Estafilococ daurat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Afegit aparato de tractament contra S.aureus i corrección de faltes ortogràfiques. |
|||
Línia 2:
| autoritat = [[Rosenbach]], [[1884]]
}}
'''''Staphylococcus aureus''''' és un [[Eubacteris|eubacteri]] grampositiu aerobi i anaerobi facultatiu en forma de coc individual d'unes dimensions de 0.5 - 1.5 µm de diàmetre, que es divideix en més d'un pla donant lloc a una estructura en forma de raïm (d’ací la seva arrel “''Staphylo”'', ''raïm'' en grec antic i modern) i genera unes colònies de color groc. Creix per processos de la [[fermentació làctica]] o de la [[respiració aeròbica]]. La majoria d'espècies tenen un requeriment de nutrients complex, però
Dept. Molecular Biology and
Biotechnology, University of Sheffield, Firth Court, Sheffield, S10 2TN, UK|url=http://www.ecmjournal.org/papers/vol004/pdf/v004a04.pdf|data=2002|pàgines=39}}</ref>
Línia 9:
== Epidemiologia ==
''Staphylococcus aureus'' es caracteritza per ser comensal i un patogen oportunista. Els humans són un reservori natural, sent portadors en la microbiota nasal, i actualment es troba en fins un 30% de la població global. Les colonitzacions asimptomàtiques son més freqüents que les infeccions, però en persones immunodeprimides o que es trobin en condicions desfavorables pot resultar un risc, i és per això que hi ha un augment en el risc d’infecció en pacients hospitalitzats, sobretot per aquells que passen per una operació quirúrgica. És per aquest motiu que aquestes infeccions són més comunes en hospitals. La manera d’eliminar la colonització d’aquest microorganisme és mitjançant l’administració d’antibiòtics, desinfectants, o fins i tot soques atenuades del propi microorganisme.
La [[penicil·lina]] va ser el primer antibiòtic [[beta-lactàmic]] trobat el 1928, que va resultar ser efectiu contra infeccions provocades per ''S. aureus''. Durant els 1940s, quan ja s’havia introduït aquest antibiòtic en l’àmbit clínic, van començar a aparèixer soques de ''S. aureus'' resistents a la penicil·lina. Aquestes soques produirien unes [[lactamases]], anomenades [[penicil·linases]], que farien que l’antibiòtic es tornés inactiu, i que per tant no tingués cap efecte sobre el patogen. Durant la dècada següent només es van aïllar soques resistents en àmbits hospitalaris, però ja a finals dels anys 60 un 80% de les soques aïllades, tant d’àmbit hospitalari com a l’exterior, presentaven la resistència a la penicil·lina, degut a que el [[Gen blaZ|gen ''blaZ'']] que proporcionava la resistència es trobava en un plasmidi que era transferible.
Línia 19:
== Patogènia ==
''S.aureus''
{| class="wikitable"
Línia 92:
==== Càpsula ====
La presència de la càpsula és variable, però es important a nivell patogènic, ja que te propietats antifagocítiques. Les soques que tenen càpsula són
====
Té l'habilitat d'unir-se a la porció Fc de les molècules d'Immunoglobulina G (IgG), i per tant, funciona com un factor de virulència, ja que interfereix en la [[opsonització]] i la ingestió dels microorganismes per les PMN, activant el complement i donant lloc a reaccions de [[hipersensibilitat]]
<br />
=== Enzims ===
Línia 113:
<br />
=== Toxines ===
Una de les característiques importants de ''S.aureus'' és la capacitat de secretar toxines que danyen les membranes de les cèl·lules del hoste, ja que formen porus que provoquen
==== α [[hemolisina]]====
Es troba codificada per el gen ''hla''. Té efecte letal sobre una varietat de membranes cel·lulars eucarites, incloent les [[PMN]] d'humans, així com també els eritròcits de diferents espècies humanes. És dermonecròtica si s'injecta de forma subcutània i es letal per animals si s'administra de forma intravenosa. És responsable de la zona de hemolisi observada al voltant de les colònies de ''S.aureus'', ja que forma un porus, el qual és el responsable de la lisis cel·lular.
==== β [[hemolisina]]====
Línia 128:
==== Exfoliatina ====
====[[Enterotoxina]]====
Línia 161:
<br />
=== Síndrome de xoc tòxic ===
''Staphylococcus aureus'' pot expressar dos tipus diferents de [[Toxina bacteriana|toxines]] amb activitat [[superantigènica]]. Les [[Enterotoxina|enterotoxines]], de les quals trobem sis [[Serotipus|serotips]] (A, B, C, D, E i G) i la toxina de la [[síndrome de xoc tòxic]] (TSST-1). Les primeres causen diarrea i vòmits quan s'ingereixen i són responsables de la intoxicació alimentària estafilocòccica. Quan s'expressen sistèmicament, les enterotoxines poden causar la síndrome del xoc tòxic (TSS), de fet, les enterotoxines B i C causen un 50% de les síndromes no menstruals. La TSST-1 està relacionda amb les enterotoxines i no té activitat [[Vomitiu|emètica]]. És responsable del 75% de les TSS. La síndrome del xoc tòxic pot produir-se com una seqüela de qualsevol infecció estafilocòccica si es produeix una enterotoxina o TSST-1 que s'allibera sistemàticament i l’hoste manca d'[[Anticòs|anticossos]]
=== Intoxicació alimentària ===
Línia 169:
== Diagnòstic ==
En infeccions cutànies cal una avaluació
Les infeccions estafilocòccies cutànies se solen diagnosticar per el seu aspecte. Les altres infeccions requereixen fer un cultiu<ref>{{Ref-llibre|cognom=L.|nom=Kolendi, Charles|títol=Methicillin-resistant Staphylococcus aureus (MRSA) : etiology, at-risk populations and treatment|url=http://worldcat.org/oclc/776163649|data=2010|editorial=Nova Science Publishers|isbn=9781614702436}}</ref> i veure el creixement de bacteris. Les analítiques determinen un diagnòstic i quins antibiòtics es poden fer servir per eliminar el bacteri (test de sensibilitat/resistència).
Per la identificació de ''S. aureus'' i poder fer el diagnòstic, es solen fer servir 3 mètodes: Microscòpia, cultius i proves bioquímiques. Per tots 3 cal un pas previ d'obtenció de la mostra.
=== Obtenció de la mostra ===
Línia 186:
==== Cultius: ====
Primer se sol fer un diagnòstic provisional, basant-se en els símptomes dels pacients i la història clínica.
El medi de cultiu ha de proporcionar una
Si el metge sospita una oseteomielitis es poden dur a terme les següents tècniques: Tomografia computaritzada, [[ressonància magnètica nuclear]] i altres que serveixen per mostrar la localització del dany i determinar la seva gravetat.
==== Proves bioquímiques
S'utilitzen en conjunt les proves bioquímiques (coagulasa, catalasa) i les demés per tal de determinar si ''S. aureus'' és causant de la infecció i què suposa aquesta infecció. Per determinar si es tracta de ''S. aureus'' es fan servir vàries proves diferencials per distinguir-lo d'altres microorganismes tals com ''Micrococcus, Macrococcus, Streptococcus'', i altres ''Staphylococcus''.
Són oxidasa negativa i positius en el test de la [[catalasa]] i de la [[Test Coagulasa|coagulasa]].
==== Proves moleculars: ====
Linha 202 ⟶ 204:
=== Identificació de toxines ===
Importants sobretot en intoxicacions alimentàries. ''S. aureus'' produeix diverses toxines així com enterotoxines A-D, les quals es poden identificar mitjançant tests d'aglutinació.<br />
=== Sensibilitats a antibiòtics ===
Detecció de [[MRSA]]<ref>{{Ref-web|url=http://dx.doi.org/10.1036/1097-8542.br0609161|títol=Methicillin-resistant Staphylococcus aureus (MRSA)|consulta=2018-12-10|llengua=|editor=|data=}}</ref> (''S. aureus'' resistent a la meticilina) vs MSSA (''S.aureus'' sensibles a meticilina). S'utilitzen [[Antibiograma|antibiogrames]] i altres tècniques.
Al llarg de la historia clínica de ''S. aureus'' ha sigut capaç de desenvolupar resistència antibiòtics, destacant la [[meticilina]]. Per això s'utilitza el terme MRSA per referir-se a aquelles soques resistents a la meticilina i altres antibiòtics com [[
== Tractament ==
Les infeccions per ''S. aureus'' es tracten básicament amb antibiòtics, però també es pot fer una extirpació quirúrgica de l’òs, òrgan o teixit infectat. La creixent tassa de resistència a la meticilina per part dels ''S. aureus'' (MRSA)<ref>{{Ref-llibre|cognom=Alberto.|nom=Pahissa Berga,|títol=Infecciones producidas por Staphylococcus aureus|url=http://worldcat.org/oclc/992065403|isbn=9788492442768}}</ref> durant els anys 90 va provocar que la incrementació d'estudis d'altres antibiòtics. Gràcies a això, van sorgir multitud de nous antibiòtics eficaços contra MRSA que s'han comercialitzat durant els últims anys. Els més representatius són: Betalactàmics, Clindamicina, Cotrimoxazol, Daptomicina i Fosfomicina. La infecció per ''S.aureus'' sensible a la meticil·lina (SAMS) es segueix tractant amb betalactàmics en especial meticil·lina. Tot i així, els avenços en el coneixement de la patogènia per infeccions estafilocòccies junt amb les experiències clíniques del últims anys suggereixen que els betalactàmics no sempre són la millor opció terapèutica, sinó que la daptomicina o associacions de rifampicina amb altres antibiòtics són més eficaços en monoteràpia.
{| class="wikitable"
|+<ref>{{Ref-web|url=http://seq.es/seq/0214-3429/26/sup/guia.pdf|títol=Guía de tratamiento antimicrobiano de la infección por Staphylococcus aureus|consulta=2018-12-09|llengua=|editor=|data=}}</ref>
! colspan="3" |Dosis infecciosas dels diferents antibiòtics front La infección per ''S.aureus''
|-
!Antibiòtic
!Dosi via oral
!Dosi via intravenosa
|-
|'''Cefazolina'''
| -
|1-2 g/8h
(infusió intermitent lenta o infusió contínua)
|-
|'''Clindamicina'''
|300-450 mg/8h
|600 mg/6-8h o 900 mg/8h
(infusión intermitente lenta)
|-
|'''Cotrimoxazol'''
|160-800 mg/8-12h
|320-1600 mg/8-12h
|-
|'''Daptomicina'''
| -
|6-10 mg/kg4/día
|-
|'''Fosfomicina'''
| -
|100-300 mg/kg2/día (máximo 400 mg/kg2/ día) en 3-4 dosis
(infusión intermitente lenta o infusión continua)
|-
|'''Gentamicina'''
| -
|3 mg/kg^2/dia en 1-3 dosis
(infusió en 30 minuts)
|-
|'''Linezolid'''
|600 mg/12h
|600 mg/12h
(infusió intermitent lenta o infusió contínua)
|}
=== Betalactàmics ===
Constitueixen la família més nombrosa dins els antimicrobians i és la més utilitzada en casos clínics. Són antibiòtics d'acció lenta El seu mecanisme d'acció consisteix en la inhibició de la última etapa de la síntesis de la paret cel·lular, provocant la mort del microorganisme. L'activitat dels betalactàmics és menor front fenotips sèssils (bio pel·lícules) i colònies reduïdes. La majoria de soques de ''S. aureus'' produeixen betalactamases que inactiven la penicilina. S'han identificat 4 subtipus de betalactamases designades A, B, C i D. Les més comuns són la i la C. La progressiva aparició de resistències limita el seu ús empíric i eficàcia. La resistència a la meticilina ja s'ha creuat amb la majoria de betalactàmics que s'han utilitzar per controlar les poblacions de ''S. aureus.'' A concentracions subinhibitòries (més baixes que la CMI) poden induir la síntesis de vàries toxines bacterianes.
=== Clindamicina ===
La clindamicina té un efecte bacteriostàtic, similar al Cloramfenicol i Eritromicina. S'uneix a la subunitat 50S del ribosoma bacterià i interfereix en la síntesi de proteïnes. S'utilitza molt per tractar les infeccions òssies (osteomielitis) de causades per ''S. aureus'', també és eficaç front l'agné. També s'inclou com a possible alternativa terapèutica enfront de les infeccions a la pell i parts toves de gravetat lleu o moderada, produïdes sobretot SARM. Com a efecte secundari pot produir desordres gastrointestinals.
=== Cotrimoxazol ===
▲Al llarg de la historia clínica de S. aureus ha sigut capaç de desenvolupar resistència antibiòtics, destacant la [[meticilina]]. Per això s'utilitza el terme MRSA per referir-se a aquelles soques resistents a la meticilina i altres antibiòtics com [[clindamicina]],[[docicilina]] o minociclina. Aquesta infecció sol ser nosocomial encara que també es pot adquirir fora dels centres sanitaris. Actualment s'utilitzen medis selectius on MRSA s'identifica rapidament. Els més utilitzats són amb agar cromogènic, normalment els que estan suplementats amb oxalicina que actua com a agent selectiu imedint el creixement de les soques no MRSA. Aquests medis s'han de conservar entre 2 i 8ºC y requereixen un control de qualitat rigorós.
Està format per una combinació de dos antibiòtics amb efecte sinèrgic bactericida: Sulfametoxazole i Trimetoprim. Bloqueja l'enzim responsable de la síntesi de tetrahidrofolat. Els bacteris no són capaços d'extreure-la del medi, depenen completament de la seva síntesi, això acaba generant un dèficit metabòlic a la cèl·lula impedint la reproducció i facilitant la mort.
No provoca efectes secundaris importants. Presenta un espectre antimicrobià molt ampli, incloent MRSA.
=== Daptomicina ===
La Daptomicina és un lipopèptid natural, efectiu únicament contra bacteris gram positius. El seu mecanisme d'acció cursa amb la unió a la membrana bacteriana de les cèl·lules, tant en fase de creixement com estacionaria. Això causa una despolarització, inhibició de la síntesi d'algunes proteïnes, ADN i ARN i conseqüentment la mort. S'acostuma a utilitzar en infeccions complicades de la pell i en pacients normalment pediàtrics. També s'usa en bacterièmies. La resistència a daptomicina s'ha observat després de vàries setmanes de tractament, sobretot en pacients que han patit recentment alguna altra infecció recent. Aquesta resistència es deu a l'existencia de vàries mutacions d'un sol nucleòtid produïdes successivament en diferents gens. ''(mprF, yycG, rpoB i rpoC).''
=== Fosfomicina ===
La fosfomicina inhibeix l'enzim fosfoinolpiruvato sintetasa<ref>{{Ref-publicació|cognom=Grif|nom=K.|cognom2=Dierich|nom2=M. P.|cognom3=Pfaller|nom3=K.|cognom4=Miglioli|nom4=P. A.|cognom5=Allerberger|nom5=F.|article=In vitro activity of fosfomycin in combination with various antistaphylococcal substances|publicació=The Journal of Antimicrobial Chemotherapy|url=https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/11481290|volum=48|exemplar=2|data=2001-8|pàgines=209–217|issn=0305-7453|pmid=11481290}}</ref>, que intervé en la fase inicial de síntesi del peptidoglicà, fent la paret del bacteri incomplerta. S'utilitza sobretot en infeccions urinàries. És un medicament tolerat i té baixa incidència de reaccions adverses. La resistència a fosfomicina pot ser causada per mutacions cromosòmiques que afecten a l'activitat dels sistemes de transport cap a l'interior del bacteri o a l'adquisició de certs plàsmids.
<br />
== Referències ==
|