [[Caraballeda]] per ser el nou governador, i d'allí va partir a la vall de Caracas, on el [[1578]] va decidir convertir la vila en la nova capital de la província de Veneçuela. Entre [[1579]] i [[1580]] [[Garci González de Silva]] va realitzar les darreres expedicions contra els indis Cumanagoto a la zona dels Valles del Tuy. Els indígenes d'aquestes regions van patir de manera massiva l'arribada de malalties per a les quals no tenien resistència immunològica. Entre les epidèmies més conegudes destaquen la de [[verola]] que es va produir en 1580, pel que sembla quan un vaixell portuguès arribat de Guinea amb esclaus africans va portar l'epidèmia. També hi va haver altres epidèmies que van afectar les poblacions indígenes finals del segle XVI. A poc a poc, els indígenes van ser desplaçats de les millors zones de cultiu. El 1583 la comarca de València va patir l'atac de tribus caribs que venien del sud i [[Garci González de Silva]] va rebutjar aquesta incursió.

Les darreres conquestes a Veneçuela foren a càrrec de [[Joan Orpí i del Pou]]; aquest el [[1623]], usant el pseudònim de ''Gregorio Izquierdo'' per fer-se passar per castellà, va embarcar-se com a soldat en una expedició destinada a defensar les riques [[salina|salines]] d'[[Araya]] (Veneçuela). El [[1624]] [[Diego de Arroyo Daza]], governador de la ''Provincia de Cumaná'' a l'actual [[Veneçuela]] nomenà a Orpí [[Tinent General]] de la província, lloc que ocuparia fins al 1627-28. Aquest mateix any, el tribunal de la Real Audiencia de Santo Domingo va reconèixer seu títol de llicenciat en Dret obtingut a Barcelona, cosa que, després de la seva estada a Cumaná, li va permetre d'exercir d'assessor jurídic a [[Caracas]] per encàrrec de la mateixa Audiència. El [[1631]] es trasllada a la Santo Domingo. Allà, la Reial Audiència va sol·licitar aspirants que poguessin portar a terme, amb els seus propis mitjans militars i econòmics, la conquesta de la zona habitada pels indis [[cumanogotos]], que dificultaven les comunicacions i impedien el comerç entre les governacions de Veneçuela i Cumaná. Orpí va optar a realitzar aquesta missió i el desembre del [[1631]] li va ser finalment encomanada a ell i va fundar els assentaments de [[Santa María de Manapire]] i [[San Pedro Mártir]], però li va ser revocada la concessió de la colonització i governació de les noves conquestes. Va reprendre l'exploració, conquesta i colonització, derrotant definitivament els cumanogotos el [[1637]]. El febrer del [[1638]] va fundar [[Barcelona (Veneçuela)|Nueva Barcelona del Cerro Santo]] (l'actual [[Barcelona (Veneçuela)|Barcelona de Veneçuela]]). El territori que va agrupar sota el seu mandat s'estenia des de [[San Felipe de Austria]] (avui [[Cariaco]]) fins al [[Cabo Codera]], i des d'aquest a l'[[Orinoco]]. No va poder expandir-lo més perquè va trobar una forta oposició de les governacions veïnes, els límits de les quals ja estaven prefixats, per bé que el seu lloctinent va fundar San Miguel de la Nueva Tarragona del Batey el [[1645]]. Va anomenar la seva jurisdicció [[Nueva Cataluña]], encara que posteriorment les autoritats de la Corona no van ratificar oficialment el nom.

[[Hernán Cortés|Hernan Cortés]] va conquerir l'imperi [[civilització asteca|asteca]], arribà a la [[Florida]] i explorà el [[Mississipí]] i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; [[Francisco Pizarro]] dugué a terme la conquesta de l'[[imperi inca]] (1532) i n'incorporà a Castella els territoris des de [[Xile]] fins a [[Colòmbia]]. Es fundaren noves ciutats com [[Cartagena de Indias|Cartagena d'Índies]] (1553), [[Quito]] (1534), [[Lima]] i [[Guayaquil]] (1535), [[Asunción]] (1537), [[Bogotà]] (1538), [[Xuquisaca]] (1539), [[Santiago de Xile]] (1541), [[Mérida de Yucatán]] (1542), [[Potosí]] (1545), [[La Paz]] (1548), [[Caracas]] (1562). Els [[tlaxcalteques]] havien donat suport als conqueridors castellans per lluitar contra l'opressió [[civilització asteca|asteca]] esperant ser lliurats del domini imperial; només serien lliurats dels sacrificis humans; al començament l'opressió dels conqueridors i dels ''encomendados'' va ser la mateixa, fent-los treballar en feines forçades en la recerca i extracció d'or i altres materials preciosos, fins que el rei [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles I de Castella]] va començar una reestructuració de l'administració de les colònies, amb la creació de l'Audiència i posterior virregnat de la [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]] per tal d'evitar els abusos contra els indígenes. No obstant això, les guerres i l'[[esclavitud|esclavatge]] dels sobrevivents no van ser les úniques forces que van destruir la societat asteca: les pandèmies de les malalties portades pels conqueridors van ser molt més mortals. La primera epidèmia, de verola, el [[1520]] i [[1521]] va ser decisiva en la victòria dels espanyols en el [[setge de Tenochtitlan]], matant a milers de residents. Les altres dues pandèmies, de verola el [[1545]] - [[1548]] i de tifus el [[1576]] - [[1581]] van matar el 75% de la població de [[Mesoamèrica]]. En conjunció, les guerres, l'esclavatge i les malalties van matar a més del 90% de la població original mexicana.<ref>Orlow, Elizabeth [http://www.millersville.edu/~columbus/papers/orlow-e.html Silent Killers of the New World]</ref> S'estimava que la població abans de la conquesta era de 18 milions d'habitants; el [[1581]] era menor als 2 milions. La [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]] del [[segle XVI]] va ser poc poblada, atès que molts pobles van ser exterminats. No obstant això, el matrimoni dels pocs sobrevivents i dels colonitzadors van formar un nou poble: el poble mexicà.

Amb l'arribada i conquesta d'[[Amèrica]], per part dels europeus, es van traçar plans d'expansió que exigien mà d'obra barata. Al principi es va esclavitzar als pobles indígenes americans però la legislació espanyola es va plantejar molt aviat la sol·licitud de l'esmentada pràctica (gràcies als escrits de [[Bartolomé de Las Casas|Bartolomé de las Casas]] i de l'[[Escola de Salamanca]]), i va fer que s{{'}}''importessin'' persones esclavitzades d'[[Àfrica]], que a més tenien major resistència física i a les malalties, especialment les tropicals, començant així un comerç a gran escala d'esclaus africans: el ''comerç negrer'' o ''[[Maafa]]''. A les colònies espanyoles d'[[Amèrica]], els esclaus negres, però sobretot els indígenes, foren massivament utilitzades en les mines d'or, plata i coure. Els portuguesos van importar esclaus negres per a l'explotació dels jaciments aurífics de [[Minas Gerais]] descoberts a finals del [[segle XVII]].

Les següents campanyes es dedicaren a conquerir les restes de l'[[civilització asteca#L'imperi asteca|imperi asteca]] i Mèxic es convertí en la base del [[virregnat de Nova Espanya]] ([[1531]] - [[1821]]). Després de la [[conquesta espanyola de l'Imperi asteca|conquesta de Mèxic]], [[Hernán Cortés]] va prendre el control del govern de Mèxic, el repartiment de les terres als conqueridors i la colonització. No obstant això, els flagrants abusos dels conqueridors van obligar l'[[carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Carles V]] a instaurar una audiència com a òrgan de govern i administració dels nous territoris i en va ser designat com a president Nuño Beltrán de Guzmán. Després de la seva dolenta administració, es va adoptar per un virregnat, amb la centralització del poder en el virrei. A partir de llavors es va començar l'extensió dels territoris conquerits, originalment el centre-sud de Mèxic, cap a l'oest i al nord. El virrei exercia la seva autoritat per mitjà de l'Audiència de Mèxic, amb seu a la [[ciutat de Mèxic]] i capital del virregnat. S'hi van afegir l'[[Audiència de Santo Domingo]], que s'havia creat el [[1511]], l'[[Audiència de Guatemala]], creada el [[1543]] i l'[[Audiència de Nova Galícia]] (posteriorment coneguda com l'Audiència de Guadalajara), creada el [[1548]]. Al nord, es trobaven els territoris de Califòrnia, Nou Mèxic, Texas, Coahuila, Nou Lleó i Nou Santander, també administrats pel virregnat. Després de la conquesta de les Filipines el [[1565]], projecte dut a terme directament des de la Nova Espanya, les illes van ser administrades políticament i econòmicament des de la ciutat de Mèxic. Durant el transcurs de la segona meitat del segle, Cristóbal de Olid, Pedro de Alvarado i Nuño Beltrán de Guzmán, s'apoderaren de gran part del territori mexicà, excepte el nord del país, on les tribus chichimeques perduraren fins a principis del segle XVII, quan foren exterminades.

En aquest mateix segle, la feina dels capellans arribats a la Nova Espanya, permetí l'extenció dels nuclis poblacionals a Nou Lleó (Nuevo León), on es fundaren Cerralvo Cadereyta i Sabinas Hidalgo. La vida a la Nova Espanya va estar caracteritzada per l'explotació de les civilitzacions i els pobles indígenes per part dels [[conquistador]]s. Es va instaurar una societat de castes basada en diferències racials en què negres i indígenes eren tractats com a esclaus i l'oligarquia política i religiosa corresponia exclusivament als peninsulars, sense permetre que la societat [[crioll]]a, mestissa, [[mulat]]a o les seves variants pogués participar en la presa de decisions. El [[veracruz|port de Veracruz]] va ser el principal port del virregnat a l'[[oceà Atlàntic]] i [[Acapulco]], el principal port a les costes de l'[[oceà Pacífic]]. Ambdós ports van ser fonamentals pel comerç ultramarí, rebent mercaderies de l'[[Àsia]] i transportant-les cap a [[Espanya]]. Un dels bucs principals va ser el ''Galeón de Manila'' (Galió de Manila), també conegut com la ''Nao de China'' (Nau de la Xina), que realitzava dos viatges per any entre [[Manila]] i [[Acapulco]]. Les mercaderies que s'hi portaven, eren traslladades per terra cap al [[veracruz|port de Veracruz]], eren embarcades i sortien cap a [[Cadis]], [[Espanya]]. A més de les mercaderies asiàtiques, s'embarcaven els productes de la Nova Espanya, principalment l'[[or]] i la [[argent (element)|plata]]. No obstant això, els recursos no van assolir el desenvolupament d'[[Espanya]], ja que aquesta estava freqüentment involucrada en guerres a [[Europa]]. A més, les embarcacions eren atacades per les companyies de bucaners ([[Anglaterra|anglesos]]), corsaris ([[Països Baixos|neerlandesos]]) i pirates (diversos).

Els virreis de [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]] van viure el seu apogeu durant el [[segle XVII]]. El [[1611]], Luis de Velasco, en altre temps [[llista de virreis del Perú|virrei del Perú]], va enviar una delegació a visitar terres japoneses i establir contactes comercials amb el Japó, i així va néixer la Nau de la Xina, que durant tres-cents anys desembarcava a [[Acapulco]] les mercaderies provinents de territoris orientals. El marquès de Cerralvo, [[Rodrigo Pacheco Osorio]], va ser acusat de corrupció i d'ineficàcia en el govern, ja que en el seu mandat al port de Veracruz va ser saquejat per pirates holandesos perdent-se en l'acte gran part dels cabals reals. A més, en sortir del càrrec va portar amb si més de tres-cents mil pesos [[or]], i una perla amb diamants incrustats que va regalar al rei. Altres virreis que van patir l'atac de corsaris anglesos i holandesos van ser el virrei Armendáriz, que va organitzar l'armada de Sobrevent per aturar atacs de filibusteros anglesos a les costes novohispanes i el comte de Salvatierra, [[García Sarmiento de Sotomayor]], qui va ordenar protegir les costes de [[Califòrnia]] i amb això lliurar d'assalts les naus procedents de la Xina. Cap a [[1649]] la quantitat de convents a la capital havia crescut a tal extrem, que els habitants es van veure en la necessitat d'enviar una carta al rei [[Felip IV de Castella]] demanant ja no es instauressin més centres a la capital, ja que guardaven desproporció amb el nombre d'habitants, però el rei es va negar a contestar. En maig d'aquest mateix any, es va efectuar l'acte de fe més gran registrat pels annals de la Inquisició espanyola, doncs van ser executats en una sola tarda més de cent cinquanta homes i dones acusats d'heretgia. El [[segle XVII]] en Nova Espanya es va caracteritzar per una època de pau constant, que només es veia interrompuda quan els indis s'aixecaven en armes, els més coneguts d'aquests cacics van [[Gaspar Yanga]], cap de la revolta indígena de [[1609]]. Les incursions de pirates en ciutats portuàries van ser molt freqüents, en [[1678]] van penetrar en [[Campeche]] i van ser detinguts a [[Alvarado]], i el 15 maig de [[1683]], el corsari Lorencillo va prendre [[Veracruz]]. L'expansió va experimentar pocs canvis durant aquest segle, el més important va ser la fundació de la vila d'[[Albuquerque]] en el nord. Després de conèixer el naixement del príncep Felip Pròsper d'Àustria a [[1657]], el virrei va enviar una dotació de cents cinquanta mil pesos or anuals durant un termini de quinze anys, el que va acabar al morir el príncep en [[1661]]. Durant el govern del virrei Gaspar de la Truja Sandoval, comte de Gálvez, l'armada de Sobrevent recórrer [[Texas]] per treure del seu territori als francesos, idèntic al que va passar a [[Santo Domingo]].

! [[Virrei|Virregnat]]

! [[Reial audiència|Reial Audiència]]

| rowspan=2|[[Dinastia dels Habsburg|Casa d'Àustria]]

La [[Flota d'Índies]] era el mecanisme de funcionament del monopoli comercial espanyol amb Amèrica i va constituir l'essència de l'anomenada Carrera d'Índies, que englobava tot el comerç i la navegació d'Espanya amb les seves colònies.<ref>{{es}} Manuel Lucena Salmoral, ''La Flota de Indias''. Cuadernos de Historia 16. Barcelona, 1985.</ref> Durant els segles XVI a XVIII, les flotes d'Índies portaven les riqueses del [[virregnat de Nova Espanya]] i el [[virregnat del Perú]] a la [[Corona de Castella]]. Els productes transportats eren [[Plataargent (element)|argent]], [[or]], [[gemma|gemmes]], [[espèciesespècie]]s, [[cacau]] i altres. Els [[galió|galions]] sortien de la ciutat de [[Veracruz]], al [[Golf de Mèxic]], i arribaven a [[Sevilla]] pel [[Guadalquivir]] (més tard a [[Cadis]]). A la dècada de [[1520]], i causa de l'increment de la pirateria anglesa i francesa, es va decidir organitzar un sistema de combois per augmentar la seguretat del transport. La idea era establir dues flotes diferents, ambdues compostes per [[galió|galions]] fortament armats amb canons i vaixells mercants ([[Carraca|carraques]]) per portar la càrrega. Les dues flotes sortien cada any de [[Sevilla]] (després [[Cadis]]), i anaven una a Veracruz i l'altra a Amèrica del Sud ([[Cartagena de Indias|Cartagena d'Índies]], en l'actual [[Colòmbia]], i [[Nombre de Dios]] i [[Portobelo]], en l'actual [[Panamà]]). Després de completar la descàrrega dels seus productes (productes manufacturats, però després també esclaus), les flotes es reunien a [[l'Havana]], a l'illa de [[Cuba]], per al viatge de tornada.

El comerç amb les colònies espanyoles estava fortament controlat per llei i els [[regnes castellans d'Índies]] només podien comerciar amb un port de la [[Corona de Castella]] (primer Sevilla, després Cadis). Els anglesos, holandesos i francesos van tractar de trencar el [[monopoli]], però aquest va durar durant més de dos segles. Gràcies al monopoli, Espanya es va convertir en el país més ric d'Europa. Aquesta riquesa va permetre sufragar sobretot les guerres contra els protestants del centre i nord d'Europa. També va causar una enorme inflació en el [[segle XVI]], el que pràcticament va destruir l'economia castellana. Al costat dels enviaments de particulars, la flota portava el «[[Quint reial|Cinquè del Rei]]», un impost del 20% en els metalls preciosos i els enviaments de particulars. Diversos descobriments arqueològics suggereixen que la quantitat de metalls realment transportats era molt més gran que la declarada en l'[[Arxiu General d'Índies]]: els mercaders recorrien al contraban ia la corrupció per evitar pagar aquest cinquè. Al [[segle XVII]], el sistema econòmic va començar a declinar per diversos motius. Primer, per les tempestes: les de [[1622]] (incloent el ''Nuestra Señora de Atocha''), [[1715]] i [[1733]] van ser destruïdes per huracans al Carib. Segon, pels pirates, ja fossin establerts com a tal (corsaris) o vaixells militars de potències estrangeres. Tercer, per la caiguda en la producció de metalls preciosos a Amèrica. Les flotes van passar de 17 vaixells el 1550 a 100, més gran, a finals del segle XVI. A mitjans del XVII constaven d'uns 25 vaixells, i van continuar disminuint de mida. L'amenaça de les potències colonials rivals va augmentar quan aquestes van poder establir bases en el Carib. El [[Regne d'Anglaterra]] va ocupar [[Saint Christopher i Nevis|Saint Kitts i Nevis]] a [[1624]], i les [[Províncies Unides]], [[Curaçao]] a [[1634]]. La flota de [[1628]] va ser capturada per l'holandès [[Piet Hein]] a la [[Batalla de la Badia de Matanzas]], durant la [[Guerra dels Vuitanta Anys]], i les de [[1656]] i [[1657]] van ser capturades pels anglesos [[Richard Stayner]] i [[Robert Blake]] durant la [[Guerraguerra anglo-espanyolaangloespanyola (1655-1660)|guerra anglo-espanyola]]. La de [[1702]] va ser destruïda durant la [[Batalla de la badia de Vigo|Batalla de Rande]].

La flota d'Índies tenia un equivalent en el [[galió de Manila]], també anomenat galió d'Acapulco, que transaccionava el comerç entre el [[virregnat de Nova Espanya]] i [[Filipines]]. Es feia servir per canviar béns xinesos per plata mexicana, a través del port d'[[Acapulco]] una o dues vegades per any. D'allà es contactava mitjançant transport terrestre amb Veracruz i posteriorment eren reembarcades de [[Veracruz]] cap a les ciutats castellanes de [[Sevilla]] i [[Cadis]]. El galió de Manila-Acapulco va començar quan [[Andrés de Urdaneta]], navegant en un comboi comandat per [[Miguel López de Legazpi]], va descobrir una ruta de tornada des de l'[[Illa de Cebu|Illa de Cebú]] a Mèxic el 1565. Intentant tornar a la flota, alguns es van dividir en direcció sud. Urdaneta va raonar que els [[vents alisis]] del Pacífic podrien moure's en un bucle com feien els vents de l'Atlàntic. Si en Atlàntic els vaixells donaven una volta àmplia (la [[Volta Do Mar]] '') cap a l'oest per recollir els vents que els portaven de tornada de [[Madeira]], llavors, va pensar, navegant més cap al nord abans de dirigir a l'est anava a recollir els vents alisis que el durien de tornada a la costa oest d'Amèrica del Nord. Encara que es va embarcar a 38 graus Nord abans de virar cap a l'est, el seu pressentiment va donar els seus fruits, i va arribar a la costa prop de [[Mendocino]], en l'actual [[Califòrnia]], i després va seguir la costa sud, fins [[San Blas]] i després a Acapulco, havent descobert el [[corrent de Kuroshio|corrent de Kuro-Siwo]].<ref name="pg18">{{ref-llibre|url = http://books.google.cat/books?id=0Z26YL407SkC&pg=PA152&lpg=PA152&dq=sailing+historic+use+of+trade+Winds+book & source = bl & OTS = wne5PBr4ZE & sig = TWluAxcmcc9C78mDygkZ28oqeqA & hl = en & ei = TRf3SpaNL4LO8Qbk1-3zCQ & sa = X & oi = book_result & ct = result & resnum = 6 & vegeu = 0CBYQ6AEwBTgU # v = onepage & q = & f = false|autor = Derek Hayes|títol = Historical atles of the North Pacific Ocean: mapes of discovery and scientific Exploration, 1500-2000|pàgines = 18|editorial = Douglas & McIntyre|any = 2001|consulta = |isbn = 9781550548655}}</ref> La major part de la seva tripulació va morir en el primer viatge llarg, ja que no portaven provisions suficients. Els vaixells sortien d'[[Acapulco]], dirigint-se a les [[Filipines]] amb escala a [[Guam]] i tornant després de donar una volta al nord per tal de seguir l'esmentada corrent de Kuro-Siwo. Els vaixells que salpaven de [[Veracruz]] anaven generalment carregats de mercaderies d'Orient procedents dels centres comercials de les Filipines, més els [[metall preciós|metalls preciosos]] i [[recurs natural|recursos naturals]] de [[mèxic]], [[Amèrica Central]] i el [[Carib]], i va continuar fins a [[1815]] quan la [[Guerra d'Independència de Mèxic]] va posar un final permanent a la ruta comercial galió.

Carles II nomenà hereu de la [[Monarquia d'Espanya]] al jove [[Felip V d'Espanya|Felip V]] però aquest no estava preparat per dirigir la monarquia i no va ser excessivament ben rebut en Espanya quan els cortesans van començar a veure que era abúlic, cast, piadós, molt seguidor dels desitjos del seu confessor i melancòlic. El desig dels altres poders per Espanya i les seves possessions o podien tancar-se amb el testament reial. Per la qual cosa els enfrontaments eren gairebé inevitables; l'arxiduc Carles d'Àustria no es va resignar, començant així la [[Guerra de Successió Espanyola]] ([[1702]] - [[1713]]). Aquesta guerra i les negligències comeses en ella van portar a noves derrotes per les armes espanyoles, arribant al propi territori peninsular. Així es perdé [[Orà]], [[Menorca]] i [[Gibraltar]]. En el [[tractat d'Utrecht]] ([[1713]]), les potències europees decidiren quin seria el futur d'Espanya en relació a l'equilibri de poder. El nou rei de la casa de Borbó, [[Felip V d'Espanya|Felip V]], va cedir el [[Regne de Sicília]] i part del territori del [[Ducat de Milà|Milanesat]] als [[Dinastia Savoia|Savoia]]; i els altres territoris continentals ([[Comtat d'Holanda]], [[Regne de Nàpols]], Milanesat i [[Regne de Sardenya]]) a l'[[Arxiducat d'Àustria]]. I [[Gibraltar]] i Menorca a Anglaterra, així com la possibilitat de comerciar amb les [[Índies Occidentals]].

Amb el monarca Borbó es van enquistar al llarg del [[segle XVIII]] les antigues idees [[mercantilisme|mercantilistes]] franceses del [[segle XVII]] basades en una [[monarquia absoluta]] que controlava centralment l'economia. Les seves majors preocupacions van ser trencar el poder de l'aristocràcia [[criollacrioll]]a i debilitar el control territorial de la [[Companyia de Jesús]]: els jesuïtes van ser expulsats de l'Amèrica espanyola el [[1767]]. A més dels consolats americans ja establerts a la [[Ciutat de Mèxic]] i [[Lima]], s'hi establiren el de [[Veracruz]] i [[Guadalajara (Mèxic)|Guadalajara]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Stein |nom=Barbara H. |cognom2=Stein |nom2=Stanley J. |títol=Crisis in an Atlantic Empire: Spain and New Spain, 1808-1810 |url=https://books.google.es/books?id=TsWzBQAAQBAJ&pg=PA141&dq=veracruz+mexico+lima+consulado&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiJmdWBkuHJAhXDtRoKHRtoAwkQ6AEIPTAD#v=onepage&q=veracruz%20mexico%20lima%20consulado&f=false |llengua=anglès |editorial=JHU Press |data=2014 |pàgines=141 |isbn=JHU Press}}</ref> Entre [[1717]] i [[1718]] les institucions del govern de les Índies, el [[Consell d'Índies]] i la [[Casa de la Contractació d'Índies|Casa de Contractació]], es van traslladar de [[Sevilla]] a [[Cadis]], que es va convertir en l'únic port de [[comerç]] amb les Amèriques.

Els òrgans executius foren sotmesos a la sobirania directa del monarca absolut a través de les [[Secretari d'Estat (Monarquia Absolutista borbònica)|secretaries d'Estat]] que serien l'embrió dels futurs ministeris. Es va reformar el sistema de duanes i aranzels, i es va crear el [[cadastre]] (encara que no va arribar a reformar-se totalment la política contributiva). També es va reestructurar l'exèrcit en regiments en lloc de tercis i es van unificar les diferents flotes i arsenals de l'Armada. A aquestes reformes s'hi implicaren homes com [[José Patiño Rosales|José Patiño]], [[José Campillo]] o [[Zenón de Somodevilla y Bengoechea|Zenón de Somodevilla]]. A aquestes reformes va seguir una nova política ''revanchista'' que buscava recuperar els dominis entregats al [[Tractat d'Utrecht]]. Espanya es va enfrontar amb Portugal per la [[Colonia del Sacramento]], a l'actual [[Uruguai]], que era la base del contraban britànic pel [[Riu de la Plata]]. El [[1750]] Portugal va cedir la colònia a Espanya a canvi de set de les trenta reduccions guaranís dels jesuïtes a la frontera amb [[Brasil]]. Els espanyols van expulsar-ne als jesuïtes, generant un conflicte amb els guaranís que va durar onze anys.

El desenvolupament del comerç naval promogut pels Borbons a Amèrica va ser interromput durant la [[Guerra dels Set Anys]] ([[1756]] - [[1763]]) en què Espanya i França es van enfrontar a Gran Bretanya i Portugal per conflictes colonials. Els èxits espanyols al nord de Portugal es van veure eclipsats per la presa anglesa de [[L'Havana]] i [[Manila]]. Finalment el [[Tractat de París (1763)]] va posar fi a la guerra. Amb aquesta pau Espanya va recuperar Manila i L'Havana encara que va retornar a Portugal la Colonia del Sacramento. A més França va entregar la [[Louisiana|Luisiana]] a l'oest del [[Mississipí]], inclosa la seva capital, [[Nova Orleans]] i Espanya va cedir la [[Florida]] a Gran Bretanya. En qualsevol cas, el [[segle XVIII]] va ser un període de prosperitat a l'imperi d'ultramar gràcies al creixement constant del comerç, sobretot durant la segona mitat del segle, degut a les reformes borbòniques. Les rutes d'un sol vaixell en intervals regulars van ser lentament reemplaçades per l'antic costum d'enviar a les flotes d'Índies, i durant la dècada de 1760 hi havia rutes regulars entre [[Cadis]], [[L'Havana]] i [[Puerto Rico]] i en intervals més llargs amb el [[Riu de la Plata]], on s'havia creat un nou [[virrei|virregnat]] el [[1776]]. El contraban, que va resultar molt perjudicial per a l'imperi dels Habsburg, va disminuir quan es van posar en marxa les naus de registre.

El [[1777]] una nova guerra amb Portugal va acabar amb el [[Tractat de Sant Ildefons (1777)|Tractat de Sant Ildefons]], pel qual Espanya recobrava la [[Colonia del Sacramento]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Mellafe |nom=Rolando |títol=Negro Slavery in Latin America |url=http://books.google.cat/books?id=vsaD-YJp-v0C&pg=PA57&dq=Treaty+of+San+Ildefonso+sacramento+1777&hl=ca&sa=X&ei=8_BOUsCyE63y7AaC0oHABQ&ved=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q=Treaty%20of%20San%20Ildefonso%20sacramento%201777&f=false |llengua=anglès |editorial=University of California Press |data=1975 |pàgines=57 |isbn=0520021061}}</ref> i guanyava les illes d'[[Annobón|Annobon]] i [[Bioko|Fernando Poo]], en aigües de [[Golf de Guinea|Guinea]] a canvi de retirar-se de les seves noves conquestes al [[Brasil]]. Posteriorment, dos fets van commocionar l'Amèrica espanyola i al mateix temps demostraven l'elasticitat del nou sistema reformat: l'aixecament de [[Túpac Amaru I|Tupac Amaru]] al Perú el [[1780]] i la rebel·lió a [[Veneçuela]]. En la [[dècada del 1780]] el comerç interior a l'Imperi va tornar a créixer i la seva flota es va fer molt major i rendible. La fi del monopoli de Cadis pel comerç americà va suposar el renaixement de les manufactures espanyoles. El fet més notable va ser el ràpid creixement de la [[indústria tèxtil]] a [[Catalunya]], que a finals de segle mostrava signes d'industrialització amb una ràpida i sorprenent adopció de màquines de filar, convertint-se en la més important indústria tèxtil del Mediterrani. La productivitat agrària es va mantenir baixa a pesar dels importants esforços per introduir nova maquinària per a la població rural.

La recuperació gradual de les guerres es va veure de nou interrompuda per la participació espanyola a la [[Guerra de la Independència dels Estats Units]] ([[1779]] - [[1783]]), recolzant els [[Estatsestats Units d'Amèrica|estats revoltats]] i l'enfrontament conseqüent amb Gran Bretanya. El [[tractat de Versalles]] de [[1783]] va suposar de nou la pau i la recuperació de [[Florida]] i [[Menorca]] així com l'abandonament britànic de [[Campeche]] i la Costa de Los Mosquitos al [[Carib]]. No obstant això, Espanya va fallar en el seu intent de recuperar [[Gibraltar]]. Amb la [[Convenció de Nutka]] ([[1791]]), es va resoldre la disputa entre Espanya i Gran Bretanya sobre els assentaments britànics i espanyols a la costa del Pacífic, delimitant-se així la frontera entre els dos estats. Aquest mateix any el rei [[Carles IV d'Espanya|Carles IV]] ordenà a [[Alessandro Malaspina]] buscar el [[pas del Nord-oest]] (Expedició Malaspina).

Poc després es va derrotar els anglesos durant la [[Guerra de l'Orella de Jenkins|Guerra de l'orella de Jenkins]] en el seu intent per conquistar l'estratègic emplaçament de [[Cartagena de Indias|Cartagena d'Índies]].

! [[Virrei|Virregnat]]

! [[Reial audiència|Reial Audiència]]

| rowspan=4|[[Dinastia borbònica|Casa de Borbó]]

|[[Virregnat del Río de la Plata|Virregnat del Riu de la Plata]]<br />(1776)

Després de la [[Revolució Francesa]] del [[1789]], Espanya es va unir als estats absolutistes per combatre-hi la revolució. Un exèrcit dirigit pel [[general Ricardos]] va ocupar el [[Rosselló]], però tan sols uns anys després, el [[1794]], va ser expulsat per les tropes franceses que van seguir avançant més enllà dels Pirineus. L'ascens de [[Manuel Godoy|Godoy]] com a [[primer ministre]] va comportar una política de pacificació amb França: amb la [[pau de Basilea]] de [[1795]] es va aconseguir la retirada francesa a canvi de la meitat de l'illa de L'Espanyola (l'actual [[Haití]]). El [[1796]] se signà el [[Tractat de Sant Ildefons (1796)|tractat de Sant Ildefonso]], que va suposar una aliança amb la França napoleònica en contra de Gran Bretanya. El combat naval del cap de Sant Vicenç va acabar amb la victòria per a la flota britànica, que posteriorment patí diversos fracassos a Cadis i [[Santa Cruz de Tenerife]]. El [[1802]] es va signar la [[Tractat d'Amiens|Pau d'Amiens]] a través de la qual [[Menorca]] tornava al domini espanyol. Aviat es van reprendre les hostilitats, duent-se a terme el projecte napoleònic d'una invasió a través del [[Canal de la Mànega]]. Però la destrucció de la flota espanyola va arruïnar el pla i va posar en compromís la capacitat de mantenir l'imperi.

[[Fitxer:BattleofAyacucho.jpg|thumb|esquerra|300px|[[Batalla d'Ayacucho]] ([[1824]]) Decisiva victòria de l'Ejército Unido Libertador amb la capitulació del [[llista de virreis del Perú|virrei del Perú]] que donava fi a les grans campanyes d'Amèrica del Sud]]Les guerres d'independència de les colònies hispanoamericanes van començar a desencadenar-se quan les disputes pel tron entre el rei espanyol [[Carles IV d'Espanya|Carles IV]] i el seu fill el futur [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]] van ser aprofitades per Napoleó per obligar-los a abdicar a [[Baiona]] el [[1808]], establint com a rei a José Bonaparte, després Ferran va quedar captiu. Davant l'absència d'una autoritat a Espanya i l'exili de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], els pobles hispanoamericans, sota la direcció dels [[criollscrioll]]s, van començar una sèrie d'insurreccions contra les autoritats colonials. La primera insurrecció es va produir el [[25 de maig]] de [[1809]] a la ciutat de [[Departament de Chuquisaca|Chuquisaca]] al [[Virregnat del Río de la Plata|Virregnat del Riu de la Plata]], al que van seguir aixecaments a tot el continent per formar juntes d'autogovern. A la [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]], a diferència de les altres colònies espanyoles, la junta d'insurrecció dels criolls, que es reuniria a la [[ciutat de Mèxic]] el [[1808]], va aturar qualsevol intent d'independència, amb la intenció de romandre com a territori de la corona espanyola, atesa la presència d'un percentatge molt considerable de població criolla i peninsular. La independència, per tant, durant 10 anys, va estar a càrrec dels contingents republicans formats per mestissos i indígenes.

Les autoritats espanyoles a Amèrica, després que el rei Ferran VII recuperés la corona el [[1814]], van reprimir durament les juntes d'autogovern al ser considerades il·legals. Els moviments populars a les colònies espanyoles, inspirats per la [[Guerra de la Independència dels Estats Units]], van profunditzar les insurreccions per enfrontar-se obertament al rei espanyol a una guerra d'àmbit continental amb l'objectiu d'establir repúbliques independents. A la Guerra d'Independència Hispanoamericana [[Simón Bolívar]] es va destacar com un important líder dels sollevats. [[Cuba]] i [[Puerto Rico]] van romandre sota la dominació colonial. Des de [[1814]] al [[1830]], i després de complicats processos polítics, les colònies espanyoles a Amèrica van per formar diverses nacions independents: [[Argentina]], [[Bolívia]], [[Colòmbia]], [[Costa Rica]], [[Cuba]], [[Xile]], [[Equador]], [[Mèxic]], [[Paraguai]], [[Perú]], les [[Províncies Unides de l'Amèrica Central|Províncies Unides d'Amèrica Central]], la [[República Dominicana]], l'[[Uruguai]] i [[Veneçuela]].

[[Fitxer:General Prim en la batalla de Tetuán.jpg|thumb|El general [[Joan Prim i Prats|Joan Prim]] amb el [[Batalló de Voluntaris Catalans]] a la [[batalla de Tetuan|batalla de Tetuán]] ([[1860]]) ]]

A Espanya, la Guerra de la Independència va ser seguida per la [[monarquia absoluta]] i finalment el [[1833]] la instauració del [[Regne constitucional d'Espanya]]. En aquesta època destaca la tasca de [[Leopoldo O'Donnell|Leopoldo O'Donell]] responsable de la construcció del primer ferrocarril a Espanya, l'annexió de territoris marroquins i la de Saigon. Des del [[1848]] els assassinats, pirateries i altres incidents amb les tribus frontereres de les [[Illes Alhucemas]], [[Ceuta]] i [[Melilla]] havien esdevingut. El [[1859]] el comandant de Ceuta, d'acord amb el govern, va començar a construir una sèrie de fortins a la rodalia de Ceuta, el primer al començament del mes d'agost a Santa Clara. El dia 10 [[Incidentincident de la kabila d'AnyeraAnghera|les obres foren destruïdes]] per la kabila d'Anyera, però els espanyols van seguir amb la seva tasca i van entrar en territori marroquí per tallar arbres, i van plantar les pedres de delimitació de manera arbitrària. El [[5 de setembre]] de 1859 el govern O'Donnell va enviar una dura nota de protesta al sultà i aquest va acceptar les imposicions espanyoles de reposició de les pedres de límit eliminades, incloent-hi les que es van mencionar en una nota aclaridora el 3 d'octubre, però el govern espanyol volia la guerra i el [[15 d'octubre]] va comminar al Marroc a iniciar les obres tal com s'exigia a la nota del dia 5 del mes anterior. El sultà va protestar educadament però O'Donnell va respondre amb una nota violenta reiterant les exigències i l'extensió de la frontera de Ceuta fins a la serralada de Bullones. El [[3 de novembre]] O'Donnell fou nomenat comandant de les forces a l'Àfrica, amb tres [[cos d'exèrcit|cossos d'exèrcit]] dirigits pels generals [[José Ortiz Echagüe]], [[Juan Zavala de la Puente]] i [[Antonio Ros de Olano y Perpinyà|Antonio Ros de Olano]], i una [[divisió]] de reserva dirigida per [[Joan Prim i Prats]] i una divisió de cavalleria manada per [[Antonio Alcalá Galiano]], en total 40.000 homes i va començar la [[Primera Guerra del Marroc|Guerra d'Àfrica]] (1859-1860).

Amb l'experiència de la [[Guerra dels Deu Anys]], un major suport de les forces polítiques independentistes cubanes i una major consciència nacional, els alliberadors conceberen la campanya "''[[Invasió d'Occident]]''" que tenia la fi de prendre's aquest sector de l'illa. No va ser difícil sotmetre l'Orient de [[Cuba]] on les [[Espanya|forces realistes]] van tenir grans dificultats per a contenir els independentistes. No obstant això, [[José Martí Pérez|José Martí]] i [[Antonio Maceo]] van morir en la lluita: Martí gairebé a l'inici de la guerra ([[19 de maig]] del [[1895]]) i Maceo en una emboscada a l'oest de [[L'Havana]] el [[7 de desembre]] de [[1897]] (episodi que narrà el cap del seu Estat Major, el català [[Josep de Miró i Argenter]]). Les tropes independentistes albiraven la victòria final quan la guerra prendria altre rumb: El cuirassat nord-americà [[USS Maine|Maine]], que estava de visita a la [[Badia de l'Havana]] va explotar. Aquest fet va significar l'entrada dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]] en el conflicte donant lloc a la [[Guerra hispano-estatunidenca|Guerra Hispano-estatunidenca]]. La declaració de guerra a [[Espanya]] no es va deixar esperar i els combats que abans es van centrar en terra, es traslladaren al mar: Les [[Espanya|flotes realistes]] no van poder respondre als moderns [[Estatsestats Units d'Amèrica|cuirassats nord-americans]]. La presa de [[Santiago de Cuba]] i la superioritat militar de les tropes nord-americanes van obligar als espanyols a rendir-se en [[1898]]. El succés va obrir pas a l'ocupació nord-americana de [[Cuba]] fins a [[1902]]. En el [[Tractat de París (1898)|Tractat de París]], [[Espanya]] cedia les seves colònies ([[Cuba]], [[Puerto Rico]] i [[Filipines]]) als [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]]. L'exclusió dels representants de les tres colònies va evidenciar l'ànim colonialista dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], encara que les forces independentistes d'aquests països van dur el major pes de la guerra.

El domini espanyol al Sàhara va durar fins al [[1975]] quan la [[Marxa Verda]] va forçar la retirada espanyola aprofitant que [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] es moria. El futur de la província és incert, ja que el Marroc en reclama la sobirania però cap altre estat ni organització la reconeix. Marroc reclama les [[Illes Canàries]], [[Ceuta]], [[Melilla]] i les places de sobirania.

{{llegenda|#660066|Possessions de l'[[imperi portuguès|imperi Portuguès]] durant l'annexió dinàstica entre [[1580]] i [[1640]]}}]]

* [[Virregnat de Nova Espanya]]: l'actual país de [[Mèxic]], i els estats nord-americans de [[Califòrnia]], [[Nou Mèxic]], [[Arizona]], [[Texas]], [[Nevada]], [[Florida]], [[Utah]] i part de [[Colorado]], [[Wyoming]], [[Kansas]] i [[Oklahoma]] en [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]]. Espanya va mantenir sota control aquests territoris des de [[1521]] fins al [[1821]].

* [[Louisiana]]: cedida per [[França]], Espanya la va mantenir en el seu poder entre [[1762]] i [[1801]]. Incorporava territoris dels actuals estats de [[Louisiana]], [[Arkansas]], [[Oklahoma]], [[Kansas]], [[Nebraska]], [[Dakota del Sud]], [[Dakota del Nord]], [[Wyoming]], [[Montana]], [[Idaho]], [[Minnesota]] i [[Estat de Iowa|Iowa]].

* [[Virregnat del Río de la Plata|Virregnat del Riu de la Plata]]: els actuals països de [[Bolívia]], [[Argentina]] (excepte la regió de Patagònia Occidental), [[Paraguai]], [[Uruguai]] (amb el nom de [[Banda Oriental]]) i part del [[Brasil]]. Cal mencionar que el control den l'extrem sud ([[Patagònia]]) no va ser efectiu fins després de la independència de l'Argentina.

* [[Capitania General de Xile]]: l'actual [[Xile]] i la regió de Patagònia fins que la part oriental fins que va passar al [[Virregnat del Río de la Plata|Virregnat del Riu de la Plata]]. Era administrada des del Perú.

* [[Filipines]] ([[1521]] - [[1898]]), administrades com a part del virregnat de la [[Virregnat de Nova Espanya|Nova Espanya]]

* [[Protectorat espanyol al Marroc|Protectorat Espanyol al Marroc]]: des de [[1912]] fins a [[1956]].

* [[Al-Djadida|El Jadida]]: [[1580]] fins a [[1640]].

* [[Guam]]: dominada fins al [[1898]], perduda en la [[guerra hispano-estatunidenca|guerra Hispano-estatunidenca]].

Molts consideren el portuguès com el primer i més durador imperi colonial que mai hagi existit; des de la captura de [[Ceuta]] l'any 1415, fins a la devolució de [[Macau]] als xinesos l'any [[1999]]. Alhora va ser el primer imperi a tenir colònies a tots els continents, ja que va establir possessions al [[Brasil]], a l'[[Àfrica]], a l'[[Índia]], i al [[àsia Sud-oriental|sud-est asiàtic]], arribant fins a l'[[Oceà Pacífic]] per l'illa de [[Nova Guinea]] abans que l'Imperi Espanyol prengués possessió de cap territori a [[Oceania]], i ni tan sols establís cap assentament permanent a l'[[Àsia]] (illes [[Filipines]], l'any [[1565]]).

* [[Colonització europea d'Amèrica|Conquesta d'Amèrica]]