Anglès antic: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
Canvis menors, neteja, replaced: en el que avui és → al territori que actualment és, en el nord → al nord AWB |
||
Línia 15:
El factor més important en la formació de l'anglès antic va ser la seva herència germànica en el vocabulari, sintaxi i morfologia, que compartia amb les llengües emparentades a l'[[Europa continental]]. Alguns d'aquests trets eren específics del germànic occidental, família lingüística a la qual pertany l'anglès antic, mentre que altres característiques es remunten al [[protogermànic]] del qual descendeixen totes les [[llengües germàniques]].
Igual que les altres llengües germàniques del període, l'anglès antic presenta una [[Flexió (lingüística)|flexió nominal]] completa, amb cinc [[Cas|casos gramaticals]] ([[nominatiu]], [[
=== Influència del llatí ===
Línia 21:
=== Influència del nòrdic antic ===
[[Fitxer:Old norse, ca 900.PNG|
{{Llegenda|#F00|Dialecte nòrdic antic occidental}}
{{Llegenda|#F84|Dialecte nòrdic antic oriental}}
Línia 29:
{{Llegenda|#0f0|Altres [[llengües germàniques]] amb què el [[nòrdic antic]] conservava cert grau d'intel·ligibilitat}}]]
La segona font més important de manlleus en anglès antic van ser les llengües escandinaves introduïdes durant les invasions [[víkings|víkingues]] dels segles IX i X. A més de nombrosos [[Toponímia|topònims]], es troben paraules del vocabulari bàsic i termes relacionats amb els aspectes administratius del [[Danelaw]]. Els víkings parlaven [[nòrdic antic]], una llengua estretament emparentada amb l'anglès antic; aquesta proximitat va portar a una barreja de dialectes que podria haver accelerat la pèrdua de les terminacions de cas en anglès antic. Una aparent confirmació d'aquesta teoria és el fet que la simplificació de les terminacions de cas es va donar primer
=== Influència celta ===
Línia 37:
Igual que en anglès modern, en anglès antic hi havia una gran variació lingüística, de manera que especificar un únic sistema fonològic, per exemple, seria enganyós, ja que cada variant regional tenia el seu. Hi ha també variació diacrònica, de manera que la llengua de [[Wessex]] a l'època d'[[Æthelwold de Winchester]] (''saxó occidental tardà'') presenta diferències considerables respecte a la llengua de la cort d'[[Alfred el Gran]] (''saxó occidental primerenc''). Tot i aquesta nomenclatura, cal destacar que el saxó occidental tardà no descendeix directament del saxó occidental d'hora.
Els quatre [[dialecte]]s principals de l'anglès antic són el [[merci]], el [[northumbri]] (coneguts de forma col·lectiva com a [[dialectes ànglics]]), el [[kèntic|dialecte de Kent]] i el [[saxó occidental]].<ref>{{ref-llibre|autor=Campbell, A. |títol=Old English Grammar |lloc= [[Oxford]] | editorial= [[Oxford University Press]] |any=1959 |id= {{ISBN|0-19-811943-7}} |pàgines=4}}</ref> Cadascun d'aquests dialectes s'associa a un regne independent. Tota [[Northúmbria]] i la major part de [[Mèrcia]] van caure en mans víkingues durant el segle IX, mentre que el regne de Kent i la part de Mèrcia que va poder ser defensada dels atacs van ser absorbits pel regne de [[Wessex]].
Després del procés d'unificació dels diferents regnes anglosaxons, que va tenir lloc a 878 sota Alfred el Gran, es fa palès un marcat declivi de la importància dels dialectes regionals en la llengua escrita. La majoria dels documents que ens han arribat del període anglosaxó estan escrits en el dialecte de Wessex, el regne d'Alfred. És probable que la consolidació del poder fos acompanyada per una estandardització de la llengua del govern per fer més fàcil l'administració del regne, de manera que els documents es van redactar en el dialecte saxó occidental. Durant aquesta època, el rei Alfred va reunir nombrosos escribes d'origen merci per posar per escrit nombrosos textos.
Linha 105 ⟶ 104:
{| cellspacing="10" style="white-space: wrap;"
|-
! Original || Anglès modern<ref>{{ref-web |url= http://www.ucl.ac.uk/~uclesth/Primary%20sources/1020%20letter.html |títol= Cnut's 1020 letter | consulta=9 març 2015 |obra= | editor= [[University College de Londres]] |data= |llengua= anglès }}</ref>
|-
| ¶ Cnut cyning gret his arcebiscopas and his leod-biscopas and Þurcyl eorl and ealle his eorlas and ealne his þeodscype, twelfhynde and twyhynde, gehadode and læwede, on Englalande freondlice.
Linha 111 ⟶ 110:
|-
|And ic cyðe eow, þæt ic wylle beon hold hlaford and unswicende to godes gerihtum and to rihtre woroldlage.
|And I tell you that I will be a noble lord and an unflinching defender of
|-
| ¶ Ic nam me to gemynde þa gewritu and þa word, þe se arcebiscop Lyfing me fram þam papan brohte of Rome, þæt ic scolde æghwær godes lof upp aræran and unriht alecgan and full frið wyrcean be ðære mihte, þe me god syllan wolde.
| ¶ I have recalled to my mind those letters and messages which Archbishop Lyfing brought me from the pope in Rome: that I should everywhere raise up
|-
| ¶ Nu ne wandode ic na minum sceattum, þa hwile þe eow unfrið on handa stod: nu ic mid godes fultume þæt totwæmde mid minum scattum.
| ¶ Since I did not spare my pennies as long as hostility was ready at hand, I have now with
|-
|Þa cydde man me, þæt us mara hearm to fundode, þonne us wel licode: and þa for ic me sylf mid þam mannum þe me mid foron into Denmearcon, þe eow mæst hearm of com: and þæt hæbbe mid godes fultume forene forfangen, þæt eow næfre heonon forð þanon nan unfrið to ne cymð, þa hwile þe ge me rihtlice healdað and min lif byð.
|Then I was warned that even greater danger was approaching us than we liked at all; then I went myself with those men who accompanied me to Denmark, from where the greatest harm had come to you, and with
|}
| |||