Classe social a l'antiga Roma: diferència entre les revisions

Quan la [[manumissió]] d'[[esclau]]s va ser reglamentada, a la clientela antiga la va substituir el patronatge, que és la mateixa clientela però regulada pel dret. El client i els seus descendents estaven subjectes a la potestat absoluta del patró o els seus fills, prenien el nom del patró al qual devien respecte i acompanyaven en la guerra; el patró havia de protegir als seus clients i no podia desemparar-los sense infàmia; no podien demandar-se recíprocament en judici, ni testificar en contra. La fortuna pròpia del client pertanyia de dret al patró, qui tènia dret d'herència; el patró podia exigir certes coses establertes pel costum (dots a la filla del patró, contribució en multes o impostos extraordinaris, sufragació de despeses de culte, etc.). Els clients podien adquirir béns amb la seva feina o disposar d'altres per concessió del patró, en precari. El vincle de la clientela es considerava per sempre encara que no ho era de dret.

 

 

La condició hereditària del client, el convertia a nivell de tracte, en membre de la [[família romana|família]] del seu patró, sotmès a l'autoritat del ''[[pater familias]]''.<ref>[http://www.historialago.com/leg_01031_lafamilia_01.htm LA FAMILIA ROMANA: PATER FAMILIAS, ESPOSA, HIJOS, CLIENTES Y ESCLAVOS.]</ref> Socialment eren considerats membres menors (''gentilicius'') de la ''[[gens (família)|gens]]'' del seu patró, per tant estaven sotmesos a la jurisdicció i disciplina de la ''gens'' i podien accedir als seus serveis religiosos, essent enterrats en un sepulcre comú de la família del patró.<ref>James Muirhead; Agnes Muriel Clay (1911). "Patron and Client". Encyclopædia Britannica (11th ed.)</ref> Els esclaus que eren [[Llibert|alliberats]] passaven a ser clients dels seus anteriors propietaris, però no tots els clients tenien aquest origen.

 

La procedència del client acostumava a ser una família empobrida o d'origen humil o estrangera que sol·licitava la protecció d'un romà poderós. [[monarquia romana|Als inicis de la història romana]] el client rebia del patró, a canvi de submissió i serveis, una petita herència (''heredium'') consistent en un tros de terra de dues ''[[iugerum]]'', insuficient par alimentar-se. Encara que aquesta relació gairebé laboral va deixar d'existir en temps de la [[República romana|República]], a partir d'aleshores la relació es va convertir en personal i va quedar reduïda a l'àmbit urbà: els clients aportaven els seus serveis, especialment serveis polítics (quan el [[vot]] era requerit a les convocatòries electorals del sistema polític romà -[[comicis romans]]-), a disposició d'un patró ric i amb ambicions polítiques, que es convertia en el seu benefactor i li donava protecció i compensació econòmica.<ref>Luis Rodolfo Arguello:''Manual de Derecho Romano. Historia e Instituciones.'', 2000. {{ISBN|950-508-101-4}}. Ed. Astrea. Buenos Aires, Argentina.</ref> La ''relació clientelar'' dins la vida social i política romana va anar decaient des del [[segle II aC]], fins al punt que alguns autors consideren que va deixar de ser una institució important.<ref>[[Fergus Millar]],''The Political Character of the Classical Roman Republic, 200–151 B.C.'', a "Rome, the Greek World, and the East: The Roman Republic and the Augustan Revolution", University of North Carolina Press, 2002, p. 137</ref><ref> N. Rouland, ''Pouvoir politique et dépendance personelle'', 1979, pp. 258–259.</ref>

 

==== Dones ====

[[Fitxer:Boscoreale fresco woman kithara.jpg|right|thumb|Dona romana tocant una [[cítara]]. Fresc del segle I a.C. trobat a la Vila Boscoreale.]]