Esperit Sant: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 255:
=== L'Esperit Sant a la teologia mística ===
Una de les branques tradicionals de la teologia cristiana és la [[misticisme cristià|teologia mística]]. S'hi tracten aquells aspectes de la teologia que tenen a veure amb el perfeccionisme i la deïficació de l'home, entenent per deïficació la seva restitució a la dignitat espiritual perduda arran del pecat original. A la mística cristiana, la deïficació és l'apropament entre dos termes, si no contraris, almenys molt allunyats entre ells, com ho són la naturalesa humana i la divina. L'home ha de recórrer la part del camí que està al seu abast i que consisteix a purificar l'ànima (via purgativa). Els diferents exercicis espirituals de meditació cristiana i la vida monàstica en general proveeixen tècniques i mitjans per realitzar aquesta purgació. Del costat diví, es proveeixen dos ajuts per completar el camí, que són el Fill i l'Esperit Sant. L'obra del Fill, a través de la seva encarnació, mort i resurrecció restitueix la naturalesa humana a la seva dignitat original, dirigint la seva acció (la seva economia) a la humanitat en conjunt i, no tant, a cada persona individual. Es pot dir que el Fill assumeix com a propi l'arquetip de la humanitat i es fa model d'imitació per a tothom. Sobre l'obra del Fill i, només perquè aquesta obra s'acompleixi, pot actuar en plenitud l'Esperit Sant. La seva acció complementa la del Fill perquè es dirigeix a cada persona individual i, no tant, a la humanitat en general. L'obra conjunta del Fill i de l'Esperit és la que, com a acte de gràcia, permet la deïficació. Rebre l'Esperit Sant a través del baptisme, al context de la teologia mística, és passar de la via purgativa a la via il·luminativa, ascens que serà completat amb la ulterior deïficació o via unitiva. Al moment de la il·luminació, i per mitjà de l'Esperit, l'home rep diversos dons espirituals. El següent passatge prové de l'obra de [[Basili de Cesarea]], un dels tres Pares Capadocis.
{{cita|La relació de l'Esperit amb l'ànima no és proximitat [...] sinó allunyament de les passions, que més tard atacaren l'ànima pel seu amor a la carn i la privaren de la intimitat amb Déu. Només s'aproparà al Paràclit si es purifica de la malícia que adquirí per la maldat, i si s'aixeca fins a la bellesa de la natura i si restitueix a aquesta imatge real la seva forma primigènia a través de la purificació. Car aquell, com un sol, capturat per una mirada purificada, et mostra en si mateix la imatge d'allò invisible. A la benaurada contemplació de la imatge hi veuràs l'inefable bellesa de l'arquetip. Per Ell (rebem) l'elevació dels cors, l'assistència dels malalts, la perfecció dels proficients.<ref>«Proficients» o «aprofitats» és el segon dels graus místics de perfecció.</ref><p> Aquest il·luminava els purificats de tota taca i per la mateixa comunió amb ell els fa tornar espirituals. I com (les parts) brillants i diàfanes dels cossos, en caure'ls un raig de llum es tornen resplendents i difonen una altra resplendor per si mateixes, així les ànimes que porten a l'Esperit, il·luminades per l'Esperit, elles mateixes es fan espirituals i emeten la gràcia per a altri. Per tant, el coneixement previ de les coses per venir, la ciència dels misteris, la percepció de les coses ocultes, la repartició dels carismes, la ciutadania celestial, la dansa coral amb els àngels, el goig sens fi, la permanència en Déu, la semblança amb Déu, l'excel·lència de les coses desitjades, (la) fan tornar déu.|<p>Basili de Cesarea. L'Esperit Sant cap IX par. 23.}}
| |||