Constantí Llombart: diferència entre les revisions

Nascut en el si d'una família humil, estudià en les [[Escoles Pies]], però abandonà molt prompte els estudis per a treballar en un taller d'enquadernació. L'autodidactisme, segurament fomentat per est ofici, i la diversitat i heterogeneïtat dels interessos intel·lectuals són dos trets que marquen des del principi la personalitat del jove Carmel Navarro. A causa dels seus orígens humils, va simpatitzar des de molt jove amb la causa republicana, particularment amb el seu vessant federalistefederalista, molt actiu durant els anys del [[sexenni revolucionari]], període que coincidí per a ell amb els seus anys de la joventut.

Llombart imanta tota esta plèiade d'escriptors de curta volada en dos projectes comuns: primer, la seua obra, pràcticament enciclopèdica, ''[[Los fills de la Morta-Viva]]'' (1879), on parla de la vida i de l'obra de més d'un centenar d'autors, la majoria contemporanis seus; després, la creació de ''[[Lo Rat Penat: Calendari llemosí]]'', que naix amb la finalitat de donar a la llum les obres dels escriptors més significats del País Valencià, Catalunya i les Illes. La voluntat de Llombart per vehicular vies de comunicació i expansió per als autors en valencià dona com a resultat, uns anys més tard, la creació de [[Lo Rat Penat]], que s'intitularà ''Societat d'amadors de les'' ''glòries de València i son antic reialme''. Mogut per la seua voluntat totalitzadora i pel seu caràcter generós i idealisteidealista, Llombart va voler donar cabuda, en esta societat, a tots els autors que conreaven el valencià, fins i tot a aquells que ho feien des de posicions ideològiques de signe contrari a la de l'autor. No podia fer-ho d'una altra manera, perquè ja en aquella època el prestigi de [[Teodor Llorente]] com a patriarca de la Renaixença valenciana era enorme. La decepció que va causar-li a Llombart el fet que la societat Lo Rat Penat fora capitalitzada des de ben prompte pels sectors més conservadors explica que, desenganyat, fundara el 1888 la societat [[L'Oronella]], projecte que no va obtindre l'èxit cobejat.<ref name=":0" />

El discurs tradicional sobre la [[Renaixença valenciana]] partix de la idea que esta va estar separada en dos sectors: el primer, cultistecultista i conservador, liderat per [[Teodor Llorente]] i el segon, progressisteprogressista i popular, liderat per Constantí Llombart. Segons esta interpretació, el sector progressisteprogressista aspirava a una recuperació total de la llengua en tots els àmbits, però el triomf del sector conservador deixà anar en orris eixes aspiracions i establí una lectura de la Renaixença limitada a la recuperació de l'ús literari del valencià, tot excloent-ne qualsevol aspiració política o sociolingüística. Esta interpretació, a hores d'ara, es troba molt discutida: d'una banda, autors com [[Rafael Roca]] han insistit en la revaloració del paper de [[Teodor Llorente]]; de l'altra, s'ha insistit molt des de diverses publicacions en la idea que la separació entre els dos sectors no era tan real com s'ha volgut fet creure.

Sobre la figura de Constantí Llombart, les principals crítiques insistixen en el seu caràcter autodidacte i en el fet que li mancara la preparació cultural i intel·lectual que sí que tenia, posem per cas, Llorente. És evident que, a Llombart, li mancà preparació cultural per a esdevindre un intel·lectual de referència; el seu paper més bé va ser el d'un entusiasteentusiasta inquiet, el d'un idealisteidealista que, no obstant les seues limitacions, va realitzar una importantíssima faena de catalitzador. A hores d'ara, li devem el disseny del primer programa cultural seriós de la Renaixença valenciana i, sobretot, la seua faena de mestratge sobre tota una generació d'escriptors jóvens que l'admiraren i respectaren, i que miraren de seguir-ne l'exemple. Entre altres noms, hi podem destacar els de [[Josep Maria Puig i Torralva]], [[Ricard Cester]], [[Lluís Cebrian i Mezquita]], [[Josep Francesc Sanmartín i Aguirre]], [[Víctor Iranzo i Simon]] o, fins i tot, el jove [[Vicent Blasco Ibáñez]]. D'estos poetes, mal anomenats ''d'espardenya'', podem dir que encara que no destacaren individualment per la seua obra literària ni ideològica, sí que foren precedent per a la generació de valencianistes de principis del segle XX, on podem destacar, ara sí, figures tan importants com les de [[Carles Salvador]] o [[Faustí Barberà]]. <blockquote>"La preparació de Llombart no era certament la més adequada per a encarar tots els treballs que dugué a terme, perquè en els estudis regulars no havia passat de les primeres lletres. Així, era molt fàcil als seus opositors, que el menyspreaven sempre, mirar-lo per damunt del muscle. ... El que hem de valorar, ara mateix, és l'energia del personatge, la deua decisió d'enfrontar-se sense recursos propis, gairebé sense ajut de ningú, amb una situació adversa. I d'enfrontar-s'hi continuadament, amb tenacitat. </blockquote><blockquote>Fou un home d'una tenacitat envejable, que només es veié recompensada pel bon record que va deixar entre alguns joves que van rebre de Llombart una influència o altra" <ref>{{Ref-publicació|cognom = Ventura|nom = Vicent|article = Als centa anys de la mort de Constantí LLombart|publicació = Caplletra|url = |data = 1994|pàgines = }}</ref></blockquote><nowiki/><nowiki/>