Revolució de 1868: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de ArnauBot. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 1:
{{inacabat|data=novembre de 2018}}
{{Infotaula d'esdeveniment}}
La '''Revolució de 1868''', anomenada '''la Gloriosa''' o '''Revolució de setembre''', també coneguda per '''la Septembrina''', fou una sublevació militar amb elements civils que tingué lloc a [[Regne constitucional d'Espanya]] el setembre de [[1868]] i que suposà el destronament i exili de la reina [[Isabel II d'Espanya|Isabell II]] i l'inici del període anomenat [[Sexenni Democràtic]]. La Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del [[segle XIX]] espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país;<ref>{{
== Antecedents ==
Línia 7:
A mitjans dels [[anys 1860]], el descontentament contra el règim monàrquic d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]] era palès i el [[moderantisme]] espanyol, en el poder des de [[1844]], excepte els intervals del [[Bienni Progressista]] (1854-1856) i els [[governs de la Unió Liberal]] (1858-1863), es trobava en una important crisi interna. Per la seva banda, el [[Partit Progressista (Espanya)|Partit Progressista]], amb [[Pedro Calvo Asensio]] com un dels seus impulsors, havia optat pel [[retraïment]] en les eleccions per deslegitimar les Corts que en sortissin. El 1864 va tornar al poder el [[general Narváez]], que va haver d'abandonar-lo després dels tràgics successos de la [[Nit de Sant Daniel]], sent substituït pel general [[Leopoldo O'Donnell]].
Al juny de 1866 va tenir lloc una insurrecció a Madrid per acabar amb la monarquia d'Isabel II que va ser dominada pel govern de la [[Unió Liberal]] del general O'Donnell, coneguda com la [[revolta de la caserna de San Gil]], ja que foren els sergents d'aquesta caserna d'artilleria els que van protagonitzar l'alçament. Al mes següent, la reina va destituir el general O'Donnell per considerar que havia estat massa tou amb els insurrectes, a pesar que havien 66 d'ells estat afusellats, i va nomenar per substituir-lo al [[general Narváez]], líder del [[Partit Moderat]].<ref>{{
Narváez adoptà immediatament una política autoritària i repressiva, cosa que va fer impossible tornar-se en el poder amb la [[Unió Liberal]] d'O'Donnell, que llavors va optar per fer el «buit a palau» (''vacío en Palacio'') —segons l'expressió del propi O'Donnell—, la qual cosa significava el [[retraïment]] en el Senat; però al que es va negar en rotund el líder unionista va ser a pactar cap iniciativa amb els progressistes amb els quals estava «dolgut pels [[revolta de la caserna de San Gil|esdeveniments de la caserna de San Gil]], especialment amb [[Juan Prim|Prim]]», líder del [[Partit Progressista (Espanya)|Partit Progressista]] i de la coalició de forces que pretenia el derrocament d'Isabel II. Només després de la mort d'O'Donnell (novembre de 1867) se sumà la Unió Liberal —liderada llavors pel [[general Serrano]]— al [[pacte d'Ostende]] que havien signat un any abans progressistes i demòcrates.<ref name=vilches71>{{
=== La crisi econòmica de 1866-1868 ===
[[Fitxer:La red de ferrocarriles.svg|thumb|right|Xarxa de ferrocarrils espanyola durant el segle XIX]]
A principis de 1866 esclatà la primera [[crisi financera]] de la història del [[capitalisme]] espanyol. Encara que va estar precedida de la crisi de la [[indústria tèxtil catalana]] –els primers símptomes de la qual van aparèixer el 1862 a conseqüència de l'escassetat de cotó provocada per la [[Guerra de Secessió]] estatunidenca–, el detonant de la [[crisi financera de 1866]] van ser les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.<ref>{{
A la crisi financera de 1866 s'hi sumà una greu [[crisi de subsistència]] els anys 1867 i 1868, motivada per la males collites. Els afectats no van ser els homes de negocis o els polítics, com en la crisi financera, sinó les classes populars, a causa de l'escassetat i carestia de productes bàsics com el [[pa]]. Es produïren motins populars a diverses ciutats, com a [[Sevilla]], on el blat va arribar a multiplicar per sis el seu preu, o a [[Granada]], al crit de «pa a vuit [reals]». La crisi de subsistència es veié agreujada pel creixement de l'[[atur]] provocat per la crisi econòmica desencadenada per la crisi financera, que va afectar sobretot a dos dels sectors que més treball proporcionaven: les obres públiques —inclosos els [[ferrocarril]]s— i la construcció. La coincidència d'ambdues crisis, la financera i la de subsistència, creà «unes condicions socials explosives que donaven arguments als sectors populars per incorporar-se a la lluita contra el règim isabelí».<ref>{{
=== El pacte d'Ostende ===
Línia 26:
L'ambigua redacció del primer punt permetia incorporar-hi altres personalitats i forces polítiques. Així, després de la defunció d'O'Donnell, Prim i Serrano —paradoxalment, el mateix militar que havia dirigit la repressió de la [[revolta de la caserna de San Gil]]— van signar un acord el març de 1868 pel qual la Unió Liberal s'hi sumava. «Amb això, la [[Unió Liberal]] acceptava l'entrada en un nou procés constituent i en la cerca d'una nova dinastia, i, segons el punt segon [del pacte de Ostende], la sobirania única de la nació i el sufragi universal».<ref name="vilches71" />
La resposta de Narváez fou accentuar la seva política autoritària. Les Corts, tancades al juliol de 1866, no van tornar a obrir perquè van ser dissoltes, i es van convocar noves eleccions per a principis de 1867. La «influència moral» del govern va donar una majoria tan aclaparadora als diputats ministerials que la Unió Liberal, el més semblant a una oposició parlamentària, va quedar reduïda a quatre diputats. A més, en el nou reglament de les Corts aprovat al juny de 1867, tres mesos després d'haver estat obertes, es va suprimir el [[vot de censura]], reduint així sensiblement la seva capacitat per controlar el govern.<ref>{{
== Esclat de la revolució ==
[[Fitxer:JuanBatistaTopeteYCarballoPorRafaelMonleón.jpg|thumb|Almirall [[Juan Bautista Topete y Carballo|Juan Bautista Topete]] (1887) per [[Rafael Monleón|Rafael Monleón]] ([[Museu Naval de Madrid]])]]
A principis de setembre de 1868 tot estava preparat pel [[pronunciament militar]] que es va acordar que s'iniciaria a Cadis amb la revolta de la flota per part de l'almirall [[Unió Liberal|unionista]] [[Juan Bautista Topete]]. Allí arribà la nit del 16 de setembre des de Londres, via Gibraltar, el general Prim, acompanyat dels progressistes [[Práxedes Mateo Sagasta]] i [[Manuel Ruiz Zorrilla]], abans que arribessin des de Canàries en un vapor llogat amb diners del [[duc de Montpensier]] els generals unionistes que estaven allí desterrats, encapçalats pel general [[Francisco Serrano]].<ref>{{
<!--
{{citació|Españoles: la ciudad de Cádiz puesta en armas con toda su provincia (...) niega su obediencia al gobierno que reside en Madrid, segura de que es leal intérprete de los ciudadanos (...) y resuelta a no deponer las armas hasta que la Nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla. (...) Hollada la ley fundamental (...), corrompido el sufragio por la amenaza y el soborno, (...) muerto el Municipio; pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad; tiranizada la enseñanza; muda la prensa (...). Tal es la España de hoy. Españoles, ¿quién la aborrece tanto que no se atreva a exclamar: «Así ha de ser siempre»? (...) Queremos que una legalidad común por todos creada tenga implícito y constante el respeto de todos. (...) Queremos que un Gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el sufragio universal echa los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de agiotistas y favoritos; con los amantes del orden, si quieren ver lo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación, en fin, de la Europa entera, pues no es posible que en el consejo de las naciones se haya decretado ni decrete que España ha de vivir envilecida. (...) Españoles: acudid todos a las armas, único medio de economizar la efusión de sangre (...), no con el impulso del encono, siempre funesto, no con la furia de la ira, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!}}
-->
«El manifest "España con honra" que redactà [[Adelardo López de Ayala]] i signaren el [[Francisco Serrano Domínguez|duc de la Torre]], [[Juan Prim]], [[Domingo Dulce]], [[Ramón Nouvilas]], [[Rafael Primo de Rivera]], [[Antonio Caballero y Fernández de Rodas]] i [[Juan Bautista Topete]] estava cridat a ser un dels emblemes bàsics de l'Espanya liberal i democràtica».<ref>{{
[[Fitxer:Zaragoza.jpg|thumb|[[Zaragoza (1867)|Fragata blindada ''Zaragoza'']]]]
En els dies següents l'aixecament s'anà estenent per la resta del país, començant per [[Andalusia]]. El 20 de setembre es formava a Sevilla la primera [[Junta de govern|junta]], la qual va publicar un manifest en què exposava una sèrie de reivindicacions populars, com l'abolició de les [[quintes]] i els [[Impost de consums|consums]] o la [[llibertat religiosa]], que anaven molt més enllà que el postulat en el manifest de Topete.<ref name=fuentes235>{{
El dia anterior, el 19 de setembre, González Bravo va dimitir i la reina Isabel II va nomenar per substituir-lo el general [[José Gutiérrez de la Concha]], qui va mantenir gairebé tots els ministres del govern anterior i va col·locar González Bravo al capdavant del ministeri de Governació. El general de la Concha va organitzar com va poder un exèrcit a Madrid, donada la falta de suport que es trobà entre els comandaments militars —ni un sol general «se'm va presentar llavors, ni tan sols després, per demanar-me un lloc per a combatre la revolució», afirmaria més tard— i el va enviar a Andalusia sota el comandament del general [[Manuel Pavía y Lacy]], marquès de Novaliches, perquè acabés amb la rebel·lió. Al mateix temps, aconsellà a la reina que tornés a Madrid des de Sant Sebastià, on estava estiuejant, igual que el [[pare Claret]], que li digué: «si sa majestat fos una nina, me la posaria a la butxaca i arrencaria a córrer cap a Madrid per salvar Espanya de la revolució». No obstant això, al poc temps d'iniciar el viatge amb tren en direcció a Madrid, el general de la Concha va enviar un telegrama a la reina demanant-li ara que restés a Sant Sebastià perquè la situació de les forces lleials havia empitjorat.<ref>{{
[[Fitxer:La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1868, de Urrabieta.jpg|miniatura|Madrid: la [[Puerta del Sol]] el matí del 29 de setembre de 1868, de [[Vicente Urrabieta]], a ''[[El Museo Universal]]''.]]
El 28 de setembre tingué lloc la decisiva [[Batalla del pont d'Alcolea|batalla d'Alcolea]] (a la [[província de Còrdova]]) en la qual la victòria va ser per a les forces revoltades al comandament del [[general Serrano]], que van comptar amb el suport de milers de voluntaris armats. L'endemà l'aixecament triomfava a Madrid i el dia 30 Isabel II abandonava Espanya des de Sant Sebastià.<ref>{{
{{citació|la integritat dels meus drets ni podran afectar-me de cap manera els actes del govern revolucionari; i encara menys els acords de les assemblees que hauran de formar-se necessàriament a l'impuls dels furors [[demagògia|demagògics]], amb manifesta coacció de les consciències i de les voluntats.|col2=la integridad de mis derechos ni podrán afectarle en modo alguno los actos del gobierno revolucionario; y menos aún los acuerdas de las asambleas que habrán de formarse necesariamente al impulso de los furores [[demagogia|demagógicos]], con manifiesta coacción de las conciencias y de las voluntades.|llengua1={{ca}}|llengua2={{es}}}}
Línia 51:
[[Fitxer:Gobierno Provisional 1869 (J.Laurent).jpg|thumb|El Govern Provisional el 1869. D'esquerra a dreta: [[Laureà Figuerola]], Hisenda; [[Práxedes Mateo Sagasta]], Governació; [[Manuel Ruiz Zorrilla]], Foment; [[Juan Prim]], Guerra; [[Francisco Serrano y Domínguez|Francisco Serrano]], president del govern provisional; [[Juan Bautista Topete]], Marina; [[Adelardo López de Ayala]], Ultramar; [[Antonio Romero Ortiz]], Gràcia i Justícia; i [[Juan Álvarez Lorenzana]], Estat. Foto de [[J. Laurent]].]]
«Com el [[Regència d'Espartero|1840]] i [[Vicalvarada|1854]], l'esquema del pronunciament apareix amb tota claredat: primer, el ressentiment dels generals-polítics pel seu allunyament del poder i la justificació d'aquest ressentiment en principis teòrics; després, l'etapa dels sondeigs i els compromisos; finalment, el pronunciament mateix, acompanyat de les proclames emocionals i vibrants, en les quals es fa una crida al poble i s'exposa millor el que no es vol que el que es projecta fer». No obstant això, el de 1868 presenta algunes novetats: «l'objectiu del pronunciament no es dirigeix solament contra un Govern corromput, sinó contra la mateixa persona de la Reina, a la qual es jutja incompatible amb "l'honradesa i la llibertat" que els pronunciats proclamen; la difusió des de la perifèria, on tenen la força, és molt ràpida, imposant-se des d'allí al centre; i, finalment, la mateixa naturalesa del compromís contret pels conspiradors era una novetat sense precedents: que fos una [[Assemblea Constituent]], escollida per [[sufragi universal]] [[sufragi directe|directe]], la que decidís el tipus de govern que havia de tenir el país».<ref>{{
Que un clàssic pronunciament es convertís en la «Revolució Gloriosa» de 1868 es degué, segons López Córdón, a l'entusiàstic suport que li conferiren la burgesia, les «classes ciutadanes» i, en alguns casos, els camperols. «Fou aquesta participació, unida al desig de canvi que experimentava la majoria del país i al ràpid enfonsament de l'Espanya oficial, el que va produir el fàcil miratge de convertir el pronunciament de Cadis en la Revolució de Setembre de 1868».<ref>{{
=== El debat historiogràfic sobre les causes de la revolució ===
La [[historiografia]] liberal del segle XIX va explicar la revolució de 1868 per motius polítics. Segons aquesta visió, al llarg del [[regnat d'Isabel II]] es va produir un enfrontament entre dues ideologies: una de gairebé absolutista, reaccionària i clerical, representada pel [[Partit Moderat]] i per la Corona; i una altra de liberal, reformista, anticlerical (que no anticatòlica) i progressista. Així, la revolució de 1868 significava el triomf de la segona sobre la primera, tal com demostrava el crit que va ressonar amb força durant ''La Gloriosa'': «¡Viva la Soberanía Nacional! ¡Abajo los Borbones!».<ref>{{
El 1957, l'historiador [[Jaume Vicens Vives]] va qüestionar que els motius polítics fossin suficients per explicar la revolució i va defensar que calia tenir en compte la difícil conjuntura econòmica que travessava Espanya en aquells moments a causa de la [[crisi financera de 1866]]: això explicaria que la «[[burgesia]]» se «separés» del règim isabelí per derrocar l'incompetent govern del [[Partit Moderat]] i el propi tron d'Isabel II, que era qui el sustentava. Aquesta tesi va ser desenvolupada a finals dels anys 1960 i principis de la dècada de 1970 —coincidint amb el primer centenari de la revolució— per una sèrie d'historiadors com [[Nicolás Sánchez-Albornoz]], [[Manuel Tuñón de Lara]], [[Gabriel Tortella]] i [[Josep Fontana]]. Aquest darrer va publicar el 1973 un llibre que el seu capítol més extens es titulava «Canvi econòmic i crisi política. Reflexions sobre les causes de la revolució de 1868», que exerciria una gran influència i en el qual assenyalava que bona part dels polítics i militars que van protagonitzar la revolució tenien interessos en les companyies ferroviàries, les creixents pèrdues de les quals havien desencadenat la [[crisi financera de 1866]] (el general Serrano, per exemple, era el president de la [[Companyia dels Ferrocarrils del Nord]], que travessava greus problemes que solament una subvenció de l'Estat podria solucionar). A més, calia considerar la importància d'una altra crisi d'arrel econòmica, paral·lela a la crisi financera: la [[crisi de subsistències]] de 1867-1868, resultat de les males collites d'aquells anys, que va provocar una greu carestia de productes bàsics com el pa i que va afectar molt durament a les classes populars. Tots aquests estudis van obrir un gran debat, especialment quan [[Miguel Artola]], durant aquells mateixos anys, va tornar a defensar la primacia dels factors polítics sobre els factors econòmics i socials per explicar la revolució.<ref>{{
L'any 2000 Gregorio de la Fuente va publicar un estudi sobre la Revolució de 1868<ref>{{
En l'estudi de De la Fuente també es criticava la tesi de la causalitat econòmica i social de la revolució de 1868 elaborada en els anys 1970. De la Fuente assenyalava que la [[crisi financera de 1866]] havia afectat tota l'elit política isabelina per igual, per la qual cosa no explicava que un sector seu es mantingués al costat d'Isabel II i un altre al costat revolucionari; per tant, calia descartar la crisi financera com una de les principals causes de la revolució. De fet, es podia constatar que la majoria dels homes de negocis, banquers, grans comerciants i empresaris ni van col·laborar ni es van sumar al pronunciament. Pel que fa a la crisi de subsistències de 1867-1868, De la Fuente també la descartava com a causa directa de la revolució, perquè la mobilització popular es va produir ''després'' de la revolució i com a conseqüència del major marge de llibertat que va portar, i no pas ''abans''.
<ref>{{
Una síntesi del relatiu consens que s'ha aconseguit en l'actualitat respecte al debat sobre les causes de la revolució de 1868 es pot trobar en dos llibres publicats en 2006 i 2007.<ref>{{
{{cita|Convé descartar, doncs, interpretacions simplistes del final de la monarquia isabelina basades en una relació causa-efecte entre la crisi econòmica i la Revolució de 1868, en la qual tant protagonisme van tenir alguns polítics i generals directament afectats per la situació de les empreses financeres i ferroviàries. Tampoc, però, es pot ignorar la importància que aquella gran crisi del capitalisme espanyol iniciada el 1864 va tenir en la percepció general de les elits polítiques i econòmiques: el convenciment que el règim isabelí, reduït finalment a una petita camarilla politicoclerical, s'havia aïllat per complet de la realitat nacional. Als ulls d'una bona part de la societat espanyola, allò era el final d'una època. Una greu [[crisi de subsistències]] en els anys 1867-1868 acabaria de generalitzar aquesta sensació de catàstrofe nacional que s'apoderà del país en l'[[crisi final del regnat d'Isabel II|última etapa del regnat d'Isabel II]].}}
Línia 84:
== Bibliografia ==
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
== Vegeu també ==
|