Cartesianisme: diferència entre les revisions

Així, vist neutralment, Descartis, com tot pensador que consuma la seva pròpia filosofia, va ser responsable o víctima del seu propi pensament. Més aviat clar queda, que els avanços, inspiracions i nous horitzons de recerca, com a mínim en filosofia, -fins a percatarnos que hi havia en ella no sol límits sinó calls paradoxals gens útils, a eradicarerradicar- han vingut daus, per bé o per malament, a partir del llistó que ell va marcar generosament amb la seva filosofia. Encara que la Modernitat tendia a descobrir-se limitada a dues opcions i un abisme -o el "''cogito''" o "l'extensa"-, des d'un punt de vista atemporal, el "''Dualisme pensant''" era el més inevitable però millor que podia ocórrer. Aquell ha de, des d'un punt de vista atemporal, de considerar-se com un naufragi que formava part del procés de maduració al que "ella" mateixa s'havia encomanat des que va decidir venir-se de la ''transcendència'' a ''la immanència.'' Atemporalment això és el que va ocórrer profundament al trobés entre les dues aigües de "''l'extensió''" i "''el cogito''", més enllà de les angoixes i despits. Més, almenys filosòficament, fins que no es va deixar de costat la il·lusió dual i les obligacions innecessàries de dedicar-li temps a intentar salvar la tensió des de paradoxalment el propi "''paradigma cartesià de pensar''" (veure: ''idealisme alemany''; ''trascendentalismo kantià''), no va començar a ser evident una mica més enllà de les angoixes i postures filosòfiques contraposades. Solam''en''t des del moment en què les generacions precedents van exercir com a purs filòsofs i puros científics (en el sentit que, en les noves generacions, el prototip de filòsof va començar a ser transgredido. El cànon preponderant es veia secularizado cap a un tipus de filòsof sense pretensions "dogmàtiques" o "constructivitas" ni tarannà antropocèntric o mismamente cartesià, com per exemple és el cas de '''Ludwig Wittgenstein''' ''i la seva noció de <'' quietismo>) la modernitat va entrar en una altra fase de superació dels seus propis límits cognoscitivos. Pel que fins que no es van dedicar certs pensadors a estar per sobre de les angoixes i de les tensions provocades pels "dos extrems enfrontats", i fins que no se li van reconèixer més responsabilitats a "''l'experiència''", com a fenomen, en la relació entre la ''xarxa extensa'' i la ''xarxa cogitans'' ni es va interaccionar amb certes nocions, com les de l'aristotelisme (segona naturalesa), no es va començar a concebre possible salvar ni al Dualisme ni conciliar les aparences i els escandalosos prejudicis empiristes i solipsistas del que va significar ser "una oscil·lació intolerable" (veure "''Ment i Món''" de ''John McDowell'' -Ed.Sigueme, 2003, Salamanca-).