Veu en off: diferència entre les revisions

 

Segons com s'utilitzi, pot equivaler al narrador omniscient de la literatura clàssica o un [[personatge]] de la trama. Pot explicar els fets des de fora de l'acció o no, ubicar la història en el temps i l'espai, donar pas als personatges, servir de transició entre les accions, expressar el discurs mental d'un personatge. [[Serguei Eisenstein]] va ser un dels primers a utilitzar la tècnica el 1930 en l'adaptació d'''Una tragèdia americana'' de [[Theodore Dreiser|Theodor Dreiser]]. Al mateix any, a la pel·lícula ''[[L'Âge d'or]]'' de [[Luis Buñuel Portolés|Luis Buñuel]] se sent la veu de personatges que no mouen els llavis. Des de l'aleshores va esdevenir un recurs habitual.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Marimón|nom=Joan|capítol=Veu en off|títol=El Muntatge cinematogràfic: del guió a la pantalla|volum=Volum 14 de ''Comunicació activa''|data=2015|editorial=Edicions Universitat Barcelona|lloc=Barcelona|pàgines=180-181|isbn=9788447539161}}</ref> Tot i ser un recurs útil i eficaç, s'ha d'utilitzar sense exagerar, per evitar que serveixi només per amagar l'incapacitat del realitzador per suggerir i insinuar.<ref>{{ref-llibre|capítol = El muntatge sonor|pàgina = 118|títol = El llenguatge cinematogràfic |editorial = Universitat Oberta de Catalunya| lloc = Barcelona|data =2010 |nom = Jesus |cognom =Borras i Vidal|isbn = 9788497888875|volum = vol 159 de ''Manuals (communicacio)''}}</ref>