La bemoll major: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m m |
+ ref. |
||
Línia 12:
nota_7=sol
}}
'''La bemoll major''' (també '''La♭M''' en la notació europea i '''A♭''' en la notació americana) és la [[tonalitat]] que té l'[[escala major]] a partir de la [[nota]] la♭.<ref>{{Ref-web|url=https://www.acordespiano.com/escala-mayor-la-bemol/|títol=Escala mayor de La bemol (Lab)|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> Així, la seva escala està constituïda per les notes la♭, si♭, do, re♭, mi♭, fa i sol. La seva [[Armadura (música)|armadura]] té quatre [[bemoll]]s (la, si, re, mi). El seu [[relatiu menor]] és la tonalitat de [[fa menor]], i la tonalitat homònima és [[la bemoll menor]]. El seu equivalent enharmònic és sol sostingut major.
[[Fitxer:Lab mayor escala.png|500px|center|Escala de La bemoll major]]
Línia 25:
La ''Simfonia núm. 1'', en la bemoll major, d'[[Edward Elgar]] és l'única simfonia en aquesta tonalitat en el repertori orquestral estàndard. La bemoll major és la tonalitat amb més bemolls que [[Domenico Scarlatti]] va usar en les seves sonates per a teclat, tot i que només la va fer servir dues vegades: a la K. 127 i la K. 130. Tant [[Felix Mendelssohn]] com [[John Field]] van escriure un concert per a piano en la bemoll major (el de Mendelssohn és per a dos pianos); aquests tenen les [[trompes]] i les [[trompetes]] afinades en mi bemoll. En [[sinestèsia]] és utilitzada per representar el color [[violat]].
{{commonscat}}▼
{{Cercle de quintes}}
== Referències ==
▲{{commonscat}}
{{referències}}
{{ORDENA:La Bemoll Major}}
[[Categoria:Tonalitats musicals]]
| |||