Gaziel: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m →‎Biografia: Correcció lingüística
Línia 7:
El 1910, va iniciar la seva carrera periodística a ''[[La Veu de Catalunya]]'' i el 1911 va entrar a treballar a l'[[Institut d'Estudis Catalans]]. Va viure l'esclat de la [[Primera Guerra Mundial]] a París –on s'havia traslladat per aprofundir els seus coneixements–, i va escriure sobre aquest fet per a ''La Veu de Catalunya''. Els seus escrits no van agradar a [[Enric Prat de la Riba|Prat de la Riba]], però sí a [[Miquel dels Sants Oliver]]. Això dugué a Gaziel a escriure per a ''[[La Vanguardia]]'' sobre el [[París]] de la Primera Guerra Mundial. Les seves cròniques, amb el títol ''Diario de un estudiante en París'', el convertiren en un dels periodistes més llegits a Espanya i a l'[[Amèrica Llatina]].<ref name = GEC/>
 
En aquest diari –que en els anys de la [[Segona república espanyola|Segona República]] era el de més tirada de tota la Península–, va fer la seva carrera periodística, fins a arribar a ser-ne el director entre el [[1920]] i el [[1936]]. Quan va esclatar la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]], va haver d'exiliar-se i el [[1940]] va retornar a Barcelona, obligat per l'avenç de l'exèrcit [[nazi]] a Europa. Llavors, les autoritats franquisteselfranquistes el van processar per per les seves idees [[catalanisme|catalanistes]] i republicanes. Fou absolt, però ja no va poder seguir treballant en el periodisme a Catalunya i va haver d'emigrar a [[Madrid]], on va dirigir l'editorial Plus Ultra. Encara que en aquells anys no podia publicar-los, va seguir escrivint els assajos en català que havia començat en els anys de l'exili i que giraven, fonamentalment, sobre les causes de la tràgica història de Catalunya.
 
Septuagenari, va tornar a [[Barcelona]], on va escriure la resta de la seva obra, formada per vuit llibres en castellà i catorze en català. Va morir a Barcelona el [[12 d'abril]] del [[1964]]. Havia fet 77 anys, en una vida consagrada, en paraules seves, «a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla».