Castelldefels: diferència entre les revisions

Les primeres mencions de la ciutat es realitzen amb el nom de ''Castrum Felix''. Una forma romanitzada, ''Castello de Feels'' (o sigui Castell de Fidels), servirà com a llavor per al nom actual de la població. Castelldefels va ser en principi una població formada per una sèrie de masies disperses. Fins al [[{{segle |XX]]}} no va tenir una autèntica estructura urbana. Amb el desenvolupament econòmic de la ciutat de [[Barcelona]], Castelldefels es va convertir en un lloc d'[[estiueig]] de molts barcelonins a mitjans dels anys 1950. El [[1957]] hi havia més de 40 urbanitzacions en construcció.

El que sí que s'ha trobat són restes de fauna pleistocènica i indústria lítica del [[Paleolític mitjà]]. Dos són els jaciments importants: coneguda des de temps immemorial és la Cova Fumada, situada al límit entre Castelldefels i [[Les Botigues de Sitges|Les Botigues]], cavitat explorada pel seu propietari al començament dels anys 1960, on s'han trobat restes animals i s'ha pogut confirmar que havia estat habitada diverses vegades per grups humans des del Paleolític Mitjà (100.000 – 30.000 aC). L'altre jaciment és la [[Cova del Rinoceront]] de la pedrera de Ca n'Aymerich, que es troba en estudi des de l'octubre de 2002, malgrat que ja havia estat identificat a finalsfinal dedel {{segle |XIX}}. Aquí s'han trobat importants restes de fauna de fa 300.000 anys (rinoceronts, cèrvids, tortugues) i diversos fragments de sílex que, situarien la presència humana a Castelldefels al voltant dels 85.000 anys d'antiguitat.

Amb el desenvolupament de la cultura ibèrica, ens troben diferents assentaments a llocs estratègics com són la Muntanyeta i els turons del Castell, de Cal Tiesso, de la [[Torre Barona]] i de la Serra d'en Llopart. Les excavacions realitzades entre 1989-1995 al turó del Castell mostren dues etapes de construccions ibèriques entre els segles III{{versaleta|iii}} i II aC{{versaleta|ii}naC, malgrat que s'han trobat ceràmiques que indicarien l'ocupació des del {{segle |IV}}, coincidintque coincideixen amb la datació del poblat ibèric del turó del [[Calamot]] ([[Gavà]]). Aquest poblat possiblement controlava una petita rada situada a peu del turó. Els ocupants d'aquests assentaments eren [[ibers]] [[laietans]], establerts des del Maresme fins a una part del Baix Llobregat.

La línia de costa es trobava molt a prop d'allò que avui és l'avinguda Constitució (carretera simbolitzada com a [[C-245]] de Barcelona a Santa Creu de Calafell) i constituïa un port natural molt adient per les naus romanes que es dedicaven al comerç. És molt probable l'existència d'aquest port comercial entre els termes de Gavà i Castelldefels ja des del {{segle |IV aC|-|s}} per les troballes que s'han fet sota la sorra, com a mínim nou jaciments: gran nombre d'àmfores, lingots de plom, àncores, teules i vaixells.

L'activitat d'aquest port va decaure des del {{segle |II dC}} i així continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà al {{segle |V dC}}. Hi ha diferents possibles causes d'aquest decaïment: les noves sorres aportades pel Llobregat potser van dificultar la navegació; i la crisi de l'estat romà, que portà a una ruralització de l'economia i la societat. Aquesta tendència darrera portà a l'abandó de les vil·les al Baix Llobregat i el retorn a les coves.

Hi ha un buit important d'informació directa fins al {{segle |X}}, només disposem de generalitats. El 415 el rei visigot Ataülf passà els Pirineus i s'establí a Barcelona, però el seu germà Vàlia provà primer d'establir-se a l'Àfrica (416) i després (418) signà un tractat amb Roma pel qual posava les seves tropes al servei de l'Imperi en canvi del reconeixement de la possessió de terres a Aquitània, constituint-se el regne visigot de Tolosa (418-507). Però aquest reialme fou desbaratat pels francs dirigits pel seu rei Clodoveu, que obligaren als visigots a retirar-se cap a la Península. Fou llavors quan Barcelona es convertí en capital del regne visigot (511-517 i 531-549), abans del seu establiment definitiu a Toledo (vers 554-711).

A la crisi del baix imperi romà seguí el desconcert de les invasions. Foren un seguit de segles durs i incerts que obligaren els habitants de la plana a buscar el recer de les zones de muntanya, més protegides i acollidores per amagar-se i sobreviure, encara que el territori costaner mai no quedà despoblat completament, tal com semblen demostrar els resultats de les excavacions arqueològiques realitzades i analitzades per Albert López. Les vil·les romanes de Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi i l'ancoratge de les Sorres, mostren activitat i ocupació fins, aproximadament, al {{segle |VI}}. I semblaSembla que no hi ha senyals d'abandó precipitat, destrucció o talls en la continuïtat de població entre aquesta data i el {{segle |X}}.

Passaren més de quatre-cents anys fins que el territori que prendria el nom d'Eramprunyà no comptà amb una estructura territorial estable. Cap a mitjan {{segle |V}}, els homes i dones de la contrada assistiren a l'arribada dels visigots. Els nouvinguts s'assentaren en el territori, tenien la força militar però eren escassos en nombre per la qual cosa no expulsaren la població envaïda, ans s'hi barrejaren. I semblantmentSemblantment feren, a principisprincipi del {{segle |VIII}}, els sarraïns. Els visigots havien arribat pel nord, creuant els Pirineus, els sarraïns arribaren pel sud, després de creuar Gibraltar.

Poc després que els musulmans travessaren l'[[estret de Gibraltar]] (711), arribaren a terres catalanes (713-714) i, uns anys després, controlaren definitivament Barcelona (717-718). El seu control sobre el territori que aquí ens interessa no arribà a la centúria, però ens ha arribat la seva petjada a la toponímia: Garraf, Almafar (nom de l'actual Sant Climent de Llobregat), Alcalà (nom de Sant Boi de Llobregat entre els segles VII{{versaleta|vii i XII)xii}}, Calamot (a Gavà), Jafre (a Sitges), Rafaguera (a Castelldefels) i, possiblement, Begues. En aquesta darrera població, també s'ha trobat un tresoret de dirhems cordovesos a la cova de Can Sadurní. El territori era controlat, possiblement, des de Sant Boi (Alcalà = castell), on hi hauria una guarnició que controlava l'estratègic pas del riu Llobregat.

Cap a la fi del {{segle |IX}}, durant el govern de [[Guifré el Pilós]] o potser ja el del seu fill el comte [[Guifré II de Barcelona|Guifré II]], després del fracàs d'instal·lar un monestir benedictí per [[Galí de Santmartí]],<ref>{{ref-llibre|cognom=Pagès i Paretas |nom=Montserrat |títol=Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat |url=http://books.google.cat/books?id=z1_jNPU9zIoC&pg=PA302&dq=Gal%C3%AD+de+Santmart%C3%AD&hl=ca&ei=6qpYTte5B47dsgbA9fWNCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCoQ6AEwAA#v=onepage&q=Gal%C3%AD%20de%20Santmart%C3%AD&f=false |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=1992 |pàginespàgina=p.302 |isbn=8478263004 }}</ref> un dels seus homes o vicaris a la frontera, possiblement un tal Fèlix, per tal de consolidar el domini efectiu del futur Castelldefels, erigí el primitiu castell, el ''castrum Felix'' (origen del nom de la ciutat, que tractarem més endavant). Això es dedueix del fet que, quan ja tenim els primers documents conservats sobre Castelldefels, des del 966, aquest territori apareix força poblat, es parla de l'església de Santa Maria de Castelldefels i les terres són conreades, amb vinya sobretot, per molts aloers, dels quals en cap moment es parla d'aprisió de terres. També tenim notícies anteriors al 966 de fortificació de llocs més avançats a la frontera amb els sarraïns que Castelldefels, per exemple, vers el 929 a la fortalesa d'Olèrdola. Perquè això fos així, calia tenir fortificat i ben assegurat els territoris immediats, és a dir la part oriental del massís del Garraf on trobem Eramprunyà i Castelldefels. El primer castell que s'esmenta al sud del riu Llobregat és el de Cervelló, documentat a partir del 904, que controlava l'accés al pas de l'Ordal. El castell d'Eramprunyà és esmentat el 957.

En aquesta època, segles XIV{{versaleta|xiv i XVxv}}, davant l'amenaça de la pirateria musulmana i genovesa, s'inicià la construcció d'un sistema visual de prevenció. Es construeix la Torre Barona, que juntament amb la de Sant Salvador dels Arenys a l'actual barri de Bellamar, el Castell d'Eramprunyà i altres edificacions distribuïdes per la comarca, donaven l'avís encenen fogueres. D'aquesta època també són les restes més antigues de la fortificació al costat de l'església de Santa Maria, que més endavant donaria lloc al [[castell de Castelldefels]], símbol de la ciutat.