Joan Miró i Ferrà: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de Paco las Heras. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiqueta: Reversió
mCap resum de modificació
Línia 45:
Al llarg de 1921 i 1922, durant nou mesos de dura elaboració, Joan Miró va pintar ''[[La masia (Miró)|La masia]]'', que seria l'obra culminant d'aquesta època «detallista». La relació mítica mantinguda per Miró amb la terra es resumeix en aquest quadre, que representa el [[Mas Miró]], la masia de la seva família a Mont-roig. Cal destacar el grafisme realista de tots els objectes, els animals domèstics i les plantes amb les quals l'ésser humà treballa i s'hi relaciona, així com la resta objectes quotidians.{{sfn|Rebull|1994|p=6-9}} Amb ''[[La masia (Miró)|La masia]]'' (1921-22), quadre d'un detallisme gairebé espectral, va culminar una època d'observació directa de la realitat.<ref name="culturcat" />
 
Progressivament Miró va abandonar la seva època detallista i va sintetitzar la màgia ja apuntada en aquesta etapa anterior. Del realisme de ''La Masia'' va passar a la fantasia desbordant de ''[[Carnaval d'Arlequí]]'' (1924-25), obra plena de figures i símbols. És en l'[[inconscient]] i el que és [[oníric]], en aquest potencial que li oferia el [[surrealisme]], on Miró va trobar el material idoni per a les seves futures obres. Això es pot copsar a ''[[La terra llaurada]]'', amb una clara al·lusió a ''La Masia'', però amb elements surrealistes com són un [[ull]] i una [[orella]] al costat d'un [[arbre]].<ref>{{ref-web |url= http://80.25.201.238:8081/cdm-fons-fjm/results.php?CISOOP1=all&CISOBOX1=La%20terra%20llaurada&CISOFIELD1=CISOSEARCHALL&CISOOP2=exact&CISOBOX2=&CISOFIELD2=CISOSEARCHALL&CISOOP3=any&CISOBOX3=&CISOFIELD3=CISOSEARCHALL&CISOOP4=none&CISOBOX4=&CISOFIELD4=CISOSEARCHALL&CISOROOT=/fons-fjm&t=a |títol=Dibuixos preparatoris de La Terra llaurada | consulta=16 de setembre de 2011 |obra= | editor=Fundació Joan Miró |data=2011}}</ref> ''Carnaval d'Arlequí'' va aconseguir un gran èxit a l'exposició col·lectiva de la ''Peinture surréaliste'' de la [[Galeria Pierre]] de París, aestrenat finalsel 14 de novembre de l'any 1925, exposada al costat d'obres de [[Giorgio de Chirico]], [[Paul Klee]], [[Man Ray]], [[Pablo Picasso]] i [[Max Ernst]]. L'1 d'abril de 1925 va signar un contracte amb [[Jacques Viot]], de la [[Galerie Pierre]],{{sfn|Permanyer|2003|p=71}} qui li pagaria 1500 francs mensuals a canvi de tota la seva producció artística.
 
Viot va voler promocionar la carrera de Miró organitzant-li una bona exposició entre el 12 i el 27 de juny de 1925. El text aniria a càrrec de [[Benjamin Péret]], i va aconseguir que la carta d'invitació al ''vernissage'' fos signada pels principals impulsors del surrealisme.{{efn|Van ser: Marx Morissen, Theodore Fraenkel, Georges Malkine, Roland Tual, Mathias Lübeck, Pierre Naville, Jacques Baron, [[Michel Leiris]], [[Roger Vitrac]], [[Paul Éluard]], [[René Crevel]], [[Benjamin Péret]], Joe Busquet, Marcel Noell, J.Camus, [[Robert Desnos]], [[Philippe Soupault]], [[Antonin Artaud]], Georges Limbourg, Jacques-André Boiffard, [[André Breton]] i [[Max Ernst]].}} L'exposició va tenir lloc al número 13 de la rue Bonaparte, i a la inauguració hi van assistir les principals autoritats del moment{{sfn|Permanyer|2003|p=73}} i es va ajuntar tanta gent que calia fer cua al carrer. Picasso va encarregar una [[cobla]] de [[sardanes]] que amenitzaven l'espera, com un obsequi al seu amic català.{{sfn|Permanyer|2003|p=74}} Aquesta exposició va suposar un rellançament de la carrera de Miró.
Línia 115:
L'afalac públic no li va minvar el seu esperit combatiu: El 1968 Barcelona va reconciliar-se oficialment amb Miró organitzant una gran retrospectiva a l'[[Hospital de la Santa Creu de Barcelona]] per celebrar el 75è aniversari de l'artista, en col·laboració amb la [[Fondation Maeght]]. Miró no va assistir a la inauguració per no coincidir amb el ministre [[Manuel Fraga]]. L'exposició va tenir lloc entre novembre de 1968 i gener de 1969 i seria l'origen de les donacions que posteriorment Miró faria a la ciutat de Barcelona. El 1969 a Barcelona es va presentar ''[[Miró l'altre]]'' al [[Col·legi d'Arquitectes de Catalunya|Col·legi d'Arquitectes]], on l'artista va pintar els vidres de l'edifici i tot seguit va destruir la seva pròpia obra amb dissolvent. Va ser una de les primeres afirmacions de la natura efímera en les pràctiques artístiques del país, a més d'una crítica implícita a la ignorància del règim, i així va ser aplaudida pels artistes que començaven a forjar els nous comportaments de la generació conceptual.<ref name=segade/>{{sfn|Permanyer|2003|p=159}}
 
AAl finalspas dels anys seixanta i principis delsals setanta, Miró continua qüestionant-se la pintura com a llenguatge vàlid per representar la realitat i avança en la seva recerca sobre el caràcter objectual de la pintura. Ara l'escomet retallant i apunyalant les teles fins a revelar el suport material subjacent, i convidant l'espectador a mirar a través –i més enllà– de la superfície de la pintura. Aquestes teles lacerades, cremades, etc. es complementen amb pintures-objecte que funcionen en la mateixa línia que les que Miró anomena antipintures.
 
El 1970 la seva filla Dolors va patir un greu accident automobilístic. Arran de l'atenció que va rebre Miró va obsequiar a la [[Creu Roja]] de Tarragona amb el ''[[Tapís de Tarragona]]''. Aquesta experiència va obrir una nova etapa on va crear els ''[[sobreteixims]]'', una espècie de tapissos amb volum, en col·laboració amb [[Josep Royo]].{{sfn|Permanyer|2003|p=162}} Entre els anys 1970 i 1980 van realitzar 7 tapissos de gran format i 32 de petit format. Un altre fet que va cridar molt l'atenció fou quan va cremar algunes de les seves pròpies obres en resposta «A tots aquells que només veuen un valor ascendent en diners i per als qui no pensen més que en les accions i en els bitllets, doncs, apa! Socarrimo i cremo tot el que per a ells no és més que milions, que se'n vagin al diable»{{sfn|Permanyer|2003|p=166}}