Flauta dolça: diferència entre les revisions

==Família de les flautes de bec ==

A partir del [[Renaixement]] la flauta de bec, com la resta dels instruments de l'època, es construeix i utilitza formant famílies que s'assemblen la distribució tonal de la veu humana, mitjançant conjunts (consorts, en anglès). Per aquest motiu existeixen Flautes dolces de menys de 15 centímetres de longitud, fins a models de més de 2 metres. Les més difoses i conegudes, però, són la '''flauta dolça soprano''' (instrument comú a les escoles en l'àmbit de la iniciació musical), i la '''flauta dolça contralt'''. Tots els membres de la família, particularment les més agudes, tenen una tessitura de dues [[octaves]] i mitja, i estan afinades principalment en [[nota|do]] o fa:

 

Altres membres menys habituals de la família són les anomenades

* Flauta contralt en sol. Usada ja al segle XVI i probablement emprada per [[Johann Sebastian Bach]] en el quart dels seus [[Concerts de Brandemburg]].

*''Voice Flute'', ''flute de voix'' o flauta tenor en re, amb la mateixa tonalitat bàsica que el ''traverso''.