Itàlia: diferència entre les revisions

|idiomes_oficials = [[Italià]]<ref group="nb">El [[francès]] és cooficial a la [[Vall d'Aosta]] i l'[[alemany]] al [[Tirol del Sud|Província de Bolzano]]</ref>

'''Itàlia''' (en [[italià]]: ''Italia''), oficialment la '''República Italiana''' (en italià: ''Repubblica Italiana''), és un Estat [[Europa|europeu]] situat a la [[península Itàlica]] i que inclou les dues illes més grans de la [[mar Mediterrània]], [[Sicília]] i [[Sardenya]]. Itàlia limita al nord amb [[França]], [[Suïssa]], [[Àustria]] i [[Eslovènia]]. Els petits estats independents de [[San Marino]] i la [[Ciutat del Vaticà]] són enclavaments dins el territori italià, mentre que [[Campione d'Italia|Campione d'Itàlia]] és un enclavament italià dins de Suïssa.

En l'actualitat, Itàlia és una [[república]] [[democràcia|democràtica]] i un [[país desenvolupat]] amb el setè [[Producte interior brut]] més alt del món i el 17è [[índex de desenvolupament humà]] més alt. És membre fundador de la [[Unió Europea]], i membre del [[G8|Grup dels vuit]] i del [[Consell de Seguretat de les Nacions Unides]].

L'origen del mot "Itàlia" (de l'[[italià]]: ''Italia''), del [[llatí]] ''Ītalia'' és imprecís. Segons les teories més esteses, el terme va ser un préstec del [[grec antic]] i aquest de l'[[oscàosc]]à ''Viteliú'', que significa "terra dels bous" en honor al déu del bestiar, [[Mart (mitologia)|Mart]].<ref>Mallory, J.P. and D.Q. Adams, ''Encyclopedia of Indo-European Culture''. London: Fitzroy and Dearborn, 1997: p. 24</ref> El bou era el símbol de les tribus del sud de la península i sovint era representat banyant el llop romà com a símbol provocador de la Itàlia lliure durant les [[guerres samnites]].

El nom "Italia" es referia a una regió del territori que en l'actualitat és el sud d'Itàlia. D'acord amb Antíoc de Siracusa, originalment només es referia a la porció del sud del [[Brucis|Bruttium]] (l'actual [[Calàbria]]), però durant el seu temps el terme ja era sinònim d'[[Enotris]] i incloïa la major part de [[Lucània]]. Els grecs van començar a fer ús del terme per referir-se a una regió molt més àmplia, però no seria sinó fins als temps de les conquestes romanes que el terme es va estendre per incloure-hi tota la península.<ref>Guillotining, M., History of Earliest Italy, trans. Ryle, M & Soper, K. in Jerome Lectures, Seventeenth Series, p.50</ref>

Itàlia consisteix en una part continental (plana del [[Riu Po|Po]], plana veneta i els [[Alps]]) i, predominantment, en una gran [[península]] que s'estén cap al [[Mar Mediterrània|Mar Mediterrani]], on junt amb les seves dues principals illes, [[Sicília]] i [[Sardenya]], crea masses aquàtiques importants, com el [[Mar Adriàtica|Mar Adriàtic]] al nord-est i el [[Mar Jònica|Mar Jònic]] al sud-est. Limita al nord amb [[França]], [[Suïssa]], [[Àustria]], i [[Eslovènia]]. La serralada dels [[Apenins]] formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els [[Alps]], la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, l'esplanada po-veneciana, drenada pel [[riu Po]] i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i [[Dolomites]].

Hi ha diversos [[volcà|volcans]] actius a Itàlia. L'[[Etna]] és el volcà actiu més gran d'[[Europa]]. Contràriament al que pensa molta gent, el punt més elevat d'Itàlia no és el Mont Blanc, ja que aquest cim és plenament francès. El seu punt més elevat, doncs, és el [[Mont Blanc de Courmayeur|Mont Blanc de Cormayeur]] a 4.748 m d'altitud, situat al massís del [[Mont Blanc]], a la capçalera de la [[Vall d'Aosta]]. Itàlia, però s'associa més fàcilment amb dos [[volcà|volcans]] famosos: El [[Vesuvi]] prop de [[Nàpols]] i el molt actiu [[Etna]] a [[Sicília]].

El govern de la República Italiana es basa en el [[democràcia parlamentària|parlamentarisme]]. El [[Parlament italià|Parlament Italià]] és bicameral, integrat per la [[Cambra dels Diputats d'Itàlia|Cambra dels Diputats]] (''Camera dei Deputati'') i el [[Senat d'Itàlia|Senat de la República]] (''Senato della Repubblica''). El poder executiu és constituït pel [[Consell de Ministres d'Itàlia|Consell dels Ministres]] (''Consiglio dei ministri''), encapçalat pel Primer Ministre o [[President del consell de ministres d'Itàlia|President del consell dels ministres]] que és el [[cap de govern]]. El [[cap d'estat|cap d'Estat]] és el [[President de la República Italianad'Itàlia|President de la República]] (''Presidente della Repubblica''), electe cada set anys pel Parlament i un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, el qual, al seu torn, nomena els altres ministres. El Consell de Ministres ha de conservar el suport (''fiducia'') d'ambdues cambres del Parlament.

Les Cambres del Parlament s'elegeixen directament per mitjà d'un [[sistema electoral]] complex (esmenat per última vegada el 2005) que combina la [[escrutini proporcional plurinominal|representació proporcional]] i un premi majoritari per a la coalició més gran. Tots els ciutadans italians majors de 18 anys poden votar pels diputats. Per votar pels Senadors, tanmateix, els ciutadans han de tenir més de 25 anys. La Cambra dels Diputats té 630 membres i el Senat 315 senadors electes; a més el Senat inclou els expresidents de la República i altres senadors vitalicis designats pel President de la República segons les provisions especials de la [[constitució]]. Ambdues cambres es renoven cada cinc anys, però poden ser dissoltes pel President abans de l'expiració del terme si, per falta de qualsevol majoria, el Parlament no pot elegir cap govern.

Itàlia es divideix en diverses [[regions d'Itàlia|regions]] que d'acord a la constitució de [[1948]] gaudeixen d'autonomia local, en què el paper de la constitució és reconèixer, protegir i promoure l'autonomia local, assegurar que els serveis de l'Estat siguin descentralitzats, i adaptar els principis i les lleis establint l'autonomia i descentralització. No obstant cinc d'aquestes regions ([[Vall d'Aosta]], [[Friül - Venècia Júlia|Friül — Venècia Júlia]], [[Sicília]], [[Sardenya]] i [[Trentino – Tirol- delAlto SudAdige|Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud]]) tenen un estatus autonòmic especial per raó de la seva natura geogràfica, cultural o social i la presència de minories ètniques. Les altres ([[Llombardia]], [[Ligúria]], [[Vèneto]], [[Piemont]], [[Calàbria]], [[Toscana]], [[Abruços]], [[Basilicata]], [[Campània]], [[Emília-Romanya]], [[Laci]], [[Marques]], [[Molise]], [[Pulla]] i [[Úmbria]]) tenen un estatut comú d'administració. Van ser establertes finalment com a regions durant la dècada de [[1970]].

| 6 || [[Friül - Venècia Júlia|Friül — Venècia Júlia]] * || [[Trieste]] || style="text-align:right"|7.855&nbsp;km² || style="text-align:right" |1.208.000

| 13 || [[Pulla|Apúlia]] || [[Bari (Pulla)|Bari]] || style="text-align:right"|19.362&nbsp;km² || style="text-align:right" |4.071.000

| 17 || [[Trentino –- TirolAlto del SudAdige|Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud]]* || [[Trento]] || style="text-align:right"|13.607&nbsp;km² || style="text-align:right" |985.000

L'economia italiana, segons el càlcul del seu [[Producte interior brut]] en [[paritat de poder adquisitiu]] és la vuitena més gran del món, i la quarta més gran d'[[Europa]].<ref name="cia">[https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2001rank.html CIA Factbook, Italy]</ref> D'acord amb l'[[Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic|Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic]], el [[2004]] Itàlia va ser el sisè exportador més gran de béns manufacturats. Econòmicament el país està dividit en dues àrees: una nord industrialitzada, dominada per les empreses privades, i una àrea menys desenvolupada principalment agrícola al sud. L'[[economia informal|economia submergida]], segons el Ministeri de Finances, s'ha estimat que representa prop del 6% del PIB oficial.

Itàlia posseeix una economia industrial capitalista diversificada, amb pràcticament la mateixa renda per capita que [[França]] i el [[Regne Unit]]. S'observa una diferència entre el nord industrial i desenvolupat, l'economia de la qual està dominada per les empreses privades, i el sud agrícola, menys desenvolupat i depenent del suport governamental amb una [[atur|taxa d'atur]] del 20%. La major part de les matèries primeres necessàries per a la indústria són importades així com més del 75% de l'energia.<ref name="cia"/>

L'últim report de l'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) va estimar la població en 59.131.287 habitants el desembre del [[2006]],<ref>[http://demo.istat.it/bilmens2006/index.html Statistiche Demografiche ISTAT]</ref> un increment del 3% des del 2001. La població italiana és la quarta més gran de la [[Unió Europea]] (després d'[[Alemanya]], [[França]] i el [[Regne Unit]]) i la 22a més gran del món. El [[taxacreixement de creixementla poblacionalpoblació|creixement poblacional]] és degut principalment a la immigració i a l'increment en l'[[esperança de vida]], que s'ha estimat en 79,81 anys.<ref>[https://cia.gov/cia//publications/factbook/geos/it.html#People CIA Factbook, Italy, People]</ref> Malgrat el creixement poblacional, Itàlia està envellint ràpidament. Amb una [[taxa de fecunditat]] d'1,35 nens per dona,<ref>[http://www.italymag.co.uk/2007/news-from-italy/general/italys-birth-rate-hits-a-high Italy's birth rate hits a high]</ref> prop d'un de cada cinc italians és pensionat.

Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla [[alemany]]a al sud del [[Tirol]] (segons el [[cens de població|cens]] de [[1991]], la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els [[Eslovènia|eslovens]] al voltant de [[Trieste]]. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla [[occità|occitana]] a la regió de la [[Vall d'Aosta]]; els [[llengua sarda|sard]]s, el [[català]], el [[furlà|friülès]], el [[vènet]] i el [[ladí]] a les muntanyes [[dolomites]], essent tots idiomes romanços.

Altres grups [[cristianisme|cristians]] a Itàlia són els [[Esglésiaesglésies Ortodoxaortodoxes Orientalorientals|cristians ortodoxos orientals]] i els [[Església Ortodoxa Grega|cristians ortodoxos grecs]]. Els grups [[protestantisme|protestants]] més nombrosos són els [[pentecostalisme|pentecostals]] i [[evangèlic]]s que agrupen 500.000 persones. Els [[Testimonis de Jehovà]] s'han estimat en 235.685 persones.<ref>[http://www.cesnur.org/religioni_italia/t/testimoni_geova_02.htm I Testimoni di Geovà] Le Religioni in Italia</ref> Com a resultat de les onades recents d'immigració d'altres regions el món, hi ha a prop de 800.000 [[islam|musulmans]].<ref>[http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/4385768.stm Muslims in Europe: Country guide]</ref>

Itàlia ha estat la llar de diversos moviments artístics i intel·lectuals al llarg de la seva història, els quals s'han estès per tota Europa i més enllà, com ara el [[Renaixement]] i el [[Barroc]]. Alguns dels grans artistes visuals italians són [[Michelangelo Buonarroti|Miquel Àngel]], [[Leonardo da Vinci]], [[Donatello]], [[Sandro Botticelli|Botticelli]], [[Fra Angelico]], [[Tintoretto]], [[Caravaggio]], [[Gian Lorenzo Bernini|Bernini]], [[Ticià]] i [[Raffaello Sanzio|Rafael]].

[[Fitxer:DanteFresco.jpg|thumb|esquerra|[[Dante Alighieri|Dante]], autor de la [[La Divina Comèdia|Divina Comèdia]]]]

La base de la llengua italiana moderna va ser establerta per primera vegada amb les obres del poeta florentí, [[Dante Alighieri]], l'obra més gran del qual és considerada una de les obres literàries més importants de l'Europa medieval: la [[La Divina Comèdia|Divina Comèdia]]. Altres escriptors i poetes reconeguts són [[Giovanni Boccaccio]], [[Giacomo Leopardi]], [[Alessandro Manzoni]], [[Torquato Tasso]], [[Ludovico Ariosto]] i [[Francesco Petrarca]], el vehicle d'expressió dels quals va ser inventat a Itàlia: el sonet. Alguns filòsofs prominents foren [[Giordano Bruno]], [[Marsilio Ficino|Ficino]], [[Nicolau Maquiavel|Machiavelli]], i [[Giambattista Vico]]. Algunes figures literàries modernes i [[premi Nobel|premis Nobel]] són el poeta nacionalista [[Giosuè Carducci]] (1906), l'escriptora realista [[Grazia Deledda]] (1926), l'autor d'obres de teatre [[Luigi Pirandello]] (1936), els poetes [[Salvatore Quasimodo]] (1959) i [[Eugenio Montale]] (1975), i el satirista i autor d'obres de teatre [[Dario Fo]] (1997).<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/ All Nobel Laureates in Literature]</ref>

Itàlia ha estat la llar de diversos científics i inventors de gran renom: [[Enrico Fermi]], un dels pares de la [[Mecànica quàntica]] i cap del [[Projecte Manhattan]]; l'astrònom [[Giovanni Cassini|Giovanni Domenico Cassini]]; el físic [[Alessandro Volta]], inventor de la bateria elèctrica; els matemàtics [[Joseph Louis Lagrange]] i [[Leonardo de Pisa|Fibonacci]]; el premi Nobel de física [[Guglielmo Marconi]] inventor de la [[ràdio]]; i [[Antonio Meucci]], inventor del [[telèfon]].

La música ha jugat un paper molt important en la cultura italiana, sigui la música popular o la música acadèmica. Com a origen de l'[[òpera]], Itàlia va proveir molts dels fonaments de la música tradicional acadèmica o clàssica. Els instruments que se n'associen, com ara el [[piano]] i el [[violí]], hi foren inventats, i moltes de les formes musicals clàssiques tenen llurs arrels en les innovacions de la música italiana dels [[segle XVI|segles XVI]] i [[segle XVII|XVII]], com ara la [[simfonia]], el [[concert]], i la [[sonata]]. Entre els compositors italians més reconeguts es troben els renaixentistes [[Giovanni Pierluigi da Palestrina]] i [[Claudio Monteverdi]]; els barrocs [[Alessandro Scarlatti]], [[Arcangelo Corelli]] i [[Antonio Vivaldi]], els clàssics [[Niccolò Paganini]] i [[Gioachino Rossini|Gioacchino Rossini]]; i els romàntics [[Giuseppe Verdi]] i [[Giacomo Puccini]]. Els compositors contemporanis italians, com ara [[Luciano Berio]] i [[Luigi Nono]] han contribuït significativament en el desenvolupament de la música electrònica i experimental.

Els esports populars a Itàlia són, primerament, el [[futbol]], així com el [[basquetbol|bàsquet]], [[voleibol]], [[waterpolo]], [[rugbi]] i d'altres. Els esports d'hivern són molt populars a la zona nord de l'Estat.

| [[1 de gener]] || [[Cap d'any|Any nou]] || ''Capodanno''

| [[15 d'agost]] || [[Assumpció de Maria|Dia de l'assumpció]]

| [[Diada de Sant Esteve (festivitat)|Sant Esteve]]

Les excavacions arqueològiques arreu del territori italià mostren que la presència humana data del període [[paleolític]], fa 200.000 anys. Durant els segles [[segle VII|VII]] i [[segle VIII|VIII]] es van establir colònies gregues en diverses àrees de la costa occidental de la [[mar Negra]], [[Sicília]] i [[Marsella]]. Els romans van anomenar el territori conjunt de la Sicília i el sud de la [[península Itàlica]], la "[[Magna Grècia|Magna Grecia]]", ja que era habitada principalment per immigrants o descendents grecs.<ref>Luca Cerchiai, Lorena Jannelli, Fausto Longo, Lorena Janelli, 2004. ''The Greek Cities of Magna Graecia and Sicily'' (Getty Trust) {{ISBN|0-89236-751-2}}</ref><ref>T. J. Dunbabin, 1948. ''The Western Greeks''</ref><ref>A. G. Woodhead, 1962. ''The Greeks in the West''</ref>

La Roma antiga va ser una civilització que va créixer a partir d'una comunitat agrícola fundada a prop del segle VIII fins a convertir-se en un imperi colossal que s'estenia per tot el mediterrani. Durant la seva existència de dotze segles, la civilització romana va evolucionar d'una [[monarquia]] a una [[Repúblicarepública romanaRomana|república]] basada en una combinació d'[[oligarquia]] i [[democràcia]] cap a l'imperi [[autocràcia|autocràtic]]. Va dominar l'Europa Occidental, i tota l'àrea que envolta la mar mediterrània, per mitjà de les conquestes i l'assimilació cultural.

El [[segle VI]] l'emperador [[Justinià I]] va reconquerir Itàlia dels [[ostrogots]]. La invasió d'una nova onada de [[pobles germànics|tribus germàniques]], els [[longobards|llombards]], van condemnar aquest assaig de ressuscitar l'[[Imperi Romà d'Occident]], però les repercussions del fracàs de Justinià van perdurar amb el temps. Durant els tretze segles posteriors, quan les nacions-estats van sorgir al nord dels [[Alps]], l'estructura política d'Itàlia era una xarxa de ciutats-estats feudals, tiranies petites i d'invasors estrangers. Els estats medievals italians més importants van ser el [[Regne de Sicília]], els [[Estats Pontificis|Estats Papals]], el [[Ducat de Milà]] i la [[República de Venècia]].

Durant diversos segles els successors de Justinià van convertir-se en una força tenaç en la política italiana, prevenint que altres potències com ara els àrabs, el [[Sacre Imperi Romanogermànic]], o el [[papatpapa]]t hi formessin un regne italià unificat, i alhora sense aconseguir recrear la Itàlia romana. Altres imperis transalpins van aconseguir dominar diverses regions d'Itàlia. I encara que el seu domini va ser temporal, i la Itàlia com a Estat unificat no es va formar sinó fins al [[segle XIX]].

Cap dels imperis transalpins van assolir la unificació d'Itàlia, ja que el seu èxit amenaçava la supervivència de les potències medievals d'Itàlia: l'[[Imperi Bizantí]], el [[PapatPapa]]t i els [[normands]]. Aquests últims, i els descendents dels [[longobards|llombards]], es van oposar a la formació de qualsevol ordre polític dominant sobre Itàlia.

En aquesta època la [[corona d'Aragó]] va annexionar diversos territoris del sud d'Itàlia i de Sardenya, com a potència mercantil i marítima. La ciutat de l'[[L'Alguer|Alguer]] va ser repoblada amb immigrants catalans, i fins a l'actualitat la ciutat ha conservat la cultura i la llengua catalanes.

[[Fitxer:Leonardo da Vinci - Self-Portrait - WGA12798.jpg|thumb|upright|[[Leonardo da Vinci|Leonardo Da Vinci]], renaixentista italià.]]

Alguns historiadors han suggerit que l'estructura política excepcional de la [[Baixa edat mitjana]] va permetre el sorgiment d'una eflorescència cultural única. Itàlia era dividida en petites ciutats-estats i altres territoris. El [[Regne de Nàpols]] controlava el sud, la [[República de Florència]] i els [[Estats Pontificis|Estats Papals]] controlaven el centre, Gènova i el [[Ducat de Milà]] el nord i l'oest, i la [[República de Venècia]] l'est. La Itàlia del [[segle XVI]] era un dels territoris més urbanitzats d'Europa. La majoria dels historiadors concorden en què les idees que van caracteritzar el [[Renaixement]] van tenir el seu origen a la Florència del [[segle XIII]], en especial amb els escrits de [[Dante Alighieri]] ([[1265]]-[[1321]]) i [[Francesco Petrarca]] ([[1304]]-[[1374]]), així com les pintures de [[Giotto di Bondone]] ([[1267]]-[[1337]]).

El Renaixement va rebre el seu nom en referència al nou naixement d'algunes idees clàssiques que s'havien perdut a Europa. S'ha argumentat que el catalitzador d'aquest renaixement va ser el descobriment d'alguns texts antics que la civilització occidental havia oblidat, però que van ser preservats dins algunes biblioteques de monestirs i pel món musulmà i la traducció dels antics texts del [[grec antic|grec]] i l'[[llengua àrab|àrab]] al [[llatí]].

Els humanistes renaixentistes com ara [[Niccolò de' Niccoli]] i [[Poggio Bracciolini]] van recórrer les biblioteques a la recerca de les obres dels autors clàssics com ara [[Plató]], [[Ciceró]] i [[Vitruvi]]. Les obres dels escriptors de l'[[Antiga Grècia]] i de la [[Grècia hel·lenística|Grècia Hel·lenística]] així com dels científics musulmans van ser importats al món cristià postmedieval.

La [[Pesta negra|Pesta Negra]] de [[1348]] va afectar greument Itàlia, matant un terç de la població total.<ref>Stéphane Barry and Norbert Gualde, "The Biggest Epidemics of History" (La plus grande épidémie de l'histoire, in L'Histoire n°310, June 2006, pp.45-46</ref> Amb la recuperació del desastre, les ciutats van ressorgir com a centres de comerç.

Després d'un segle d'un sistema polític fragmentat, en què els petits Estats italians i els principats havien pogut mantenir una independència relativa i el balanç de poder en la península, el [[1494]] el rei francès [[Carles VIII de França|Carles VIII]] va començar la primera d'una sèrie d'invasions que es va estendre per tota la primera meitat del [[segle XVI]]; una competència entre [[França]] i [[Espanya]] per la possessió del territori italià. Al final, [[Espanya]] va dominar (el [[Pau de Cateau-Cambrésis|Tractat de Cateau-Cambresis]] de [[1559]] va reconèixer la possessió espanyola del [[Ducat de Milà]] i el [[Regne de Nàpols]]) i per gairebé dos segles es va convertir en la força política dominant d'Itàlia. La [[Santa Aliança]] entre Espanya sota la casa d'Habsburg i la Santa Seu va tenir com a resultat la persecució sistemàtica de qualsevol moviment [[protestantisme|protestant]], que al seu torn va fer que la península romangués catòlica amb poca o nul·la presència protestant. El control espanyol d'Itàlia va comportar l'aplicació d'impostos molt elevats en conjunció amb una administració lenta i sovint ineficient.

La [[Revolució Francesa]] i les [[Guerres Napoleòniques|Guerres napoleòniques]] (1796-[[1815]]) van introduir les idees d'igualtat, democràcia, llei i nació a Itàlia. La península ja no era el camp de batalles del passat, però [[Napoleó I de FrançaBonaparte|Napoleó]] (que va néixer a Còrsega el 1769, un any després de la cessió de l'illa de Gènova a França) va canviar completament el mapa polític, destruint el [[1799]] la [[República de Venècia]], la qual mai no recuperaria la seva independència. Els Estats creats per Napoleó amb el suport de grups minoritaris de patriotes italians van ser efímers i no van sobreviure la derrota de l'emperador francès el [[1815]].

La creació del [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] va ser el resultat dels esforços coordinats entre els nacionalistes italians i els monàrquics lleials a la [[Dinastia Savoia|Casa de Savoia]], per a establir un regne unit que abastés la península italiana sencera.

El [[1866]] el primer ministre prussià [[Otto von Bismarck]] va oferir a Victor Emmanuel II una aliança amb el seu regne en la [[Guerra Austroprussiana|Guerra Austro-Prussiana]] prometent l'annexió de Venècia a Itàlia, aleshores controlada per Àustria. El rei Emmanuel va acceptar, la qual cosa va marcar la [[Tercera guerra d'independència italiana]]. Després de la victòria dels aliats i l'annexió de Venècia, l'únic obstacle major a la reunificació era Roma.

El [[1870]] Prússia va declarar la guerra a [[França]] en la [[Guerra francoprussiana|Guerra Franco-Prussiana]]. Per tal de fer-ne front, França va abandonar les seves possessions a Roma. Itàlia es va beneficiar de la victòria prussiana per prendre el control dels [[Estats Pontificis|Estats Papals]] de l'autoritat francesa. La unificació italiana s'havia completat, i poc després la capital d'Itàlia es va moure a Roma.

Al nord d'Itàlia, la industrialització i la modernització havien començat durant l'última meitat del [[segle XIX]]. El sud, al mateix temps, era sobrepoblat, la qual cosa va forçar l'emigració massiva de milions de persones cap a altres regions d'Europa i d'[[Amèrica]] principalment als [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], l'[[Argentina]], l'[[Uruguai]] i el [[Brasil]].

A partir de les últimes dues dècades del [[segle XIX]], Itàlia va prendre possessions d'ultramar, com ara les colònies de [[Somàlia Italiana]] i [[Eritrea]] i va intentar sense èxit annexionar-se [[Etiòpia]] ([[Primera Guerra Italoetíop|Primera Guerra Italo-Etíop]]). A més, el [[1911]], el govern de [[Giovanni Giolitti]] va enviar forces per ocupar [[Líbia]]. Itàlia va declarar la guerra a l'[[imperi Otomà]] ([[Guerra italoturca|Guerra italo-turca (1911-1912)]]). L'annexió de Líbia i del ''Dodecanese'' (un grup d'illes de la [[mar Egea]]) va fer el fonament dels nacionalistes per a advocar pel domini d'Itàlia per tot el mediterrani i l'annexió de [[Grècia]] i la regió de Dalmàcia.<ref>(Bosworth (2005), pp. 49.)</ref>

El camí cap a la democràcia liberal moderna va ser interromput per la [[Primera Guerra Mundial|Primera guerra mundial]] (1914-1918). Al començament, Itàlia va romandre neutral, però el [[1915]], sota la pressió del Regne Unit i França, Itàlia va signar el [[Tractat de Londres (1915)|Pacte de Londres]] fent-se un aliat. A canvi de la seva participació, els altres dos Estats van prometre que en finalitzar la guerra, Itàlia rebria Trento, Trieste, Istria, Dalmàcia i alguns territoris de l'actual [[Turquia]]. Itàlia va derrotar l'[[Imperi Austrohongarès|Imperi austrohongarès]] el novembre de 1918. Durant la guerra, tanmateix, 600.000 italians van morir i l'economia es va col·lapsar amb altes taxes d'[[inflació]] i d'[[atur]]. En el Tractat de pau, Itàlia només va rebre Trento, Trieste i Istria però no pas totes les terres promeses en el Pacte de Londres, de manera que la victòria va ser considerada com a victòria "mutilada". Després de la [[Guerra Greco-Turcagrecoturca (1919-1922)|Guerra Greco-Turca]] de 1919-1922, Itàlia va annexar formalment el [[Dodecanès]] que havia ocupat durant la guerra.

Després de la devastació de la Primera Guerra Mundial, molts treballadors italians es van unir a les vagues generals per demanar més drets i millors condicions laborals. Alguns, inspirats per la [[Revolució Russa]], van començar a prendre les fàbriques, els molins, les granges i altres llocs de feina. Els liberals, amb por d'una revolució socialista, van donar el seu suport al petit [[Partit Nacional Feixista]] encapçalat per [[Benito Mussolini]] que reaccionaria violentament a les vagues amb la milícia mentre que el govern parlava moderadament d'aquestes accions. Després de diversos anys de lluita, l'octubre de [[1922]] els feixistes van planejar un [[cop d'estat|cop d'Estat]] (la ''Marcia su Roma'', "Marxa a Roma"). Les forces feixistes eren inferiors, però el rei va ordenar l'exèrcit que no intervengués, aliant-se amb Mussolini i convencent el partit liberal de permetre un govern dirigit pels feixistes. Durant els anys següents, Mussolini (conegut com ''Il Duce'', "el líder"), va eliminar tots els partits polítics (incloent-hi els liberals) i va restringir les llibertats personals sota el pretext de la "prevenció d'una revolució".

El 1935, Mussolini va declarar de nou la guerra a [[Etiòpia]] ([[Segona Guerra Italo-Etíop]]) la qual va ser subjugada en pocs mesos, una acció que va tenir com a resultat l'aïllament d'Itàlia dels seus aliats tradicionals, França i el Regne Unit, i alhora l'oportunitat de donar suport a l'Alemanya nazi. Es va signar un primer pacte amb Alemanya el [[1936]] i un altre el [[1938]]. Itàlia va donar suport a [[Francisco Franco Bahamonde|Francisco Franco]] en la [[Guerra Civil espanyola]] i a l'annexió alemanya d'Àustria. L'octubre de 1939 Mussolini va reunir el Regne Unit, França i Alemanya en el [[Acord de Munic|Tractat de Munic]].

Sota el [[Tractat de París (1947)|Tractat de Pau de París]] de [[1947]], una àrea de la frontera oriental va ser annexionada per [[República Federal Socialista de Iugoslàvia|Iugoslàvia]]. El [[1954]] el territori lliure de Trieste va ser dividit entre els dos Estats. El [[1949]] Itàlia es va fer aliat dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]] per la qual cosa va rebre suport econòmic sota el [[Pla Marshall]]. A més a més, Itàlia es va fer membre fundador de la [[Comunitat Econòmica Europea]], que després esdevindria la [[Unió Europea]]. Entre el [[1950]] i el 1960 el país va créixer econòmicament.

La situació política es va agreujar entre els anys setanta i vuitanta. Aquest període va ser caracteritzat pels conflictes socials i actes terroristes portats a terme per moviments extraparlamentaris. L'assassinat del líder de la Democràcia Cristiana, [[Aldo Moro]] va ocórrer al final del compromís històric entre els demòcrates cristians i el Partit Comunista Italià. El 1980, per la primera vegada, es van formar dos governs consecutius encapçalats per un republicà i socialista, [[Bettino Craxi|Benito Craxi]], en comptes d'un membre de la Democràcia Cristiana.

De [[1992]] a [[1997]] Itàlia es va enfrontar a diversos reptes atesa la paràlisi política, la grandària del deute del govern, la corrupció i el crim organitzat i la seva influència; els ciutadans anomenaren la situació política com el [[Mani pulite|Tangentopoli]]. El Tangentopoli va ser investigat judicialment per les ''mani pulite'', "les mans netes"; els ciutadans van demanar més reformes polítiques, econòmiques, socials i ètiques. Els escàndols del Tangentopoli incloïen tots els partits polítics importants, però sobretot aquells en la coalició de govern. La Democràcia Cristiana va entrar en crisi i es va dissoldre, separant-se en diversos altres partits; el Partit Socialista Italià es va dissoldre per complet.

En les eleccions de [[1994]] [[Silvio Berlusconi]] va ser elegit com a primer ministre, però el desembre del mateix any, va ser destituït, ja que la ''Lega Nord'' ("Lliga Nord") va retirar el seu suport al seu govern. Va ser succeït per [[Lamberto Dini]] fins al [[1996]]. L'abril del mateix any, en les eleccions nacionals, [[Romano Prodi]], d'una coalició de centreesquerra va guanyar les eleccions, i el seu primer govern va ser el tercer més llarg de la història, però va ser remogut en perdre el vot de confiança per tres vots el [[1998]]. Un nou govern de Demòcrates d'Esquerra es va formar sota [[Massimo D'Alema|Massimo d'Alema]], però el [[2000]] va renunciar i va ser succeït per [[Giuliano Amato]]. El [[2001]], la coalició de Silvio Berlusconi va guanyar, i va romandre en el poder per un mandat complet de cinc anys, el període més llarg de govern des de la fi de la II Guerra Mundial. En les eleccions del 2006, Prodi va retornar al govern, guanyant amb només per 0,06% més dels vots.